Nemrod Carrasco, el filòsof darrere Merlí

10.10.2016

En Nemrod Carrasco, professor de la Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona, és l’assessor filosòfic de Merlí. Vaig ser alumne d’en Nemrod i, quan vaig sentir l’Héctor Lozano, guionista i creador de la sèrie, esmentar el seu nom durant una roda de premsa, de seguida vaig lligar molts caps. El professor —aleshores substitut— que em va impartir Filosofia Política I era un individu jove i entusiasta que imprimia un ritme i una sensació d’urgència a les seves classes que tots els que vam tenir la sort de gaudir-lo recordem. En Nemrod aconseguia que els problemes filosòfics semblessin qüestions impossibles de posposar. Recordant el seu sentit de l’humor, les acotacions sarcàstiques amb què farcia les classes i l’esperit provocatiu que contagiava per tota l’aula, em vaig convèncer que en Nemrod havia de passar una prova de paternitat filosòfica en forma d’entrevista. Potser mai vam acabar pintant un penis gegant amb esprai a la façana de la facultat, però les classes en què havíem d’imaginar “la conversa entre Kant, Robespierre i el Marquès de Sade sopant a la mateixa taula” no tenien res a envejar a les del personatge interpretat per Francesc Orella.

Nemrod Carrasco| Ester Roig ©

Nemrod Carrasco| Ester Roig ©

Podries explicar el teu rol dins de Merlí?

Sóc l’assessor filosòfic de la sèrie. L’Héctor va ser alumne meu a Història de la Cultura, va contactar amb mi quan estava fent la sèrie i de seguida vam veure que podíem col·laborar. Al principi jo creia que, bàsicament, m’encarregaria de revisar els continguts. Pensava que tindria un rol merament extern assegurant-me que no hi hagués excessives bestieses filosòfiques. Però a mesura que treballàvem em vaig adonar que no: estava molt implicat en la definició d’algunes trames i en la configuració del perfil d’alguns personatges. Estic molt orgullós d’haver pogut participar amb aquest grau d’implicació, fins al punt que alguns trets del Merlí, sobretot els seus punts més sarcàstics i corrosius, són components que hem treballat junts amb l’Héctor i que estic molt content que no es perdin.

Així que es pot dir que tu ets la veu del Merlí a classe?

La meva participació ha estat molt descompensada i intervinc molt més en allò que el Merlí diu a classe que en allò que diu fora, per descomptat. En alguns casos l’Héctor em proposava una plantilla i jo reformulava algunes coses i en d’altres, depenent del nivell de coneixement de l’Héctor sobre el filòsof, m’ho deixava en blanc i jo ho escrivia tot. Però no només he treballat amb el Merlí dins de classe, també he tingut influència en el que es diu fora de l’aula i en els diàlegs amb altres personatges. Precisament perquè en tot moment volíem que es mantingués aquesta vinculació entre la trama i el seu contingut filosòfic, no tenia sentit restringir la meva participació als continguts de classe.

L’Héctor explica que el mètode de treball consisteix a definir primer la trama i després buscar el filòsof. Com funciona aquesta dinàmica?

Les dificultats per fer-ho així són extraordinàries perquè has de resoldre el que ja ha començat en l’àmbit de la narrativa i és extremadament difícil trobar un fil conductor que ho lligui tot plegat. És un problema que apareix sobretot al principi de la sèrie i al final. Hi ha hagut de tot: capítols en els quals li he presentat fins a quatre o cinc filòsofs que haurien estat pertinents i altres episodis en què ens hem passat setmanes buscant el pensador que podia ajustar-se millor a les trames.

Guy Debord seria d’aquests darrers…

(riu) Ha estat probablement l’elecció més esperpèntica perquè, si alguna cosa ha posat de manifest la tasca que he realitzat a la sèrie, és que em resultava molt més fàcil treballar amb filòsofs grecs que no pas amb contemporanis. Era molt més senzill parlar de qüestions contemporànies amb pensadors clàssics. Malauradament, aquesta temporada s’ha invertit la tendència i ara hi ha molts filòsofs moderns. També he incorporat filòsofes, que era un element que s’havia menystingut molt i que no tenia cap sentit seguir negligint.

S’ha criticat molt Merlí per masclista, no només pel que fa a la manca de pensadores sinó, especialment, per la seva trama. Què penses d’aquesta crítica?

Com dius, la crítica per la manca de filòsofes dones s’ha inclòs dins d’un paradigma molt més gran que denuncia el biaix de gènere que suposadament presenta la sèrie. L’Héctor ha tingut la seva pròpia estratègia argumental per defensar perquè ell fa el que fa. Jo sempre he insistit que hi ha determinats estereotips que s’haurien pogut evitar i la meva intervenció ha arribat fins a on ha arribat. Pel que fa a la història del pensament, aquesta ha estat escrita per homes i no per dones. Això no és obstacle perquè es pugui fer un esforç per rescatar de l’oblit els plantejaments d’algunes filòsofes que resulten apassionants i totalment pertinents per a qüestions contemporànies. En aquest sentit, em sembla que les dues filòsofes que hem escollit per a la segona temporada són molt escaients i no una mera estratègia retòrica per defensar-nos de les crítiques, sinó que encaixen perfectament amb la trama.

Merlí i els Peripatètics a la segona temporada

Merlí i els Peripatètics a la segona temporada

Com ha estat la feina de la segona temporada en relació amb la primera?

Ha estat més fàcil. L’Héctor ja no només es limitava a presentar-me les trames sinó que ja havia triat un tema filosòfic per als capítols de la segona temporada. Això es veurà a mesura que avanci la sèrie. La meva tasca ha estat molt més senzilla perquè, si ell em diu que vol parlar de la mentida, de Déu, de la família, etc., el tema que fa de fil conductor queda clar des del principi.

Acabats aquests 26 capítols —que, probablement, no seran els últims—, que has après fent la sèrie?

La sèrie m’ha permès aprendre a trencar la barrera que separa l’acadèmia de la realitat. M’ha donat l’oportunitat de portar la filosofia a problemes de la gent real.

Quin és el potencial educatiu —o divulgatiu— de Merlí?

No ens enganyem, és un producte de televisió i la seva finalitat és molt clara. No crec que es pugui dir en cap cas que Merlí compleixi una tasca purament divulgativa. Però això no impedeix que, malgrat tot, la gent parli de filosofia i la senti com una cosa propera. De sobte, la filosofia té un aparador i això contrasta brutalment amb el que està passant a escala institucional i amb la definició del seu rol a la nostra societat. No deixa de ser una paradoxa que avui dia es venguin més llibres de filosofia que mai i, al mateix temps, la filosofia estigui desapareixent dels instituts. Crec que la sèrie ha servit per escenificar la paradoxa: quan més morta semblava la filosofia, apareix un producte televisiu que la revifa. Però la sèrie té una finalitat molt clara que no és pas divulgativa, això és cosa d’altres productes.

El Merlí encarna l’aura que envolta els professors de filosofia d’Institut. Parla’ns d’aquests tòpics quasi llegendaris.

Des del primer moment vam tenir molt clar que volíem recuperar un personatge que ens evoqués els millors anys del nostre aprenentatge. A l’institut i al batxillerat és quan sents les coses amb una vivacitat que, malauradament, amb el pas del temps es va esmorteint. Volíem ser fidels a la dimensió màgica de la paraula “Merlí”, a la capacitat per encisar-nos i utilitzar el seu do de la paraula i transmetre un entusiasme que no tenen altres professors. Volíem rescatar aquesta dimensió i contraposar-la amb la cara més burocràtica que s’ha instal·lat en el paradigma acadèmic actual on hi ha paraules fetitxe com “rendiment acadèmic”, “avaluacions” o “notes”; tot aquest argot econòmic i administratiu que ha convertit l’ensenyament en una altra cosa.

Però creus que hi ha una manera de fer específica del professor de filosofia?

No voldria contribuir a aquest estereotip. Qualsevol bon professor té aquesta capacitat i no és un atribut exclusiu del professor de filosofia. Sí que és cert que la filosofia obliga a relacionar-se amb la realitat d’una manera eminentment problemàtica. Si el filòsof té la capacitat i les claus per transmetre el seu malestar, haurà aconseguit el seu objectiu: encomanar-te el verí de la pregunta.

Tu que has estat professor d’institut i d’universitat, quina diferència assenyalaries entre aquestes dues maneres d’ensenyar?

Són dos paradigmes bastant diferents. No crec que s’hagi d’establir una polarització que deixi entreveure que a la universitat no es poden trobar perfils interessants dels que s’acaben convertint en mestres reverenciats. Però sembla —i no vull pontificar— com si la relació amb allò que un aprèn a la universitat sigui molt més instrumental que a l’institut. Desconec si és perquè, amb el pas dels anys, ja anem definint més els propis interessos o si es deu al fet que, a l’institut, la identitat encara és difosa. Potser és perquè al batxillerat encara no estem prou desenganyats de la vida i tenim una capacitat per entusiasmar-nos molt més gran.

Perquè creus que la filosofia agonitza a l’ensenyament avui en dia?

El panorama és bastant desolador perquè la filosofia ha perdut la distància amb la realitat: o bé s’ha allunyat massa de la realitat i l’hem convertit en una activitat purament acadèmica, en un llenguatge abstrús i difícilment intel·ligible tancat en conceptes fossilitzats que no entenem ni els mateixos filòsofs; o bé l’hem apropat tant a la realitat que l’hem convertit en una altra cosa: en literatura d’autoajuda, com si la filosofia s’hagués de convertir en una praxi al servei dels individus a la recerca de la felicitat. Mentre la filosofia es mogui dins d’aquests paràmetres perdem tota distància crítica envers la realitat i això és un problema greu.

Però el personatge de Merlí, precisament, relaciona la filosofia amb la recerca de la felicitat i deixa entreveure que hi ha una forta connexió entre ambdues.

Efectivament, ell ho planteja així i aquests és un dels elements que formen part de la meva dialèctica amb el guionista. Però cal arribar a una solució de consens en els aspectes més suaus que ell vol introduir en el personatge —l’Héctor dirà que no— i aquells que a mi m’agradaria posar. Jo no crec que aquesta hagi de ser la finalitat de la filosofia: la finalitat de la filosofia és la recerca de la veritat i la recerca de la veritat és incompatible amb la de la felicitat. Són dues coses radicalment antagòniques.

Has fet un exercici d’autocrítica per explicar perquè la filosofia es troba en el seu estat actual. No creus que també es pugui deure a factors de caràcter polític o econòmic?

Penso que és molt difícil aïllar components polítics que ens permetin explicar el problema i que el més important és identificar la paradoxa: què està passant en un sistema capitalista perquè la filosofia es mantingui com un reducte cultural que val la pena conservar mentre que, d’altra banda, la seva dimensió pública —que té a veure amb la conversió en una forma d’ensenyament— l’ha encasellat com una disciplina marginal sense incidència en la realitat i passada per filtre del coneixement científic? Sentim a dir que la filosofia hauria de servir per a una cosa i no està clar que serveixi per a res més enllà de qüestionar-nos la realitat. No sabem ben bé perquè, però el sistema està interessat a associar la filosofia a un element d’enriquiment cultural que val la pena mantenir, però també sembla que al poder no l’interessa que la filosofia s’extralimiti en les seves funcions.

Nemrod Carrasco| Ester Roig ©

Nemrod Carrasco| Ester Roig ©

Aquesta reflexió m’ha fet pensar en moments de crítica política que hem vist a la segona temporada i que a la primera havien estat absents. Això és així o és una percepció equivocada?

Hi ha més presència d’aquests elements, però tampoc han rebut un tractament filosòfic conscient, sinó que es poden trobar integrats dins la trama més que no pas a través d’una reflexió filosòfica. Malgrat tot, és veritat que hi ha més apunts de tipus polític en aquesta temporada i aniran sortint.

De quin capítol et sents més orgullós i de quin menys?

A mi no em va agradar gens el capítol 13. Nietzsche era un autor que permetia una reflexió filosòfica amb possibilitats enormes i no li vam donar la presència que mereixia. També és cert que, pel fet de ser el darrer capítol, teníem menys escenes a classe i no vam poder desenvolupar bé el pensament de l’autor. No parlo des del punt de vista de la trama, però des del punt de vista de tractament filosòfic és el capítol del qual estic més insatisfet. Estic més content dels que han sortit bé, que són la majoria. En alguns casos hem aconseguit coses impressionants com que es parli de Guy Debord. Explicar la societat d’espectacle a propòsit de les xarxes socials sense que sembli un concepte fossilitzat sinó una eina que ens ajuda a pensar… d’això n’estic molt orgullós. A la segona temporada hi ha un episodi un de dedicat a Freud i un altre a Kant que em semblen fantàstics.

Què diries a un adolescent que es vulgui dedicar a la filosofia?

Exactament el que li diu el mateix Merlí al Pol al final de la primera temporada, sense posar-li cap coma. Per estudiar filosofia has de tenir una certa actitud, que té a veure amb les ganes de problematitzar les coses tal com se’t plantegen, de qüestionar-les, de posar en dubte les mentides que ens venen com si fossin veritats. En resum: has de tenir un esperit socràtic. Fer filosofia és continuar el camí que va iniciar Sòcrates quan deia que una vida sense examen és una vida que no val la pena viure. Jo diria que una persona que vol fer filosofia ha d’aprendre a viure com ho feia Sòcrates, que és la millor manera de mantenir-nos vius en una societat que, precisament, ens vol morts.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Seguint aquest mateix esperit de qüestionar el que ens ve donat, de examinar la nostra vida punt per punt, que és la manera de donar-li un sentit més enllà de la biologia, seguint dient pensant que la manca de pensadores en la sèrie Merlí és reductora i reductiva. Que el pensament dominant l’hagin fet pensadors ja ho sabem, per això cal saber, i és urgent, què diuen les pensadores d’aquest pensament… La filosofia es basa en el diàleg, no? Doncs dialoguem!