Roger Mas: “En el dolor de la bellesa hi és, aquesta ànima”

23.03.2017

Roger Mas, el solsoní que va pujar Al Cel per baixar-nos les lletres de Verdaguer a la terra, acaba de publicar El dolor de la bellesa, l’edita Empúries. Aquest llibre ens obre les portes a un Roger Mas que no coneixíem, més personal, on explica anècdotes de joventut i les fa lligar amb cançons. També hi escriu reflexions i pensaments, vaja, ens dóna les claus per entendre, una vegada més i de més a prop el seu univers màgic.

Roger Mas | Foto: Carla Andradas

D’on neix la idea d’escriure un llibre?

Va ser un encàrrec de l’editorial Empúries. Fa temps que em demanaven alguna cosa i bé, la veritat és que no sabia com agafar-m’ho, perquè jo sóc cantautor, no sóc pas escriptor. L’Andreu Gomila, que és qui ha tingut cura de l’edició, va tenir la idea d’organitzar-ho com si fossin entrades d’un diccionari. Això em permetia explicar, diguéssim, l’univers de les meves cançons, el que hi ha al darrera amb l’ajut de notes autobiogràfiques que expliquen moments que estan relacionats amb les cançons. Aquesta manera de fer em va desencallar, i vaig poder escriure.

Per què ha triat per títol El dolor de la bellesa?

Estàvem entre Sota una fina capa de cendra i El dolor de la bellesa. Sota una fina capa de cendra a mi m’agradava més perquè com a títol el trobava més interessant, més evocador… Però El dolor de la bellesa és una de les cançons de les que literàriament n’estic més satisfet i que explica els eixos de les coses que a mi em preocupen i que surten a la resta de les cançons. Aquesta dialèctica interna del desdoblament interior dels dos jos que es barallen constantment és el que sento cada dia. I en El dolor de la bellesa hi és, aquesta ànima, aquesta ment que se t’escapa, que és la que et dóna vida, la que et fa feliç, però que si la deixes marxar massa lluny corres el perill d’acabar boig. A mi em sembla que aquest títol pot explicar bé el que és tot el meu univers.

Suposo que aquest llibre l’ha convidat a fer una retrospectiva, si més no, de la seva carrera professional. Ara que ja està a mig camí, quina valoració en fa?

Quan vaig començar tenia la sensació que hi havia moltes portes obertes, hi havia molts camins per on anar. També hi havia la satisfacció de la relació amb el públic i la recompensa econòmica amb el faig. La comunicació entre jo i la resta m’ha anat conduint. Jo sóc com sóc, però el que faig i el que he anat component i demostrant s’ha anat condicionant amb el anys en funció de la resposta que he tingut de fora; no he estat jo sol en decidir qui sóc. És una voluntat constant, de complaure el públic perquè et segueixi aplaudint. Perquè el fet d’estar en un escenari i que la gent t’escolti i t’aplaudeixi és com una droga, és una cosa que enganxa. Potser, hi ha altres feines creatives, que la relació amb el públic no és tan directa de com ho és la de la gent que estem en un escenari; en un directe la resposta és immediata.

Visc com un regal quan se’m reconeix, es gaudeix molt i s’agraeix. Vull dir que treballem perquè se’ns reconegui, però trobo més esperable que no hi hagi aquest reconeixement que no pas que hi sigui.

Aquest llibre es va anar dibuixant a mesura que vostè s’hi anava posant, o abans de posar-s’hi ja sabia com aniria?

Un cop vaig tenir la idea de l’Andreu Gomila, d’estructurar-lo com un diccionari, vaig començar a desenvolupar conceptes. A l’hora de desenvolupar el concepte no hi havia una pauta marcada, podia ser una línia o podien ser tres pàgines, això va ser molt alliberador. Va ser com un motor dièsel, diem, que va anar arrancant molt a poc a poc i al final es va anar embalant. Potser sí, que hi volia posar menys d’autobiogràfic, però si n’hi hagués posat menys, aleshores hagués hagut de fer més creació nova. I creació nova, al menys, pel que tardo jo en fer les cançons, no era abastable. A més, quasi tots els intents van ser fallits.

Quant temps hi dedica, a compondre?

Depèn de la cançó: pot ser de dos minuts a sis anys. He creat cançons de totes les maneres possibles a totes les velocitats possibles i amb totes les combinacions i situacions possibles. De fet, si no em dediqués a això, fa molts anys que no faria cançons perquè és una feinada. Quan un comença és com una premura, una emergència espiritual. És una cosa inevitable. De fet, ho dic en el llibre quan parlo de la universitat, aquell moment en què tot estava rendit a la inspiració. Però amb els anys esdevé una obligació per poder seguir tenint una excusa per plantar-te sobre un escenari i que et tornin a aplaudir. I això no vol dir que estigui malament, perquè sembla que sigui negatiu, però jo no crec que ho sigui. Tot té el seu temps i el seu moment sota el sol. I que és igual de vàlida una cosa que ha sortit empesa per la inspiració adolescent, que una cosa que s’ha hagut de treballar amb pic i pala i t’has hagut de ficar a la mina, i embrutar-te fins al coll, i enfangar-te, i no trobar-ho, i no trobar-ho i lluitar allà, perquè tu vols allò perquè no et facin fora de l’escenari. Perquè el pitjor dels escenaris possibles és que et diguin que “no volem venir més”. Això encara no m’ha passat i és per això que puc dir que estic vivint el meu somni. I els somnis de vegades són com una presó, perquè t’hi aferres.

Roger Mas | Foto: Carla Andradas

En el seu darrer disc, Irredempt, hi figura el poema “Der Erlkönig” de Goethe. Com van fer la traducció d’El rei dels verns?

Es va traduir sense saber alemany. Ho vam traduir l’Oriol Prat i jo. Com a base, vam valer-nos d’un munt de traduccions: dues a l’anglès, dues al francès, dues a l’italià, dues al castellà, i dues al català, prèvies. A més, comptàvem amb la supervisió de Raül Garrigasait, ell és filòleg i coneix l’alemany. Hi ha moltes traduccions fetes a partir d’altres traduccions, no és una cosa tan estranya. La qüestió era muntar una cançó i ser fidel a l’original. El procés potser sí que és una mica sorprenent per qui no ho sàpiga.

De les seves cançons, quina creu que demostra més fins allà on pot arribar?

I fins on no… El dolor de la bellesa, quan la canto i quan l’escolto, no només em diu fins on puc arribar, sinó a partir d’on ja no pesco res. Perquè em fa la sensació que si vaig una mica més enllà, em trobo amb una paret que no puc superar. A la vegada que em recorda com puc volar, em recorda com m’estavello cada dia, també.

A part de produir, també beu de les grans plomes i se les fa seves…

Musicant els poemes de Verdaguer potser he fet una mica de divulgador. Trobo que digerir l’obra d’algú per poder-la transmetre a altres generacions, que viuen en un temps llunyà del de l’autor i, en un altre espai, és una bona tasca. Hi ha coses que no s’han de llegir només una vegada. Canigó esdevé molt fàcil reduït per Lluís Soler a mil versos. Crec que està bé potinejar les coses d’aquesta manera perquè no s’han de sacralitzar els autors ni les seves obres. En la música clàssica això és una cosa que passava molt sovint. Ho vaig entendre amb una de les meves obres preferides, el Rèquiem de Mozart, quan hi ha el Kyrie Eleison i després el desenvolupa en fuga; a mi això em semblava una meravella, em pensava que els autors eren gent inspirada que s’inventaven coses. Després descobreixes que Haydn trenta anys abans ha fet un quartet de corda que és amb el mateix motiu i també evoluciona en fuga. Però quan ja saps tot això, al cap de d’uns anys, descobreixes que el Kyrie Eleison ja hi era en El Messies de Händel, i que aquest motiu que es coneix com el de la creu, ja hi era en Bach. Aquests dels que avui bevem, van viure fa molts anys i, segurament, per una persona d’ara és més fàcil d’entendre la manera com tu ho has remenat, no com ho va remenar algú fa cent anys.

Les Cançons Tel·lúriques ha esdevingut potser el seu disc més important. Hi musica alguns poemes del poemari Al Cel de Verdaguer. Tanmateix, el poeta no l’ha acabat d’abandonar mai i el fa sortir altra vegada al seu darrer disc amb el poema Lo Comte Arnau. Com va ser la descoberta del poeta?

En efecte, aquest disc és del qual estic més satisfet. Era l’any 2002 on se celebrava el centenari de la mort de Verdaguer i des de l’Enderrock se’m va proposar musicar poemes de Verdaguer per acostar-los a la gent jove. I no sabia per on entrar, perquè jo no coneixia l’obra del poeta. Tenia molts prejudicis d’aquesta visió de pàtria/religió perquè no l’havia llegit. En el franquisme també va sortir en els bitllets de cinc-centes pessetes. Aleshores, a la gent d’esquerres d’aquest país, sempre li ha fet urticària. L’obra de Verdaguer ho ha tingut molt difícil durant molts anys. La descoberta d’aquell poemari, Al Cel, em va semblar una cosa estratosfèrica. Aquesta lluita de l’ego romàntic: el capellà i l’home. I tot això amb una vivor de la llengua… I bé, a la Renaixença es posaven a escriure d’aquelles maneres impossibles perquè havíem de recuperar una llengua literària. Hi havia un abisme entre el que escrivien i la llengua oral que havia perdurat. És Verdaguer qui ho lliga tot. Arriba de pagès i escriu d’una manera que tothom l’entén. I això em sembla extraordinari. De fet, aquesta és una de les coses que s’ha valorat més de Verdaguer, que no és poca cosa. Però aquest tema seria només intern, pels catalans. I em sembla que Verdaguer és molt més que això. De fet ho dic als concerts, que Verdaguer és un dels autors més importants de la literatura universal i d’això n’estic convençut. El món té pendent de descobrir aquell capellà amb sotana.

Roger Mas | Foto: Carla Andradas

Després d’haver-se enfrontat al repte de publicar aquest llibre, em pregunto si ja està cavil·lant un nou disc…

Després del disc amb la Cobla Sant Jordi Ciutat de Barcelona vaig tenir la necessitat de fer Irredempt tot sol, només amb la guitarra. Ara que he estat sol tant de temps, veig que gaudeixo molt amb un piano i un contrabaix. Si bé Irredempt era un disc per abaixar la llum a la nit i agafar una copa de whisky i deixar passar el temps en solitud, el pròxim –no sé si podrà ser així ni si algú el podrà gaudir d’aquesta manera– és un disc que m’imaginava sense estridències; que creés climes i atmosferes, un disc per les parelles que tenen fills petits. Que posessin els nens a dormir, abaixessin la llum, es posessin una copa de Recaredo, que és un cava que m’entusiasma, i fessin coses al sofà, mentre escolten el disc. Ara estic treballant per aconseguir això, però no sé si ens en sortirem cap on vull anar, però, m’agrada imaginar que el que estic fent estigui pensat per recuperar la intimitat en la parella.