Roger Alier: “A l’òpera cal anar-hi sense prejudicis”

16.07.2012

L’historiador i crític musical Roger Alier.

La gent coneixem més òpera de la que ens pensem i l’acceptem a la nostra vida d’una forma natural. No cal anar als grans teatres per acostar-se a aquest gènere, sinó que el podem trobar en els nostres afers diaris: en la banda sonora d’algunes pel·lícules, en els fils musicals de moltes cadenes, fins i tot en els tons de l’espera en les trucades de telèfon, per exemple. Això és curiosament habitual. Val la pena fer aquest exercici d’atenció.

L’historiador i crític musical Roger Alier (Los Teques, Miranda, Veneçuela, 1941) és una de les personalitats de referència en el món de l’òpera a Catalunya, en les vessants de divulgació, crítica i ensenyament. És llicenciat en Història Moderna i va obtenir la seva tesi doctoral l’any 1970 amb “Els orígens de l’òpera a Barcelona”. A més, té publicats diversos llibres: “Guía Universal de la Ópera”, “La Zarzuela” y “¿Qué es esto de la ópera?”, entre altres. És un conferenciant incansable, loquaç i extraordinàriament interessant, que té la capacitat de divulgar els temes operístics més densos d’una forma molt fàcil i amena.  En el seu ampli llistat de reconeixements hi destaca el d’acadèmic electe de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, membre del Consell Assessor del Conservatori del Liceu, president honorari de la Federació d’Associacions d’Amics de l’Òpera de Catalunya, professor a l’Escola d’Òpera de Sabadell i de la Universitat de Barcelona. Actualment els oïdors de Catalunya Música el poden escoltar cada dimecres en el programa “Històries de l’òpera: al Liceu”, juntament amb el periodista Marcel Gorgori.

Una entrada a l’òpera

Què cal fer per donar un primer pas i acostar-se a l’òpera? El Roger Alier ho té clar i respon sense rumiar-s’ho massa: “Primer, no anar-hi amb prejudicis, perquè l’òpera no és un espectacle ni més bo ni més extraordinari que un altre. Que sigui més bo o més dolent depèn del dia, de l’obra, del cantant, de la interpretació i d’un mateix, del propi estat d’ànim. Jo recomanaria anar-hi amb tranquil·litat, anar a sentir i a escoltar, amb atenció i agafar una obra que sigui fàcil i assequible; per això recomano les òperes tardanes de Mozart com “Les noces de Fígaro” o “Don Giovanni”, les òperes de Donizetti o de Verdi i en un aspecte més líric, les òperes belcantistes són molt boniques; per aquells que els hi vagi més la ‘marxa’, potser les òperes de Puccini, més veristes. Sigui quina sigui, la clau és escoltar amb atenció, no fer judicis prematurs, escoltar bé i veure què t’acaba semblant”.

Els nous cantants han superat a altres cantants més antics?
Això de superar és un terme molt difícil d’establir perquè no hi ha un varem ni una mesura. Discutir sobre si un cantant agrada més o menys en un determinat paper, és una qüestió opinable. Avui als cantants se’ls enregistra i se’ls retoca tant com calgui i d’aquesta manera no es pot comparar amb igualtat de condicions abans i ara”. I continua: “Per exemple, escoltes l’Alfredo Krauss en una gravació moderna i la poses al costat d’una gravació del Tito Schipa feta els anys 30 i no hi ha color. En aquell moment es feien gravacions amb uns aparells infames que avui no faríem servir ni per la primera comunió del nen, però en aquella època era el que hi havia”.

L’òpera: un espectacle de moda i en plena expansió

Sóc de l’opinió que avui hi ha més òpera que mai”, comenta el Roger Alier amb un cert grau de satisfacció a l’hora de dir-ho. “Hi ha més difusió, més facilitats per arribar a tot arreu, fins i tot geogràficament. Per exemple, des de fa quatre o cinc anys hi ha un teatre d’òpera fix a Tailàndia, n’hi ha un altre a l’Azerbaidjan, etc. En aquests llocs hi ha teatres d’òpera que estan funcionant. Potser ara tenen un nivell baix però hi són i aquest també és un punt de creixement de l’espectacle”.

Malgrat la seva dilatada experiència i d’haver vist grans moments operístics, Roger Alier està convençut que aquest l’òpera no es farà mai majoritària. Explica: “No serà mai universal, però està creixent i ho continuarà fent. Pel que fa al cas d’Espanya, jo recordo perfectament quan vaig anar a València a sentir la primera òpera de Mozart que es feia fora de Barcelona (d’això fa 25 anys o 30). En canvi ara, només a l’any passat, a Espanya hi va haver 14 temporades d’òpera, en un país que només hi havia la de Barcelona i la de Bilbao. A Amèrica l’òpera ha crescut enormement. A molts països europeus es fan moltes representacions. A més, el mercat nou de l’audiovisual, que en quatre dies s’ha imposat d’una forma impressionant, permet en qualsevol moment, veure la inauguració de l’Scala de Milan, que es transmet a molts cinemes de Barcelona i de tota Europa. Això és una forma de difusió increïble”.

Seguint el fil de la mateixa qüestió, Alier explica: “En la darrera edició del Concurs de Cant Montserrat Caballé que es fa a Saragossa, vaig parlar un moment de cara al públic i vaig veure tot de gent jove allà asseguda i vaig dir ‘això que diuen que a la gent jove no li interessa l’òpera és mentida. Mireu, tota la gent que hi ha aquí, que ve a escoltar aquests cantants i mireu tots aquests cantants, n’hi ha més de 150 que es volen dedicar a l’òpera’. Hi ha l’afició, l’interès, l’entusiasme. Ara, per la gent és com un tòpic: ‘la gent jove ja no va a l’òpera, això no interessa a ningú’. No, no és veritat, és completament al revés i hem de lluitar contra aquesta actitud pessimista que, potser en algun moment va tenir una certa raó, però avui dia no en té cap”.

La composició de noves òperes

A la programació dels grans teatres d’òpera del món, cada temporada segueixen sortint els mateixos títols i es segueixen programant les òperes de sempre. Preguntat per aquesta qüestió, Roger Alier explica: “És realment preocupant. La gent va a sentir allò que ja coneixen i això sí que ho considero negatiu. A la gent els dic: ‘allò que ja coneixes ho vas conèixer un dia, no? Doncs perquè no fas el mateix amb un títol desconegut? Però no ja entre els títols contemporanis sinó també entre els antics?’. Si el títol no els hi sona o no el coneixen, no van al teatre. Aquest aspecte sí que és molt negatiu, la manca de curiositat pel coneixement. Per altra banda, també n’han tingut culpa els compositors”.

Els compositors: un plat a banda

Les òperes antigues estaven escrites perquè agradessin al públic i pràcticament, l’únic objectiu que tenien és que havien d’agradar. “Alguns compositors  contemporanis han volgut fer obres d’un gran atreviment, s’han mirat el melic i han procurat captar l’atenció del veí, de l’altre compositor, dient-li ‘mira què faig jo!’ i és clar, mira, però no et mira ningú i això és una llàstima. Amb això s’han fet malbé moltes expectatives. Un director d’orquestra (el nom del qual el Roger manté en secret) em va dir que alguns compositors han perdut la carta de navegar, en el sentit que ja no escriuen pel públic i aquest és un gran problema”.

I segons Alier, no és l’únic: “De vegades, l’espectador que va a veure l’òpera no és una persona que s’hi dedica, sinó algú que va a buscar en l’espectacle un cert enlairament, unes  amplituds de mires i per tant, no se li pot demanar que faci grans esforços per entendre una cosa, que no es pot entendre sense tenir la partitura al davant i coneixent perfectament l’estil que pretenen seguir els compositors. Si no és així, no hi ha manera”.  El problema, segons el punt de vista de Roger Alier, va més enllà: “Avui dia els compositors no escriuen pel públic sinó que ho fan per les institucions: escriuen pels governs, per les generalitats, pels ministeris de cultura, per les ràdios, per entitats que paguen. Però resulta que al ministeri de torn hi ha unes persones responsables que no en tenen ni idea, reben al compositor i aquest els hi diu: ‘escolti, vostè està en contra de l’òpera contemporània? No, no, jo no’. I aquí, immediatament, s’hi imposen. L’altre, per no quedar malament, contracta, paga, escenifica i llestos. En aquestes condicions, no poden pretendre que el públic vagi a veure i escoltar òpera massivament”.

L’òpera del segle XX

L’òpera del segle XX presenta una dispersió d’estils i de formes impressionant. “Del segle XVIII no es troben òperes d’estils extravagants perquè no se’n feien. El compositor cobrava de l’empresa, generalment del noble o de l’entitat que era l’empresari de teatre. Al segle XX això ha desaparegut i a canvi, hi ha aquesta absoluta dispersió. Un compositor s’ha pogut dirigir cap a un camí que potser a ell li ha semblat molt adequat i no segueix el model del compositor del costat que està fent exactament el contrari, també amb els mateixos objectius. En aquest aspecte s’ha perdut la unitat de criteri, el sentit de per on va la música. Com a conseqüència,  l’espectador es perd i deixa d’anar a veure l’espectacle”.

En aquest sentit i seguint el mateix fil, algunes veus autoritzades opinen que aquesta dispersió que apuntava el Roger Alier no hauria de ser un fet negatiu en sí; el que fa que s’hi torni és que la recerca no sigui en funció de buscar. L’art sempre té un punt de transgressió, que sovint vol dir evolució de la base preexistent, però quan es transgredeix la transgressió de la transgressió transgredida, pot sortir una cosa inescoltable.

Muntatges escènics originals i fora del comú

Roger Alier comenta sobre aquesta qüestió: “Els muntatges estranys ja fa temps que duren. Això va començar a alemanya. A Berlín vaig veure un Messies de Haendel tan horrorós, que em vaig aixecar i me’n vaig anar perquè no es podia aguantar. Hi havia un anyell que creixia i se li obria el cos i sortia sang i fetge i no sé quantes coses. Em sap greu perquè els alemanys em cauen molt bé i cada any vaig al festival de Bayreuth, des de ja en fa 29. Em sap greu que estiguin una mica desorientats en aquest aspecte però com que això, per la raó que sigui, ven, doncs estan a on estan”.

Tanmateix, no tots els muntatges són així i n’hi ha de més amables i encertats. Damunt l’escenari no hi ha res més que un gran rellotge que marca les hores. Quan toca, entra i surt de l’escena un sofà o una cadira i pel que fa a escenografia, res més. Suficient? Potser sí, d’acord amb el punt de vista del director d’escena Wolfgang Gussmann. En aquesta representació d’òpera tan minimíssima de “La Traviata” de Verdi, que es va estrenar al Festival de Salzburg l’any 2005, la soprano Anna Netrebko va donar vida a Violeta Valery i el tenor Rolando Villazón a Alfredo Germont. De fet, ells dos sols, ja eren suficients i no calia una Traviata vestida d’època, movent-se per salons plens de gent, seguint la imatge clàssica de l’obra. “Hi ha directors d’escena que són molt bons professionals i busquen una manera de fer que la transgressió tingui un sentit”, explica el Roger Alier. “També hi ha el que només va a fer nom, fortuna i fama i representa qualsevol cosa, com més bèstia millor. En canvi, hi ha escenografies molt senzilles però molt ben aconseguides, com la representació de La Traviata del festival de Salzburg el 2005, que està plena de simbolismes. Quan Violeta està amb el seu amant estan tots els sofàs coberts de flors i quan s’acaba la història ella treu les fundes dels sofàs. És d’una gran simplicitat i està força bé. Igual com el rellotge, que simbolitza el pas del temps. Verdi, amb la Traviata va voler posar el personatge en època contemporània i per tant, que els cantants surtin vestits com anem avui dia, té un sentit”.

Els tres tenors van acostar l’òpera al gran públic?

L’any 1990 els tenors Luciano Pavarotti, Josep Carreras i Plácido Domingo, van protagonitzar una idea innovadora que va tenir un enorme ressò: una sèrie de concerts dels “3 tenors” en els quals interpretaven, prioritàriament, fragments conegudíssims d’òpera.  Aquests concerts van acostar l’òpera al gran públic? Roger Alier no ho veu així: “En realitat, aquest acostament és una ficció. És cert que hi va haver molta gent que va sentir més òpera del que havien sentit abans, però d’afició a l’òpera en va agafar un percentatge que potser igualment l’hauria agafat amb una altra cosa. El que els cantants han de fer per difondre l’òpera és cantar bé, tenir una gran personalitat i una gran presència. Jo vaig veure els tres tenors al Camp Nou i vaig veure que la gent, després de sentir-los, se n’anava i ja està perquè per entrar al món de l’òpera s’ha de tenir uns cert nivell de coneixement i la gent que hi vulgui entrar ho pot fer sense sentir els tres tenors”.

Roger Alier és home de geni viu i d’opinions sòlides i ben fonamentades, que alça el to de veu quan una cosa l’empipa. “Hi ha una cosa que em deprimeix molt”, explica, “per exemple, quan es va posar de moda “La mamma morta” de l’òpera Andrea Chénier de Giordanno, perquè estava a la banda sonora de la pel·lícula Philadelphia. “La mamma morta” ha estat sempre allà, des que es va escriure el 1896, però la gent va haver de descobrir-la a través d’una pel·lícula. Per què aquesta gent no s’havia pres la molèstia d’intentar descobrir alguna cosa interessant en aquella òpera, que està a les cantonades i que es ven a les cases de discos?. No, ha de venir la pel·lícula perquè l’ària es faci famosa. Ja sé que és així i ja sé que és inevitable, però trobo que és una llàstima que la gent sigui tan rutinària, que no pugui prendre una decisió pel propi gust i hagi d’esperar que li diguin ‘mira que maco’ i així, au, tots cap allà. També va sortir el Duet de les flors de Lakmé (Léo Delibes) en un anunci d’una companyia d’aviació. Aquell Duet de les flors hi ha estat sempre. S’havia fet aquí, s’havia fet allà, s’havia fet a tot arreu, hi ha quaranta versions d’aquest duet i el dia que una empresa diu ‘posem això com a fons’, és quan té èxit. Ho trobo trist. Ja sé que és la societat en la que vivim i que no hi podem fer més, però de tota manera no deixa de ser trist”.

Bons cantants i cantants com’ si com’ sa i… “andando”

Un cantant no s’arrisca a cantar si no està molt ben preparat”, explica el Roger Alier. “És molt difícil que sentis un cantant fer una veritable porqueria. Jo tinc una gran quantitat d’òperes gravades en disc i et podria citar no més de cinc o sis exemples de cantants que canten horrorosament en una gravació. Normalment estan preparats i el director  no els deixa fer el ridícul”. Però sempre hi ha una excepció. Somriu amb una mica de malícia i continua: “Tinc el cas d’una mezzosoprano molt famosa que canta una ària secundària del Barbero de Sevilla (Rossini) que és per tancar-la a la presó, però això és una excepció i la tinc com un cas  especial; si algun dia vull posar un exemple d’algú que canta malament, poso aquella cantant. Ara bé, això de dir que un cantant no val res, sovint no és veritat. M’irrito quan algú al teatre diu ‘aquest tio és molt dolent’. No senyor!, aquest senyor és un cantant, que ha fet un esforç molt gran per arribar fins aquí, que ha treballat i que, si no li ha sortit del tot bé, és perquè el seu treball és insegur, i imprevisible el que en pot sortir”.

Un exemple: “Una vegada”, explica el Roger Alier, “el tenor Nicolai Gedda va fer un gall espectacular al Liceu, però espectacular!. Al “Rigoletto” de Verdi, l’ària de ‘la donna e mobile’, (que no és una ària sinó una cançó), és molt traïdora i és molt fàcil fer-hi un gall. Jo n’he sentit quatre de galls, en aquesta mateixa cançó, per quatre cantants diferents. I el Gedda va fer una cosa que no s’ha de fer mai, que és intentar-ho arreglar. Quan surt el gall, si intentes reconduir-lo encara és pitjor. Si hagués tallat immediatament no s’hauria notat tant. Això són incidents que poden passar. Aquest cantant era boníssim, l’assaig general li va sortir molt bé i l’home sembla que anava tranquil, però quan escoltes aquella gravació, les últimes notes abans del gall, aquella veu va sonar insegura i és clar, se li va trencar. Va intentar arreglar-ho i la va acabar s’espifiar. Això pot passar al millor i al pitjor dels cantants i per tant, no té cap importància. El que té importància és la trajectòria, el resultat, el treball, la manera com enfoca el personatge”.

Un bon col·leccionista

Degut a la seva feina però sobretot a la seva passió, Roger Alier té una col·lecció d’òperes molt important. Quantes? “No sé ben bé dir-ho perquè ja fa molt que he perdut el compte. D’òperes diferents jo en conec unes quatre-centes; conèixer d’haver-les sentit i que jo conegui bé, un centenar. Després n’hi ha unes quantes de les que tinc referències i d’altres no les conec de res. D’òperes al món, disponibles per ser escoltades, n’hi ha unes 30.000, el que passa és que d’aquestes 30.000, 29.500 no surten mai del forat. Després hi ha un grup d’unes 130 o 140 que són el que en diem el repertori; el repertori marginal que és el que surt alguna vegada”.

L’òpera preferida de Roger Alier és “El matrimoni secret” de Cimarosa, “seguida immediatament del “Cosi fan tutte” de Mozart i de “La Cenerentola” de Rossini”, s’afanya a aclarir. “Aquestes són les meves preferides ara, però això també canvia”. I abans d’acabar, una recomanació del ‘doctore’: “Hi ha una òpera preciosa, francesa de Rossini que es diu “Le comte Ory”, L’enregistrament del tenor Juan Diego Flórez és molt recomanable. No te la perdis”.

En prenc nota.

Twitter: @prosroca

Visiteu el blog de la Roser Pros-Roca, aquí.