Ramon Muntaner i el pas del temps

17.10.2016

Aviat farà trenta anys que Ramon Muntaner va publicar el seu darrer disc, Fugida. Farà trenta anys, doncs, que no ha pujat a un escenari com a intèrpret. Potser hi ha gent a qui aquest nom, avui, no diu res, o duu, només, un regust medieval a la cua… Però en Ramon Muntaner de qui parlo ara va ser un dels cantants més coneguts i aclamats de la segona meitat dels anys setanta. Josep Maria Espinàs declarava: “Jo sóc fan de Ramon Muntaner”. I només era un entre tants. Jordi García-Soler, a la seva Crònica apassionada de la Nova Cançó, explicava que Muntaner “actuava amb èxit al Palau de la Música, al Romea, a la plaça del Sol i a Madrid” i que “solia alternar els recitals amb Lluís Llach”. Avui no és gaire conegut pel gran públic, però els que el coneixen continuen escoltant-lo amb una veneració discreta.

Ramon Muntaner | Ester Roig ©

Ramon Muntaner | Ester Roig ©

Ramon Muntaner va néixer a Cornellà de Llobregat l’any 1950. El 1975 publicava el seu primer disc, Cançó de carrer, amb poemes musicats de Pere Quart, Miquel Desclot, Palau i Fabre o Salvador Espriu, entre d’altres. Així començava a avançar pels viaranys admirables de la Nova Cançó. “No resulta estrany que a hores d’ara Ramon Muntaner trenqui el foc pel bosc i la muntanya de la poesia d’aquí i de fora i se’ns acosti amb crits de plany o d’alegria, de deliri o de sarcasme que, a qualsevol racó del paisatge, sorprenen amb força la nostra sensibilitat”, dirà Ramon Pinyol. Publicarà fins a vuit discos al llarg de tretze anys. Servint-se de lletres i traduccions de poetes catalans, generalment vius, i alguns encara desconeguts. Avui és el director de la SGAE a Catalunya i Balears, i és a la SGAE on vaig a veure’l.

Arribo abans d’hora, encara no hi és i m’espero en una sala petita. Goso enretirar la cortina i des de la finestra veig allò que veu en Ramon Muntaner, cada matí. Als peus, la gamba d’en Mariscal que mira cap a Colom que mira cap a Amèrica. Una mica més amunt, el telefèric vermell avança, hi ha un hotel lleig i també un avió que passa. Piquen a la porta, em giro i el veig, obrint-la, sense deixar anar el pom i per tant inclinant-se una mica, i el trobo divertit. Somric, ens saludem, el segueixo. M’ofereix cafè mentre entrem al seu despatx i em convida a seure a la taula rodona. Som davant per davant. Porta una camisa de lli, les mànigues una mica arremangades, té unes mans molt blanques i somriu sovint.

Mònica Boixader: Començo pel començament. Què volies ser, de gran, quan eres molt jove?

Ramon Muntaner: Pregunta difícil. Perquè tinc mala memòria, sobretot per les coses personals. I, amb el pas dels anys reversiones la teva pròpia història. Sempre acabes modificant-la. I, a vegades, els records, són més aviat una fantasia. A vegades els mitifiques i t’acomodes en una versió narrativa. El que sé segur és que des de molt petit tenia relació amb la música. Sempre una relació informal. I no sé si dedicar-m’hi va ser una decisió presa o no, però és evident que m’encaminava cap a la música. A catorze anys era bo en matemàtiques, feia classes de repàs, i va ser amb aquests diners que em vaig comprar la meva primera guitarra.

I vas aprendre a tocar-la…

Sí, tot sol. Em vaig inventar el meu propi sistema, i me’n sortia. Fins que un dia un músic me la va agafar per tocar alguna cosa i va ser incapaç de fer-ho. “Està desafinada!”, va dir. El que passava és que estava afinada a la meva manera… Llavors me’n va ensenyar. També tocava el piano. Nosaltres vivíem al tercer pis, i baixava al primer un parell de cops per setmana, perquè hi vivia una professora, una senyora gran, que me n’ensenyava.

Però vas anar a la universitat…

Sí. A la Universitat de Barcelona. Vaig fer quatre anys de Psicologia i al quart, el penúltim, ho vaig deixar perquè em vaig adonar que podia viure de la música.

L’any de la mort de Franco va ser l’any del teu primer disc. D’on va sortir, Cançó de carrer?

Quan tenia disset o divuit anys formava part d’El Corn, un grup de teatre de Cornellà. En aquell temps el teatre amateur tenia una gran volada. Vaig començar fent-hi d’actor, però el director em va anar encaminant cap a un altre paper. Tot i que no m’ho va dir mai, com a actor era molt dolent… Així doncs, els altres actuaven i jo sortia amb la guitarra i posava la música a l’obra. Quan vaig voler fer Cançó de carrer em vaig adonar que ja tenia quaranta poemes musicats i que, tot el que havia de fer, era escollir…

I els trenta restants?

Inèdits!

Durant el fenomen de la Nova Cançó es van musicar prop de 1300 poemes, però tu eres l’únic cantautor que vas utilitzar poemes d’altri sempre…

Per ser bo cal tenir tres coses: Saber fer un bon text, saber musicar-lo i saber cantar-lo. En la primera no estava tan segur de mi mateix. I, a banda d’això, sentia un respecte profundíssim per la poesia. En llegia molta, m’agradava molt i m’omplia.

Els poemes que musicaves, els triaves tu?

Sí, els triava sempre jo, a partir de llegir-ne molts. I durant una època de la meva vida la meva gimnàstica era musicar-los. Poemes de tot tipus. No només catalans, també havia posat música a catorze poemes de Rimbaud, per exemple. Fins i tot havia posat música a un article del diari… per aprendre a respectar els accents, que també hi són.

Ramon Muntaner | Ester Roig ©

Ramon Muntaner | Ester Roig ©

I hi paties gaire, musicant poemes?

Alguns em costaven molt i d’altres no. Per exemple, els de Josep Maria de Sagarra de Balades i cançons els vaig fer amb cinc minuts. Portaven la música sola. En canvi, quan vaig fer Cançó de carrer, en Pere Quart em va escriure per dir-me que li havia agradat molt. I em va enviar la seva traducció del poema Liberté de Paul Éluard, per si mai la volia musicar. Li vaig dir que sí i va sortir a Cròniques, amb el títol Escric el nom, i recordo que em va costar molt i molt musicar-lo.

I ara? Quina és la teva relació amb la poesia?

Ara en tinc menys. De l’actual en llegeixo poca. No tinc temps. I em sap molt greu reconèixer-ho. El que sí que faig és retornar als que ja conec. Rellegeixo.

I a qui rellegeixes més?

Rellegeixo sempre en Palau i Fabre. Els Poemes de l’Alquimista. M’agrada molt… Però molt.

Parlant de retorns… Ara que aviat se celebraran els trenta anys del teu darrer disc, Fugida, no has pensat en tornar a cantar?

Farà trenta anys? Ni me n’havia adonat… (Riu) No. No és un no de no, és un no de no ho he pensat. Però després de tants anys de no cantar, em faria molt de respecte. Perquè hi ha oficis que no pots deixar-los, que requereixen, per anar bé, una continuïtat. He vist retorns de companys que m’han fet una mica de vergonya, i no voldria caure en el mateix. El que sí que faria és dir. Música parlada… Això ja ho he fet alguna vegada, per exemple, amb textos del Viatges i flors de la Rodoreda, en aquest cas acompanyat al piano pel meu fill. Però no hi he pensat, en tornar, perquè a més ara faig una feina que m’agrada molt i que m’omple. Em sento respectat.

I no t’enyores…

No, gens. Enyoro molt més la meva vessant de compositor per teatre o cinema… això ho havia fet molt. El que sí que faria és compondre cançons, però perquè les cantés un altre. És que sempre m’he sentit molt més compositor que intèrpret…

Continuant per on ho havíem deixat: Un cop has après a afinar la guitarra com tothom, l’any 1972 et presentes al II concurs de Promoció de Noves Veus i el guanyes.

Sí, m’hi vaig presentar amb el grup de musics de sempre, i no tenia la intenció de presentar-m’hi perquè aquestes coses em feien molta mandra, però una persona important em va agafar i em va dir, molt seriosament: “Jo de tu m’hi presentaria”. I vaig anar a la Cova del drac a cantar i vaig guanyar.

Ramon Muntaner 1984 | Foto de Vicenç Tomàs

Ramon Muntaner 1984 | Foto de Vicenç Tomàs

I com vas viure el fet d’anar-te fent famós?

Famós amb moltes cometes! D’una manera natural… Tot i que sempre he tingut recança a les multituds i cada vegada hi havia més gent i em costava més. També perquè volia ser amable amb tothom i era impossible. Em cansava. Per una altra banda, per una persona tímida, i jo era bastant tímid, era fàcil, perquè ja no havia de fer el primer pas, se m’apropaven. I vaig conèixer molta gent important. (Calla un moment i riu). N’hi ha que diuen “Jo em vaig fer cantant per lligar”, i jo no ho vaig fer per això, però es veritat que era molt més fàcil…

És clar!

Però hi ha un aspecte més sensible, en tot això. I és quan penses que fas coses per la gent. Quan t’adones que t’has ficat, amb una cançó, dintre les seves vides i els seus records i has passat a formar-ne part. Això és una de les coses que més agraeixo. Haver arribat a la gent.

I com ho notaves, que passava això?

Per exemple, una vegada una noia em va parar pel carrer i em va explicar que havien posat Laia a la seva filla per la cançó del Veus de lluna i celobert. Després em va dir que s’havien separat i que el seu exmarit s’havia endut el disc. N’hi vaig enviar un a casa… O per exemple quan vaig saber que l’actor Joan Miralles, que va ser de les primeres morts per la sida conegudes a Catalunya, va voler que sonés una música que li havia fet per una obra al seu enterrament.

I encara et passa ara?

Sí… Una vegada una noia molt bonica no parava de mirar-me, finalment se’m va apropar, es va treure una llibreteta de la bossa i em va demanar que li signés un autògraf. En acabat, em va dir “Moltes gràcies! La meva mare estarà molt contenta!” (Riu) Encara em passa, però. Encara hi ha gent que em reconeix pel carrer i m’explica la seva relació amb les meves cançons. O el fet que tu avui vinguis a entrevistar-me… Només per aquestes coses ja ha valgut la pena.

Veus de lluna i celobert és un retrat musical de la repressió franquista, des de la mirada dels nens, dels adolescents… és molt bonic i sembla tot una mateixa cançó.

Sí. No pots escoltar una cançó sense escoltar les altres. Quan va sortir, a les ràdios no hi va haver unitat a l’hora de triar quina cançó passaven… De fet, és el disc del qual estic més satisfet.

Al disc s’hi pot llegir “És un homenatge a nosaltres mateixos”… És autobiogràfic?

És un disc autobiogràfic generacional, això segur. En Joan Ollé va escriure’n les lletres a partir dels nostres records d’infància a les escoles d’aquella època. Ens trobàvem un parell de tardes i parlàvem dels nostres records. També va ser el primer disc en què vam fer nosaltres sols els arranjaments.

I és ple d’efectes sonors!

Sí, el vam cuidar molt. És un disc de dramatúrgia. Aquest aspecte era el més destacable. Vam introduir efectes especials que fèiem nosaltres mateixos. Per exemple, vaig anar amb un magnetòfon al vestíbul d’un cinema a gravar el brogit de la gent. O vam anar a una escola a fer dir als nens la taula del dos… I, per aconseguir el soroll de la taula que es despara, ens vam dedicar a parar i desparar una taula a l’estudi de gravació. Tot era original!

I va tenir una bona rebuda?

Va passar una mica desapercebut. I vaig decidir que a les Sis hores de cançó de Canet, on la gent esperava les cançons més reivindicatives, el faria sencer, sense parar. I ho vaig fer. Hi va haver un crític, l’Àngel Casas, que va dir que havia estat valent de fer-ho. Tot i que amb el temps crec que era més aviat arrogància meva, de l’edat…

Després de guanyar el concurs, l’any 74 vas ser teloner de Lluís Llach…

De Llach, de Pi de la Serra, de Maria del Mar Bonet… em va agafar en Joan Molas i em feia de mànager. Vaig passar un quant temps fent-ho fins que vaig començar a tenir teloners jo.

I, amb Llach, hi tenies una bona relació?

No especialment, ni amb Llach ni amb cap dels que t’he dit. Amb qui més em vaig fer va ser amb l’Ovidi Montllor. Tenia més amics del món del teatre que del món de la cançó… Amb en Lluís hi havia distància. Però fa set o vuit anys em va trucar per si volia formar part del jurat del premi Miquel Martí i Pol, que organitza ell, en què es premia el millor poema musicat. Li vaig demanar per què volia que ho fes jo i em va respondre: “Perquè tu ets qui millor ha musicat els poemes en aquest país”. A partir d’aquí ens vam començar a fer amics, perquè vam passar moltes hores junts, primer a Porrera, després al Senegal. Ara tenim molta confiança i fent broma li dic que quan li feia de teloner li tenia enveja perquè em deia, “si jo sóc més bo que ell, perquè ell és més famós?”.

I, què valores més, d’un poema musicat?

Que respecti el text. Tinc molta mania als poemes musicats que no respecten els accents, per exemple. I potser ara tu em dius que jo en alguna cançó no ho vaig fer, és possible. Però crec que cal tenir molt de respecte pel text, sobretot quan no és teu. Sempre li dic a en Lluís… T’adones que has fet dir a tot un país Itaca? Ostres! És que no estem parlant de qualsevol lloc, que parlem d’Ítaca! (Riu). Jo, quan musicava poemes, sempre parlava amb els poetes…

Així doncs, vas parlar amb Marçal o Espriu?

Sí, la Maria-Mercè Marçal era una persona amb una sensibilitat molt especial, en aquell moment anava amb en Ramon Pinyol, que també era de Cornellà, i per això ens coneixíem… Li vaig musicar L’ametlla amarga. Ella tenia 24 anys. I d’Espriu en guardo algunes cartes, amb aquella lletra menuda que tenia… També en tinc de Pere Quart. Ell era més directe que Espriu.

Que emocionant!

(Riu). A vegades em demanen de tornar a tocar. Per exemple pel centenari de la Rodoreda o d’en Sagarra… Jo els dic que em versionin. Així, m’ha versionat, per exemple, des de Lídia Pujol fins Las Migas, passant per Roger Mas. I a mi això em reconforta, que hi hagi vida més enllà de les meves cançons. La música no té edat.

Als teus primers quatre discos (­Cançó de carrer, Presagi, Cròniques i Veus de lluna i celobert), hi ha un contingut polític evident. Als quatre següents (Balades i cançons, El pas del temps, La plaça del diamant i Fugida), en canvi, hi preval la poesia. Per què?

És cert que en els quatre primers hi ha cançons amb contingut polític, tot i que també n’hi ha moltes que no, per exemple, La meva amiga com un vaixell blanc, de Papasseit, que no té res de polític… Sí que és veritat que a partir de Balades i cançons no és tan polític. Però també és perquè traslladar continguts polítics, als inicis, era més difícil, i també ens n’havíem d’encarregar nosaltres. Quan va començar a ser més fàcil, vam deixar la política pels polítics.

Com vas viure la censura?

Hi va haver un moment determinat en què cada vegada que anava a cantar a algun lloc em trobava algú que em deia que no podia cantar. Tu vivies d’això i et quedaves sense feina… I en Joan Molas, perquè pogués subsistir, em va proposar d’anar a fer una gira per Itàlia, a l’estiu, durant les festes de l’Unità, les festes organitzades pel partit comunista, fent de teloner de cantants italians…

I hi vas anar.

I tant. Amb dos músics més. Ens vam passar un mes i pico voltant per Itàlia amb una furgoneta, un xofer extraordinari i un traductor que era fill de la secretària personal del president del Partit Comunista Italià, Enrico Berlinguer. Actuàvem en llocs petits, en pobles de tres mil habitants, però també vaig cantar a Sicília, a davant de trenta mil persones, fent de teloner de Fabrizio de André, per exemple… Per mi, aleshores, des dels meus vint anys, cantar davant de tanta gent, va ser una experiència sensitiva única i brutal. Potser no queda bé dir-ho, però tot això va ser gràcies a la censura.

I cantaves en català a Itàlia…

Sí. I a Itàlia vaig fer el ridícul. Vaig pujar a l’escenari a Ferrara, que és relativament a prop de Ferrera, i aquella nit em vaig atrevir a dir “Bona nit, Ferrera!”, i el públic, fent una sola veu, va cridar “Fer-ra-ra!”.

Uf… I quina música escoltaves, tu?

Cornellà als anys seixanta era el que era. A casa meva no hi havia cap mena de tradició intel·lectual. Érem una família molt humil. Amb catorze o quinze anys escoltava Los Sirex, Lone Star, Los Mustang. Tots els grups de Pop Rock de l’època. Sempre que venien per la festa major, els anava a veure, em posava a primera fila, sense ballar ni una mica perquè no m’agrada, i me’ls mirava. També escoltava en Bob Dylan, en Leonard Cohen, Donovan… En Cohen no m’ha fallat mai, tampoc en directe. Una mica més endavant en Brel o en Léo Ferré també van ser una descoberta. Bevia molt més de tot això que no dels cantautors de la Nova Cançó. I van ser aquest tipus de cançons que van anar creant la meva educació sentimental, els que em van anar acompanyant al llarg d’aquells primers anys…

Ramon Muntaner

Ramon Muntaner

Què vols dir, quan dius “educació sentimental”?

No és ben bé això. Vull dir que un dels grans poders que té la música és que es fica en la vida de la gent a través dels sentiments. Quan penso que jo, com ells, com Cohen o Ferré, he pogut entrar a formar part de la vida d’algunes persones em sento molt agraït.

D’acord. I, escoltes els teus discos?

No. De fet, quan acabava un disc provava de desconnectar-ne. Quan els he escoltat ha estat perquè els meus fills m’ho han demanat. Amb prou feines tenen records del seu pare dalt d’un escenari i en algun moment tots dos han volgut escoltar-los i és per això que els he tornat a sentir. I, et confessaré un secret… M’agrada més del que em pensava! Sovint no els he escoltat per por de rebutjar-me… Però m’he reconciliat amb mi mateix.

Ara faré de fan: he dut el Balades i cançons… Me’l dedicaries?

És clar que sí! (L’agafa i es mira la contracoberta, on hi ha una foto seva, i hi ha un silenci en què el Ramon d’avui i el Ramon d’ahir, parlen.) Ha passat tant de temps! (Calla i mira la coberta del disc). Aquestes fotografies les vam fer en una casa que tenia en Terenci Moix a Vandellós. Era molt bonica… Ens va deixar les claus i vam anar-hi a fer les fotos. A la coberta, els instruments dintre les fundes, si l’obres, els instruments sense funda i, al darrere (gira el disc)… jo.

M’acomiado i li dono les gràcies. Però ell me les torna. M’acompanya per un passadís blanc fins l’ascensor. Entro i, quan em giro, encara tinc temps de caçar-li mig somriure, mentre la porta metàl·lica es tanca, es tanca, es tanca, imparable, com el pas del temps.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. És una llàstima que Ramon Muntaner sigui tan poc conegut i reconegut. I no serà perquè no tingui temes bons entre els pocs discs que va editar.
    Tinc molts dels seus discs en vinil i també en CD. I, de tant en tant, encara escolto algunes de les seves cançons.