Raül Calàbria: “El periodista clàssic ja forma part del passat, està morint”

2.11.2012

Raül Calàbria parla amb lucidesa crítica sobre el periodisme i els mitjans de comunicació; en la seva mirada hi ha decepció, és la decepció de qui veu com la figura del periodista està desapareixent, està perdent el seu lloc. Lluny de ser un handicap, per Raül Calàbria la decepció és un punt de partida per trobar un nou camí dins del món de la comunicació: cal buscar nous formats per recuperar el valor de la informació i de l’informador. Definits com innovadores creacions per buscar feina, la campanya viral Salvar a un periodista i el currículum-brick de llet són molt més que això: mentre la primera és una irònica i amarga crítica al món periodístic d’avui dia, el segon mostra el camí a seguir: un camí marcat per la recerca de nous formats sense deixar de banda l’honestedat i la crítica, l’ethos, que ha d’impregnar el periodista, però també l’espectador i consumidor d’informació.

 

Raül Calàbria Foto de Marcos Arizmendi

 

 

En la “campanya viral” Salvar a un periodista parles de quatre experiodistes extremament crítics amb el món del periodisme; són personatges que tu crees, no només per tenir ressò i per donar-te a conèixer, sinó també per trobar feina. Resulta paradoxal que busquis feina com a periodista a través d’una duríssima i contundent crítica cap al periodisme.

Salvar a un periodista va ser una campanya viral, però també va ser l’exteriorització d’una catarsi personal. Després d’haver treballat en mitjans de comunicació importants, després d’haver tocat el cel anant a treballar a Londres per Channel 4, al departament de documentals, torno aquí, a Barcelona, i em trobo amb un panorama desolador. Quan torno, em trobo desconnectat del món dels mitjans; és el 2010, quan ja començava la crisi, i m’adono que no tinc altra opció que començar a enviar currículums per trobar, al cap i a la fi, una feina qualsevol, sense cap interès i amb un sou indigne. Durant aquesta crisi personal, em poso a pensar qui sóc jo, què vull i què puc oferir.

Què entenem avui per “periodista”? Des d’una perspectiva externa al món periodístic, sembla que periodista és qualsevol que treballa en els mitjans quan això no vol dir ser veritablement periodista.

En aquest cas, jo parlaria de comunicadors, de gent amb un determinat criteri i una determinada habilitat per comunicar. Jo sempre he estat molt crític amb la figura del periodista com a persona titulada: jo vaig començar a ser i a sentir-me periodista amb 22 anys, sense ni tan sols haver començat la carrera de periodisme. Quan vaig entrar a la facultat, vaig continuar treballant i vaig tenir sota la meva responsabilitat a gent llicenciada quan jo encara no havia acabat la carrera.

El periodista, doncs, es fa? És qüestió de pràctica? Ser periodista és fer periodisme, en lloc de llicenciar-se?

Jo no havia acabat la carrera, però no em sentia menys periodista abans de tenir el títol. La qüestió és tenir les habilitats i les habilitats no te les dóna la Universitat. Allà et donen pautes, però si no tens i no desenvolupes aquestes habilitats és molt difícil convertir-se en periodista.

 

Raül Calàbria | Foto de Laura Abad.

Avui dia el concepte de periodista està molt vinculat al coneixement de les noves tecnologies, quan abans ser periodista era un altra cosa: periodista era qui buscava, confrontava i donava a conèixer la noticia, no calia un coneixement dels mitjans tècnics.

Avui dia estem molt lligats als mitjans tècnics. Per exemple, tu amb el teu Iphone pots anar a una manifestació i fer de periodista. És el que en diuen periodisme ciutadà. És un tipus de periodisme. Després hi ha un altre periodisme: el d’investigació, que ja no existeix, que està completament eliminat dels mitjans. A la televisió, sobretot als informatius, el que es pot veure són rodes de premsa o notícies que sorgeixen dels gabinets de comunicació.

De fet, en Salvar a un periodista, un dels teus personatges explica com en els seus inicis com a periodista buscava i contrastava la noticia, mentre que ara li donen directament una nota de premsa.

Avui dia el periodisme és això, les empreses contracten un gabinet de comunicació i el periodista que treballa en una redacció rep una quantitat enorme d’inputs en forma de notes de premsa i no té el temps necessari per sortir al carrer a buscar les seves pròpies històries. Per altra banda, avui dia es confon el fet de sortir al carrer amb l’ofici de preguntar a la gent la seva opinió.

En conseqüència, què fem amb l’opinió de la gent? Mitjans com twitter donen molt de ressò a les opinions de les persones, ara qualsevol programa de televisió no només es fa eco dels comentaris del seu públic, sinó que donen molta importància al fet de ser trending topic.

Jo sóc un apassionat del twitter, però ara se li està donant una importància exagerada. Què significa que un programa sigui trending topic? S’ha de banalitzar una mica, aquí twitter ha tingut molt d’èxit, però a França no, per exemple. El fet de relativitzar-lo no implica que no hàgim de fer cas a les possibles coses interessants que en surtin, a vegades un vídeo penjat per una persona en el seu twitter pot ser molt més interessant que la declaració de torn d’un polític.

La figura del periodista és la de la persona amb les habilitats i el sentit crític necessari per filtrar allò que veritablement és interessant i, sobretot, allò que té credibilitat.

Per treure pes a la figura del periodista -de qui sempre s’ha dit que és aquell qui prescriu i ordena les notícies i les serveix amb sentit crític- jo aposto perquè passem d’aquesta figura i que sigui el mateix espectador el que consumeixi les noticies amb esperit crític.

La pèrdua de credibilitat del periodisme és també la pèrdua, per part de l’espectador/consumidor de notícies, d’esperit crític. Des del moment que nosaltres, com a audiència, no tenim una exigència crítica respecte a les noticies, tampoc exigim una determinada figura de periodista. El resultat és la pèrdua de credibilitat del periodisme que ha deixat de respondre a unes exigències, actualment inexistents.

L’engany és aquest. Ens han venut que als mitjans de comunicació els correspon una objectivitat i un control de la informació; en el moment que això desapareix la gent deixa de comprar diaris; jo, tot i ser periodista, estic cansat que em prenguin el pèl. Ara tothom té accés a la informació, a Internet és possible trobar-ho tot, ja no es requereix que un determinat mitjà de comunicació difongui la notícia

En aquesta situació, quin és el lloc del periodista, quina és la seva funció?

El periodista és una figura perduda en el desert, algú que no sap on anar. Per això vaig fer Salvar a un periodista, perquè jo també em sentia perdut en aquest desert, em preguntava què podia fer jo, entrar en un mitjà perquè em diguessin què havia de fer, què havia de dir? No volia convertir-me en els meus personatges, en un periodista que va a una roda de premsa i transcriu allò que diuen o que va a una presentació d’un llibre i fa una  crítica positiva perquè és el que li manen fer.

Actualment, treballes a Barcelona però per qüestions personals voldries anar a Madrid. A nivell estatal, la televisió està governada per dos grans grups: Mediaset i Antena 3-La Sexta. Un dels teus personatges deixa el periodisme, cansat de rebre pressions fàctiques per part d’un gran grup empresarial de comunicació. Fent aquesta crítica, com et veus treballant en un d’aquests dos grups que ara dominen el panorama televisiu? Com veus el poder treballar allà i la llibertar que et poden -o no- oferir com a periodista?

En aquest temps he passat per un procés d’odi cap a la figura del periodista i m’he reciclat cap a guionista, cap a redactor de continguts o estratega de comunicació. És a dir, vull allunyar-me del periodisme segons la definició clàssica, perquè n’estic desencantat. Si el periodisme està tan desprestigiat, tan banalitzat, jo també em banalitzo i em dedico a programes d’entreteniment; a Madrid ja vaig entregar el meu currículum a productores de programes d’entreteniment, a cap informatiu o diari. En un programa d’entreteniment, redactant preguntes per a concursos, no m’emprenyaré, no em queixaré contínuament.

TV3 porta molts anys programant reportatges i documentals,  Trenta minuts, El documental o també Sense ficció en són exemples. A nivell estatal, Diario de, Conexión Samanta i, en especial,  21 días o Salvados han fet una renovació d’aquest gènere. Podem dir que és la salvació del periodime?

El que fa en Jordi Évole és un docutaiment, és a dir, documental i entertaiment. Jo crec que és un producte efectiu: un reportatge d’investigació molt dens de contingut té sempre una audiència molt reduïda, però si s’agafa un tema interessant, d’investigació, i el vesteixes “una mica més maco” i ho presentes amb una imatge d’entreteniment, a part de les possibles crítiques, el que s’aconsegueix és ampliar el radi d’acció. És el moment de deixar aquell periodisme més aparentment seriós i desenvolupar formats on es denunciïn temes, com pot ser l’especulació immobiliària, però que, alhora, arribin a tothom. La televisió no deixa de ser un producte de masses i si hi ha programes com aquests que aconsegueixen convertir la televisió en una via per canalitzar missatges potents, endavant.

Un dels teus personatges es queixa que ha de fer crítiques positives de llibres que no ho mereixien perquè el grup on treballava hi tenia interessos. Això porta a  preguntar-se què no està subjecte a aquestes pressions. Aquests programes dels què parlàvem, tot i sent una via quasi de salvació, també estan subjectes a aquestes pressions.

És així. Un exemple de llibertat va ser quan als vuit dies que Televisió Espanyola va deixar d’emetre publicitat, el Telediario va donar una noticia molt crítica amb el Corte Inglés, segurament l’única noticia crítica amb aquesta empresa que s’ha vist en televisió. Aquesta crítica era una declaració d’intencions: no tenim publicitat i marquem la nostra línia criticant a la gran empresa que està patrocinant a tots els mitjans de comunicació. Això va ser momentani, perquè actualment és impossible prescindir de la publicitat d’aquestes grans empreses, els mitjans les necessiten.

Raül Calàbria | Foto de Laura Abad.

És el cas de la Noria, que presentava Jordi Gonzàlez: després d’emetre una determinada entrevista, els patrocinadors van retirar la publicitat.

El model de no tenir el lligam amb el patrocini econòmic no és possible, per tant al final el que pesa és l’honestedat de qui canalitza la informació. Jo com a periodista i com a comunicador no puc criticar les empreses relacionades amb el grup de comunicació en el que treballo, però tampoc les vendré. Aquí entra la meva baralla personal, el meu conflicte entre els meus superiors i jo mateix, el periodista es troba al mig del conflicte.

Estem parlant del poder econòmic, però hi ha també el poder polític, present sobretot en els mitjans públics, però també en els privats.

Les pressions polítiques són més denunciables que les pressions econòmiques.

Per l’espectador, és més visible la influència política…

El problema de la influència econòmica-empresarial és que és menys palpable. Les pressions polítiques són molt barroeres, són molt evidents, de fet, si fossin més subliminals, com aquelles econòmiques, segurament no serien tan perceptibles com ho són actualment.  Les grans empreses tenen més intel·ligència, contracten grans experts per fer arribar el seu raig d’acció sense que es noti.

En relació a això i al que ha passat amb Bestiari Il·lustrat, què penses sobre la llibertat d’una televisió pública com TV3?

TV3, com tot mitjà públic, té límits, però també té la llibertat de no estar sota la pressió de les audiències, l’absència de pressió ha fet possible programes culturals com Bestiari Il·lustrat.

O, en el seu moment, Silenci?

Exacte, són programes que no tenen audiències desorbitades, però que donen a conèixer personatges, professionals de l’àmbit de la cultura que en altres mitjans no sortirien. Dit això, hi ha límits, tenen límits pel fet de ser serveis públics. Això no vol dir limitar el dret d’expressió de l’entrevistat, però s’ha d’anar amb molt de compte…

Reprenent el tema dels condicionaments per part del poder polític i empresarial, cal parlar del documental que vas fer per al Canal 33 d’El Salvador, Les imatges que no exporta Catalunya. Encara que no volguda, és una declaració d’intencions que dialoga amb Salvar a un periodista?

He de dir que això no va ser una idea meva; el 2007 jo estava a El Salvador fent un documental sobre la Guerra Civil. Vaig entrar en contacte amb en Carlos G. Cano, un periodista català que havia organitzat a Barcelona l’exposició fotogràfica Les imatges que no exporta El Salvador. Darrere d’aquesta exposició hi havia l’intent de mostrar unes imatges d’El Salvador que no fossin les maras o  els terratrèmols. Es tractava de difondre imatges positives, per exemple del seu turisme de surf. Les imatges que no exporta Catalunya, era la contrapart d’aquella exposició: fotografies exposades a El Salvador per mostrar com la contraposició del tercer i el primer món no és sempre tan clara: tot el que hi ha en el primer món no és preciós.

En el teu currículum, Les imatges que no exporta Catalunya o Fora del paradís es vinculen amb Salvar un periodista en una declaració de fer un periodisme diferent, un periodisme incòmode, que diu i mostra allò que els diferents poders no volen que es difongui.

El cas de Fora de paradís era denunciar la pobresa, però fer-ho d’una altra manera; Fora del paradís està fet amb format de videoclip, no és un documental clàssic que retrata una situació, sinó que vam organitzar un Flashmob a Plaça Sant Jaume. Vam jugar amb la velocitat de la càmera. Pel que fa a aquest tema, jo sé que hi ha una part de la població convençuda, compromesa, però com a comunicador el que vull és arribar a aquella part de la societat que encara no hi està implicada i, per això, cal buscar nous formats que siguin més accessibles a un públic més ampli. Amb Fora del paradís, volíem arribar a la gent més jove.

Buscàveu fugir del tòpic, encara que després la difusió fos complicada…

Sí, m’agrada fugir del tòpic. El problema és que el cas del reportatge sobre la droga a Can Tunis que apareix a Les imatges que no exporta Catalunya i que tots els mitjans es van negar a difondre no és un cas aïllat. Només pocs privilegiats tenen la llibertat de proposar temes d’investigació i que la seva proposta tiri endavant. I tot i així s’ha de tenir en compte que els programadors miren molt que el programa tingui èxit; al final l’important és l’audiència.

Fent un salt cronològic en el teu currículum s’arriba al famós currículum brick de llet. És curiós que mostrant a gent que no et coneixia el currículum brick, la majoria va pensar que eres un publicitari, no un periodista. I, certament, té un sentit pensar el brick com a producte publicitari, un producte que podríem definir com un exemple de branded content.

Sí, de fet estava buscant fer això; no és cap metàfora, és un brick de llet, un producte que es vol vendre. A mi sempre m’ha agradat la publicitat i la idea de fons era la necessitat de vendre’m, de construir una marca de mi mateix. Ara per ara, el periodisme i la comunicació es confonen amb la publicitat, la meva idea era jugar amb aquesta barreja, mostrar que jo com a periodista puc crear un missatge honest i, alhora, vendre un producte.

Tu de fet et defineixes com “hacedor”, concepte molt propi de Borges, recorda el seu llibre de contes El hacedor.

No coneixia aquesta obra de Borges i de fet la idea no ve d’aquí. El concepte d’“hacerdor” surt de la necessitat de definir-me, què sóc jo, periodista, comunicador… Jo faig coses, sóc “hacedor de cosas”. Jo ara sóc autònom i amb el brick em vaig convertir en una marca. Volia que em veiessin, no només mitjançant el brick com a objecte, sinó gràcies al vídeo que vaig penjar a Internet on es veia el procés de fabricació del brick.

Després de l’èxit del brick de llet, has trobat el teu lloc?

Ara estic bé perquè amb el programa de TV3 Generació Digital estic fent un treball de periodisme i de comunicació que m’agrada. No vaig darrere de la notícia, sinó que la dissenyo. Ara per ara, puc comunicar coses que són noticiables, però que no estan marcades pel que és noticia en sentit clàssic.

El CV de Raül Calàbria.

Vols dir marcades per l’última hora?

Exacte, a Generació Digital, nosaltres tractem temes atemporals, com per exemple que una empresa catalana ha fet un videojoc que s’està exportant a tot el món; això és menys notícia que les últimes declaracions de l’Artur Mas? A Generació Digital, com quan fas reportatges, agafes un tema, una notícia, i ets tu qui li dóna forma. He deixat de banda el periodisme diari per dedicar-me al que més m’agrada, és a dir, treballar amb persones, utilitzant la matèria grisa…

Hi ha salvació per al periodista sense deixar de ser periodista?

El periodista clàssic ja forma part del passat. Ara el que està passant és que les millors entrevistes les fa algú que no és periodista, perquè el periodista està massa encasellat en allò que teòricament pot dir o no pot dir. Qui no és periodista surt dels cànons i pregunta. El periodista està morint, està perdent la seva funció de fer preguntes incòmodes…

És el cas de la Mònica Terribas o  l’Ana Pastor?

Sí, el que ha passat amb l’Ana Pastor n’és la prova. I sobretot perquè l’Ana Pastor no feia preguntes incòmodes, sinó que feia les preguntes que havia de fer.

Pierre Bourdieu, el sociòleg francès, a Sobre la televisió, diu que s’ha de separar la televisió i els professionals que hi treballen del periodisme. La majoria dels qui treballen a televisió són presentadors, showmen, però no periodistes en el sentit que el que fan no és periodisme.

A mi m’agrada la televisió i no suporto la gent que diu que no veu televisió. Et pot no agradar la televisió, et pot no agradar tot el que fan, però per saber i entendre en quin món vius has de saber què hi ha a la televisió. Separar el show, l’entreteniment, del periodisme vol dir arraconar el periodisme en una parcel·la. Jo estic a favor de barrejar els diferents formats i els diferents professionals, perquè del que es tracta és de vehicular missatges importants amb formes més populars. La informació rigorosa no ha de ser avorrida, s’ha de trencar amb els cànons clàssics.

El repte no és tancar-se en els extrems, potser no cal desprestigiar de manera elitista la televisió en la seva totalitat però tampoc caldria, com es fa en molt casos, proposar uns continguts inefables en tots els sentits. La resposta està en la barreja…

Sí, la barreja l’ha aconseguida TV3 amb programes com Òpera en texans. Aquest és l’exemple cap a on ha d’anar la televisió. No podem oblidar-nos de la realitat, no podem no respondre a les exigències de l’espectador perquè si no no consumirà el producte, però cal que hi hagi un missatge al darrere.

És l’aposta de TV3 i últimament també de Cuatro amb determinats programes que sorprenen pel format i pel contigut.

Sí, aquest és el camí…la salvació del periodista existeix i va per aquí. Som comunicadors, venem productes, informacions, però els hem de vendre amb honestedat.