Ramon Fontserè: “Pujol era una mena de Moisès que guiava el poble”

A casa nostra parlar d’Ubu Roi, l’obra d’Alfred Jarry, implica parlar d’Operació Ubú i Ubú president, les dues adaptacions que Albert Boadella i Els Joglars van realitzar entre el 1981 i el 1995. Unes sàtires que, com tots sabem, pretenien, entre altres coses, observar quin sentit de l’humor té Catalunya quan li toques un tema tabú: l’aleshores president Jordi Pujol. Una provocació que, evidentment, va tenir conseqüències. Aída Pallarès en va parlar amb Ramon Fontserè, actual director de la companyia, en el marc del Taller de l’espectador organitzat pel Festival Grec i Agost Produccions. I un últim apunt: Els Joglars tornaran a posar el dit a la llaga el proper mes de setembre a Barcelona amb VIP a la Sala Barts.

Aída Pallarès: Què us va atraure d’Ubu Roi d’Alfred Jarry?

Ramon Fontserè: Suposo a l’Albert el va atraure que tothom pot ser Ubú: bisbes, militars, programadors de teatre, etc… És l’encarnació del poder, la bèstia adormida que tots tenim a dins i a vegades es desperta. Quan vam fer Ubú President en Pujol era una mena de Moisès que guiava el poble, sortia a la tele constantment i et deia quan havies d’anar a dormir, fer pipí o tancar la porta. La megalomania portada a l’extrem. La primera adaptació, l’Operació Ubú, que es va fer l’any 1981 al Teatre Lliure, va ser un encàrrec d’en Fabià Puigserver. Quan Jarry va escriure l’obra eren marionetes perquè el Pare Ubú era l’encarnació del seu professor de física, i al 81 en Boadella va començar a lligar caps entre Ubú i aquest milhomes, que deia Josep Pla.

Tu interpretaves, precisament, al protagonista, Excels. Com s’interpreta algú tan conegut per tothom i es crea, com vas aconseguir, un personatge sense caure en la caricatura?

De fet, jo no havia de fer de protagonista. Vaig fer d’Ubú perquè l’Albert va fer un càsting buscant actors baixets i capgrossos però no va trobar ningú que li agradés. I un dia, em va trucar i em va dir que si el volia interpretar jo. Tot i que no sóc imitador, mai ho estat. Al col·legi imitava algun frare de la Salle per venjar-me quan em suspenien, però ja està, no he tingut mai gràcia. L’Albert em va dir que em mirés un vídeo d’en Pujol i intentés copiar els impulsos rítmics i potser a partir d’aquí trobaria la manera d’apropar-m’hi. I efectivament, vaig poder traçar una partitura a través d’això.

Si actualment es fes una altra adaptació d’Ubú, qui creus que podria ser el protagonista?

Qualsevol polític. Però també el president de l’associació de veïns o els porters de discoteca, tothom és un Ubú en potència. El mateix Pujol encara ho és. És curiós, perquè és un home culte, que parla idiomes…i en canvi, no ha pogut aplacar aquest monstre interior.

Si no m’equivoco, un dels objectius de la sàtira política Ubú President era, i cito textualment, “observar quin sentit de l’humor té Catalunya quan li toquen els tabús” en aquell cas, Jordi Pujol. Efectivament vau aconseguir provocar i indignar a més d’un polític.

És cert que uns quants es van indignar, però recordo una senyora, per exemple, l’any 1995 que se’ns va apropar i ens va dir “jo sóc convergent, però us felicito”. Evidentment cal dir que una part dels socialistes estaven molt contents. Quan vam fer l’Ubú President al País Basc va venir Juan María Atutxa, que llavors era diputat, i ens va dir “con dos o tres Joglars en Euskadi se hubiera acabado ETA”.

Tot i així, va haver-hi reaccions. Si no m’equivoco, Jordi Pujol va fer servir Els Joglars d’escarment davant del conjunt de tota la professió perquè tothom sabés quins eren els límits, que a qui fes això, li passaria com a Els Joglars – ni TV3, ni Teatre Nacional, ni subvencions.

Sí, les conseqüències són aquestes i quan provoques has d’estar disposat a acceptar-ho. Hi ha gent que vol la seguretat, que són mansos amb el poder i no prenen riscos. Altres creiem que la provocació és intrínseca en la creació artística.

Ara que han passat uns quants d’anys des dels tres Ubú, què en penses de l’impacte que van tindre les tres obres?

És evident que va ser un gran conflicte. Els còmics i el poder mai no s’han portat bé perquè al cap i a la fi l’humor és una forma civilitzada de protestar. És i era una catarsi, ja que et permet veure les coses des d’una altra perspectiva. Darrere la sàtira hi ha una voluntat de correcció, és un gènere terapèutic, com deia Cervantes. Els artistes hem de veure la realitat que ens envolta, ja que el teatre és destil·lar, comprimir la realitat.

Creus que a la llarga la gent podria tornar a veure els Ubús com un document històric i com una representació d’una època, de la mateixa manera que veiem un Goldoni, per exemple?

Sí, pot servir com a document didàctic per les generacions futures. Per exemple, l’Ubú que va fer el Fabià Puigserver amb aquelles màscares és una autèntica meravella.

Si fem un cop d’ull a la cartellera barcelonina hi ha pocs espectacles “políticament incorrectes”, poques sàtires polítiques basades en el poder més contemporani. De fet, el més proper a la sàtira que tenim és Polònia. Què ens està passant?

Jo penso que ens hem acomodat. Ens agrada l’abundància, la tranquil·litat. A més, ara hi ha més control, som lliures del que podem. La veritat és que enyoro aquells anys perquè hi havia com una mena d’eufòria col·lectiva i et permetia fer coses fantàstiques. No entenc per què no fem ús de la transgressió del teatre, ni dels còmics que som una arma collonuda. Però com deia Josep Pla, hi ha gent que s’estima més creure que saber.