Natza Farré: “Si no ets feminista, ho has de començar a ser”

25.09.2016

Natza Farré és una de les convidades al cicle Mordasses, que arrenca aquest dijous 25 de maig a El Born CCM. Farré participa al col·loqui Cos condemnat, cos dissident, que se celebrarà divendres 26 de maig a les 19h. Conversarà amb Patrícia Soley-Beltran, historiadora cultural, doctora en Sociologia del Cos i exmodel; Adolf Tobeña, catedràtic de Psiquiatria i Psicologia Mèdica, l’escriptora Bel Olid i Nazario, artista contracultural. Recuperem l’entrevista que li ha fet Berta Florés arran de la publicació del llibre Curs de feminisme per microones. 

Natza Farre | Ester Roig ©

Natza Farre | Ester Roig ©

Són quarts de quatre del primer dimecres de tardor i mentre a les televisions de tot el país comencen les telenovel·les i les migdiades, nosaltres ens trobem a la Travessera de les Corts. La Natza Farré surt d’una entrevista a La Xarxa i no ha dinat, encara. Primer farem les fotos (aquí quedaran bé, diu l’Ester Roig, amb la seva càmera) i després buscarem algun lloc on seure, menjar i parlar d’aquest llibre que ha escrit i que ja és tot un migfenomen: Curs de feminisme per microones (Ara Llibres). Una obra sobre feminisme que en poques setmanes, i com qui no vol la cosa, ha escalat posicions fins a situar-se entre les més venudes a casa nostra. Sí, ho heu llegit bé: un llibre de feminisme entre els més venuts. Fort, eh? I meravellós, també.

Seiem al primer bar de cantonada que ensopeguem. Ella mira la carta i sense pensar-s’ho massa demana un entrepà (li fa gràcia que n’hi diguin vegetal si porta pollastre, i en fa broma amb el cambrer). Mentre esperem el plat, engeguem la gravadora (que gravi, si us plau, que no falli!) i comencem una conversa que serà llarga i entretinguda. De mica en mica, el xivarri del carrer s’apaga, o potser només m’ho sembla, no ho sé. Potser és, simplement, que tants pensaments lúcids en veu alta fan que m’oblidi de la resta, vés a saber.

A Curs de feminisme per microones afirmes que les dones comencem una revolució. Com la farem, però?

La farem prenent consciència de tot el que ens passa i de totes les injustícies que estem vivint. Un cop tinguem aquesta consciència la revolució es farà sola.

Per què has fet aquest llibre?

Porto molts anys als mitjans de comunicació, i molts anys denunciant-hi el masclisme una mica en solitari. Quan em van proposar fer un llibre vaig pensar que ja que m’hi posava, m’hi posaria amb una cosa que tingués una certa utilitat social. Sempre m’ha interessat aprofitar el periodisme per fer denúncia de les coses que no van bé. Sóc molt susceptible i molt sensible a les injustícies que vivim, i aquesta és flagrant i m’afecta directament a mi, a moltíssima gent del meu voltant i a més de la meitat de la població mundial.

A qui t’adreces?

Tenia molt clar que volia adreçar-me a tothom. El problema dels llibres de feminisme és que de vegades són molt densos i el discurs s’acaba diluint. Volia aprofitar la meva condició de comunicadora i el meu sentit de l’humor per explicar-ho d’una manera més lleugera, que no vol dir menys intensa. Al llibre s’hi diuen moltes coses i molt intenses, però jo sóc una persona que no sé viure sense sentit de l’humor. Si no tingués sentit de l’humor no viuria, sóc molt pessimista. Vaig intentar fer aquesta combinació amb la voluntat que el missatge arribés a moltíssima gent, home i dones.

Amb el panorama devastador que exposes, no t’ha costat trobar el sentit de l’humor, a estones?

Sí, la veritat és que sí. Al llibre hi ha dosis d’ironia, d’un cert sarcasme… Amb el tema de la violència és molt difícil fer servir el sentit de l’humor perquè res del que puguis llegir fa gràcia. Però sí que he intentat que qui llegeixi vagi amarant-se de tota aquesta informació sense perdre el somriure. Segons m’han dit, el llibre genera una certa contradicció a la persona que el llegeix, que pensa: m’està dient tot això i estic rient. Però per mi és una manera útil de presentar aquest discurs i fer que acabi prenent forma.

Últimament s’ha parlat força de la discriminació les dones que fan política. Tu que et dediques a l’humor, que també és un camp molt masculinitzat, creus que has topat amb més obstacles que els teus companys?

Bé, el que sí que puc dir és que amb el personatge que faig al programa La competència (RAC 1) vaig voler trencar amb la idea que en un equip de tot homes la simpàtica, la bromista, fos la dona. Vaig voler trencar amb la figura de la dona secretària dins d’un equip d’homes: resulta que la menys simpàtica, la més seca, la que insulta l’audiència, sóc jo. Això ho fa un home i no sorprèn. Però ho fa una dona i sorprèn més, perquè no estem acostumats que una dona faci aquests zasques. Vaig voler trencar amb un rol que se’ns dóna als mitjans de comunicació.

Com has viscut l’aparició del col·lectiu On són les dones?

S’ha creat una polèmica molt necessària. Jo fa molts anys que denuncio el masclisme als mitjans: és molt escandalós el que hi passa, i encara ho és més si mirem els consells d’administració i les direccions… Els mitjans justifiquen l’absència de dones dient que no en troben i que no volem anar als llocs. Alhora, també és veritat ―i a mi, que he estat moltes vegades l’única dona en una tertúlia, m’ha passat― que de vegades cansa, perquè et tracten amb condescendència i la teva opinió la menyspreen. Si fos d’un home l’escoltarien diferent. I això cansa molt.

Dius que molts homes ocupen el lloc que ocupen pel simple fet de ser homes. Què en penses, de les quotes?

Està mal vist dir que defenses la paritat perquè sembla un sistema injust. Però ningú no es planteja que partim d’un sistema injust i que si es plantegen les quotes és perquè hi ha una invisibilitat. Per què no hi arriben, les dones? No es pot dir que és perquè no n’hi ha de vàlides. És impossible, i menys avui en dia. Les dones ocupen moltes universitats, són majoria.

Automàticament, quan es parla d’això salta algú i diu: molt bé, que entrin les dones però que estiguin molt preparades! I a mi això em fa molta gràcia i em posa molt nerviosa, perquè m’he passat la vida aguantant gent que estava a dalt de tot i que no val per a res. I resulta que les dones, en canvi, hem de ser la bomba. Doncs jo dic que no: com que no hi som, primer hi hem de ser. I si hi ha d’haver dones inútils, hi haurà dones inútils. El primer pas és col·locar-les, i quan ja estiguem totes i tots col·locats ja farem la neteja pertinent. Aquesta exigència m’irrita molt, perquè te la demanen en el mateix moment que és ple d’homes inútils tenint càrrecs de responsabilitat. Però també hi ha aquesta mena de por i d’inseguretat que ens genera tot plegat… La dona capaç pensa: ho podré fer, això? Un home no s’ho planteja encara que no en sigui capaç.

Hi ha homes que se senten amenaçats, sembla

Sí, no s’està entenent bé que el que defensem són els nostres drets i que no volem atacar els drets dels altres. Per això dic que és la revolució més important que es pot fer, perquè canviarà el món radicalment! Imagina’t que nosaltres comencem a tenir el lloc que ens pertany: podrem fer fora tots aquests que no serveixen perquè hi haurà moltes dones que serviran i tindran l’oportunitat d’ocupar aquests llocs. Però sí que hi ha molts homes que es posen a la defensiva i jo ja no sé com explicar-ho, això. Ja ho he dit moltes vegades: si tu tens por, fes un llibre o fes-t’ho mirar. No és el nostre problema.

Arran d’aquest llibre, has topat amb gent que et diu allò de “jo no soc ni feminista ni masclista”?

Sí. I la gent que diu això és masclista. A moltes persones, a moltes dones, els fa recança dir que són feministes. Encara està mal vist. Ho estem començant a trencar, però que et diguin feminista es considera un insult.

O feminazi.

Bé, feminazi ja ni en parlem. Es permet crear un mot com feminazi (que, per cert, uneix dos mots absolutament contradictoris) i no passa res, perquè tot el menyspreu i les vexacions que rebem les dones són gratuïtes. Ja no podem anar pel món dient “jo no sóc feminista”. Doncs si no ets feminista, ho has de començar a ser si estàs dins el cercle de gent que defensa els drets humans, si et sembla que Síria és una injustícia, si pagues una ONG, si defenses una sèrie de causes… Què passa, que les dones no tenim dret que ningú ens defensi?

Natza Farre | Ester Roig ©

Natza Farre | Ester Roig ©

Fa uns dies, la regidora Maria Rovira va denunciar públicament que havia patit una agressió sexista. Què n’opines, d’aquest gest?

Valoro que aquest tema entri al debat públic i que es comenci a parlar de per què les dones no podem caminar per on ens doni la gana i com ens doni la gana. Quan una dona pateix una agressió sempre es dubta d’ella i, en qüestió de segons, es converteix en possible culpable. En canvi, ningú qüestiona com és que hi ha homes que tenen tanta necessitat d’agredir les dones. Quan un home agredeix una dona, l’alcohol sembla un atenuant, i això no pot ser: si jo m’emborratxo no tinc ganes de violar ningú! Que no ens vinguin amb punyetes, que no ens expliquin pel·lícules. Ha arribat l’hora de posar el fre.

Ets molta clara en la teva opinió sobre la prostitució. Dius que és un exemple de violència masclista.

A mi no m’agrada la prostitució perquè no m’agrada que tot tingui un preu ni que els diners serveixin absolutament per a tot. Però aquesta és una qüestió moral. En el moment que coneixem les xifres de tràfic de dones i nenes ho tinc encara molt més clar: un 95% de dones que s’hi dediquen al món formen part d’una màfia, no es prostitueixen voluntàriament. Per tant, fem una cosa: eliminen tot això i després que s’hi dediqui qui s’hi vulgui dedicar i que cadascú faci el que li sembli. En qualsevol cas, però, totes les prostitutes que ara hi són s’han de protegir. La societat no els pot girar l’esquena.

Mai no es parla dels puters, però.

Sí, aquesta n’és una altra. Per què es pregunta sempre a les dones i no es pregunta mai als homes per què paguen per tenir sexe amb una dona que no coneixen? Què busquen exactament? La dona sempre és la culpable, i l’home sembla que ho faci per una necessitat masculina. I això no és així, jo conec molts homes que no han anat mai de putes.

Però estem davant d’un problema de tràfic humà de persones que a mi em sembla al·lucinant, de molts milers de persones d’arreu del món. I que aquests clients sàpiguen com funciona i tot i així facin els ulls clucs, doncs em sembla molt repugnant.

A l’escola, l’educació sexual i afectiva no forma part de cap currículum. Alhora, sembla que el porno de masses s’està convertint en una autèntica escola de sexe per a joves… Tot plegat no ajuda gaire a avançar cap a una sexualitat feminista, oi?

Trobo horrorós educar-se en les relacions sexuals a través del porno. S’hi veuen coses que no reflecteixen la realitat, com per exemple la depilació integral de les dones, que no és gens saludable però que en canvi s’ha estès molt. Però tampoc cal carregar-ho tot a l’escola. Les famílies han de parlar amb els seus fills, explicar-los què és l’amor, què és el sexe. Seria convenient que deixéssim de tenir el sexe en aquest tabú. Tot plegat té relació amb la moral cristiana, que encara pesa, i amb les ximpleries amb què ens bombardegen: avui en dia veiem escenes de violència cada dos per tres, però encara ens escandalitzem amb el sexe. I això és propi d’una societat molt retrògrada.

Llegint Curs de feminisme per microones sovint tens la sensació que alguna cosa s’ha engegat i que això ja no hi ha qui ho aturi. T’ho han dit?

Sí, m’ho ha comentat més gent. I aquesta energia l’hem d’aprofitar. El que el llibre genera és molta més consciència, perquè t’ho posa tot al davant. I quan t’adones de quin és el panorama, és més fàcil que t’animis a actuar.

Els homes no els necessitem, no volem tenir aquesta dependència: tant de bo la majoria estiguin amb nosaltres, però aquests homes costa trobar-los i de moment no hi són. Els homes es poden posicionar a favor de moltes causes però a favor de les causes de les dones n’hi ha quatre.

Mola llegir el llibre i dir: sí que podem, no necessito ningú, sóc feminista i ho penso fer.

Perquè el món no funciona. I quantes voltes hi hem donat? Totes, menys aquesta. I jo estic convençuda que aquesta és la que sortiria bé.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

17 Comentaris
  1. Des de petit, quan no era de moda el feminisme, vaig lluitar per la igualtat. Era injust pels homes, per les dones i a més era immensament estúpid.
    Però lentament, a mesura que la societat ha abandonat el masclisme, a mesura que quasi ningú és masclista, el feminisme s’ha convertit en odi a l’home i en la recerca d’avantatges per la dona.
    El feminisme mai ha fet ni farà el què van fer tants homes a favor de les dones. El feminisme no denunciarà mai que els nois que entren a la universitat ja només son el 39%. No vol analitzar el perquè. Li entusiasma aquesta dada.
    No denunciarà mai que els nostres fills només aprenen de la vida a través de dones. El 95% dels mestres son dones. No denunciarà mai que metges i infermeres ja quasi només son dones, no demanarà paritat per això.
    Callarà els estudis que diuen que la violència psíquica de la parella(que és la més nombrosa i amb diferència) l’exerceixen per igual home com dona (és evident, dones amb mal caràcter i dictadores n’hi ha igual que homes. És psicologia). El cas de homes sotmesos a la dona no surten a la llum pública perquè cap home denuncia que la dona el maltracte per no ser objecte de burles generalitzades.
    El feminisme diu una cosa tan absurda com que si una dona mata l’home perquè l’enganyava no és masclisme però si és l’home que mata a la dona perquè l’enganyava automàticament és acte de masclisme.
    El feminisme no vol saber si hi ha dones que maten homes. Si cal ho amagarà. Volen creure que només son casos aïllats, com de 100 vegades menys que d’home a dona. Però quan li dones proves que a Catalunya el 26% dels assassinats de parella és de dona a home (malgrat que elles ho han de fer premeditadament ja que amb força bruta perdrien) no ho volen creure i quan els hi dius que a UK ja arriba al 32%, no volen veure que és ridícul voler acusar als homes d’assassinats masclistes quan les dones fan el mateix. (http://www.marilynstowe.co.uk/2016/01/26/more-men-killed-by-domestic-violence-in-cornwall/) (no cliqueu a aquest enllaç que haureu de reconèixer que és cert i us aixafarà la guitarra).
    El feminisme mai lluitarà contra les lleis discriminatòries a Europa. (Actualment les úniques lleis discriminatòries son contra l’home). Les lleis que diuen que la dona pot denunciar l’home de maltractes psíquics (o físics) i automàticament l’home és culpable mentre no es demostri el contrari, son d’una tremenda injustícia i serveixen perquè la dona que el marit l’ha deixat, acusi al marit de maltractes. Com que no podrà demostrar el contrari, el condemnaran. En canvi l’home no pot denunciar la dona de maltractes, ja que si no ho demostra el condemen a ell.
    EL feminisme no denunciarà mai que si una parella es fot d’hòsties, automàticament detenen l’home i només l’home i l’acusen de violència de gènere.
    El feminisme no denunciarà mai les lleis que diuen que si una dona talla la ma al marit tindrà menys condemna que si és l’home que talla la ma de la dona.
    El feminisme no denunciarà que de mitjana les dones que maten estan 7 anys a la presó i els homes 17 anys. (Algunes bandes ja comencen a conèixer aquestes dades i encarreguen a les dones el fer de sicàries. 7 anys és un risc assumible).

    El feminisme no te capacitat de raonament ni te cap generositat cap a la víctima si no és del seu gènere. Perdoneu, però la meva opinió que actualment qui està en aquest món del feminisme, primer no és en absolut igualitarista. No vol la igualtat. I segon no és una bona persona. És insensible al patimen de l’enemic. Entenent sense embuts que l’enemic és l’odiat home.

    Actualment el feminism

    • Amèn, frederic. Tot i que estic en desacord en que gairebé ningú és masclista: queda molt per fer. Però coincideixo amb tu en la majoria de coses. Un altre clar exemple: des de molts sectors del feminisme es defensa que el llenguatge pot ser una manera d’inculcar el masclisme, i per això s’intenta incorporar l’article femení generalista. Si el llenguatge realment ens condiciona, què és això de parlar del FEMINisme com al moviment igualitari i del MASCLisme com a moviment dolent i sexista? Però amb això no passa res, oi? Potser hauríem d’articular un moviment ANTISEXISTA, on homes i dones ens sentim còmodes. És evident que les dones com a gènere pateixen unes condicions pitjors que els homes, però el gènere masculí també està sotmès a moltes injustícies i desigualtats. Nosaltres històricament morim a les guerres, servim al servei militar, no podem criar als nostres fills perquè hem de treballar de manera insana, a més que ens toca fer la gran majoria dels treballs de risc. Més del 90% dels accidents laborals mortals als Estats Units són d’homes. Nosaltres no podem plorar, no podem expressar els nostres sentiments, hem de ser freds i insensibles, hem de portar la veu cantant al corteig amb les dones, hem d’estar més temps a la presó pel mateix delicte, no tenim cap telèfon ni cap lloc d’acollida si som maltractats per la nostra parella (més del 25% d’assassinats de parella són de dona a home, i òbviament també existeix un important percentatge de maltractament de parella cap a l’home). Però les dones feministes que denuncien totes aquestes situacions les podria comptar amb els dits de la ma. És per això que mai em podria considerar feminista, perquè el feminisme només defensa la dona, i invisibilitza els problemes de l’home. Em defineixo com antisexista, estic totalment en contra de qualsevol desigualtat, privilegi o prejudici que tenim per haver nascut home o dona. Estic totalment en contra que molts sectors del feminisme vegin l’home com un enemic. Si l’objectiu d’un moviment és la igualtat de gènere, un gènere no pot tractar l’altre gènere com l’enemic, perquè de segur que això no derivarà en una situació d’igualtat. Endavant, anomeneu-me masclista si voleu, que això de les etiquetes ven molt i és molt fàcil. Per cert, us recomano un vídeo que potser us farà pensar.
      https://www.youtube.com/watch?v=PhTR4X-F6Ig

      • No entiendo por qué las feministas tienen que luchar por los derechos del hombre? Las feministas luchan por los derechos de las mujeres, ésta es su meta. En vez de quejarse tanto de las injusticias que sufren los hombres, por qué no hacéis vuestro propio movimiento y lucháis para conseguir la justicia e igualdad. No son las feministas que hacen las leyes que os molestan, las hacen los políticos, trajeados, machistas y sin escrúpulos, pues id a exigir los derechos a ellos. Montad manifestaciones, iros a reivindicar. Pero no, lo que queréis es que un grupo de mujeres, en un mundo gobernado por hombres, encima vaya a exigir que os traten mejor a hombres, mientras vosotros no vais a dar el palo al agua. Y segundo, para opinar sobre si hace falta el feminismo o no, leed primero el libro y después hablad. Porque la imagen que tenéis del feminismo no tiene nada que ver con la realidad, en vez de informaros, sólo sabéis quejaros y lloriquear (no hablo de hombres en general, que conste, habló de los que han opinado aquí que el machismo no existe). Justamente por estos comentarios se demuestra lo mucho que hacen falta los libros así.

    • Crec que peques de fer allò que critiques: victimisme d’home que li veu les dents al llop feminista.
      Has fet un bon treball de recerca amb tot de dades sobre les poques qüestions en què la dona, discutiblement, surt beneficiada en la societat d’avui dia. En tot allò que t’has deixat (és a dir, en totes les altres situacions quotidianes que vivim com a éssers humans), la dona surt perdent. I de molt. Això és el que el nou feminisme denuncia i lluita per revertir. Em sembla perfecte que sigui així, i tal i com diu la Natza, això no té aturador.
      Potser et convé fer un petit exercici d’empatia i reflexionar sobre els privilegis que tens pel simple fet d’haver nascut sent home. T’adonaràs que en són molts i que el feminisme no te’ls vol pas arrencar, ans al contrari, vol que les dones i les futures generacions puguin gaudir-los igual que tu en gaudeixes ara mateix.

  2. A més de tot això, moltes “feministes”pensen que el vel que es posen al cap les musulmanes és força feminista i que el cos de l’home i el de la dona no són complementaris; és a dir, neguen un fet que és 100% biològic.

  3. No tinc res a veure amb aquest tipus de feminisme que, a més de tot això, és victimista i creu que l’únic que pateix aquí és la dona quan resulta que el sexisme ens condiciona als dos sexes per igual i ens impedeix d’ésser veritablement lliures.

  4. Sóc partidari del feminisme. No obstant, l’entrevista ha començat bé i al final fa mitja por i tot. Aquest feminisme purità i, en certa manera, molt contundent, poc femení i un tant masculí, no m’és gaire simpàtic, la veritat. Sembla una contradicció, però jo el trobo un feminisme poc femení i un punt o bastant masculí. Deu ser una bestiesa el que escric, però jo m’entenc i ballo sol. En tot cas no sé explicar-me més bé.

  5. Com passa amb l’independentisme, tinc la impressió que hi ha alguna gent que s’ha afegit al carro d’aquest tipus de femenisme més “extrem” com una manera de guanyar notorietat a la vida pública. Al capdavall, la moderació no és gaire comercial. El què ven és el soroll i l’escàndol. Aquesta mena de posició extremista fa més mal que bé a una causa totalment legítima i defensable com és el femenisime.

  6. Em sorprenen, tristament, alguns comentaris en resposta a una gran feina de la Natza Farré. Perquè, el que jo no sabia és que hi hagués màsters-masclistes, amb aquest fervor per defensar l’indefensable amb dades. Suposo que no deuen palpar gaire la realitat, la situació a la qual ens veiem sotmeses les dones a cada moment. Com algú pot afirmar que avui dia no hi ha masclisme? De fet, apostaria a què no els solen mirar amb lascívia pel carrer, ni els xiulen, etc. etc. a aquests senyors…
    No han entès res sobre el feminisme. Trist, però no esperava menys de moltíssims homes. A les dones masclistes: teniu un problema a solucionar, si us plau, feu-vos-ho mirar.

    • De fet hi ha corrents feministes que argumenten que “el dolor de l’home mai es podrà comparar amb el dolor d’una dona”. I també hi ha feministes que argumenten que només des del lesbianisme es pot començar a ser una dona lliure.
      Hi aquest, segurament, sigui el problema: ens apropem al “feminisme” com si fos un moviment/ una ideologia totalment centrada amb un únic discurs, quant, ai l’as, n’és tot el contrari. És un camp extens d’ideologies variades, arguments i debats (quasi) infinits. I no dic que sigui res dolent. Potser aquest eixam de pensaments fa adonar-nos ho diferents i alhora iguals que som les persones. Dins del feminisme, però potser també fora. Potser a l’hora de la veritat, a nivell emocional, no hi ha tantes diferencies (evidentment a nivell estructural la cosa ja es força diferent, per desgràcia).

      p.d: Força interessant el debat/baralla entre @Barbijaputa i @Amarna_Miller. Sobre feminisme, però també sobre llibertats individuals (Qui te dret a dir qué segons on treballi) i sexualitat (existeixen corrents feministes força moralistes en temes sexuals).

  7. No deixa de ser sorprenent l’últim comentari; sembla com si les dones i els homes fossin d’una espècie diferents; però no és així, oblida que per crear una persona cal un òvul i un espermatozou. I això és culpa d’algú? Fins i tots els mascles alfa han hagut de néixer d’una dona, encara que el seu comportament és com si no haguessin tingut mai cap vincle amb les dones, vaja com si fossin una altra espècie.
    Aquesta mena de comentaris no ajuden gaire a millorar la situació de la dona en la societat.

    “Els homes no els necessitem, no volem tenir aquesta dependència: tant de bo la majoria estiguin amb nosaltres, però aquests homes costa trobar-los i de moment no hi són. Els homes es poden posicionar a favor de moltes causes però a favor de les causes de les dones n’hi ha quatre.

    Mola llegir el llibre i dir: sí que podem, no necessito ningú, sóc feminista i ho penso fer.”

  8. El feminisme a voltes arriba a ésser tan absurd, que passen coses com que es convoquin concursos literaris només per a dones. O que un llibre sobre feminisme sigui èxit de vendes. Em sembla que la majoria d’homes tenim superat i arraconat el masclisme, però moltes dones encara no.

  9. Bona Tarda!
    Les entrevistes d’aquests dies per l’arribada d’aquest llibre, m’han despertat la vena feminista que he portat tota la vida. No estic massa abassada en les tecnologies ni a escriure la meva opinió, no se si t’arribarà aquest missatge, però, alla va…..
    Has vist el programa de tv3 “fora de sèrie “?
    Ara no puc recordar si han fet 3 ó 4 programes, però te’n has adonat que tots (siguin 3 ò 4) els fora de sèrie són homes?
    De veritat tv3 “la nostre” no troba dones fora de sèrie?
    Crec que no anem bé.

  10. Bravo, Natza Farré! A alguns homes ens reconforta i encoratja que hi hagi dones com la Natza i ens sumem a la causa feminista, tan necessària i urgent, però és cert que som pocs. Endavant, dones lúcides i valentes com la Natza! Ja n’estem tips de tant masclisme explícit o estructural-subtil-implícit, de tant patriarcat i poder masculí agressiu. Hem de derivar cap a una societat més justa i equilibrada, amb més poder femení. Fa vergonya haver de reivindicar-ho.