Patrick Zabalbeascoa: “Ha passat l’època del traductor funcionari”

25.06.2017

Patrick Zabalbeascoa és professor del Departament de Traducció i Ciències del Llenguatge de la Universitat Pomeu Fabra. Doctor en filologia anglesa per la Universitat de Lleida, és coordinador del projecte europeu d’investigació a ClipFlair. En el camp de la teoria de la traducció, ha desenvolupat la teoria del mapping i el model de prioritats i restriccions. També és director del Màster de Traducció Literària i Audiovisual de la UPF i la Barcelona School of Management. Marta Minguella i Bernat Puigtobella conversen amb ell sobre l’ofici i l’ensenyament de la traducció.

Patrick Zabalbeascoa | Foto Ester Roig

Comencem amb el tema de l’ensenyament. Es pot ensenyar a traduir? Com s’ensenya, la traducció?

Hi ha la típica pregunta de si el traductor neix o es fa. Jo no crec que sigui diferent d’altres professions o altres habilitats, és a dir, crec que algunes persones poden tenir més facilitat, però després es poden beneficiar d’unes guies, d’experiència d’altres, d’una formació… jo crec que va a parts iguals. També és veritat que hi ha traductors que s’han fet a si mateixos, cosa que és molt respectable, però això tampoc no minva el mèrit d’un bon ensenyament. És a dir, la realitat no la podem negar: es pot traduir sense saber teoria de la traducció, hi ha gent que tradueix sense formació, però això també passa en moltes altres professions. Hi ha qui aprèn anant fent, però a vegades ho pot patir un dels primers clients.

I a l’hora de pensar en l’ensenyament de la traducció, quins són els grans àmbits? Hi ha la traducció literària, l’audiovisual, la interpretació…

Després hi ha el que es diu «traducció especialitzada», i dins hi ha les diferents especialitats: tot el món de la traducció del dret, legal i jurídica, que dona moltíssima feina, per exemple a Nacions Unides, i després hi ha la traducció jurada, científica, tècnica…

 Dins d’aquests àmbits, tu has treballat sobretot en la traducció audiovisual: has exercit com a traductor, has ensenyat i has teoritzat.

Potser l’ordre seria l’invers: he teoritzat, he ensenyat i també he traduït.

 I dins d’aquest àmbit de recerca, has destacat, entre altres coses, en la teoria del mapping i el model de prioritats i restriccions. Ens ho podries explicar una mica?

El model es basa que la traducció és una operació complexa, i jo volia reaccionar contra una tradició que volia reduir la traducció a una mena de recepta de quatre o cinc coses: s’ha de ser fidel, s’han de traduir les paraules… però cal ser conscient que les prioritats fluctuen d’un encàrrec a un altre, i com que el que més vaig treballar va ser l’humor quedava clar que les prioritats de l’humor eren diferents que, per exemple, la traducció de la Bíblia, que és d’on surt molta teoria. Molta gent pensa que el que val per traduir la Bíblia val per tot. La Bíblia té moltes coses, però em sembla que d’humor no en té gaire. I la traducció audiovisual, amb les seves característiques, tampoc no s’ajustava a les receptes de la traducció literària o de textos canònics. Fins llavors, la idea era d’alguna manera ignorar o fer fora, dir: la traducció audiovisual no és ben bé traducció, o és impossible, o no interessa. Per mi, només els interessava no qüestionar l’status quo de la teoria. Però cal teoritzar sobre la realitat, i simplement és això: les prioritats són variables i s’han d’establir de nou, s’han de qüestionar.

És a dir, abans de començar la traducció has d’establir uns criteris, que són les prioritats i les restriccions. Les restriccions què serien?

Les restriccions són aquells obstacles que t’impedeixen fer-ho tot. És clar, en la traducció ho voldries abocar tot i que fos igual que l’original, però no pot ser. Algunes restriccions serien diferents coneixements culturals, diferent legislació, experiències històriques, intertextualitat… però també hi ha restriccions laborals: dates de lliurament impossibles de complir, poca motivació… hi ha restriccions pròpies del text, restriccions culturals i les restriccions del mateix traductor. Per exemple, una restricció seria quan l’empresa contracta malament, paga malament o posa unes condicions impossibles. Acostumem a pensar en la traducció com una feina que només afecta una persona, el traductor, quan en realitat el traductor està al servei d’algú altre que té més responsabilitat.

Sembla que apuntes una mica al concepte de la precarietat laboral del traductor. Això ha de preocupar a la gent que vulgui fer, per exemple, un màster de traducció? És un ofici mal pagat o creus que hi ha àmbits de la traducció en què un es pugui guanyar bé la vida? El món audiovisual com és?

És variable, hi ha de tot. El que ha passat és l’època del traductor funcionari. En les èpoques de vaques grasses, a Nacions Unides o la Unió Europea es contractaven traductors entre la plantilla fixa. El traductor és autònom, però a diferència d’altres oficis, com per exemple els arquitectes i advocats, no té un col·legi oficial, cosa que provoca que hi hagi molt d’intrusisme. Per això, els clients s’esforcen molt a rebaixar els preus. Quan fracassen s’adonen que surt a compte pagar bé les traduccions, i és una lluita constant de convèncer els clients i empresaris que contractar bons traductors, traductors formats que saben el que fan, a la llarga és millor. Per tant, sí que t’hi pots guanyar la vida, però hi ha aquesta lluita d’educació de la gent que paga, i crec que ha estat així sempre.

Penses que hi ha una evolució respecte a la valoració del traductor? Cada vegada hi ha més llibres que tenen el nom del traductor a la portada, per exemple.

Jo penso que hi ha una evolució d’associacionisme dels traductors, que porten molts anys buscant la manera de tenir un col·legi, per exemple, cosa que sembla que està a punt de fer-se realitat. Però mentrestant hi ha cada cop més associacions, hi ha per exemple una associació de traductors audiovisuals, que són molt actius i fan molta pedagogia tant a clients com a traductors; traductors que comencen, que tenen la temptació de cobrar poc perquè s’acaben de graduar, dir-los que fan mal a la professió en general. Potser hi ha hagut menys evolució a l’altra banda, però els traductors comencen a aprendre a defensar-se i fer-se valdre, tot i que encara falta molta pedagogia a la societat, que es valori la feina del traductor. Un altre problema, que també afecta moltes professions, és l’aglomeració de grans empreses que ho dominen tot. Abans hi havia petits estudis de traducció i de doblatge, i ara hi ha grans multinacionals com ara Netflix, i la por és que puguin imposar les seves condicions. Normalment, els bons traductors acaben tenint el seu moment, però no diré que és fàcil.

Abans parlaves de restriccions culturals, i una podria ser l’humor, perquè en el moment en què es tradueix un joc de paraules o un acudit que només s’entén en un context cultural, entenc que segons el teu model hi hauria una restricció i el traductor hauria d’establir una prioritat, què vol conservar. Què ens en pots dir, de la traducció de l’humor, tu que ho has estudiat i segur que t’hi has trobat?

L’humor és un dels problemes més fascinants de la traducció. L’altre dia deia als meus alumnes que si resolen aquest problema després podran traduir moltes altres qüestions, perquè l’humor és un problema lingüístic, cultural, personal, institucional, social, legal… té moltes cares. Acabo de fer un monogràfic sobre la traducció d’humor i és curiós que poc estudiat que està. Jo crec que també es pot sistematitzar i ensenyar, igual que la traducció en general. Hi ha qui té molt bona intuïció i se’n surt, però el que ens interessa és sistematitzar la traducció. Hi ha idees preconcebudes que la gent dona per bones però en realitat no estan contrastades, i una podria ser que cada país té un sentit de l’humor. Jo m’inclino a pensar que no, que allò que es té com a diferents sentits de l’humor són en realitat pràctiques socials de fa molts anys, però quan a un se li presenta un altre estil ho acostuma a apreciar. Coses que semblarien impossibles de traduir, com ara Monty Python, tenen fama mundial, per tant, les barreres que diuen no hi són.

Tu que has fet traduccions, pots posar algun exemple de traducció humorística de què estiguis content?

Jo he estudiat bastant les traduccions de Woody Allen i n’he fet crítica, però he de dir que mai no he volgut fer carrera sobre criticar les traduccions dels altres. Quan he sortit amb propostes que crec que eren millorades m’he passat una setmana pensant la solució, i el traductor en el seu moment havia de traduir tota la pel·lícula en poc temps. La feina que faig jo, que a vegades vinc darrere, miro, analitzo, critico i faig una proposta, pot servir per a l’ensenyament i per a referències futures. També em sembla que en les pel·lícules d’autor, com ara Woody Allen, ell té les seves fórmules, i si trenques el codi es fa molt més fàcil.

Patrick Zabalbeascoa | Foto Ester Roig

Quines serien aquestes fórmules?

Primer cal identificar l’àmbit de la traducció. Per exemple, el primer acudit d’una pel·lícula es va traduir més o menys així: “Van unes senyores velles a una estació d’alta muntanya i una diu: el menjar d’aquest lloc és molt dolent, i l’altra respon: sí, i a sobre et donen racions molt petites”. I és clar, en anglès, l’acudit funciona molt bé, perquè diu el nom de les muntanyes, que és un lloc on van jueus de Nova York, i amb això ja et diu que parla de l’estereotip dels jueus com a gent arrapada. En canvi, el traductor es va fixar en la idea de la muntanya, i és clar, això et despista i no t’ajuda a situar l’acudit. El tema jueu és molt recurrent en Woody Allen. Un altre tema que li agrada molt és la rivalitat entre costa est i costa oest. També hi ha les relacions de parella i, finalment, la psicoanàlisi. Pots reduir gairebé tots els seus acudits a un d’aquests àmbits. El traductor, de vegades, es fixa en una paraula, com podria ser l’alta muntanya, que potser no té gaire importància, i s’hauria de fixar més aviat en l’esperit, el sentit general.

És molt interessant també la part no-verbal de la traducció. Què ens en pots dir? Com afecta, la part no-verbal de l’original, a la traducció?

Tot afecta, igual que quan algú va a veure una obra de teatre i diu que els actors ho feien molt bé però el text era dolent. La meva proposta, i la de cada cop més gent, és que en una pel·lícula el text no són les paraules, sinó que ho és tot, i que l’obra audiovisual és del director, que et diu coses a través de les paraules i també de la imatge, la música, els efectes sonors… i tot es combina. No puc traduir bé una pel·lícula si només em donen les paraules, perquè necessito veure la imatge, que també diu molt. Cal anar en compte de no perdre aquesta relació íntima de les paraules i la imatge. Hi ha tota la semiòtica dels colors, per exemple en aquesta pel·lícula d’Annie Hall. Woody Allen, amb les seves ulleres, la camisa, la samarreta que es veu, ja et diu que és un nord-americà liberal, més aviat d’esquerres… de vegades, això és molt important. Si tornem al tema de l’humor, quan fan un acudit, si el que es menciona no surt a la pantalla tenim molta més llibertat. Com hem dit, la sincronia és important, però cal parar atenció al que es diu ara però sortirà més endavant o ja ha sortit. No tot és la simultaneïtat.

És aquest, el concepte de mapping que dèiem abans?

No, el mapping és una reacció en contra del que en diem tècniques de traducció. Vol dir posar en el mateix sac totes les solucions potencials i veure quin efecte tenen. Per exemple, en el cas de l’acudit, si és el mateix acudit, o el mateix tipus d’acudit, o és un acudit que no hi té res a veure, o no és un acudit però funciona per altres paràmetres. També, dins del mateix acudit, hi ha moltes maneres d’explicar-lo. Cal fer un mapa de totes les opcions possibles d’un problema de traducció, i, si apliquem les prioritats, sabrem triar.

A Núvol també ens interessen molt, com a mitjà cultural en català, els problemes específics de la traducció audiovisual en català avui. Des de les institucions hi ha una voluntat d’oferir producte audiovisual en català. Tu, des d’una perspectiva més acadèmica, quins creus que són els problemes que ha d’afrontar la traducció audiovisual al català?

Jo crec que la primera gran decisió que es va prendre va ser en el naixement de Televisió de Catalunya, als anys vuitanta, quan van decidir fer doblatge. Jo entenc que algú devia decidir entre subtítols o doblatge, i suposo que van doblar amb una finalitat pedagògica. Molts catalans no havien fet català a l’escola, i la manera de recuperar el nivell eren els mitjans. Jo, de fet, vaig aprendre català escoltant Catalunya Ràdio. El doblatge, però, en el món europeu, té la fama negra d’estar associat amb les dictadures, i s’obliden que a França també es dobla. Sobretot és per defensar la llengua pròpia. Però ara que cada cop es consumeix més el subtítol, penso que com més subtítols hi ha, més fàcil ho tindrà el català per oferir-ne, i aquesta seria una sortida. Jo enfocaria la batalla aquí, a la subtitulació, que també ajudaria a augmentar el nivell de lectura.

Per tant, o puja el subtítol o puja el doblatge, però la feina del traductor hi és. El vostre màster està molt orientat a la pràctica. Quin tipus d’aprenentatge fa un alumne que fa el vostre màster?

La traducció audiovisual té uns requeriments de coneixement tècnic, a banda del lingüístic. Nosaltres demanem un nivell de llengua d’entrada, perquè no fem ensenyament de llengües. El que ensenyem són tècniques, prioritats i restriccions, de l’humor, per exemple; també els exposem a requeriments tecnològics específics tant del doblatge com de la subtitulació. La diferència més bàsica és que el subtitulador ho fa tot sol, per tant, ha de conèixer el programari; en canvi, en el doblatge, el traductor és part d’un engranatge, més aviat un jugador d’equip, i ha de conèixer el seu paper. Ensenyem tot el procés. També hi ha un món molt important de què encara no hem parlat, que són els videojocs. Els videojocs també s’han de traduir. Hi ha els videojocs de matar, on no es parla gaire, però també hi ha videojocs de rol, d’històries, que tenen més guió que una pel·lícula, perquè depèn de si vas per una banda, obres una porta o una altra, has d’escriure el guió de totes dues portes.

I es tradueixen, els videojocs, al català?

Sí, però es pot traduir més. Segurament la societat avança tan de pressa que les lleis es queden enrere.

Aquí trobem que, paradoxalment, la Generalitat dona suport a empreses d’aquí que fan videojocs com a producte global, per donar impuls a la indústria internacional.

 Potser tenen dos departaments, el d’indústria i el de política lingüística…

En aquest cas entenc que la prioritat és que les empreses puguin competir a nivell global, i no la llengua.

Jo vaig fer la meva tesi doctoral sobre la comèdia televisiva Sí, ministre, i hi vaig trobar que hi havia dues prioritats conflictives i n’havies de posar una per sobre de l’altra: l’humor i el model didàctic. En aquella època hi havia un debat, i això em va inspirar el model de prioritats. Sí, ministre és una sèrie molt difícil, perquè sempre estan parlant d’institucions britàniques. D’altra banda, hi ha molta crítica dels funcionaris dels ministeris, dels polítics, que van i venen… Després hi ha les motivacions catalanes pròpies, amb el model de llengua, i no era fàcil satisfer tots aquests factors alhora. Aquesta sèrie, justament, si perdia l’humor, es podia quedar com una crítica més agra, i en canvi pretén ser una sèrie que critica «de bon rotllo». Imagina Polònia si li treus l’humor. El que també era interessant per mi eren les maneres d’introduir gèneres. Sèries com ara Estació d’enllaç o Poble Nou, de fet, venen de la tradició de Gent del barri, que es va traduir prèviament. És la funció de la traducció d’introduir un gènere que encara no existeix en català, el culebrot: primer el tradueixes i després fas producció pròpia.

 Tornant al màster, els alumnes fan pràctiques en alguna empresa, a tv3, per exemple?

A tv3 no hi van perquè tv3 ja no fa les seves traduccions. Al principi sí que s’encarregava de tot, però de mica en mica ha anat subcontractant. Nosaltres no fem pràctiques com a part del curs ni ens obliguem a buscar-ne, però com que és un màster pràctic i hi ha molts professionals entre el professorat que estan al dia, alguns directors de petits estudis, de vegades aprofiten per donar feines reals, o ofereixen pràctiques ells. És una qüestió que no imposem però cau amb naturalitat.

Quina ràtio d’èxit teniu, és a dir, quin percentatge d’alumnes que acaben el màster passen a treballar d’aquesta feina?

El món de la traducció és molt difícil perquè no és un ofici reglat, i les voltes que dona la gent abans d’assentar-se ho compliquen. Les dades són de lectures molt diverses, i tampoc no les tinc, però al món de la traducció comences fent una cosa i n’acabes fent una altra.

Patrick Zabalbeascoa | Foto Ester Roig

És interessant també el que has dit abans de Netflix, ja que fa poc va sortir un anunci que qualsevol podia fer una prova i convertir-se en subtitulador de l’empresa.

Hi va haver una allau, van haver de canviar les dates. En principi la inciativa sembla interessant. És això, com que no hi ha col·legiats, ni MIR, ni proves oficials, al màster, a banda que va bé tenir un títol, ens comprometem que sàpiguen més, que quan hi hagi una prova en lliure competició puguin traduir molt més bé que els altres, perquè al final moltes feines de traducció es donen per prova. Va bé tenir el paper, però el que interessa al món laboral és que en sàpiguen.

Penses que en la subtitulació és més important que el traductor tingui una gran correcció lingüística? Com has dit, és una feina més individual. Pot ser que es perdi aquest pas del corrector lingüístic, en la subtitulació?

No necessàriament. Si subtitules per una empresa que ho faci bé, tindran correctors lingüístics. El que volia dir és que el traductor, en el doblatge, ha de tenir en compte que hi haurà un actor que ho dirà. En canvi, el que fa el subtitulador va directament a l’espectador. Nosaltres donem importància a cada pas del procés. En el món català, la majoria de correctors venen de Filologia catalana, però el més desitjable és que siguin traductors experimentats. És una carrera en què també pots anar pujant: ajudes en una traducció, fas la traducció, coordines traduccions, corregeixes traduccions… el millor és que ho faci algú amb perfecte domini de la llengua i que alhora sigui un traductor experimentat que sàpiga reconèixer les prioritats. En el doblatge al català, de vegades, tenies persones de mala vida que no havien anat mai a escola i deien tots els pronoms febles, i perdia credibilitat. Hi ha personatges que han de parlar molt bé, i també n’hi ha que han de parlar molt malament.

 Hem parlat dels reptes del català en la traducció audiovisual en general, però penses que hi ha uns reptes lingüístics específics per la situació de la llengua?

Sí. Potser cada cop menys perquè el català s’ha normalitzat molt, però es diu que hi ha àmbits que per tradició es fan en castellà, i per a personatges d’aquest àmbit t’has d’inventar un català propi. Cada cop n’hi ha menys. El que sí que està en joc és la varietat dialectal, si hem de fer sempre un català estàndard o podem posar diferents tipus de català sense que ningú s’ofengui. Un altre tema és la barreja del catanyol, que passa molt. Va ser interessant en la sèrie de Plats Bruts, però això el doblatge no ho permetria: en una producció pròpia, el guionista té un estatus, i el traductor no el té. Depèn de què faci pensaran que no sap català; no se li dona aquest marge de confiança. Això redueix, evidentment, la creativitat. La traducció també involucra un aspecte de creativitat. Si seguim el model, com hem dit, de la Bíblia, la creativitat no hi entra, però en la traducció audiovisual, i de l’humor encara més, la creativitat és un valor, per això animem els nostres alumnes a respectar l’original i alhora a ser creatius en la recerca de l’equilibri de tenir contents a molts tipus d’agents i d’interessos. Pot ser paradoxal, però per ser fidel a tothom s’ha de ser creatiu.