Natàlia Carrero: “Un llibre sense il·lustracions sempre resulta més avorrit”

25.11.2016

Natàlia Carrero acaba de publicar Jo mateixa, suposo (:Rata_, 2016), una novel·la fragmentària que explora les contradiccions d’una dona sotmesa a la hipocresia social però amb ganes de fugir-ne. El llibre, que combina textos en primera i tercera persona amb il·lustracions, és la primera obra de Carrero traduïda al català. Parlem amb ella sobre les entranyes de la novel·la i la seva concepció de l’escriptura.

NataliaCarrero | Foto: Jorge Bernabeu

Natàlia Carrero | Foto: Jorge Bernabeu

La Valentina Cruz és el motor de la novel·la. Se’ns presenta com un personatge fràgil i insignificant, vençut pels seus temors, que protagonitza un viatge introspectiu cap a la maduresa. Què et va atraure de la Valentina per convertir-la en la base del llibre?

Hi ha una pregunta prèvia a la que em formules, no puc evitar sentir-la en tractar de respondre’t, i és sobre el què dels qui escrivim. D’on surten els temes i els personatges, on és la «base del llibre» a la que et refereixes? Temes i personatges són decisions plenament conscients, o són trobades que escauen quan s’està treballant? De la mateixa manera que hi ha diferents tipus de lectors i lectores, també hi ha diferents maneres d’afrontar l’escriptura i la construcció d’una novel·la. La meva està feta al llarg de molt de temps i es deu a uns escrits que es conservaven a unes carpetes i que podríem considerar, com qui dibuixa, «apunts del natural». Un dia en trobar-los i rellegir-los vaig veure tot movent-se una dona fràgil alhora que dura, contradictòria i amb parts molt negres a qui d’alguna manera coneixia, i vaig decidir afegir-li l’adjectiu de valenta i deixar-la fer i parlar, i ambdós verbs conflueixen en l’escriptura com a acció. Escriure per a ella és un acte de valentia, exposar els seus temors en comptes de donar-se per vençuda.

A la novel·la hi apareix una violència destructiva que prové dels homes, sobretot del marit i del pare de la Valentina. Aquesta masculinitat agressiva és un retrat de la realitat?

La novel·la més aviat seria un retrat de la realitat que envolta el personatge de la Valentina, en una geografia i un temps que en llegir-los ens resulten reconeixibles. Ella viu a un món patriarcal, dins el sistema heterosexual. Els seus deliris d’insignificança o forces destructives provenen, com bé has dit, dels homes, marit i pare, els quals representarien les autoritats contra les que tracta de plantar cara i paraules. Aquestes autoritats tenen el poder adquisitiu, el poder de la seguretat de saber-se homes en un món que mira més els diners que la justícia. I, per extensió, sovint sembla que fins i tot tenen el poder de les paraules, ja que són els qui manen sobre els discursos, sobre el com han de ser les coses. En el capítol sobre la impossibilitat de llegir envoltada de nenes petites, la Valentina es planteja que potser una estratègia de vida millorada seria no buscar ni voler mai l’autoritat, sinó regir-se per altres valors en comú que, només pel fet de buscar-los, ara vull pensar-ho així, tard o d’hora trobarà.

La relació entre sexe i diners és recurrent al llarg del llibre, on adopta formes diferents. Per què li vas donar aquests rols i aquesta presència?

Sí, el sexe i els diners tenen molt de pes en l’aventura de la Valentina i sovint en muntar la novel·la els he percebut com els veritables protagonistes, les dues cares de la moneda de canvi que impera en el capitalisme, l’hàbitat on la protagonista ha nascut i des d’on escriu els seus documents domèstics que arxiva en carpetes. La seva independència en la primera joventut no passa per una feina convencional ni pel descobriment bucòlic del sexe i el plaer sinó per la prostitució, i jo diria que mai no surt del cercle diners-sexe sinó que aquest s’estén en diferents escenes. És el que Brecht amplia de manera implacable en la seva Cançó de la prostituta, on llegim “transformar el plaer en monedes mai no resulta fàcil, però es pot.

L’escriptura és, per a la Valentina, una via per canalitzar els pensaments i emocions que no expressa en veu alta. Comparteixes aquesta visió de l’escriptura amb ella?

Aquesta idea de l’escriptura canalitzadora i secreta l’he creguda durant uns anys i ara m’ha anat bé per permetre que la Valentina la practiqués. Però no comparteixo amb ella aquesta concepció de l’escriptura com a eina receptora de pensaments i emocions o com a refugi. Més aviat per a mi escriure té a veure amb crear una ficció per compartir-la, i aquesta és una tasca molt difícil alhora que estimulant. És com partir de zero, d’un no res aparent, i anar desvetllant el què.

Un dels temes de més pes a la novel·la és la hipocresia social de la qual la protagonista prova de fugir sense èxit. Quin efecte tenen aquestes contradiccions en la seva història?

Aquestes contradiccions són com ruptures, les esquerdes que la Valentina veu i sent on potser la majoria de la gent només troba una superfície llisa i perfecta. La Valentina es fixa més en les incidències i els detalls escabrosos de la quotidianitat. Ser conscient de la hipocresia social i escriure-ho és per a ella un acte de valor amb el seu punt lluminós. L’escriptura de les seves preocupacions en aquest sentit resultaria alliberadora; significa evidenciar les contradiccions per fer-les saltar. Exposar la frustració en un paper no equival a ser una frustrada; més aviat seria com haver experimentat aquella frustració i, més tard, haver-se sobreposat per representar-la amb intenció objectivadora.

La Valentina diu que és covarda i planteja l’impacte de les lletres com una tortura inevitable. Escriure és un acte provocat per la por?

La Valentina diu això i després el contrari, em sembla, ja que té una relació molt peculiar amb les lletres i l’escriptura. Li agrada llegir i escriure i, de tant en tant, no pot o no vol llegir ni escriure. És com si mai no pogués deixar de ser conscient que les paraules són les que són degut a qui té el poder, que vénen donades pel món que ella qüestiona i on tracta d’encaixar. I si de jove escriu moguda per la por potser és per tal de superar-la.

La novel·la es construeix a través de fragments, en una mena de collage fet de textos i il·lustracions. Per què vas optar per a aquesta estructura narrativa?

Últimament m’agrada imaginar que parlo amb una novel·lista, poeta i dibuixant amb un sentit del humor molt seriós que de vegades sembla ridícul, la Stevie Smith. Ella va confessar a un escrit lleuger que sovint es trobava massa cansada per les paraules. Jo també. Sovint em canso d’escriure i aleshores dibuixo. En dibuixar reflexiono gràficament, m’agrada pensar que il·lumino el que tractava de dir amb les paraules. M’he adonat que aquest cansament de les paraules no és gratuït, és una mena de resistència a seguir obeint la dinàmica del text, com si de sobte necessités trencar-la per destensar-ho tot. La Valentina, com a bona filla ficcional que és, també ha volgut escriure intensament i dibuixar relaxadament. L’Alícia al país de les meravelles també va ensenyar-li que un llibre sense il·lustracions sempre resulta més avorrit.

Jo mateixa, suposo és una de les novel·les fundacionals de :Rata_ i la seva publicació va lligada a la posada en marxa de l’editorial. Quins trets comparteixen el segell i la novel·la?

:Rata_ i la novel·la Jo mateixa, suposo comparteixen la força d’una visió amb cor que prové de la Iolanda Batallé: el llibre com a objecte amb molta irreverència ben dosificada des de la coberta fins el punt final dels crèdits.