Núria Vázquez: “Tinc la mania d’anar sempre al lloc menys aconsellable”

Cal un mitjà de comunicació al darrere per fer periodisme? Núria Vázquez Chimeno ha demostrat que no. L’any 2010 va obrir el blog “Reporterismo Callejero”, camp de proves i carta de presentació. Tres anys després, ha fet successos a La Vanguardia, Público i Rac1, i encara manté la bitàcola. Ho explica en el seu primer llibre: BCN CONFIDENCIAL. Crònica callejera de una periodista sin acreditación.

 

Vam estudiar Periodisme junts. He estat prenent una birra amb ella, en una terrasseta, tan tranquil·lament, quan, de sobte, la sirena d’una ambulància o d’un vehicle policial li ha fet aixecar les orelles. Perdiguera de raça. Núria Vázquez Chimeno (L’Hospitalet de Llobregat, 1984) és jove però de la vella escola: sempre alerta, apassionada i tossuda, prefereix el carrer als teletips, porta els successos a la sang. Gasta jupa de cuir, uns ulls blaus espaterrants i una llista de contactes de tota mena: l’única manera de descriure alguns paisatges és endinsar-s’hi. Viure’ls. I ella ho fa.

Les seves cròniques inclouen proxenetes, policies, prostitutes, criminals, antiavalots, neonazis, indignats, carteristes, periodistes, drogoaddictes, pinxos, camells. Es mou per Barcelona i L’Hospitalet, però també pel Bages. Va practicar la guerrilla digital amb el blog “Reporterismo Callejero”, encara actiu. Tota una experiència que ara salta al paper, convertida en el llibre BCN CONFIDENCIAL (Espai Literari, 2013).

Explica històries petites, encara li queda molt camí per recórrer, però ho fa amb el respecte i l’èpica amb què s’expliquen els grans escàndols, els crims més horribles, les zones fosques, i deixant clar on té el llistó: no ha fet res més que començar. Narra en primera persona, propera, gairebé sense filtres. Transmet descobriments, errors, dubtes, determinació. El lector anirà “de patrulla” amb ella. La seva és la història d’una reportera incombustible que va per lliure. Diu que va néixer per ser periodista i que viu l’ofici intensament. Es nota que ha escrit BCN CONFIDENCIAL a boca de canó. Amb el desvergonyiment de qui no té res a perdre, i que sap que, malgrat la precarietat, no deixarà l’ofici. No podria.

Diu que la seva reacció davant la crisi del sector ha sigut treballar més. No defallir, seguir patrullant i ficant el nas on la portin la intuïció, i els seus confidents. Escoltar, preguntar, observar. I escriure. Les 290 pàgines del llibre arrenquen en un carrer del Raval (el mític “Barri Xino”) en plena nit. Plou. I l’autora està a punt de colar-se en un pis on s’hi exerceix la prostitució.

Jordi Benavente: Què hi feia una noia com tu en un lloc com aquell?

Núria Vázquez: Buscava temes. Possibles reportatges. Històries amb què penetrar en un àmbit que sempre m’ha cridat l’atenció, els successos. Intentava guanyar-me la vida tot i el panorama negre que viuen els mitjans de comunicació.

-És cert que surts “a patrullar” sense saber què busques, i que els temes sorgeixen?

-Sí, vaig començar a sortir al carrer sabent que havia de sortir, però sense saber ben bé què trobaria. Després d’un temps anant una mica a cegues, deixant-me portar pel meu instint, vaig trobar-ho. Vaig comprovar que volia estar sempre a primera línia, veure les històries des d’allà mateix. Olorant-les, palpant-les, sentint-les en primera persona. Passat un temps, quan ja coneixes més les zones, els ambients, els personatges i tens les teves pròpies fonts, aconsegueixes afinar més la punteria, desenvolupes més l’instint i vius experiències que fan que sàpigues què busques, abans ja de sortir de casa.

-Què hi porta dins la bossa, una periodista de successos?

-Maquillatge, no. (Riu.) Porto el que crec que és bàsic per a les meves “patrulles”: llapis, llibreta, esprai antivioladors, mòbil amb bateria i amb els contactes imprescindibles a mà, i claus de la moto. I, als peus, sempre unes vambes ben còmodes per si s’ha de córrer.

-I no has pensat mai allò de “potser estaria millor al sofà de casa”?

-I tant, però quan estàs a l’atur, el sofà de casa teva no és un lloc gaire acollidor. Al contrari, arriba a ser un espai que intentes evitar, saps que si t’hi passes massa estona, acabaràs enfonsant-te. És això el que et fa moure’t i sortir de casa. També he patit per la meva integritat física, és clar, i més tenint en compte que tinc la mania d’anar sempre al lloc menys aconsellable, aquell del què tothom fuig…

-I sempre hi tornes.

-Sí, es una d’aquelles coses que no es poden explicar. Quan m’acosto a un lloc perillós sé que no ho he de fer, sé que potser patiré i que em pot tocar el rebre. Però, tot i així, m’hi acosto. És aquella adrenalina que et fan sentir les situacions límit, suposo, o simplement el fet de saber que si no tornes, no aconseguiràs mai la informació que estàs buscant.

-Com es guanya la confiança d’un policia? Beuen o no beuen, estant de servei?

-Poques vegades m’ha donat informació un policia estant de servei! Hi ha policies i policies, com a tot arreu. Alguns no et donaran mai informació, simplement perquè no volen parlar amb periodistes. D’altres, no ho faran sense haver comprovat abans que es poden refiar de tu (demanant referències teves, per exemple). Però, en tot cas, el més important per a mi és cuidar les fonts. No trair-les mai, no només per principis, sinó perquè una font que desconfia de tu, que se sent enganyada, no tornarà a refiar-se mai més de tu. Per a mi, la relació periodista-policia és una relació de fidelitat i confiança. I, inevitablement, també acaba sorgint un sentiment de protecció mútua que es va fent cada cop més fort.

-I la relació amb els altres companys d’ofici?

-Suposo que hi ha de tot. Personalment, no m’he trobat mai amb cap situació negativa, també perquè he treballat per lliure la gran majoria de les vegades que he sortit al carrer. Per sort, a les situacions més tenses no hi ha competitivitat. Davant d’una càrrega policial no hi ha competència, jo sempre m’he trobat companyonia i protecció per part dels col·legues. Després, en el dia a dia, preparant un reportatge, cadascú busca els seus temes i la seva exclusiva, és clar, i cadascú té les seves fonts.

-On n’has aprés més, amb els teus companys de Público i La Vanguardia o sola, escrivint per al blog?

-Cada dia s’aprèn. A tot arreu, amb tothom. He tingut molts bons mestres, tant a Público com a La Vanguardia, i he après moltíssim d’ells. Escrivint per al blog he après a buscar-me la vida sola, a espavilar-me davant d’una situació de risc, a saber en qui puc confiar i en qui no, etc.

-Després de tanta patrulla nocturna, tens més o menys prejudicis?

-Com més patrulles fas, més coneixes l’ambient que investigues i més t’adones que t’equivocaves en moltes coses. T’apropes més a la realitat i comproves que la idea que tenies de la policia o de les prostitutes, per exemple, no s’assembla gens a la que has vist. Aprens a no jutjar ningú sense conèixer la seva situació.

-Què tenen els successos que atrauen tant?

-Crec que això es porta a dins, o t’atrauen o et repel·len, no hi ha terme mig. Si, a més, tens la sort de poder dedicar-t’hi i viure’n, desenvolupes encara més aquesta capacitat per embogir o posar-te alerta quan sents una sirena o veus unes llums blaves en la foscor de qualsevol nit.

-Com ho portes això de ser exemple de tenacitat, malgrat com està el pati? I com veus el futur, ara, amb el llibre?

-No sé si sóc un exemple per a ningú, l’únic que tinc clar és que no ens podem quedar a casa, asseguts. No m’agrada la gent que es queixa, de la mateixa manera que no m’agrada que intentin vendre’ns que hi ha crisi i, per tant, que no hi ha oportunitats. Sí que n’hi ha, però has de sortir a buscar-les. Com més difícil ens ho posen, més intensament hem de lluitar per allò que volem. Si realment tenim alguna cosa a dir, que no ens callin mai. El futur és molt incert, és una de les coses que aprens. Tu pots tenir els teus plans, però després potser la vida no té els mateixos. Quan vaig aprendre això, vaig assumir que el millor és gaudir al màxim totes les etapes de la vida, facis el que facis, siguis on siguis, ho tinguessis planejat o no.

*Núria Vázquez presentarà el llibre a la llibreria Espai Literari de Gràcia (c/ Ramón y Cajal, 45), el proper divendres 8 de novembre a les 21 hores.