Roger de Gràcia: “I si no sento res durant una estona, què passa?”

12.04.2016

Roger de Gràcia és actor, guionista, redactor, periodista. El seu epítet no és epítet sinó cognom, però cognom a banda ell és de Gràcia: “El meu pare va néixer sota aquella botiga”, i assenyala un establiment que cau davant de La Cafetera de la plaça de la Virreina. Personatge mediàtic fins que la publicació de quatre llibres més el catapulti a l’altar dels autors populars, acaba de publicar 60 dies a Cuba (Ara Llibres, 2016). El proper dissabte 24 de setembre, Roger de Gràcia participarà al Mercat de Lletres d’Igualada, que se celebra al Museu de la Pell d’Igualada. Podeu consultar el programa aquí.

Roger de Gràcia | © Laia Serch

Roger de Gràcia | © Laia Serch

Després de l’entrevista ens convida a una ronda a la fotògrafa i a mi, i l’Emilio (el cambrer amb qui Roger de Gràcia interactua com si allò fos casa seva i estés en família) ens la serveix. Roger de Gràcia repeteix xupito, però es fa tard i s’acomiada. Ara que és pare de família no pot fer com anys enrere, que va viatjar a Cuba per acomiadar-se d’una xicota, l’Amanda. Damunt la taula, al costat del tabac de picadura, hi té un recull de diàlegs socràtics escrits per Plató.

JB: Veig que llegeixes Plató. Què t’hi ha impulsat?

RG: No em fascina tant Plató, em fascina Sòcrates. És el primer gran buscador de la raó primera, de la felicitat més enllà de l’acumulació, i de la necessitat de cultivar-te l’ànima.

JB: Al llibre hi ha un punt en què t’adones que trobes a faltar alguna cosa, a Cuba. Concretament, la publicitat.

RG: Sí, és lamentable que la trobis a faltar, però estem imbuïts de tanta merda fútil que no te n’adones i se’t queda dintre. Sòcrates és l’antítesi d’això: aïlla’t de la merda que t’envolta, busca l’origen del que està ben fet i el que està mal fet. Però és molt difícil fer-ho. A la introducció d’aquest recull se cita un personatge que deia que tota la filosofia occidental són peus de pàgina de Plató. I el pitjor de tot això és la puta religió. La religió ens ha fet aturar el pensament set-cents anys, hauria pogut anar molt més ràpid. Només cal dir que la cosa no es va reactivar fins al Renaixement.

JB: En una entrevista, Simona Levi va dir-me que les situacions gregàries són nocives perquè no ens permeten establir un diàleg amb la pròpia llibertat. Parlem de l’eufòria de viatjar.

RG: Quan viatges estàs mentalment predisposat a rebre tots els inputs de l’entorn d’una manera molt plàcida. El problema és quina és la realitat. És aquesta, la gregària, o és la del viatge, quan el meu cap funciona d’una altra manera? Penso, que bé que s’està a Gràcia, que és tranquil i agradable. Però estic aquí i penso en què he de fer, què he de dir, què ha passat amb la parella, si li dic això o allò al meu fill. No puc abstreure’m. Si vingués a Gràcia de turista em miraria el plataner i l’església i em quedaria fascinat. El viatge és una il·lusió, però també és una il·lusió això d’aquí. Si ho penses així estaries constantment de viatge, però tu tens un dia a dia i l’has de tirar endavant.

JB: He conegut viatgers eterns.

RG: El viatge és un vici, et fa estar superbé amb tu mateix. I més viatjar sol, que no sé si ho has fet. És això que deies del gregarisme: estàs sol i no saps amb qui comentar el que veus. I et quedes amb una gran quantitat d’emocions que no pots treure però que et fan viure tan intensament! Si anem tu i jo a Cuba comentarem les façanes, la bellesa: ja ho estàs treient, ja està fora. En canvi, si estàs sol et creixen les emocions i et preguntes “Com ho gestiono?”.

JB: Escrivies, mentre viatjaves per Cuba?

RG: Vaig sentir la necessitat de fer el dietari, i no ho havia sentit mai en cap altre viatge. La realitat de Cuba era tan aclaparadora com no ho havia estat mai enlloc. A la fi del dia em posava a qualsevol casa on estigués i escrivia perquè no se m’escapés res.

Roger de Gràcia | © Laia Serch

Roger de Gràcia | © Laia Serch

JB: M’ha cridat l’atenció la idea de la neteja. Dius que prefereixes posar-te a netejar una pila de plats bruts en lloc de netejar-ne un. Hi ha de fons la idea de començar de nou. Parles de l’entrada a la vida adulta?

RG: La meva àvia es llevava i escombrava tota la casa; era un deure que ella tenia gairebé inscrit a l’ADN. A mi, en canvi, se m’acumula la merda en molts sentits, també en sentit emocional, i de tant en tant tinc la necessitat de fer net. No estic acostumat a fer feina cada dia, tot i que cada cop ho faig més, aprenc a agafar inèrcia. Té molt a veure amb una reflexió generacional, la meva generació. Som fills d’una certa abundància.

JB: En el teu viatge a Cuba no vas aprendre a fer feina cada dia.

RG: No, Cuba encara és molt d’hora en la meva vida. A Cuba els dos protagonistes, l’Amanda i el meu jo d’aleshores, van a tocar fons. Necessiten tocar fons per adonar-se que després ja no ho hauran de fer més, només hauran de valorar el dia a dia. Aixecar-te i fer feina, no dormir fins a les tantes. Jo ho dic sempre, tenir un fill t’ajuda molt.

JB: Has canviat, respecte el Roger de Gràcia que va anar a Cuba, ara que ets pare?

RG: Sí, abans era més tou. Tenir un fill et genera una obligació diària, i jo això ho buscava. És una de les raons de tenir un fill. Necessito alguna cosa que m’obligui sempre, no pot ser aquesta lassitud, em torna boig i se m’acumula la merda. El fill t’obliga a tot, a llevar-te cada dia a les set, a donar-li el menjar, a educar-lo. Al cap d’uns anys crec que tenir un fill m’ha anat molt bé. Portava trenta anys d’inacció. No saps què és la vida fins que no tens una obligació potent, pot ser un fill, una guerra, cuidar el teu pare.

JB: Vas marxar de Cuba i vas deixar la teva amant irlandesa a l’aeroport. Això és un retorn a la vida de Barcelona?

RG: Allò va ser estrany. No va anar ben bé així, hi ha una part novel·lada important. Però sí que dubatava entre allargar el viatge i la innocència o tornar a la vida real, encara que sigui una vida nova a Irlanda. Sabia que si me n’anava amb ella la rutina m’acorralaria. Serà amb una noia nova i començaràs de zero, però t’acabaràs enganxant als mateixos vicis. El personatge encara està una mica jonqui de seguir sent un no-ningú, algú que vol veure móns i coses noves. Per això es queda a l’aeroport.

JB: Monogàmia compulsiva i sexe –que assegures que sempre practiques per amor.

RG: És una contradicció interessant, jo no ho he entès mai. El sexe sense sentiment… la gent que diu que ho fa enganya. Quan estàs pell amb pell i al 100% amb una persona, fluids amb fluids, encara que només siguin deu minuts, mira’m a la cara i diga’m que no estàs sentint alguna cosa per aquesta persona. I si això no s’assembla a l’amor m’enganyes. Es confón amb el desig? Però si l’amor és desig! No està tan lluny. Jo sóc un sentimental.

Roger de Gràcia | © Laia Serch

Roger de Gràcia | © Laia Serch

JB: Ets un sentimental.

RG: El personatge de 60 dies a Cuba és un sentimental per bé i per mal, per això busca l’amor i la destrucció a parts iguals. Té una necessitat d’emocions fortes que busca amb el sexe, amb l’alcohol, amb conèixer els cubans. Suposo que el viatge és això, fugir del tedi i buscar inputs potents. No sé en quin cony d’entrevista vaig llegir que som uns malalts emocionals. Necessitem emocions fortes, però a la vida no tot és sentir, la vida és fer feina. Ja vindran, els sentiments, però no estiguem tan obsessionats! També som fills de la publicitat i la publicitat en aquest sentit urgeix que t’excitis. I si no sento res durant una estona, què passa? Estàs mort per dins! Bueno, tio, no m’atabalis! Tenia ganes d’escriure sobre això, però tampoc volia encaparrar-m’hi perquè volia escriure una cosa més novel·lada, que no fos una tesi. Però volia reflectir aquesta necessitat del personatge de sentir molt per deixar de sentir.

JB: Els fragments dels cubans amb qui interactues són potents. La gent és literatura?

RG: Allà tot és molt exagerat, les vides de la gent també. Per això és relativament fàcil literaturitzar-ho. El que volia transmetre és, d’una banda la percepció que el protagonista té de Cuba i, de l’altra, els personatges cubans. El Diógenes és una barreja de dues o tres persones que em van obrir casa seva perquè m’hi estés a canvi d’alguns diners. El Ramiro sí que és més el Ramiro d’allà, però en general la gent de les cases són una barreja de la gent que em vaig trobar. Construeixo personatges concrets a partir d’això. Per mi era molt important el moment de les cases perquè és l’únic moment en què pots establir una relació d’iguals amb els cubans.

JB: Quan fas de convidat a les seves cases, vols dir? Sembla que a Cuba no hi hagi hotels.

RG: Pots anar d’hotels i aïllar-te de la realitat cubana o pots anar a les cases dels cubans, que és l’únic moment en què pots establir una relació d’igual a igual amb ells.Vas pel carrer, fas amics, vas de festa, però hi ha els diners pel mig, sempre intenten treure alguna cosa de tu. En canvi, quan vas a les cases i deixes els diners sobre la taula, aleshores ja has fet net. A partir d’aquí poden ser bones persones o fills de puta, però ja no cal que t’entabanin. Sóc molt naïf en aquest sentit. Entenc que vendre és la seva vida però, hòstia, també és la vida de la gent de Tailàndia i no t’atabalen tant. És cultural. I a Cuba sap greu, perquè tenen un caràcter molt obert i xulo, però no acabes de… La gent de les cases és un petit homenatge a la cubanitat ben entesa. Els volia donar protagonsime perquè més enllà dels diners hi ha gent entranyable.

JB: Un passatge maco és el de la teva amfitriona cubana que ha estat abandonada pel seu marit (que ha marxat amb una altra) però que guarda el cavall d’ell a casa només per orgull. A tu l’Amanda t’ha deixat i un i altra deixeu anar el cavall.

RG: T’ho dic a tu i no li ho diguis a ningú, perquè no vull que la gent pensi què és veritat i què és mentida: el cavall no hi era. Em servia com a metàfora. Escrius i generes una imatge perquè la cosa quedi novel·lada i aleshores te n’adones, “Això té un sentit!”. El cavall va sorgir de veure’n molts, no només cavalls sinó animals en general. Sobreviuen encara pitjor que les persones. I si una dona que sobreviu té un cavall que li porta mals records i no sap què fer-ne…

JB: Cubans i cubanes semblen constantment a l’expectativa que un blanquito o blanquita es casi amb ells i se’ls emporti.

RG: Tots. Estan a la que salta. La plaça de Trinidad és un escàndol, un prostíbul encobert. La gent jove està a la caça de l’occidental que els pugui treure d’allà, sigui home o sigui dona.

JB: Al llibre hi ha un episodi en què un cubà anònim explica que ha d’anar cap Angola a fer la guerra. Va haver-hi molts cubans a la guerra d’Angola el 75. En vas prendre consciència?

RG: Angola és una de les poques coses que són molt buscades des d’aquí, però sí que hi ha un moment al llibre que el personatge ho explica, la Revolució a Cuba la tens a sobre, està molt present. La vida diària de la gent et remet a com era la vida abans i com és ara. T’expliquen com de malament ho passen i de forma indirecta t’expliquen com era la Cuba d’abans i què va fer Fidel per ells. Els diaris només parlen de Fidel, són pamflets revolucionaris.

Roger de Gràcia | © Laia Serch

Roger de Gràcia | © Laia Serch

JB: Lleig, això que els diaris siguin purs pamflets de Fidel. Però no creus que la desvinculació total respecte els EUA que va aconseguir Cuba amb la Revolució va ser inaudita?

RG: És una contradicció brutal. No entenc qui estigui radicalment en contra de la Revolució, com tampoc entenc qui estigui radicalment a favor del que ha passat els últims vint anys allà. Està clar que hi ha coses molt positives: l’analfabetisme era extrem amb els governs anteriors a la Revolució; que cinquanta paios amb vint anys i un parell de collons agafessin un iot per combatre contra un exèrcit professional va ser brutal. Ara, que es quedin encallats en aquest poder i no hi hagi manera d’obrir i democratitzar una mica el país …

JB: Obama ha portat els Rolling Stones de franc a Cuba.

RG: Crec que els cubans tenien moltes ganes que passés alguna cosa. Molts volen que la Revolució s’esfondri i molts altres volen que canvïi cap alguna banda, però crec que el noranta per cent té ganes que passi alguna cosa. A favor o en contra la Revolució, però alguna cosa. Amb quaranta anys no ha passat res: els més pro Revolució et diran que és culpa del bloqueig, i no és un mal argument. En qualsevol cas, aneu a Cuba abans que tot sigui diferent.

JB: En un passatge determinat, una cubana adolescent celebra una festa ioruba. Els ioruba són una ètnia majoritària a Nigèria.

RG: És el reflex de la santeria africana, el sincretisme de la religió cristiana amb les tradicions de l’Àfrica negra. A la pràctica viuen una religió politeïsta. Em va sorprendre, perquè això hi és però està soterrat. En un moment donat la Revolució també va intentar carregar-se tota mena de creença. I no poden, ningú pot. També ho va intentar la Revolució Francesa i no va poder, i al final Napoleó és el catòlic més apostòlic i romà. Tothom necessita creure en alguna cosa, i la seva religió sincrètica els permet reivindicar la pròpia negritud, i en una societat eminentment homòfoba i racista (encara que ho neguin), això està bé.

JB: Al llibre expliques que hi ha cartells d’un pare que “accepta” el seu fill gai i ho diu per promoure la tolerància envers els i les homosexuals.

RG: El govern penja aquests cartells perquè se senten obligats a fer-ho: dins el seu credo igualitari se suposa que l’homosexual ha de ser igual que l’heterosexual. Però no hi creuen del tot, reben una herència masclista que és difícil que es treguin de sobre, costa. Fa cinquanta anys, aquí era similar. Mon pare va créixer en una societat en què les dones havien de demanar permís per treure’s el carnet de conduir i sortir del país. A Cuba estan tan apretats econòmicament i les ganes de canvi són tan grans que aviat canviarà tot. Quan jo hi vaig anar ja estaven canviant, i la prova és que els cubans nadius t’obren la porta de casa. Abans els turistes havien d’agafar un autobús i anar a l’hotel, no se’ls deixava passar gaire d’aquí. S’obren per necessitat, perquè sense turistes no hi ha ingressos, i els diners que entren de Miami cada vegada han de ser majors. Comença a haver-hi dues classes: els que reben diners del turisme i de Miami i els que viuen de l’Estat.

JB: Vaig llegir Karl Ove Knausgaard, que ha escrit els sis llibres (publicats a L’Altra Editorial) sobre la pròpia vida. Fins a quin punt escriure amb sinceritat sobre la pròpia parella, o el pare, no genera conflictes?

RG: Ho penses molt. A més tenia molt present el Karl Ove, perquè havia llegit dos o tres llibres d’ell, i sabia que havia acabat enfadat amb tota la seva família (evidentment). No sé si t’has llegit el volum on Knausgaard parla sobre la dona, Un home enamorat. Dius “Com expliques tot això? Aquesta dona deu estar farta de tu!”. No són coses de sexe, són sentimentals, acaba per confessar que no l’aguanta i que li resulta infernal conviure amb ella. Dir això en públic és fatal! Jo en aquest llibre hi ha moltes coses que m’he guardat, per pudor.

JB: Només he vist una punteta d’això, una referència al teu pare, a qui de petit una vegada vas dir que estimaves més que ta mare.

RG: Aquesta frase no sabia si posar-la, però conec mon pare i sé que ho accepta bé, sap que quan érem petits érem més de la mare que d’ell. Coses més contundents me les hauria guardat. He escrit en primera persona però és un jo que queda lluny. És fictici perquè el protagonista ja no sóc jo. No sé si escriuria sobre la persona que jo era dos anys enrere, en canvi. Per altra banda, encara no em sento prou fort per atacar la ficció, és difícil construir personatges del no-res. Amb els capítols que dedico a personatges històrics de Cuba ho he fet parcialment, per provar-me. És clar que com a lector m’agrada tot el que té a veure amb la realitat; la novel·la autobiogràfica m’encanta, Henry Miller, Amélie Nothomb, Bukowski… No ho dic per fer corporativisme, però hi ha un llibre autobiogràfic publicat fa poc per Ara llibres (i també per Anagrama) del Beigbeder.

Roger de Gràcia | © Laia Serch

Roger de Gràcia | © Laia Serch

JB: Beigbeder?

RG: Frédéric Beigbeder fa molts anys va escriure un llibre sobre la publicitat en primera persona (però era un personatge inventat). Al llibre, Beigbeder es cagava en el món de la publicitat, dins el qual ell havia trebalalt molts anys. El seu últim llibre (Oona i Salinger, Amsterdam, 2016) és sobre el primer amor de Salinger, l’autor d’El vigilant al camp de sègol, amb una noia que es diu Oona i que després va ser dona del Chaplin. És una barreja entre ficció i realitat molt ben construïda. Està molt escrit des de l’estómac, es nota que és real.

JB: L’amor intens a la realitat és deformitat periodística, no creus?

RG: Sí, m’interessa molt la realitat. La deformitat em ve del periodisme però també del bar sota el metro on treballava mon pare. Em preguntava: “Què és aquesta realitat? Hi ha moltes realitats que desconec. Què fa aquest senyor hores i hores al bar (era un senyor que es prenia una capsa de quintos abans d’anar a diàlisi)? Què el mou a fer-ho?”. Això és més potent que qualsevol ficció.

JB: La Katie, la teva nòvia irlandesa, es mostra reticent a que li practiquis un cunnilingus. Fins quan ha de durar, això?

Hi ha gent que té vergonyes i no entenc per què, per mi el sexe sempre ha estat una entrada a un lloc de coneixement, teu i de l’altre, que no admet el pudor. Per què hi ha gent que es posa barreres? És clar que de barreres ens en posem tots, alguns amb el sexe i d’altres amb què diran de la roba que portes o què diran si saben el que cobres. Tot rau en la por al coneixement propi. El que fa més por del món és conèixe’t a fons, perquè pots descobrir coses al·lucinants que et llençarien a fer coses al·lucinants (que et fa por fer).