Pau Debon: “Sa gent vol el que hem fet ara: sa sinceritat”

Són surrealistes mallorquins arribats de l’espai exterior, manufacturadors d’un pop sideral. Revifadors d’un pop en català que agonitzava a mitjan anys 90, Antònia Font s'han convertit en la pedra angular de la nostra escena musical.

Diuen d’ells que són surrealistes, mallorquins arribats de l’espai exterior, manufacturadors d’un pop sideral. Revifadors d’un pop en català que agonitzava a mitjans de la dècada dels 90, Antònia Font han acabat per esdevenir la pedra angular de la nostra escena musical. Un èxit, però, que no ha estat impediment perquè els illencs s’atreveixin a allunyar-se de les fórmules més convencionals, i comercials, tal com demostren en el seu nou treball “Vostè és aquí”, un disc conformat per 40 cançons de poc més d’un minut cadascuna. Un treball que sorprendrà més pel com que no pas pel què, ja que en aquestes quatre desenes de píndoles la banda de Joan Miquel Oliver no ha fet res més que, més enllà d’evidenciar una creativitat infinita, plasmar el seu gairebé il·limitat repertori de recursos sonors. Una obra, certament, atrevida pel seu format poc habitual, i de la qual Pau Debon, el seu cantant, ens dóna més detalls. Propera parada, Antònia Font.

Pau Debon: “Quan presentes un disc de 40 cançons de poc més d’un minut sona molt atrevit, però quan l’has escoltat cinc o sis vegades te n’adones que és un treball força normal”

Déu n’hi do! Després d’una llarga temporada sense saber de vosaltres, en un any i mig heu publicat, primer, “Lamparetes” (2011), i ara aquest “Vosè és aquí” (2012), un àlbum de 40 cançons!

Cert, naltros ens vam aturar dos anys, però, havia de servir per alguna cosa aquesta aturada. No hi ha més història que aquesta: teníem ganes de fer feina, i l’hem feta.

Totes aquestes cançons noves han nascut ara, durant aquest darrer any i mig, o eren idees amb què ja treballàveu de feia temps?

Són totes noves, fetes durant la gira de “Lamparetes”. En ses hores mortes, en Joan Miquel agafava la guitarra i anava fent. Una feina que després, entre setmana, continuava al seu estudi.

Ha estat la primera vegada que heu treballat així, composant mentre giràveu?

D’una manera tan exclusiva, sí. Però en Joan Miquel és un paio que no s’atura mai. Per molt que estigui de gira, ell sempre té alguna cosa a fer, i sempre va fent: siguin cançons, siguin llibres, sigui el projecte que en aquell moment tingui en marxa. Això  no vol dir que hagi estat un procés fàcil, perquè no sabíem exactament què mos sortiria. Ja poc després de publicar “Lamparetes”, mos vam reunir i en Joan Miquel ens va explicar que no només tenia ganes de fer coses noves, sinó que ja tenia propostes. Ho vam xerrar i ho vam tirar endavant, sempre amb l’objectiu de divertir-nos i provar quelcom diferent. El resultat de tot això és aquest “Vostè és aquí”.

Crec que la idea amb què vau començar a treballar era fer un disc que només tingués una cançó que durés 40 minuts. En canvi, heu acabat fent tot el contrari, un disc de 40 cançons de poc més d’un minut cadascuna.

Sí, aquesta era la idea original, un disc d’una sola cançó. Però en tot projecte el resultat final s’assembla poc a la primera idea que has tingut, perquè aquesta evoluciona i et porta per altres camins.

Els grup The Residents, tota una icona del rock experimental, molt temps enrere va publicar “Commercial album” (1980), justament un àlbum de 40 cançons d’un minut de durada cadascuna d’elles. Va ser aquest disc una referència a l’hora de fer aquest “Vostè és aquí”?

En el meu cas no, i en el del Joan Miquel crec que tampoc, perquè sinó supòs que ho sabria.

Després d’uns anys confusos, en què fins i tot es va rumorejar sobre la vostra separació, necessitàveu d’un disc com aquest, sense limitacions, per recuperar la il·lusió pel grup i la música?

No ens vam plantejar separar-nos, encara que no sabíem què passaria amb el grup. Estàvem en un moment en què ens havíem d’aturar i descansar perquè dúiem una temporada molt dura. I quan vas cansat, tot te pareix molt més greu del que realment és. Definitivament, ens havíem d’aturar i pensar què volíem fer. Hagués pogut passar que potser no ens haguéssim trobat de nou, cert, però bé, tampoc ho vam parlar en cap moment.

Més enllà de l’esgotament, teníeu por que l’èxit que estava tenint el grup minés la vostra creativitat i llibertat artística?

No. De fet en Joan Miquel va treure un disc i un llibre per allà enmig. A nivell de creativitat, en Joan Miquel, evidentment, té moments millors que altres, però des que jo el conec no ha tingut mai una crisi en què digués que no sabia què fer perquè no li sortia absolutament res. Era més una crisi de distanciament i relacions entre naltros, que estàvem esgotats i necessitàvem parar un poc.

No em referia tant al fet que no us sortissin cançons, sinó que us sentíssiu presoners de la fórmula de cançons com “Alegria” o “Wa yeah!”, i amb certa por a experimentar com heu fet amb aquest “Vostè és aquí”.

No. En tot cas, tot això se veu després. Naltros quan fem un disc podem intuir que és un disc atrevit o no, però nos ens aturem a pensar que sa gent està esperant una cosa que naltros no li donarem. Amb tot, pens, o millor dit, pensem, que sa gent el que vol és el que hem fet ara: sa sinceritat. Si més no, de moment nos han demostrat que és així. I sa sinceritat no és res més que fer el que ens surti sense cap mena de limitació.

Sí que és cert que després de “Vostè és aquí” poques coses ens podran sorprendre de vosaltres.

Sí, és un disc atrevit perquè no té el format habitual, encara que tampoc és un treball extremadament experimental.

La sorpresa segurament sigui més el com que el què, perquè tots els temes del disc, encara que només durin un minut, tenen la personalitat d’Antònia Font.

Exacte. Quan presentes un disc de 40 cançons de poc més d’un minut sona molt atrevit, però quan l’has escoltat cinc o sis vegades t’adones que és un treball força normal. Un àlbum de cançons d’Antònia Font, però d’una durada una mica més curta. Ja està, no hi ha més.

Alguns d’aquests temes semblen esbossos del que podrien haver estat grans cançons dins d’un format més estàndard. No us va plantejar guardar-vos algunes d’aquestes idees per futurs discos?

Si mos hauria agradat o no, no és exactament la pregunta. Diguem que s’hauria pogut fer. Vaja, que si haguéssim fet un disc de quinze temes, efectivament, tal vegada haguéssim agafat els quinze que ens haguessin semblat més idonis per aquell disc i els haguéssim allargat. Ara bé, això no vol dir que aquest 40 temes que acabem de publicar no estiguin acabats. Si hem decidit fer un format curt, ho hem fet amb totes les conseqüències. D’haver escrit un tema, per curt que fos, que creguéssim que no transmemtia allò que naltros volíem que transmetés, no l’haguéssim inclòs al disc.

Trobes que al pop s’arrisca poc? Normalment els grups treballeu sobre unes estructures molt marcades: cançons de tres minuts i mig, amb un vers i una tornada que es van repetint, i estranyament abandoneu aquesta fórmula.

Costa fugir d’aquesta fórmula. Però si la majoria de les cançons pop són així és per alguna cosa. Tres minuts i mig és el temps perfecte per tenir tot l’espai necessari per dir tot allò que vols dir sense que l’oient se cansi. Aquesta és la fórmula més usada, però ara bé, això no vol dir que no se pugui aconseguir el mateix amb més o menys temps.

Com cantant, deu d’haver estat un disc esgotador a la vegada que agraït perquè has pogut treballar amb diferents registres i estils.

Cert que és un disc molt exigent , però també és veritat que m’ho he passat molt bé gravant-lo, i ara m’ho passo molt bé duent-lo al directe. Com deia a l’inici, era un disc amb què, sent una cosa que no havíem fet fins ara, principalment volíem divertir-nos. I així ha estat.

Entre tots els temes trobem una versió de “Leyenda negra” del grup Tots Sants. Com és que heu decidit incloure-la?

Sa primera frase diu: “En los Mares del Sur, a la puesta del sol, del Pacífico azul, yo canté mi canción”, i representa a un personatge que està, efectivament, a sa costa, amb una guitarreta i se disposa a cantar un tema, i aquest tema que canta, és es tema de Tots Sants, “Leyenda negra”, cançó que parla del genocidi espanyol durant la conquesta del continent americà. Tots Sants era un grup de rock dur de Manacor que mos agradava a tots naltros en el seu moment. La veritat és que eren molt bons. Érem molt fans. Un grup pioner amb un directe molt potent.

A les Illes sempre heu tingut una escena musical molt potent.

Sí, aquí sempre hi ha hagut molts músics i molt bons.

Al llarg de tota l’entrevista has parlat de divertir-vos amb allò que feu com a grup. Després d’haver publicat aquest “Vostè és aquí”, sou feliços, els Antònia Font?

Formant part d’un grup no tot són flors i violes, però no mos podem queixar. Ens han anat les coses molt bé, i vivim de sa música, que és el que més ens agrada. A més, tenim sa gran sort que a més de viure d’això tenim temps per fer altres coses. En aquest sentit diríem que som més de Messi que no pas de Cristiano Ronaldo.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació