Natza Farré: “Si no ets feminista, ho has de començar a ser”

'Curs de femenisme per microones' en poques setmanes i ha escalat posicions fins a situar-se entre les més venudes a casa nostra.

Natza Farré és una de les convidades al cicle Mordasses, que arrenca aquest dijous 25 de maig a El Born CCM. Farré participa al col·loqui Cos condemnat, cos dissident, que se celebrarà divendres 26 de maig a les 19h. Conversarà amb Patrícia Soley-Beltran, historiadora cultural, doctora en Sociologia del Cos i exmodel; Adolf Tobeña, catedràtic de Psiquiatria i Psicologia Mèdica, l’escriptora Bel Olid i Nazario, artista contracultural. Recuperem l’entrevista que li ha fet Berta Florés arran de la publicació del llibre Curs de feminisme per microones. 

Natza Farre | Ester Roig ©

Són quarts de quatre del primer dimecres de tardor i mentre a les televisions de tot el país comencen les telenovel·les i les migdiades, nosaltres ens trobem a la Travessera de les Corts. La Natza Farré surt d’una entrevista a La Xarxa i no ha dinat, encara. Primer farem les fotos (aquí quedaran bé, diu l’Ester Roig, amb la seva càmera) i després buscarem algun lloc on seure, menjar i parlar d’aquest llibre que ha escrit i que ja és tot un migfenomen: Curs de feminisme per microones (Ara Llibres). Una obra sobre feminisme que en poques setmanes, i com qui no vol la cosa, ha escalat posicions fins a situar-se entre les més venudes a casa nostra. Sí, ho heu llegit bé: un llibre de feminisme entre els més venuts. Fort, eh? I meravellós, també.

Seiem al primer bar de cantonada que ensopeguem. Ella mira la carta i sense pensar-s’ho massa demana un entrepà (li fa gràcia que n’hi diguin vegetal si porta pollastre, i en fa broma amb el cambrer). Mentre esperem el plat, engeguem la gravadora (que gravi, si us plau, que no falli!) i comencem una conversa que serà llarga i entretinguda. De mica en mica, el xivarri del carrer s’apaga, o potser només m’ho sembla, no ho sé. Potser és, simplement, que tants pensaments lúcids en veu alta fan que m’oblidi de la resta, vés a saber.

A Curs de feminisme per microones afirmes que les dones comencem una revolució. Com la farem, però?

La farem prenent consciència de tot el que ens passa i de totes les injustícies que estem vivint. Un cop tinguem aquesta consciència la revolució es farà sola.

Per què has fet aquest llibre?

Porto molts anys als mitjans de comunicació, i molts anys denunciant-hi el masclisme una mica en solitari. Quan em van proposar fer un llibre vaig pensar que ja que m’hi posava, m’hi posaria amb una cosa que tingués una certa utilitat social. Sempre m’ha interessat aprofitar el periodisme per fer denúncia de les coses que no van bé. Sóc molt susceptible i molt sensible a les injustícies que vivim, i aquesta és flagrant i m’afecta directament a mi, a moltíssima gent del meu voltant i a més de la meitat de la població mundial.

A qui t’adreces?

Tenia molt clar que volia adreçar-me a tothom. El problema dels llibres de feminisme és que de vegades són molt densos i el discurs s’acaba diluint. Volia aprofitar la meva condició de comunicadora i el meu sentit de l’humor per explicar-ho d’una manera més lleugera, que no vol dir menys intensa. Al llibre s’hi diuen moltes coses i molt intenses, però jo sóc una persona que no sé viure sense sentit de l’humor. Si no tingués sentit de l’humor no viuria, sóc molt pessimista. Vaig intentar fer aquesta combinació amb la voluntat que el missatge arribés a moltíssima gent, home i dones.

Amb el panorama devastador que exposes, no t’ha costat trobar el sentit de l’humor, a estones?

Sí, la veritat és que sí. Al llibre hi ha dosis d’ironia, d’un cert sarcasme… Amb el tema de la violència és molt difícil fer servir el sentit de l’humor perquè res del que puguis llegir fa gràcia. Però sí que he intentat que qui llegeixi vagi amarant-se de tota aquesta informació sense perdre el somriure. Segons m’han dit, el llibre genera una certa contradicció a la persona que el llegeix, que pensa: m’està dient tot això i estic rient. Però per mi és una manera útil de presentar aquest discurs i fer que acabi prenent forma.

Últimament s’ha parlat força de la discriminació les dones que fan política. Tu que et dediques a l’humor, que també és un camp molt masculinitzat, creus que has topat amb més obstacles que els teus companys?

Bé, el que sí que puc dir és que amb el personatge que faig al programa La competència (RAC 1) vaig voler trencar amb la idea que en un equip de tot homes la simpàtica, la bromista, fos la dona. Vaig voler trencar amb la figura de la dona secretària dins d’un equip d’homes: resulta que la menys simpàtica, la més seca, la que insulta l’audiència, sóc jo. Això ho fa un home i no sorprèn. Però ho fa una dona i sorprèn més, perquè no estem acostumats que una dona faci aquests zasques. Vaig voler trencar amb un rol que se’ns dóna als mitjans de comunicació.

Com has viscut l’aparició del col·lectiu On són les dones?

S’ha creat una polèmica molt necessària. Jo fa molts anys que denuncio el masclisme als mitjans: és molt escandalós el que hi passa, i encara ho és més si mirem els consells d’administració i les direccions… Els mitjans justifiquen l’absència de dones dient que no en troben i que no volem anar als llocs. Alhora, també és veritat ―i a mi, que he estat moltes vegades l’única dona en una tertúlia, m’ha passat― que de vegades cansa, perquè et tracten amb condescendència i la teva opinió la menyspreen. Si fos d’un home l’escoltarien diferent. I això cansa molt.

Dius que molts homes ocupen el lloc que ocupen pel simple fet de ser homes. Què en penses, de les quotes?

Està mal vist dir que defenses la paritat perquè sembla un sistema injust. Però ningú no es planteja que partim d’un sistema injust i que si es plantegen les quotes és perquè hi ha una invisibilitat. Per què no hi arriben, les dones? No es pot dir que és perquè no n’hi ha de vàlides. És impossible, i menys avui en dia. Les dones ocupen moltes universitats, són majoria.

Automàticament, quan es parla d’això salta algú i diu: molt bé, que entrin les dones però que estiguin molt preparades! I a mi això em fa molta gràcia i em posa molt nerviosa, perquè m’he passat la vida aguantant gent que estava a dalt de tot i que no val per a res. I resulta que les dones, en canvi, hem de ser la bomba. Doncs jo dic que no: com que no hi som, primer hi hem de ser. I si hi ha d’haver dones inútils, hi haurà dones inútils. El primer pas és col·locar-les, i quan ja estiguem totes i tots col·locats ja farem la neteja pertinent. Aquesta exigència m’irrita molt, perquè te la demanen en el mateix moment que és ple d’homes inútils tenint càrrecs de responsabilitat. Però també hi ha aquesta mena de por i d’inseguretat que ens genera tot plegat… La dona capaç pensa: ho podré fer, això? Un home no s’ho planteja encara que no en sigui capaç.

Hi ha homes que se senten amenaçats, sembla

Sí, no s’està entenent bé que el que defensem són els nostres drets i que no volem atacar els drets dels altres. Per això dic que és la revolució més important que es pot fer, perquè canviarà el món radicalment! Imagina’t que nosaltres comencem a tenir el lloc que ens pertany: podrem fer fora tots aquests que no serveixen perquè hi haurà moltes dones que serviran i tindran l’oportunitat d’ocupar aquests llocs. Però sí que hi ha molts homes que es posen a la defensiva i jo ja no sé com explicar-ho, això. Ja ho he dit moltes vegades: si tu tens por, fes un llibre o fes-t’ho mirar. No és el nostre problema.

Arran d’aquest llibre, has topat amb gent que et diu allò de “jo no soc ni feminista ni masclista”?

Sí. I la gent que diu això és masclista. A moltes persones, a moltes dones, els fa recança dir que són feministes. Encara està mal vist. Ho estem començant a trencar, però que et diguin feminista es considera un insult.

O feminazi.

Bé, feminazi ja ni en parlem. Es permet crear un mot com feminazi (que, per cert, uneix dos mots absolutament contradictoris) i no passa res, perquè tot el menyspreu i les vexacions que rebem les dones són gratuïtes. Ja no podem anar pel món dient “jo no sóc feminista”. Doncs si no ets feminista, ho has de començar a ser si estàs dins el cercle de gent que defensa els drets humans, si et sembla que Síria és una injustícia, si pagues una ONG, si defenses una sèrie de causes… Què passa, que les dones no tenim dret que ningú ens defensi?

Natza Farre | Ester Roig ©

Fa uns dies, la regidora Maria Rovira va denunciar públicament que havia patit una agressió sexista. Què n’opines, d’aquest gest?

Valoro que aquest tema entri al debat públic i que es comenci a parlar de per què les dones no podem caminar per on ens doni la gana i com ens doni la gana. Quan una dona pateix una agressió sempre es dubta d’ella i, en qüestió de segons, es converteix en possible culpable. En canvi, ningú qüestiona com és que hi ha homes que tenen tanta necessitat d’agredir les dones. Quan un home agredeix una dona, l’alcohol sembla un atenuant, i això no pot ser: si jo m’emborratxo no tinc ganes de violar ningú! Que no ens vinguin amb punyetes, que no ens expliquin pel·lícules. Ha arribat l’hora de posar el fre.

Ets molta clara en la teva opinió sobre la prostitució. Dius que és un exemple de violència masclista.

A mi no m’agrada la prostitució perquè no m’agrada que tot tingui un preu ni que els diners serveixin absolutament per a tot. Però aquesta és una qüestió moral. En el moment que coneixem les xifres de tràfic de dones i nenes ho tinc encara molt més clar: un 95% de dones que s’hi dediquen al món formen part d’una màfia, no es prostitueixen voluntàriament. Per tant, fem una cosa: eliminen tot això i després que s’hi dediqui qui s’hi vulgui dedicar i que cadascú faci el que li sembli. En qualsevol cas, però, totes les prostitutes que ara hi són s’han de protegir. La societat no els pot girar l’esquena.

Mai no es parla dels puters, però.

Sí, aquesta n’és una altra. Per què es pregunta sempre a les dones i no es pregunta mai als homes per què paguen per tenir sexe amb una dona que no coneixen? Què busquen exactament? La dona sempre és la culpable, i l’home sembla que ho faci per una necessitat masculina. I això no és així, jo conec molts homes que no han anat mai de putes.

Però estem davant d’un problema de tràfic humà de persones que a mi em sembla al·lucinant, de molts milers de persones d’arreu del món. I que aquests clients sàpiguen com funciona i tot i així facin els ulls clucs, doncs em sembla molt repugnant.

A l’escola, l’educació sexual i afectiva no forma part de cap currículum. Alhora, sembla que el porno de masses s’està convertint en una autèntica escola de sexe per a joves… Tot plegat no ajuda gaire a avançar cap a una sexualitat feminista, oi?

Trobo horrorós educar-se en les relacions sexuals a través del porno. S’hi veuen coses que no reflecteixen la realitat, com per exemple la depilació integral de les dones, que no és gens saludable però que en canvi s’ha estès molt. Però tampoc cal carregar-ho tot a l’escola. Les famílies han de parlar amb els seus fills, explicar-los què és l’amor, què és el sexe. Seria convenient que deixéssim de tenir el sexe en aquest tabú. Tot plegat té relació amb la moral cristiana, que encara pesa, i amb les ximpleries amb què ens bombardegen: avui en dia veiem escenes de violència cada dos per tres, però encara ens escandalitzem amb el sexe. I això és propi d’una societat molt retrògrada.

Llegint Curs de feminisme per microones sovint tens la sensació que alguna cosa s’ha engegat i que això ja no hi ha qui ho aturi. T’ho han dit?

Sí, m’ho ha comentat més gent. I aquesta energia l’hem d’aprofitar. El que el llibre genera és molta més consciència, perquè t’ho posa tot al davant. I quan t’adones de quin és el panorama, és més fàcil que t’animis a actuar.

Els homes no els necessitem, no volem tenir aquesta dependència: tant de bo la majoria estiguin amb nosaltres, però aquests homes costa trobar-los i de moment no hi són. Els homes es poden posicionar a favor de moltes causes però a favor de les causes de les dones n’hi ha quatre.

Mola llegir el llibre i dir: sí que podem, no necessito ningú, sóc feminista i ho penso fer.

Perquè el món no funciona. I quantes voltes hi hem donat? Totes, menys aquesta. I jo estic convençuda que aquesta és la que sortiria bé.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació