Parla Cor mentider Si t’hi atreveixes

11.06.2014

Núvol ha convidat dos escriptors a seure al voltant d’una taula per parlar de literatura. Marc Cerdó i Pere Antoni Pons són mallorquins i tots dos acaben de publicar nova novel·la, però a banda d’aquesta coincidència són animals literaris diametralment oposats. Per això els vam proposar a fer un cara a cara, convençuts que la trobada seria un xoc guspirejant. I segurament també el principi d’una gran amistat.

Cerdó i Pere Antoni Pons | Foto Manu Manzano

“Hi ha confiança. Tenc la sensació d’anar amb barnús i espardenyes”, va fer Cerdó només començar l’entrevista, una frase que hauria pogut dir perfectament un boxejador abans de saltar al ring. La trobada ens va permetre escenificar un creuament curiós. Marc Cerdó viu a Barcelona, però ha situat la seva novel·la, Cor mentider (Club Editor), a l’illa de Mallorca. Pere Antoni Pons, en canvi, viu a Mallorca i la seva novel·la, ‘Si t’hi atreveixes‘ (Empúries) transcorre al Principat.

BERNAT PUIGTOBELLA: Què és per a vosaltres la novel·la?

MARC CERDÓ: Jo crec que en una novel.la l’argument és un pretext d’estil. Necessites poder enganxar el lector amb un subterfugi, una guspira que engegui la maquinària. Una novel.la ha de provocar. La paraula és ‘provocar’. L’obra ha de fer una certa violència en el lector, ha de provocar un cert tumult, no ha de deixar-lo indiferent. Cal que llegeixis la novel·la al teu gos, però haver-lo alimentat bé i tenir la certesa que t’escolta. Tenir un lector que capti les càrregues de profunditat. La novel·la al capdavall és una obra d’enginyeria. Hi ha grans prosistes que són pèssims novel·listes.

PERE ANTONI PONS: Aquest és un dels problemes de la literatura catalana. Tenim molts bons prosistes que no són escriptors. Un dels impactes de Baltasar Porcel és la seva capacitat de fabular, la seva visió èpica. Un dels problemes de la literatura catalana és que tenim molts bons prosistes però en  canvi no tenim molts bons narradors. És a dir, gent que sigui capaç de contar amb gràcia i força una història. Redactar és una cosa; fer novel·les, una altra.

PUIGTOBELLA: Aleshores Pere Antoni, tu per on et decantes. L’estil o l’argument?

PONS: Jo diria que un bon estil pot salvar un mal argument. I que un bon argument, en canvi, no pot salvar un mal estil. Però no estic d’acord que l’argument sigui només un pretext. Per a mi l’argument és basic. La manera de veure i expressar el món d’un escriptor també es mostra en les històries que conta, en les accions dels seus personatges… És evident que la relació amb el lector i amb la literatura comença pel llenguatge, però el que expliques també és important. Un personatge no es defineix només pel que diu o pensa sinó per també pels seus dilemes morals i per com aquests es concreten en unes accions. L’esquelet argumental és important. Per això tinc una debilitat especial per la novel·la del segle XIX –francesa i anglesa, sobretot–, i per molts grans novel·listes nord-americans del segle XX, des de Philip Roth i Don DeLillo fins a Jeffrey Eugenides o Michael Chabon.

CERDÓ. A mi també m’agraden molts aquests escriptors, però sovint quan llegeixo novel·les del XIX tinc la sensació que alguns autors s’aferren massa a l’argument. Hi ha molt de farciment a la novel·la decimonònica…

Marc Cerdó vist per Manu Manzano

PONS: També hi ha farciment en aquelles novel.les en què l’estil és l’esencial. Pensar que l’argument és el que limita la creativitat és un error. Les novel.les de Balzac argumentalment són d’una riquesa extraordinaria…

CERDÓ: Però ara topam en un caire que no és aquest. Per mi és una qüestió de control. A mi el que em satura de la novel·la del XIX és que hi ha un munt de digressions, capítols desproporcionats en extensió… Balzac era un autor que vivia perseguit pels seus creditors…

PONS: Bé, molts artistes que han creat sota pressió i sense llibertat han fet obres extaroridnaries.

CERDÓ: A mi el que m’interessa quan llegeixo una novel·la és que no hi hagi detalls superflus.  Estic cansat de llegir novel·les en què l’autor no ha tingit el decòrum de sacrificar pàgines belles que no tenien un propòsit clar en el conjunt del llibre.

PONS: Hi estic d’acord, però amb matisos. Què vol dir tenir un propòsit clar en el conjunt del llibre? Sense les seves digressions infinites, Laurence Sterne no seria qui és; sense els seus arguments rocambolescos, Alexandre Dumas tampoc no seria qui és… Tot pot ser superflu i tot pot ser imprescindible: depèn. A vegades l’estilització també porta al detall superflu.  Al segle XX hem tingut exemples d’obres que eren pusr exercicis d’estil, on hi trobes a faltar gruix humà, dilemes morals, unes accions que reflecteixin un món determinat. No hi ha fòrmules. Un Nabokov és tan extraordinari com Hemingway…

CERDÓ:  Doncs a mi no m’agrada Hemingway.

PONS:  …al final no és tant el que fas sinó com ho fas.

CERDÓ: Jo tinc la sensació que una novel·la és un artefacte verbal. No tinc patums, als clàssics no se’ls ha de sacralitzar. Els autors del XIX estaven subjectes a una servitud, i és que havien de produir a tant la pàgina i a la llarga el temps és implacable.

Pere Antoni Pons vist per Manu Manzano

PONS: No ho veig així. Hi ha autors que només saben treballar sota pressió. Passa també en el Hollywood daurat, pensa en la industriositat d’un John Ford i de tants d’altres que estaven avesats a un ritme frenètic de productivitat i això els donava múscul.

CERDÓ: L’excel·lència està renyida amb el cronòmetre…

PONS: Doncs depèn. Flaubert probablement hauria tingut un atac de cor si l’haguessin obligat a escriure al ritme de Balzac. I molt probablement Balzac hauria patit una crisi d’ansietat si l’haguessin obligat a només escriure, en tota la seva vida, les sis novel·les que va fer Flaubert. Jo que sóc periodista m’adono que, si ho portes bé i no et deixes arrossegar per la rapidesa i la sobreproducció, la industriositat pot acabar sent una magnifica gimnàstica.

CERDÓ: Jo vinc de l’àmbit de la música i entenc el que col·loquialment es diu ‘fer dits’, exercitar la musculatura, l’escalfament previ a l’execució. Però no veig que la industriositat hagi de ser un valor. Per exemple, trobo que Baltasar Porcel és un dels autors més sobrevalorats del panorama literari català.

PONS: Això potser ho dius perquè no encaixa amb la teva poètica o en la d’autors que escriuen en una prosa poètica.

CERDÓ: Jo no escric prosa poètica.

PONS: Marc, Marc, mira, jo penso que en literatura no s’hi valen dogmatismes. Quan ens enfrontem a l’obra d’un altre escriptor, hem de poder valorar qualsevol tipus d’estil, tenir la capacitat de posar en stand by el que ens agrada i veure la cosa en si, descobrir què ens ofereix… Tornant a la industriositat, jo no crec que sigui sempre bo que l’autor tingui un excés de temps per recrear-se en una obra, reescriure-la moltes vegades. Crec que fins i tot pot ser perjudicial. A mi em passava molt quan escrivia poesia. Feia una primera versió. Després l’anava reelaborant i al cap de dues setmanes, de tant sobreescriure, m’acabava carregant el poema, fins que al final veia que el millor era recuperar la versió inicial… Treballar massa poc una obra pot ser molt dolent, però també ho pot ser treballar-la massa.

CERDÓ: Jo abans he parlat de control i em sembla que ve a tomb amb el que acabes de dir. Per mi, a l’hra d’escriure una novel·la, és molt important el principi i l’acabament. En l’endemig hi ha una figuració estructural que pot admetre variacions, però el principi i el final han de ser molt clars. Puc dir que el primer parafgraf de Cor mentider ja conté tota la novel·la.  La resta és una perllongació que pretén matisar, contradir el que ja s’ha dit en el primer paràgraf d’una novel·la. En les pel·lícules passa una mica el mateix.

Marc Cerdó ha publicat 'Cor mentider' a Club Editor. | Foto Manu Manzano

PONS: Totalment d’acord.  Paul Newman sempre deia als seus guionistes que podien escriure el que els donés la gana, mentre fessin uns bons primers quinze minuts i uns bons deu minuts finals.

CERDÓ: Saps què trobo? Que hi ha escriptors que diuen que escriuen per aclarir-se el cap i no s’adonen que el lector demana una gran consideració.

PUIGTOBELLA: Què us proposeu oferir al lector quan escriviu?

CERDÓ: Jo diria que el producte que jo ofereixo al lector no és adulterat ni una imitació de res. No et dono gat per llebre, sóc honest.  Quan escric, sóc jo en estat pur.

PONS: Jo quan escric parteixo d’una imatge, d’una intuïció, d’un sentit concret. No vull que les meves novel·les siguin massa cerebrals, ni massa calculades. Vull que es vagin fent de manera orgànica, que pugui cabre-hi de tot. Tenir un principi i un final massa preestablerts em donaria la sensació de treballar dins un marc prefixat que em paralitzaria. Jo admiro enormement la capacitat d’un Joan F. Mira per tenir tota la novel·la pensada i dibuixada abans de començar a escriure, però narrativament em sento més a prop d’un Porcel, que és tumultuós i magmàtic…

CERDÓ: Si no tinguéssim en Mira sí que seria una pèrdua irreparable, però en Porcel…

PONS: Et pot no agradar en Porcel, però pensa que la creació és acumulativa. Res del que s’ha fet no és inútil pel que vindrà… Tu i jo som molt diferents i les nostres novel·les i gustos també, però això no és un problema, al contrari. Seria tot molt avorrit si fóssim iguals.

PUIGTOBELLA: Parlem de l’ús que feu de la llengua. En això també diferiu força. Tu, Marc, vivint a Barcelona situes la teva novel·la a Mallorca i no t’estàs d’explorar les possibilitats del dialecte per caracteritzar els personatges. Les teves criatures tenen totes el seu idiolecte particular.

CERDÓ: Jo tinc la sensació que quan parlo dels meus llibres empitjoro el producte…

PONS: És una impressió que tenen la majoria d’escriptors sensats.

CERDÓ:  Em fa por que si parlo del meu llibre, espantaré els lectors… Em resulta molt difícil tenir un tracte proper amb un personatge si no el puc definir a través de la manera com parla.

PUIGTOBELLA: A Cor mentider hi ha un cor de veus extraordinari

CERDÓ: Hi surten dones d’extracció social molt diferent, que són vectors, línies de força… Damià, el narrador, se la pega perquè no és prou versàtil a l’hora de gestionar els problemes que li suposa tractar amb l’element femení.

PUIGTOBELLA: Tu, Pere Antoni, en canvi, vius a Mallorca i has situat la teva novel·la al Principat, amb personatges catalans que es mouen entre Barcelona i un poble costaner del qual no se’ns revela el nom. Per raons òbvies, evites els mallorquinismes, i fas anar un català molt llis i planer. Fas anar un català que no costaria gaire traduir i la novel·la està plena de referents anglosaxons.

PONS: Sí. Si els referents són més internacionals és perquè un dels protagonistes és un guionista de cinema i televisió i, per tant, els seus referents són per força internacionals, sobretot nord-americans: des de Herman J. Mankiewicz i Robert Towne fins a Alan Ball i Aaron Sorkin. Ara bé: la novel·la també recull una realitat totalment barcelonina i mediterrània.

PUIGTOBELLA: Així, en el teu cas els personatges no es defineixen tant pel seu idiolecte particular sinó per allò que els passa… És l’acció el que els defineix?

PONS. Més que per allò que els passa, es defineixen per allò que fan i per com reaccionen a allò que els passa. Al final l’argument serveix per donar cos a allò que vols dir. No és purament una qüestió de marqueteria narrativa. L’argument serveix per visualitzar, per encarnar, el món moral, sentimental, intel·lectual, etc. d’una sèrie de personatges. Per això per a mi és important muntar el relat a partir d’escenes. I ja em donaria per satisfet si al final de la novel·la al lector li quedessin gravades unes quantes escenes memorables. Al final l’únic programa vàlid per escriure és el propi caràcter, que sempre té una plasmació en la pròpia obra. També és important rebre influències molt variades. Les meves ho són.

CERDÓ: I les controles?

PONS: Si tens un caràcter prou fort i singular, podràs assumir i digerir tota mena d’influències sense quedar ofegat per elles.

CERDÓ: Jo no crec que depengui del caràcter sinó de la receptivitat. Et veig molt llançat. Jo no sóc tan valent d’actitud. Pensa que a mi m’ha criat la padrina.

Pere Antoni Pons ha publicat 'Si t'hi atreveixes' a Empúries | Foto Manu Manzano

PONS: Jo vaig tenir una adolsecència tirant a dissoluta. Em van expulsar de l’escola. Recordo l’adolescència com una època molt turbulenta, molt, i això em va marcar, crec.

CERDÓ: Doncs jo era un al·lot molt desvalgut, no em sabia defensar. Treia sempre bones notes. No m’he engatat ni he fumat mai. Però ara penso que escriure ha estat per a mi una manera de marcar una distància, de passar comptes amb tot. A la novel.la hi ha un moment en què el Damià pesca ocells amb la seva filla. Jo ho feia, això, també, quan era petit pescàvem ocells amb una canya i un ham de mosca i quedaven enganxats pobrets…

PONS: Això són coses normals de criatura…

CERDÓ: Jo poso molt de pes en la construcció dels personatges. Una novel.la és un àmbit poblat per individus, que creen unes línies de força i unes dinàmiques concretes. El Damià és un personatge turmenat que crea tot d’explosions al seu entorn i dóna respostes equívoques a situacions aparentment senzilles perquè no ha après mai a prendre decisions per si mateix.

PONS: Tu dius que els teus personatges són turmentats. Jo vull pensar que els meus són més aviat turbulents, aquí hi ha una altra diferència entre tu i jo. Un personatge turmentat està sotmès als seus dimonis; un personatge turbulent, en canvi, té dimonis però s’hi baralla i hi lluita.

CERDÓ: Saps què passa? Que per combatre has de ser lliure. Si has nascut i viscut encadenat, el dia que t’amollen trobes a faltar la cadena. És una actitud distinta, però el que diem no és tan diferent sinó més aviat complementari. Jo, per exemple, he de demanar perdó a cada punt i he de gesticular molt per atenuar l’impacte que pugui ocasionar en tu la força subjectiva…

PONS: Marc Cerdó, que ets un novel·lista, no un meteorit. Xerra tant com vulguis…

CERDÓ: Ens haurem de tornar a trobar un altre dia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

4 Comentaris
    • Marc, m’agrada molt la teva concepció de la literatura. Ara falta llegir “Cor mentider”. Moltes gràcies.

  1. L’argument de la literatura no és que sigui important, sempre és el mateix; sempre reescrivim; per això estic d’acord amb en Marc que el que importa és la forma i com es transgredeix la forma per provocar; la provocació per mi és estètica. O alguna cosa així. Per mi, la novel·la perfecta és la que et fa veure, sense dir-t’ho, que tot és dins. I m’arrisco més: la novel·la perfecta és poesia.

  2. Retroenllaç: Festival de literatura en 10 llibres. Bon estiu 2014! | Tot és una mentida