Muriel Villanueva: “Vull que els meus contes rebreguin”

1.05.2017

Muriel Villanueva va néixer a Benimaclet, però des del 2001 viu a Catalunya. Tot i que es va diplomar en Educació Musical i ha estat professora de música, es dedica a la literatura i a escriure. Va estudiar Teoria de la Literatura i ha publicat novel·les, narrativa infantil i juvenil, poemes, relats breus i dietaris. De Nines, el seu últim llibre publicat, ben aviat es podrà veure un curtmetratge sobre un dels contes del recull, Nina de paper.

Muriel Villanueva | Foto Eva Muñoz

Els seus últims dos llibres, El parèntesi esquerre i Nines, els ha publicat a l’editorial Males Herbes. I ho va fer gràcies a la crida que els editors van fer a través de Núvol, en què demanaven que les dones escriptores se sumessin al seu catàleg. “Publicar a Males Herbes dona una imatge de mi, de la mateixa manera que a ells també els dona una imatge el fet de publicar-me, perquè soc una dona que fa autoficció, que parla del gènere, des del jo, que fa una cosa estripada”, explica. “Les seves edicions tenen un punt punki i contracultural que a mi m’agrada”, afegeix.

“Les dotze nines d’aquest llibre, reals o simbòliques, de pell o porcellana, guarden cadascuna un secret”, diu la contraportada del llibre.

Cada nina representa una cosa diferent: hi ha nines que representen la mare, altres, la filla. Però en el fons totes tenen molt a veure amb les relacions entre la mare i la filla, jo com a mare, jo com a filla. Nina-àvia, nina-mare, nina-filla, nina-jo però també jo-nina. En algun conte també es representa la dona estimada, com és el cas de Nina en un capítol pilot.

Per què, les nines?

No recordo exactament d’on surt la idea de les nines, però sí que és cert que m’atreu l’objecte. I així em vaig posar a buscar històries de nines: la gent me n’explicava, la majoria, la meva mare —Nina en una capsa és una història molt de la meva mare. I vaig anar teixint tot de contes molt independents en què apareixia un nino o una nina.

Quant de temps vas tardar a escriure’ls?

Aquest llibre és llarg. El primer conte, per exemple, Nina en una cadira, el vaig escriure després dels meus dos avortaments i abans de tenir la meva filla, que ara ja té gairebé tres anys. El penúltim conte, Nina de Playmobil, el vaig escriure fa un any, quan vaig tenir un tercer avortament. I ara, que estic embarassada de tres mesos, ha sortit el llibre. Aquest és el llibre dels embarassos, amb la maternitat i, sobretot, amb el meu ser mare. El primer conte és el primer que vaig escriure, però la resta no estan ordenats de manera cronològica. El primer sí, perquè marca un to i un tema.

Quin és el fil que lliga els dotze contes?

El fil conductor és l’autoficció i, en aquest sentit, els contes que se’n desmarcaven més en origen, els que eren més ficcionals els vaig acabar traient. Eren contes de ficció total amb una nina o un nino com a protagonistes —en un primer moment hi havia més ninos, també—, històries que jo m’havia inventat i que no tenien res a veure amb mi. Però el llibre tenia una mancança, i no tenia una cohesió, més enllà del fet que els protagonistes fossin ninos i nines. I aquesta cohesió la vaig trobar amb l’autoficció: vaig prescindir dels contes que eren més ficcionals i em vaig quedar amb els més personals.

Com va ser el procés de selecció?

El vaig presentar al premi Mercè Rodoreda però no va guanyar. L’editor de Proa, en Josep Lluch, em va fer arribar que al jurat li havia agradat però que consideraven que el llibre era una mica desigual. I als editors de Males Herbes també els vaig fer arribar aquesta primera versió i em van dir una cosa semblant: que els agradava, que el volien publicar però els semblava que sobraven contes. Així que ens vam posar a treballar-lo conjuntament: he eliminat contes, n’he modificat d’altres i n’he anat incorporant de nous. Tot això va ser abans d’escriure El parèntesi esquerre, que vaig publicar també amb ells. M’agrada l’editorial perquè aposten per les persones i els processos són lents. Tot es fa amb temps, cura i amor. És una llàstima que hi hagi poques dones al seu catàleg.

En tots els contes, excepte a l’Epíleg, hi ha nines, però no ninos. Per què vas decidir treure els que tenien com a protagonistes ninos?

No ho vaig fer de manera conscient. De fet, l’altre dia em va venir un ex-alumne meu, un senyor que m’estimo molt, i em va dir: “Vinc a reivindicar que no hi ha ninos”. Les històries amb ninos eren històries d’homes i de ficció, no encarnaven cap persona masculina que em fos propera. No acabaven d’encaixar amb els altres contes. A Nina en un armari, per exemple, el protagonista és un home —el meu avi—, però que té una mirada cap a les dones: pensa en la seva dona, en la seva filla, en les seves netes. Tot això, però, no m’ho havia plantejat a l’hora d’escriure.

El parèntesi esquerre és també una novel·la d’autoficció. El fet d’escriure partint de tu mateix et serveix per desfogar-te?

Sí, però no només escric per necessitat: també faig literatura juvenil, i no l’escric des de la necessitat. L’altre dia una dona em deia que havia llegit els contes i que l’havien deixat rebregada. Jo vull això. Ara, necessito escriure-ho perquè necessito treure’m coses, tal com vaig fer amb El parèntesi esquerre, que va ser una vomitada després d’un part. La maternitat em va remoure molt.

Sorgeixen d’aquesta necessitat les Nines?

Com que tinc necessitat d’escriure ho faig a través de l’autoficció, que és el que m’agrada i el que m’interessa: podria escriure directament no ficció o ficció. L’autoficció em serveix per parlar d’un món de ficció però per explicar l’essència del que és real. A la presentació del llibre, Ada Castells va llegir aquest fragment: “El germà, dret a la vorera, camisa planxada, sabates llustroses —sí, m’ho invento tot— fa adeu amb la mà” (pàg. 17). Quina informació en tinc jo? Sé que la meva àvia estava pujant a una cabina d’un camió per anar-se’n a Madrid, però si el germà estava a la vorera, si duia sabates llustroses o camisa planxada, això m’ho invento. Creo ficció per explicar una realitat que és profunda, meva, i és meva perquè el fet que a la meva la separin del pare i la portin en plena guerra civil marca la història familiar. La resta és ficció, narrativa al servei de la meva veritat. I aquest “sí, m’ho invento tot” és l’explicitació de “sí, estic escrivint i estic creant”. Escric el que em rota per entendre el que necessito. Per aquí va la meva autoficció.

Muriel Villanueva| | Foto Eva Muñoz

Parteixes de la teva experiència, doncs.

Segurament tinc influències, per exemple, m’encanta Rodoreda, m’encanta Alice Munro, m’encanta Salinger, però no m’hi vull comparar. No m’agraden els autors que filosofen ni els que només expliquen la trama, m’agraden els autors que parlen de les persones, els que s’aturen amb les qüestions més emocionals. També m’agrada molt el cinema, i hi ha moltes pel·lícules que m’han marcat, sobretot els tons i les maneres de narrar.

Els temes principals dels contes són la maternitat (l’avortament), l’abús, la feminitat… L’Epíleg, en canvi, se’n desmarca una mica.

És un conte futurista, com si hagués estat escrit molts anys més tard. Va ser l’últim conte que vaig escriure i volia que fos l’últim de la seqüència: mentre que la resta de contes els hauria escrit als 38 anys, aquest últim, ho hauria fet als 70. Aquest conte hauria estat escrit després d’un temps en què no hauria escrit i desencallaria un altre tema fonamental, el de la masculinitat. A l’Epíleg, que també es diu Nino sense braç, la narradora té una epifania, ja que s’adona que la seva mare ha hagut d’estar amb algun home per quedar-se embarassada. Així hi apareix la figura del pare. En tots els contes hi ha una sèrie de feminitats emmalaltides i en aquest conte hi vol haver un cert reconeixement a l’home, al pare. Quan el vaig escriure, segurament no m’ho vaig plantejar, tot això, però va per aquí.

Per què no té braç aquest nino?

És un nino real, que és de la meva mare, i és així, sense braç. El meu avi va intentar arreglar-li posant-li una peça de fusta per encaixar el braç amb el tronc —em sembla que això s’explica al conte. Si hagués de buscar una connotació al fet que no tingui braç, probablement diria que em serveix per parlar de les carències de les persones.

No hi ha ningú perfecte.

I mira que soc perfeccionista! Ho intento. Jo busco la perfecció, però és impossible.

Paral·lelament a la literatura, fas de professora d’escriptura.

Sí, sobretot de narrativa i tècniques narratives. Des de fa mig any que em munto els meus cursos i m’ho passo molt bé, perquè faig el que jo vull i com ho vull fer. El que més m’agrada fer és treballar en format taller i de projectes: la gent ve amb un projecte sota el braç i a partir d’aquí, amb el material que porten, dono eines perquè desenvolupin el seu projecte. M’agrada que els grups siguin reduïts perquè es treballa molt més bé. Ara mateix estic treballant a Catorze, a l’Escola d’Escriptura de Lleida i pel meu compte a la Llibreria Al·lots, que em cedeixen l’espai. També vull començar a moure’m per la meva zona, per Calafell, però encara no m’hi he posat. M’ho prenc amb calma perquè estic de tres mesos.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Gran encert de l´ Ed. Males Herbes per aquestes NINES que podríem arribar a dir que en tenen poc de nines o no. Tenen mooolt d´humanes.
    I des del moment que la mateixa autora defineix aquests contes com autoficció no pots deixar de pensar que forma part de la seva vida.
    Per mi són contes per llegir amb diferents dies, que cada nina respiri per deixar pas a l´altra. Demanen una lectura atenta.
    No m´estranya que el conte Nina de paper l´hagin passat a curtmetratge.