Pere Maruny: “El capitalisme d’avui controla el relat”

Sèiem en un jardí de la part alta de La Bisbal d’Empordà. Davant nostre s’alça un imponent mas, amb uns quants segles d’edat. La tramuntana ens dona treva per fer un àpat i compartir experiències amb Pere Maruny (Manresa, 1974), autor de la seva primera i apassionant novel·la No anem sobrats de bona gent (Brau, 2016), que tracta la batalla contra els mecanismes d’un estat oxidat, encara avui opressor.

L’obra es mostra sincera, honesta, com també ho és Maruny, que ens obre les portes de la història de la seva família i ens explica per què va començar a escriure. Després del cafè, fins i tot ens prepara un recorregut per la ciutat presentant els escenaris més característics del llibre. Ho fa amb tacte, controlant les seves paraules i amb una humilitat admirable. Sembla mentida que en el seu passat hagi estat a la Chiapas del subcomandant Marcos, combatent als carrers de Barcelona contra la injustícia o exercint de corresponsal a la franja de Gaza. Així és Pere Maruny, una caixa de sorpreses, vivències i senzillesa.

Agus Izquierdo: D’acord, no anem sobrats de bona gent però, i de gent malvada, en sobra?

Pere Maruny: El nostre pitjor enemic solem ser nosaltres mateixos.

A.I.: Durant els dies 10 i 12 de gener de l’any 1933, es van produir uns fets a Cadis que ja formen part de la història negra d’Espanya. Aquesta tragèdia va debilitar la Segona República i foren els detonants del que seria, anys després, la Guerra Civil. En un determinat moment de la novel·la, apareix aquest succés, conegut com a Masacre de Casas Viejas. A què és degut aquest record?

P.M.: No es pot entendre gran part de la realitat catalana sense comprendre la realitat andalusa dels anys anteriors i immediatament posteriors a la guerra civil; val per a tothom i per a totes les èpoques, de fet. L’explotació més salvatge, la misèria i la gana, la deshumanització, en definitiva, que pateix el camp andalús i que desemboca en uns fets tan tràgics com els que varen succeir a Casas Viejas l’any 1933, en plena República, em semblen paradigmàtics. Ramon J. Sender va fer un seguit de cròniques dels fets sobre el terreny pocs dies després de la matança. Fa anys vaig llegir aquelles cròniques i, d’alguna manera, en el meu subconscient sabia que algun dia n’hauria de parlar. Fets com aquells marquen la vida dels qui els protagonitzen.

A.I.: El teu llibre parla de diferents generacions, de diferents èpoques, però la sensació és que sempre és la mateixa guerra.

P.M.: El Poder es regeix segons el principi de la conservació de l’energia: no es destrueix, només es transforma. Evoluciona. S’adapta. En la seva etapa actual, el Poder, per primera vegada a la Història, s’ha fet global. El capitalisme és un sistema tan totalitari com el nazisme o l’estalinisme, però infinitament més intel·ligent. En comptes de controlar vides individuals, l’obsessió de tots els totalitarismes clàssics, ha controlat el relat. Com a mesura d’autodefensa, ha entronitzat a l’individu egocèntric com a enemic de la comunitat: n’ha dit llibertat. Ha creat la religió del Consum, adorada per tothom. I s’ha descentralitzat: el capitalisme no és cap persona, no és cap moviment ideològic: És, simplement, Poder. En estat pur, sense floritures, sense autobombos. En termes evolutius, el capitalisme no podia sinó guanyar la batalla per la subsistència. Però més enllà dels bonics aparadors del capitalisme triomfant, tot poder es basa en la por, en la coerció; en la guerra.

A.I.: A No anem sobrats de bona gent sovint apareixen, clarament diferenciats, dos bàndols, un de l’esquerra “radical” i contestatària i l’altre de la ultradreta més reaccionària. Entremig, hi ha molta violència. Creus que un dels dos bàndols està més legitimat per emprar-la que l’altre? Existeix, com planteja Walter Benjamin, una justificació per usar la violència?

P.M.: La violència és poder, el Poder és violència. La violència s’empra quan es vol dominar sobre algú, sigui un Estat o un marit maltractador. O per defensar-te de qui vol dominar-te. Queda molt bonic i políticament correcte recórrer al discurs de l’abominació de la violència, a la suada frase que els extrems es toquen i tal. Però hi ha realitats on només queden dues opcions: o plegar-se a la violència de l’agressor i fer-lo Poder, o defensar-te amb les mateixes armes. És una paradoxa, sí, perquè només pots derrotar l’agressor convertint-te en allò que combats. I en aquest punt tornem al principi de la humanitat, a la primera pregunta d’aquesta entrevista.

A.I.: Pel que fa a l’edició, una de les coses que criden més l’atenció és l’arbre genealògic adjuntat al final del llibre.

P.M.: Potser va ser un error incloure’l al final. Hi ha hagut gent que m’ha dit que va descobrir-lo en acabar la novel·la, i que els hagués anat tan bé per seguir la lectura. I sí, tenen raó, per això vaig incloure’l! Així doncs, si fem futures edicions, potser el canviem de lloc; o situem al davant l’índex, on s’especifica que hi ha un arbre genealògic.

Pere Maruny, La Bisbal d’Empordà.

A.I.: Dius que el color verd és el color dels assassins…

P.M.: He viscut en zones de conflicte. El verd l’associo al color dels uniformes militars, al color dels tancs, dels helicòpters artillats. En les escenes més terribles que he presenciat, el verd sempre hi ha sigut present. Manies meves.

A.I.: Un dels moments més potents, emotivament parlant, del llibre, ve donat quan s’explica com la Lola Dalmàs inicia una tradició que consisteix a plantar un arbre per cada mort, de manera que en té el jardí ple. D’on et surt aquesta metàfora tan trista i tan bonica?

P.M.: És el que vàrem fer amb les cendres del meu pare. Les vàrem enterrar a l’era de casa, amb una llavor d’olivera. Ara hi creix un arbre que s’està fent gran i fort. Hi ha gent que va al cementiri. Jo surto a l’era i parlo amb una olivera quan vull sentir-me a prop del meu pare. Una olivera que creix lliure a l’embat de la tramuntana. Em va semblar bonic, com a tradició; de fet, a casa, la meva companya i jo ja ens hem triat el nostre propi arbre.

 A.I.: Dues línies narratives segmenten la novel·la: una de caràcter històric, que comença amb la insurrecció federalista de la Bisbal, de l’any 1869, i que va ascendint de forma generacional fins a arribar al present. L’altra trama assumeix un paper de novel·la negra. Et va sortir així o era l’objectiu quan et vas posar a escriure?

P.M.: Era l’objectiu d’una novel·la sense objectiu; vull dir que quan em poso a escriure no tinc cap pla preconcebut. D’aquí la barreja d’estils. És una novel·la històrica? Sí i no. És una novel·la negra? Sí i no. És un thriller? Sí i no. És una novel·la epistolar? Sí i no. Però hi ha quelcom que tenia clar: parlar del present sense tenir en compte el passat és amputar-lo, fer-lo incomprensible.

A.I.: Es fa patent, en el llibre, una crítica molt directa i sense pèls a la llengua, contra l’autoritat, la manipulació dels mitjans i el mecanisme del poder fàctic de l’estat espanyol, que beu encara clarament dels llindars del franquisme. Has viatjat molt, has vist moltes coses. De fet, has exercit de periodista. En algun moment creus que has exagerat per enfortir la novel·la, o la realitat d’aquest país és així de crua?

P.M.: El franquisme és conseqüència d’una època i d’un context. Com la democràcia actual. El problema de l’Estat espanyol, del poder espanyol, no és diferent del de molts altres països que han abraçat la democràcia liberal perquè així ho imposava el capitalisme, que s’havia de disfressar de poder democràtic i de rostre amable per entrar bé. Els estats són útils per l’amo global en quant a garants de l’ordre local. Aquest és el seu veritable paper. I a aquest amo cada dia li importen menys les aparences perquè ja no té al davant cap rival per fer-li ombra, com pretenia ser el comunisme. I apareixen els Le Pen i els Trump, que són l’evolució natural del sistema. A Espanya mai han marxat. Segueixen manant els de sempre, amb algunes notables incorporacions. El problema de la no Transició espanyola no és de Suárez o de l’exèrcit franquista que vigilava molt de prop què feia cadascú. La balda de transmissió la trobem amb la majoria absoluta del PSOE, l’any 82. Aleshores tenien l’oportunitat, la legitimitat i diria que l’obligació de desmuntar l’estat franquista, encara que fos de manera discreta: jutges, policies militars, empresaris. Però, en comptes d’això, van decidir unir-s’hi deixant a tothom al seu lloc, i van crear els GAL. Que si exagero per novel·lar? Ja aviso al principi de la novel·la que la realitat supera la ficció…

A.I.: En Robert Dalmàs, el protagonista, diu de la vida que, de per si, ja té certa tendència a complicar-se. Pensa el mateix Pere Maruny?

P.M.: Sí, perquè avui en dia totes les nostres vides estan interrelacionades; encara que volguessis aïllar-te del món, el món t’acabaria trobant i complicant-te la vida. Com deia el punk de La Polla Records: “Ya no hay donde huir: ¡escapa!”.