Ricard Mirabete: “Corrompre’s és allò que no afirmem”

Ricard Mirabete acaba de publicar el poemari 'Nuclear' dins la col·lecció Llibres de l'afrau, d'Edicions Terrícola. Carles Morell ha conversat llargament amb ell sobre aquest nou llibre i Ariana Nalda li ha fet les fotos a la llibreria La Calders.

Ricard Mirabete acaba de publicar el poemari ‘Nuclear’ dins la col·lecció Llibres de l’afrau, d’Edicions Terrícola. Carles Morell ha conversat llargament amb ell sobre aquest nou llibre i Ariana Nalda li ha fet les fotos a la llibreria La Calders. 

Ricard Mirabete | © Ariana Nalda

CARLES MORELL: Felicitats pel llibre, Ricard. Com va dir Jordi Valls a Núvol, aquest és un pas important en el teu camí poètic. Hi ha epifonemes potents i versos esticomítics com els de “La casa abandonada” que casen perfectament amb l’activitat de condensació que has fet (en la teva poesia, la tensió no acostuma a ser sintàctica, sinó en tot cas temàtica, malgrat que és força homogènia per coherent). Et fa l’efecte que aquest és un llibre destacat de la teva producció?

RICARD MIRABETE: Gràcies! Sí, potser perquè és el més recent, però és el llibre de què estic més content. És el meu estil o la meva veu poètica no condicionada per un argument o una temàtica com ara el marc urbà. Tenia clara una idea de llibre i escrivia poemes tenint en compte aquesta idea. Així com en d’altres hi havia el context de les ciutats de Vic o Barcelona, aquí era escriure poemes sense cap condicionant extern.

Una constricció? Per què abans hi era, aquest condicionant?

Bé, era un condicionant extern però que no em limitava, sinó que em permetia situar els llibres temàticament, i desenvolupar un estil més unitari de llibre.

Perquè ja ho vas fer? Vas consolidar-ho i vas passar a una altra cosa?

Una de les meves obsessions era viure a la ciutat, mirar-la, descriure-la poèticament. Ara volia canviar, perquè ja ho vaig fer, sí.

Parlem del títol i de l’estructura. A part de la identificació del jo amb un paisatge que acaba transmutat, de cims blancs, o el blanc de la pàgina, per al DIEC, Nuclear és “Relatiu o pertanyent al nucli atòmic”. Té alguna altra connotació, el títol? És per això que aquest llibre no està dividit en parts, sinó que l’única divisió és el poema mateix?

Jo crec que no són les úniques interpretacions o sentits que té el títol Nuclear, que abans era Blanc nuclear, una idea que em donava unitat. “Elogi dels cims més blancs”, el primer poema, o l’últim, “Geometria del blanc”, en serien exemples. També té el sentit de la fissió nuclear de què ha parlat Jordi Valls a Núvol. Quan un àtom esclata i genera un altre àtom, però que depèn del primer.

Com els poemes, diríem? Són aquestes baules.

Exacte, són el blanc i l’ambientació rural, les baules. Són els canvis principals. Són carrers però carrers d’un poble. Jo busco una atmosfera, i per crear-la parteixo d’una ambientació (també geogràfica). Quan jo escrivia de Vic o Barcelona l’ambientació venia donada per l’espai, no només pel to, perquè el to el pots canviar.

Tornant al principi, Nuclear també podria ser el nucli de la teva obra poètica, ara per ara.

M’agradaria que fos una síntesi de les meves motivacions i del meu estil, és a dir, que un poema remeti a l’altre, que el llibre sigui homogeni. Seria una síntesi estilística.

Quan Josep M. Esquirol defineix l’adjectiu íntima, que acompanya el substantiu “resistència”, en el seu darrer assaig de fa quatre dies, es refereix a una resistència “no en tant que interior sinó en tant que propera, pròxima, i també en tant que central, nuclear, del si mateix”. L’escriptura és, en algun sentit, per a tu, una resistència?

En tots els sentits. El que jo escric es pot dir que em serveix com una resistència íntima davant del món exterior. Jo proposo la meva visió de veure el món, les persones. És una resistència perquè el món és evident que pesa més que el que pugui pesar la meva visió individual. Sempre que defenses una proposta estètica és una resistència. T’has de presentar en societat, diguéssim. Has de conviure amb altres propostes, amb la inèrcia del món contemporani.

Ets un poeta que publica poc. No vull posar-hi cap interrogant. No sé si hi tens alguna cosa a dir. M’agradaria més anar a parar a tu que al context.

Potser altres publiquen molt, o massa. Per a mi, el que és important és no deixar d’escriure mai. De vegades han passat cinc anys entre un llibre i un altre. No és que jo ho hagi triat del tot, però sí que és veritat que m’agrada que l’obra reposi. No tinc cap objectiu pel que fa al nombre, el que vull és que la publicació dels llibres acompanyi les meves vivències. Encara que m’oferissin publicar tres llibres en un any jo no ho faria, no vull cremar etapes, etapes d’escriptura llargues que inclouen el temps de repòs (i no vol dir que estiguis escrivint sempre, però sí que estàs pensant en el llibre; vas polint, o traient un poema que no aguanta el pas del temps).

Ricard Mirabete | © Ariana Nalda

Esquirol també afirma que la resistència íntima s’assembla a l’elèctrica perquè, “paradoxalment, en resistir al pas del corrent, ofereix llum i escalfor als de la vora. Llum que il·lumina el camí propi i fa de fanal per als altres, guiant sense enlluernar”. Ets dels que creus en la poesia de l’autoconeixement?

Sí. El que has dit. Per al lector és un fanal i per a l’autor és una llum. Els altres autors t’ajuden a nivell físic i espiritual. Et donen una mena de confort, o t’orienten, o…

El verb conèixer el faries servir, també?

Jo crec que quan un escriptor és bo enriqueix l’autoconeixement de tots, de qui ho llegeix i de qui ho ha escrit. No és tan important que una idea sigui teva com que l’arribis a tenir. Si ho ha dit un altre no passa res. Un autor ha arribat a una conclusió, però tu la veus com un pensament que podria ser teu.

En el primer poema, “Elogi dels cims més blancs”, parteixes d’un jo que sembla que ja ha vist moltes coses, que se situa en una posició una mica purista. Aquest jo acaba desembocant en nosaltres, al final del poema, després de l’experiència del poema. És un final que remet, també, al lector, en un poema que vol haver abandonat la retòrica sobrera. Sembla una poètica que tasta dos extrems en pocs versos. Normalment, doncs, el jo és un jo que transita silenciós, el teu, ja des d’Última ronda (premi Amadeu Oller, 1999). Com dius a “El so del somni”: “No la cerqueu a fora [la pau] si no la teniu / dins vostre –escric al quadern”. És només quan hem assolit el poema, el jo, que podem avançar cap a un “crit comú”, cap a “l’existència animal”, cap al nosaltres?

En el nostre cas, en el cas dels que escrivim, com tu i jo, sí que és un camí, escriure el poema, i tant. Ens il·lumina, serveix per créixer i conèixer-nos. Pel que fa al poema, estava del tot premeditat que comencés amb aquesta anàfora he vist, amb el jo. Perquè el jo és el jo comú, també, tothom qui ho llegeixi és jo. Tothom qui ho llegeixi és qui ha vist. I evidentment el nosaltres també. Tant el jo com el nosaltres som tots. Sempre que assumeixis un compromís una mica ètic amb el gènere humà. La teva existència no deixa de ser una continuació de les existències humanes anteriors.

La citació anterior em porta encara a un altre tema. La no-resistència al corrent, que és la tradició literària. A part, esclar, de la catalana, una de les teves tradicions, per dir-ho així, és la francesa. També beus de l’alemanya. El simbolisme i l’expressionisme, sobretot, em sembla. La musicalitat, que reivindiques a la “Cançó de l’estar al punt extrem”, i la identificació amb un paisatge que poetitzes, o el crit, que ha aparegut abans. Com definiries la relació que s’estableix entre el teu text i la postal de Mireia Calafell?

Dius moltes coses. Volia fer una cançó sobre aquest punt extrem. Sobre aquest punt de major pau o de major èxtasi, perquè tots dos moments són culminants, i fixar-lo en el temps. I també en el so! Perquè nosaltres fixem el temps a partir de la lletra, però a també través del so. Aquests poemes en què conserves l’instant etern. Pel que fa a la postal, jo volia que la Mireia escrigués el que li havia motivat el llibre, és una lectura posterior; ella no escriu ni una anàlisi ni un comentari, sinó que el text fa d’element inspirador.

Més paradoxes i tensions: la teva obra, de fet, es mou entre la ciutat i el camp, entre la llum i l’ombra. On et sents més còmode, poèticament?

La paradoxa, per descomptat. El joc de contrastos ja des del Barroc… Tot això és el que dóna joc. Perquè si només parléssim, en els poemes, de la llum, què pots dir de la llum? Són generalitats, la llum no té matisos. I allò que no existeix l’una sense l’altra, la llum sense l’ombra, l’ombra sense la llum. A l’ombra em sento més còmode, té més matisos. Però estic més content quan em surt un poema lluminós, que vol dir que hi hagi una mena de raig de llum, en algun sentit.

Podries fer quatre pinzellades de la poètica en què t’inscrius? De quina manera s’hi relacionen els teus llibres? La teva poesia és una casa per on transiten sempre les mateixes veus?

No vull posar etiquetes al que escric. Vull que l’estil sigui nuclear, unitari, però no la vull limitar ni la puc inscriure en cap poètica actual. Cada llibre i cada any sóc en un lloc diferent, i no hi ha cap poètica on em pugui inscriure perquè precisament els meus llibres estan creant alguna cosa.

Ricard Mirabete | © Ariana Nalda

Passa sempre que el record fa la nit més verda? El buit, l’ahir. Quina importància tenen el record i el temps en la teva obra? Quina relació tenen?

Per mi és fonamental aquesta relació que observes, perquè és una síntesi important. Molts llibres se situen en un espai geogràfic. Però no oblidem que també va de la meva manera de ser, de veure el món, d’actuar, de ser. El pes del temps, del pas del temps, jo els busco.

Potser el millor poema del llibre és “No és, tampoc”:

No és ni tan sols un joc
mirar-se de reüll l’ahir
o avançar-se al després.
És només una llum
encesa al lluny que vol
que l’apaguis, l’instant.

Ja sé que no t’agraden gaire els autors anglosaxons. W. H. Auden, a The dyer’s hand, distingeix dos tipus de poetes, els que estan dominats per Ariel i els que estan dominats per Pròsper. El primer ens dóna la bellesa, el joc verbal. El segon, la veritat que s’amaga rere l’artifici de la literatura. La presència d’Ariel és possible sense la de Pròsper, però perquè Pròsper hi sigui cal que hi hagi també la d’Ariel. Tot poeta reuneix característiques de tots dos, però es decanta cap a una de les dues branques. Tu aconsegueixes decantar-te cap a Pròsper. Hi estàs d’acord?

Home gràcies, m’agradaria decantar-me cap allà. És el meu objectiu. Tens raó, cal tenir la tècnica per arribar a superar-la, trascendir-la, i arribar a alguna veritat, ni que sigui la meva veritat, no busco pas res més, una visió del món.

Tot i això, un dels poemes més raonablement salvatges és “Paratge d’ombra”, que acaba dient: “Els dits s’adormen com pètals d’aram / i la gelosia crida”. Aquest té molt de Pròsper. En canvi, hi ha un altre to que no sé relacionar amb la teva obra ni amb aquest llibre concret. És el de “La runa de l’espectacle”, en què poetitzes el simulacre de la postmodernitat. És un Mirabete que deixa de ser líric, que s’endinsa en una poesia narrativa i en uns versos llargs que sempre costen més de construir, que s’aguantin. Sembla que vulguis sumar-te a alguna cosa. Hi veig en Lluís Calvo. Com ho veus?

És veritat, era la meva intenció. Fixa’t que cito la ciutat, Pedralbes, La Maquinista,… És l’únic poema urbà del llibre. És discursiu, narratiu. És un poema que neix per dos motius. El primer, perquè hi ha una distància, la ciutat vista des del camp, i això permet la crítica. Aleshores també tenia present el clàssic La societat de l’espectacle. Què han deixat les catedrals, les universitats? I els centres comercials? La runa. La catedral encara la tenim aquí. I hi ha el Lluís Calvo de Col·lisions, crític, hi és volgudament. Això no és inscriure’m a la poètica del Lluís, però sí que és un homenatge. Al seu estil, que també és el meu, en aquest cas. 

El to d’”Arrels i canyes” s’hauria de potenciar. No l’havia vist mai en tu i el trobo d’una acidesa ben necessària. Parla’ns d’aquest adéu que sempre hi ha als teus llibres, un regust de comiat. A Radar (2012) hi era, i aquí també m’ho sembla. És només una manera de cloure un llibre?

En aquest li veus? Bé, jo volgudament no l’havia pensat, no li veig. Tot i que acaba en blanc, tancat. Roda i és compacte.

Després d’Edicions del Salobre, Terrícola presenta una de les edicions més susceptibles de ser llegides, materialment parlant. I ha encetat una col·lecció que literàriament promet molt, per no dir que ja és molt. A més, té molta gràcia que aquest llibre formi part de la col·lecció “Llibres de l’afrau”, és a dir, del congost, de la vall. Com et sents, podent formar part del seu catàleg?

Jo estic contentíssim. A més, quan l’escrivia em vaig adonar que era el to que volen i estan editant Terrícola, és a dir una defensa dels valors humans i dels valors de la terra. Ecologisme, avantguarda en el disseny, els dos editors tenen molta cura i estimen els llibres perquè tots dos són poetes. També pensava en la Laia Noguera, quan l’escrivia. En el to de Caure, per exemple; aquesta espiritualitat, però connectada a la terra.

Presentació Terrícola al Bar Almirall. D'esquerra a dreta, drets: Jaume C. Pons Alorda, Carles Morell, Ricard Mirabete, Joan Duran, Esteve Plantada i Lluís Calvo. En primera fila, Enric Casasses i David Caño.

Tens algun altre llibre al calaix? Perdona, al disc dur, que diria Houellebecq!

Sí, no, jo sóc de calaix. La informàtica falla. Tinc dos llibres, el segon l’estic acabant i l’altre reposa.

“Corrompre’s és allò que no afirmem”, dius a “El soterrani”. Has pensat de fer un llibre d’aforismes? Hi tens tendència, però els amagues dins el nucli del poema. Tenim molts nuclis, dins de Nuclear, que tenen al seu torn petits nuclis aforístics. Deu ser un dels artificis de la poesia.

Ho he pensat, però no l’estic escrivint. M’agrada inserir-los en el poema. És com un epifonema, o el tema d’un poema, un vers més fort… No com a aforisme sinó com a nucli del poema. A vegades dos versos són els que aguanten un poema. Però sí, forma part del que vull escriure, aquest to aforístic o sentenciós. 

És per gratar, per preguntar, o més aviat per constatar coses?

En aquest cas és per sacsejar, per fer despertar. Igual que es podreix una poma, també es corromp una persona. I s’han de dir les coses clarament. Que cadascú faci autocrítica.

Algun aforisme per acabar, t’anava a demanar, però ja no cal…! A més, amb això de la poma hem tornat al principi dels temps.

I tant, i al nucli, a la cosa nuclear. La poma nuclear!

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació