Ramon Boixeda: “Matar és una paraula que fem servir massa a la babalà”

Ramon Boixeda amb el seu primer llibre, 'La pell fina' va guanyar el XXXVII Premi de Poesia Josep Maria López-Picó. El seu blog, 'Les beceroles successives', es pot entendre com un dietari personal, també com un bloc de notes i, sobretot, com un itinerari de lectures.

Ramon Boixeda (Vic, 1981) és fill de Sant Julià de Vilatorta i actualment viu a Sevilla. Amb el seu primer llibre, La pell fina (Viena Edicions, 2013) va guanyar el XXXVII Premi de Poesia Josep Maria López-Picó. El seu blog, Les beceroles successives, es pot entendre com un dietari personal, també com un bloc de notes i, sobretot, com un itinerari de lectures, possiblement l’espai de combat des d’on un autor que està maldant per fer-se lluita contra si mateix i contra els seus dubtes. És per això que ens trobem davant d’un dels universos literaris més contradictoris, i apassionants, de l’ara mateix. Per aquest motiu, i perquè és un llibre a tenir molt en compte, LaBreu Edicions recentment ha publicat El sedàs, una obra que reforça l’autoria d’aquest creador valent i sense pèls a la llengua, al·lucinogen i fosc, hermètic i clar de tan estrident. Com diu Marc Romera: “Els poemes de Boixeda convoquen la unitat unívoca de la pulsió creativa. Forma i contingut, una mateixa cosa, una única cosa en constant moviment, en carn viva i travessada per forces imprevistes que n’enriqueixen les potencialitats significatives. Tot això en un llibre unitari que parteix del dolor i de la derrota, la derrota prèvia a l’acció, que regenera en goig de ser. Val la pena viure? Serveix de res la poesia? El sedàs planteja preguntes que en si mateixes són respostes, i així apareix el món, l’alteritat, tot convertint-se en revolta interior que transcendeix tot allò que si es pogués explicar no existiria aquest llibre.” Des de Núvol parlem amb Ramon Boixeda per tal que s’expliqui o s’encripti: com ell s’estimi més.

Ramon Boixeda | Foto: Marc Roca)

Jaume C. Pons Alorda: El sedàs és una obra que demostra un treball formal d’alta volada i intensitat. El poeta i crític Jordi Florit a l’epíleg que et fa comenta de quina manera has donat un salt cap a una nova direcció respecte el teu anterior recull, La pell fina. I també comenta que, en el fons, la metàfora del sedàs és la clau per entendre, de quina manera, tu ets, diguéssim, l’eina funcional per on passa la interpretació del món, de la realitat, d’una obra i d’una vida senceres. Què representa per a tu aquest sedàs teu? Creus que cal deixar-te l’ànima perquè la poesia se segregui, tal com també així ho entenia el poeta Andreu Vidal?

Ramon Boixeda: Concretament, l’epilogista diu que la metàfora del sedàs és una proposta més entre la multiplicitat que s’hi proposa. Sí que és cert que hi ha la voluntat d’anar cap a un altra banda, o de furgar-la més. També comenta que hi ha una continuïtat evident entre La pell fina i El sedàs. Hi ha, certament, un diguem-ne fet o voler poètic que intenta desplegar-s’hi. Compro lo de deixar-se l’ànima perquè la poesia segregui. A partir d’aquí, que ho decideixi el lector. Tampoc podem descartar que l’epilogista es pugui equivocar, suposant que hi hagi d’haver una resposta com a tal. Tot això t’ho dic una mica perquè en el fons se’m planta un “no sé” a bona part de les preguntes que em fas. A dir veritat, la metàfora del sedàs, un cop explicitada, és tan basta que pot valdre una mica per tot, oi? És un colador, valgui la redundància. Però també un passar pel tub. Insisteixo. Em sembla una pregunta molt àmplia; sobre temes de ‘poètica pròpia’ avui et respondria una cosa i demà potser una altra. I segurament m’enrotllaria molt, o sigui més, i tot i així no en trauríem l’entrellat. No crec, però, en un autor omniscient respecte allò que fa. Responsable sí, omniscient no. Que parli el text. Valgui el llibre com a intent de tot un estat de coses. “Fem-ho bé que malament ja hi queda”, em deia sovint un arquitecte antic ‘jefe’ meu.

Sobre els poemes… m’agrada pensar en el poema com a possibilitat i com un remembrar, també. M’agrada pensar que el llibre va del voler entendre l’entendre, també, i del no saber com dir-ho que aflora per mancança. Del dir-ho i quedar-se a la frontissa de la porta que va del blanc al negre. De les coses que ens passen i traspassen, a lo camaleònic. Del viure que, és clar, no exclou el morir. D’explorar allò aparentment ocult, si hi ha alguna cosa que romangui. M’agrada pensar que el llibre també va del llenguatge com a matèria per a investigar el que l’escriu, com una oportunitat d’autofurgar-se. De voler una ètica i una estètica que vagin de la mà i de la dificultat de no contradir-s’hi. Del contradir-se fet pedra foguera, tot plegat regat amb un xic de sentit comú, si encara en queda. O de fer-se’n el càrrec almenys, malgrat tot. Si es parla de la llum, fer-ne participar l’ombra també. 

J.C.P.A.: Que en el fons és la manera com millor hom és capaç de parlar de la complexitat del món. Ja t’he esmentat Andreu Vidal fa no-res però ens torna a servir perfectament pel que et comentava. Al pròleg a l’edició de la seva Poesia completa, Margalida Pons explica que Vidal, més que ser un poeta propens a un certa tendència de la poesia maleïda, no fa cap altra cosa que parlar de la mort per mostrar la rellevància plàstica de la vida. Potser un sedàs és una metàfora molt abstracta de tan àmplia, com tu dius, i s’hi va colant tot, però el cert és que el caràcter multidisciplinar que caracteritza aquest objecte que dóna títol al teu llibre ens mostra que la frontera on els contrastos xoquen és l’espai idoni on poder mostrar la poesia en el seu àmbit més estremit.

R.B.: A cada llum la seva ombra, en el sentit d’articular els contraris i de tenir en compte no només allò què es diu sinó també allò que es calla. La mirada crítica (que no cal que sigui evident ni pamfletària –de fet, la subtilesa és un grau, forma part del saber ser crític–) m’hi sembla bastant imprescindible. Passa que en aquests assumptes és molt fàcil ensopegar amb les pròpies cames i fer-se el llit a un mateix, cal anar previngut i tot i així: patapam. Sobre lo que comentes de la poesia d’Andreu Vidal, la diguem-ne passió per la vida implica una passió per la mort, és clar. Em sembla quelcom natural. Llavors, el fet que el sedàs sigui un colador és part de la gràcia de l’assumpte, trobo, i no resulta pas tan gratuït com pot semblar. Fixa’t en el darrer poema no poema del llibre: lliga l’assumpte o el deixa obert? El poema no dóna una resposta tancada. I jo tampoc tinc una resposta tancada al respecte. Per altra banda, en un moment del poema no poema esmentat, es diu: “Del ser o no ser? quedar-se amb la pregunta, cal”. Vegi’s que la trama pot generar-se per defecte, en el gest. Per altra banda, trobo que respecte el “sentit” hi ha poemes molt clars, també. Passa que donen joc a d’altres coses.

J.C.P.A.: Jordi Florit apunta molt bé el que comentes, aquesta “continuïtat evident”, i explica que El sedàs neix d’una via oberta per La pell fina. Quines noves vies veus davant teu? Què voldries explorar ara mateix, en què tot torna a ser una possibilitat oberta?

R.B.: No ho tinc pas clar. Molts cops cada poema sembla l’últim. Segueixo picant pedra, una mica el que et deia abans. Intueixo que caldrà pouar més en l’entramat sonoritat-sentit. Vaig llegint i fent el tastaolletes, provant-ho. Em fa companyia. Sóc ambiciós però també mandrós. I amb saber escriure no n’hi ha prou. Fa falta tenir alguna cosa a dir. Amb cara i ulls, i propis, s’entén. No sé que passarà.

J.C.P.A.: I si passa, però, serà estrictament poesia? Ho dic perquè sembla que et vols mantenir en aquest “gènere”, si és que les fronteres del que es coneix com a “gènere” encara es poden aplicar avui en dia, tenint en compte que tot està més connectat que mai i que és difícil destriar els límits. Bé, en poques paraules, si fas faràs poesia? Per què? 

R.B.: Per a mi narrativa i poesia són assumptes prou diferents, malgrat que comparteixin la cosa de l’escriure. La poesia s’adapta millor a un caràcter dispers i obsessiu, que em va. En el meu cas m’imagino el procés de l’escriure com un arbre que es ramifica: em poso a escriure, estiro fils, m’esbranco i em deixo endur fins acabar penjant d’una branca. Llavors ja no sé tornar al tronc que, tornant al símil, seria l’esquelet d’una estructura més grossa com podria ser un relat llarg o a una novel·la. Quan hi penso m’ho plantejo així. Acabo amb un tros de branca que funciona com a poema. Per altra banda, la poesia em permet anar més al moll, destil·lar la cosa, i al mateix temps ‘tiquismiquejar’ el llenguatge d’una manera que, posem per cas els contes, no em permetrien. La poesia, tal i com jo l’entenc, funciona més com un banc de proves i d’investigació que no pas la cosa narrativa. Sobre les fronteres de gènere, potser fóra bo escriure sense tenir en compte gèneres, però en tot cas primer cal passar-hi. Al capdavall, es tracta senzillament que l’escriure s’adapti a la manera com et funciona la pensa. Bé, i llavors treballar el text, és clar: polir, deixar descansar i tornar-hi, construir per capes, i que cada frase o vers funcioni per si sol. I estar obert a l’imprevist.

J.C.P.A.: Però també escrius crítica de forma esporàdica, o ho consideres una part de la teva poesia, com si cada text que fessis en el fons fos una poètica?

R.B.: Cada text escrit parla una mica de la persona que l’escriu, sí. Jo escric bàsicament ressenyes de llibres de poesia, i de manera esporàdica, podria dir-se, tenint en compte que ho faig per amor a l’art (això és literal: no veig un duro, ni tan sols dels mitjans on publico que cobren per a la publicació. I aquesta és una pràctica habitual, ull. D’aquesta manera, una precarietat porta a l’altra i així successivament). També he fet coses per la Setmana de la Poesia de Barcelona, però això ja són figues d’un altre paner: és feina. En tot cas, de les ressenyes que escric en rebo dues coses: insuflar-me una petita dosi de vanitat i la satisfacció de poder parlar de llibres que em semblen guapos i que són poc coneguts o no gaire publicitats, en comparació a d’altres més dolentots, dels que, en canvi, se’n parla més.

Ramon Boixeda | Foto: Marc Roca)

J.C.P.A.: L’altre dia ho vàrem comentar, i tu mateix ja respons aquesta pregunta encara que sigui superficialment, però insisteixo, si existeix la crítica quin creus que hauria de ser el seu paper, si és que n’ha de tenir?

R.B.: Bé, el paper de la crítica literària ha de ser fer crítica literària, no? Tan fàcil com això. Que sigui honesta i seriosa, en el sentit de tenir un mínim de rigor i d’anàlisi. Tenim bons crítics al nostre país, trobo, però no tenen gaire visibilitat (tret de revistes especialitzades i a llocs molt minoritaris). Abunda, en canvi, la diguem-ne crítica que resulta gairebé un producte de màrqueting o publicitat, que és la que acostumem a trobar als periòdics i mitjans a l’ús. Tampoc descobrirem ara la sopa d’all. Hi ha també una ‘crítica del kràmpack’, que practiquen sovint escriptors i amics entre ells. El nostre és un país petit i molts cops prima més l’autor que el text. I en poesia tot plegat s’accentua. Hi ha bons llibres als que s’hi passa de puntetes. És una llàstima. Tot plegat té un regust una mica d’amateur. I si hi ha alguna altra cosa respecte la crítica de casa nostra, la desconec.

J.C.P.A.: Tornem, doncs, al teu llibre, El sedàs. Dins la teva obra el paisatge sembla una composició orgànica molt poderosa, quasi humana, o quasi com si els éssers que pul·lulen pels teus poemes fossin també fragments d’aquest paisatge llefiscós i lumínic, com si la totalitat del món formés part de l’interior de la veu que parla, com si no hi hagués dissociació. D’aquesta manera aconsegueixes crear uns poemes que dialoguen amb totes les estructures del context. La poesia és un arma o és una veu? O què és per a tu? Què representa?

R.B.: Em fas pensar en allò que va escriure Joan Brossa de que “els paisatges són estats d’ànims”. El tema de la dualitat dins-fora l’hem vist abastament ja en el Romanticisme i, de fet, travessa la història de l’art i la filosofia. Valgui com la manera que tenim d’articular la diguem-ne realitat des de la mirada o la veu, una mica allò de que la veritat és retòrica (empro el mot ‘retòrica’ com a adjectiu). Sovint em pregunto a mi mateix per aquest moviment del dins-fora-dins-etc., a on ens deixa: potser podríem parlar de consciència assumida, dins de la dualitat del propi pensament que es pensa, dialògica. Com una pilota de tenis que necessita dels contraris per a prosseguir, però de manera conscient (De fet, ehem, la xarxa de la pista de tenis bé podria operar en un sentit ‘sedassenc’, oi?). Penso també –almenys en part– en allò que escriu Michel Onfray a La fuerza de existir (manifiesto hedonista): “No es tracta de la idea platònica d’un cos partit per la meitat, destrossat, mutilat, dualista, sinó el de la ciència postmoderna: carn viva, fabulosa, substancial, rica en potencialitats, travessada per forces encara desconegudes, saturada de poders encara no explorats”. De tota manera, en les paraules d’Onfray s’hi insinua una promesa que no sé si acabo de veure. Passa també que respecte el tema del sentit hi ha una mania en voler escollir una opció, un camí, un únic sentit. Al capdavall, la cosa fragmentada i en suspensió ve pot ser en si mateixa conclusiva i indicadora de tot un estat de coses, com un mosaic.

Sobre si la poesia és arma o veu, jo no ho plantejaria de manera excloent. A mi em sembla que la poesia, si la cosa reïx, és veu personal i arma en el sentit de passar comptes. Però, al capdavall, diuen que diuen que la poesia pot ser moltes coses, oi? Què és per a mi la poesia? No t’ho sé respondre així pam, però potser si ho poso en context la cosa agafa una mica de forma. Mira, l’altre dia llegia allò de Tsvietáieva -que no era jueva de ‘raça’- que “tots els poetes són jueus” (Posem-ho en context: la marginació, segle XX, en el marc d’Occident, suposadament cristià, etc., però tot i així em sembla vàlid per a tot un estat de coses). Per altra banda, per a mi la poesia també ve a ser una manera de poder ‘viure’ una altra vida, la passió de brodar-te un món propi i de poder seguir creient en alguna cosa; és una eina per a la dignitat, malgrat tot. I una eina d’exploració, evasió i perversió, i de passar comptes, també. I de sentir que crees un objecte bell que t’acull, o que resulta bell en tant que és capaç d’acollir-te. Fins i tot ajuda a mantenir a lloc cinisme i ingenuïtat, és a dir, l’oremus. Per a mi ha de tenir una mica de tot això. Que la cosa segregui. Tampoc no em sé inclinar per una opció respecte allò de si la poesia és guariment o malaltia. Probablement una mica de tot. Probablement en fem un gra massa. Tants caps tants barrets, oi? I si em poso greu et diré encara que, per a mi, escriure s’assembla a la curiositat del nen dant-se la mà amb l’avi rabiüt, i una mica també allò que perseverar en la follia t’acabarà fent més savi, o, com a mínim, menys ruc.

J.C.P.A.: No sé si l’adjectiu “greu” seria el més correcte, però el que sí és cert és que la teva poesia, sobretot aquesta que inclous en El sedàs, pot arribar a ser molt extrema, o almenys pronunciada: no hi ha res que pugui arribar a ser evident perquè en el fons treballes els versos d’una forma obsessiva. Ara bé, això no vol dir que no hi hagi ironia, cinisme i, fins i tot, un poc d’humor negre. És com si volguessis que el lector formés part activa del que escrius. La teva poesia és com una porta d’entrada a les lectures del lector. Confies en ell? Tens un lector ideal? Creus que l’hermetisme és necessari perquè un futur lector s’hagi d’esforçar més quan llegeixi?

R.B.: Són moltes coses. I sí, bé, empro sovint la paraula “gravetat” (amb els seus “greus” corresponents). De fet apareix en moments concrets de El sedàs i hi té certa rellevància, irònica i no. M’agrada imaginar que la gravetat hi funciona una mica com l’òxid nitrós ho fa als cotxes de carreres.

Sobre si els poemes són evidents o no, m’agrada el que diu l’epilogista quan explica que sembla que els textos juguin a la quid i amagar, perquè de fet és una sensació que tinc sovint amb la poesia i fins i tot amb la vida mateixa. De vegades penso que voler entendre un poema sota el precepte de “quin sentit té això?”, com si fos un tema d’escollir entre opció a, b o c, a l’espera d’un resultat, és com demanar-li a la vida: Ei, carn o peix? A quina tendència t’adscrius? Blau o vermell? Quasi sempre qui pregunta ja s’ha respost. A El sedàs hi ha ambigüitat, és clar, però també s’hi diuen coses de manera força clara i directe, trobo. Sobre la problemàtica del ‘no entendre’, permete’m fer una mica de trampes i dir allò de que la vida tampoc s’entén moltes vegades, i que, de fet, molts vegades aquesta n’és justament la gràcia. Allò que li dóna gruix, gruix poètic almenys. De la mateixa manera que ens sobrepassa, a la vegada podem trobar-hi un raconet on les coses es tornen a una escala raonable pels que l’habitem. Potser tot això sona presumptuós, però m’agrada pensar-ho així. El poema com a petit ecosistema, doncs. També allò de Joan Fuster quan apama el text com allò que t’estàs a punt de dir que no saps encara. Si no hi ha descobriment, què? Igualment, em preocupa que un poema pugui voler dir massa coses, no et pensis. Que es doni en excés a la temptació del llenguatge pel llenguatge, com un cant de sirenes, i a certa gratuïtat i impostura, perquè al final acabaria per no voler dir res. O lo de tirar de tòpics i vinga fer poemes d’aquells que “sonen bé”, “poètics”, com xurros. L’angoixa, en aquest sentit, és doble. La paraula justa, precisa, no és poca cosa.

I vaig a les preguntes concretes.

-L’obsessió és important, en poesia, rellevant, fins constitutiva.

-Escriure i llegir s’assemblen molt. Escriure llegint, deia Julien Gracq. Escriure és llegir, també. Si la meva poesia és una porta d’entrada a escriptors que m’interessen ja m’agrada. Potser El sedàs sigui una mena de frontissa.

-Crec en el lector, per descomptat. Si no, què?

-Lector ideal? Suposo que el lector ideal és el que es va fecundant a partir de les lectures que et commocionen més. El lector ideal és allà a on voldries arribar, sempre està exigint i és impossible arribar-hi, de vegades cal deixar-lo de banda.

-Sobre si l’hermetisme és necessari, bufa!, són preguntes de tesi com per a respondre aquí amb quatre estirabots. La prova del cotó fluix sempre és llegir allò que estem comentant en un text concret. La meva opinió és que no es tracta tant de si l’hermetisme és necessari o no, sinó de si està justificat o no, si forma part intrínseca d’allò que s’està dient. Si la poesia que l’usa se’n sap fer el càrrec, una mica com aquella frase dels pares a l’hora de sopar: “nen, allò que agafis t’ho menges”. Torno a lo de que “entendre” resulta una paraula prou complicada. Per exemple, un cas paradigmàtic, i crec que fonamental, és el de Paul Celan, poeta titllat sempre de fosc i hermètic i que, en canvi, es preocupava molt per ser entès (com a mínim pel que jo sé), tot i saber que probablement no ho aconseguiria. És clar, el Què vols dir implica un Com s’ha de dir. De vegades no es tracta només d’entendre o no entendre, sinó de no voler veure allò a què t’acara el text. Aquí caldria parlar també de la responsabilitat del lector vers allò que llegeix. Probablement, en el cas de Celan bona part dels lectors, no han sabut/volgut estar a l’alçada de les circumstàncies ni s’ha comprès la magnitud de la seva obra ni tot el que implicava per a la poesia feta fins aleshores. Amb això no vull dir que jo sí que tingui les claus de lectura, eh, quedi clar. I no treu que Celan sigui un poeta difícil. I, per descomptat, sobre gustos colors. Però és que molts cops cal que la lectura t’acompanyi al llarg del temps, cal retornar-hi al poema, que vagi destil·lant amb el lector. Heus aquí l’autèntica passió. I no sé si t’he respost a la pregunta. Dit això, qualsevol semblança de lo esmentat amb El sedàs és pura coincidència.

El poeta Ramon Boixeda.

J.C.P.A.: I què fas tu, exactament, per ser entès, si és que vols ser entès? Com construeixes el teu context i la teva relació amb l’entorn? Al cap i a la fi, El sedàs es pot entendre com un full de ruta o com una justificació cap a la teva obra i persona ja que tota obra és una configuració de qui la crea. No?

R.B.: Depèn del dia vull ser entès, depèn del dia no cal. Tampoc no sé si sóc conscient del tot respecte els mecanismes que uso per a “ser entès”. És a dir, una cosa són els mecanismes de creació/construcció del poema, i una altra els mecanismes hermenèutics que es puguin derivar del text ja construït. Personalment tinc una relació d’amor-odi amb el tema del “ser entès”. Passa també que moltes vegades el tema del “sentit” no deixa de ser una imposició que ve donat de fora. Màrius Sampere ha escrit en alguna banda: “Saber,/ no ens és permès res més”. A més, què s’entén per entendre? És una paraula complicada que, per més inri, ha estat simplificada i mastegada a fi de poder ser manufacturada. Bona part de les coses més importants que ens passen no comporten un entendre-ho a l’ús, sinó que l’assumpte entra per una altra banda més directa, subtil, i va pouant. Per exemple, una peça de música et pot commoure i no cal que “l’entenguis”, penetra directament a l’assumpte. I qui diu la música diu les olors. En una entrevista a El País, Marc Strand va deixar dit que: “ens oblidem que un poema és en primer lloc i sobretot una experiència, no necessàriament un vehicle pel significat”. Lo interessant és que, al capdavall, sempre li acabem atorgant un sentit a l’assumpte, ni que sigui per defecte, en efecte mirall. Al capdavall, però, el fet de plantejar-se el sentit del sentit i fer-lo ballar una mica, ve d’atorgar-li una extraordinària importància. Ah, l’eureka.

Per altra banda, sovint em sento un farsant. No et passa a tu que també escrius poemes? Potser forma part de l’ofici. Passa que l’impuls d’escriure, de fer alguna cosa, és manté i aleshores em dic que l’impuls per si sol ja legitima l’assumpte i que potser allò a què li dic farsa és en veritat artifici i que el que cal és fotre-li canya. El que em sembla bonic de tot plegat és que l’escriptura ho capti per defecte i en deixi constància. No sabria què més dir-hi que no hagi dit ja. En parlem d’aquí uns anys, si et ve de gust.

J.C.P.A.: D’acord, d’aquí a uns anys repetim entrevista i veiem de quina manera el que em comentes evoluciona. Per ara, altres coses en consideració. Un dels moments més emotius del teu volum és aquell en què podem llegir aquest últim homenatge final que li fas a Francesc Garriga a través d’un poema que podria ser, perfectament, una poètica compartida i un darrer comiat. Sens dubte un dels poemes que serviran per recordar-lo. Parla’ns d’aquest amic i mestre de poetes i quina relació vàreu mantenir.

R.B.: Es tracta d’un poema escrit en calent on el fet d’estar plantejat com esbós és, de fet, estructural; una excusa per a una represa que s’endevina llarga. No sé si hi ha poètica compartida, el que si que s’hi pretén és una apropiació per a fer-li dir coses que ell ja no pot dir. Versos com “el teu febrer més nu”, “temps en blanc”, “la neu sota el prat encara verd”, tot el tema de les majúscules, etc., són apropiacions dels llibres d’en Francesc. Hi ha un intent d’escriure el poema tal i com jo entenc que a ell li agradava fer i entendre la poesia. Per altra banda, i pensant en algú que en els seus llibres ens ha parlat tant de la mort, crec que era un deute obligat parlar del seu propi traspàs des de la seva pròpia poètica. O com a mínim mirar d’interpel·lar-la. En certa manera és una forma –potser agosarada– de reviure’l i integrar-lo, de retornar-lo, en la seva pròpia poesia. Crec que el poema permet llegir-hi tan llums com ombres. L’homenatge, en qualsevol cas, hi és implícit. De fet, aquesta manera d’acarar el text apareix també en diferents poemes d’El sedàs, en especial a la part primera de De l’heroi de l’anar peu, el diguem-ne rèquiem.

A en Francesc el vaig conèixer a l’hOriginal però sobretot arran d’un documental sobre la seva obra i figura en el que se’m va proposar col·laborar (juntament amb Anna Ballbona, Albert Forns i Albert Lloreta). Gràcies a aquest documental vam poder compartir força hores i estones. A partir d’aquí, i malgrat que el documental va quedar en un stand by perenne per motius aliens, vaig seguir tenint relació amb en Francesc i d’en quan en quan l’anava a veure a la casa on vivia a Bellaterra. Sobre el seu mestratge, jo no crec que sigui un mestre de poetes. Hi ha la mania de mitificar, ja se sap, però al marge d’això crec que senzillament era un home viscut i madur que et deia el que pensava i que si podia mirava d’ajudar-te. Tant pel que fa a la poesia com a la vida. Com a mínim aquesta és la meva experiència. Per descomptat, aprenies coses escoltant-lo. I si n’haig de destacar algunes diria: la d’aplicar el sentit comú a la poesia i la de mirar de tractar a tothom de tu a tu. Però lo de mestre de poetes em sembla excessiu i, a més a més, enganyós per a la gent que no l’hagi conegut. Seguir llegint-lo és la millor manera de recordar-lo.

J.C.P.A.: O sigui, que hem de matar els mites i hem de matar els pares i que només han de quedar els ossos, que és la poesia. És això?

R.B.: Mmhhh… Més que matar als pares jo diria allò de no donar el peix sinó ensenyar a pescar-lo. Matar és una paraula que fem servir massa a la babalà, trobo. Els ossos ja és el que tenim, potser del que es tracta en poesia és de revestir-los a fi que dringuin, puguin parlar, ni que sigui per defecte. Els ossos de qui, però? I bé, es cert que tendim a mitificar el problema. Passa que molts cops mitificar implica buidar de contingut i genuïtat allò que justament es pretén mitificar. El Capitalisme n’ha fet un art, d’això. Potser els mites haurien de ser com els vots, secrets! Hahaha. Per descomptat, els mites són importants però també és necessari contextualitzar-los i posar-los a lloc. Conèixer el mite és conèixe’ns a nosaltres mateixos. La pròpia ment és un mite, deia U.G.

J.C.P.A.: En el fons, no és tota creació un mite?

R.B.: Si et refereixes a que tota creació és un mite, la resposta és no. Una creació pot ser moltes coses i de diferent índole. El mite pot ser punt de partida o d’arribada de l’acte diguem-li creatiu. Actuen a plans diferents, diria. Diferents creacions poden compartir un mateix mitema, al marge de si n’acaben generant una variació o un de nou, o no. Que no té perquè. Si et refereixes a que no hi ha quelcom com ‘la creació’ en un sentit pur i immaculat, que no hi ha res nou sota el sol i que crear és saber copiar i tota la pesca, doncs potser sí. Qui sap pas. Si ho dius per lo de la frase de l’U.G., jo entenc que ell ho afirmava en sentit literal. I sobretot per a provocar, en un sentit diguem-ne socràtic, per a fer pensar. Coses del tipus: “Vostè no existeix, sap?” Però deixem-ho aquí que ens n’anirem per les branques…

Ramon Boixeda.

J.C.P.A.: Algunes de les figures poètiques essencials dins dels teus versos, o que almenys t’ajuden a establir connexions quasi intravenoses, són Andreu Vidal, Albert Roig, Marc Romera, Joao Cabral de Melo Neto, Henry Miller o Robert Walser. Per què? I quins altres autors formen part de la teva vida i de la teva poètica?

R.B.: Bé, si pensem en el poema com una forma de represa, les lectures són imprescindibles, ja no només per un tema d’ofici que cal acumular sinó per realment tindre alguna cosa a dir amb cara i ulls. Per no fer-se a mar i a la primera roca que et trobes creure que has descobert Amèrica. Al capdavall ve cal donar forma a l’assumpte, oi?

Les “influències”, especialment en poesia, són tot un tema, un fil que s’estira i no s’acaba. Ja sigui la “influència” que hi queda latent, com la que s’hi esdevé a mode de represa. La cosa va plena de vasos comunicants i l’angoixa, si n’hi ha, és constructiva. En qualsevol cas, i pel que ens ocupa, tan li fa. Valguin les “influències” com a matèria prima, com a pigments per a pintar el propi quadre de la mateixa que ho poden ser la sensibilitat, els coneixements i les experiències.

En general m’interessen autors que no m’avorreixin, que em diguin coses i em desafiïn, que em fotin un calbot i em facin trempar. Per això de vegades em costa llegir certs clàssics o llibres molt totxos, tot i que també miro d’anar-m’hi obligant com a part de fer els deures (amb resultats de vegades sorprenents). M’agradi o no, i al marge de la mandra pròpia –de la qual en sóc joiosament l’únic responsable–, em sento fill de l’època que visc, dels esmàrfons i les xarxes socials, on molts cops llegir esdevé un acte de consum i un esperar un resultat constant que el què genera és frustració. A la gent que anem pujant cada cop ens costa més llegir una text llarg. Volem allò immediat, un resultat, la cosa, ja. Amb el temps probablement serà un problema. Jo enyoro els grans temes que avui sembla que callen disseminats dins l’ombra de cadascú, i a la vegada no sé si cal anar-los a pescar perquè veig el que impliquen en molts casos. De vegades penso: potser avui el gran tema sigui l’avorriment, però aleshores em dic: realment, no és un luxe que puguis pensar així? Una bona gana, et cal. Però és clar, cadascú carrega el seu propi mal d’esquena i és lícit que ho faci, penso també. Si em poso així acabo en un “no sé”. De vegades, si s’hi persevera, un “no sé” actiu. Un “no sé” del tipus: sempre remeno llibres de poesia & Co, els obro a tota hora i, a partir d’aquí, passen coses, connexions que cal deixar que s’esbranquin amb les coses que et van passant. És clar, molts dels noms que anomenes apareixen citats al llibre o indirectament als subtítols, o bé en parla l’epilogista. Una altra cosa és com apareixen en el text, cas que hi apareguin. Hi ha detalls, sí, les lectures s’incrusten al text, però no sé si resulten tan essencials. Per altra banda, és inevitable prendre gestos d’allò que t’agrada. I ja que dius noms: Andreu Vidal és un autor al que torno, sí, igual que Albert Roig, de la mateixa manera que Arnau Pons i cert Casasses (per posar autors d’una diguem-ne ‘mateixa generació’). Me les faig venir bé, les lectures. De cadascú procuro extreure’n alguna cosa. De la mateixa manera, d’en quan en quan torno a un llibre com El colós de Marusi de Henry Miller, perquè va ser un dels meus llibres iniciàtics, del que en va sortir un viatge -també iniciàtic- per Itàlia, Grècia i Turquia fa uns dotze anys. Per cert, a El colós és on vaig ‘conèixer’ el poeta Pericles Giannopoulos: la descripció que se’n fa és imperdible. A diferència d’altres llibres de Miller, El colós de Marusi és un llibre diguem-ne solar, que et neteja per dintre i t’hi fa una casa, que ajuda a viure, et recarrega les piles. En aquest sentit és un llibre important. M’agrada la passió amb què explica les coses, al marge que siguin veritat o mentida, el registre que té que va d’un cinisme ‘romàntic’ a cert messianisme passat de voltes, i el fet que acaba recreant un mosaic d’un món particular gairebé mitològic. Sobre Robert Walser: ja apareix al poema Most del meu llibre anterior, La pell fina. Per a mi Walser, a banda de la postal implícita que resulta el poema, actua aquí com a punta de llança de tota una manera de prendre’s l’escriptura duta fins a les darreres conseqüències, on hi preval una coherència vital, i on vida i escriptura –diguem-ho així- a penes difereixen. Tinc fília pels escriptors diguem-ne -malgrat el tòpic- del límit, i al límit, com: Kafka, Celan, Artaud, que, malgrat llegir-los traduïts, són dels que em semblen bons bons. De tota manera, sobre autors i influències, a priori tots els autors m’interessen, fins i tot els que no m’agraden, que ajuden a adonar-me del que no vull fer o on no vull arribar. Llavors ja vas escollint els que col·loques a la tauleta de nit. I si vols noms, de l’última gent que estic remenant en poesia (a banda dels esmentats) destacaria els següents: Blai Bonet, Edison Simons, Marc Strand, Marina Tsvietáieva, les poques coses traduïdes que he llegit de Velimir Khlebnikov, Manoel de Barros, Raúl Zurita, José Viñals, cert Miquel Bauçà, cert Lluís Solà. I me’n deixo. L’última cosa ha estat, per exemple, anar a la biblioteca a remenar l’obra d’Aníbal Núñez. Vull dir que és un anar fent que no té fi. També m’interessa la gent amb la que parlo: companys, amics. Intento, almenys en poesia, llegir-ho quasi tot (ni que sigui a través de traduccions). I no només poesia. I no només llegir. Que la cosa dialogui, d’això es tracta. Per descomptat, el lector també ha de fer la part de feina que li pertoca i participar activament (el poema l’acara i el reclama). I no ho dic amb cap retintin esnob, sinó que em sembla un tema de respecte vers la intel·ligència del lector en particular i la literatura en general.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació