Montserrat Garcia: “Els nens que no llegeixen bé no se’n surten a l’escola”

Llicenciada en Psicologia per la Universitat de Barcelona, va ser arran dels problemes de dislèxia detectats al seu fill petit, que ara ja té 18 anys, com Montserrat Garcia i Ortiz (Barcelona, 1965) es va introduir en el que ara per ara és la seva especialització: la detecció i tractaments de les dificultats de lectura. 

Ella mateixa s’emociona quan diu que el seu propi fill va ser el primer ‘conillet d’índies’ del mètode Glifing del qual és cocreadora i amb el qual està ajudant als fiets amb dificultats de lectura a pujar al seu ritme els esglaons que hagin de pujar en el seu camí de l’aprenentatge. Montserrat Garcia dirigeix aquest projecte Glifing i presideix l’associació Avesedari, des d’on impulsa també la feina de difusió perquè hi hagi comprensió de les dificultats d’aprenentatge, perquè diu que si hi ha comprensió, llavors hi haurà també detecció i prevenció. Hem aprofitat la seva estada a Ciutadella aquests dies passats per oferir una conferència a la llibreria VaDllibres del carrer de sa Carnisseria de Ciutadella per conversar-hi una estona.

Sou contundent quan afirmau que el 80% de les dificultats de l’aprenentatge ho són de lectura i que aquestes dificultats poden explicar fins a un 60% del fracàs escolar.

Som contundents perquè és el que diuen els estudis, que són de fora però que com que les dificultats de lectura tenen una important base genètica vol dir que els estudis que poden fer a altres països també valen pel nostre.

També deis que les dades mostren que a les aules hi ha un 25% d’alumnes amb un nivell lector molt per davall de l’esperat. Quin seria aquest nivell esperat i al qual no s’arriba?

De forma conceptual, el nivell esperat és el de la mitjana del curs de referència, i aquella mitjana és el que permet seguir amb la vida acadèmica amb normalitat. Cada curs té la seua mitjana esperada i, llavors, per als que estan per davall de la mitja però hi estan a prop no comporta problema, però per als que hi estan enfora per davall de la mitjana significa que els seus companys estan a un ritme de lectura que els permet seguir el ritme habitual i en canvi ells no poden llegir al mateix ritme i no poden extreure la mateixa informació de lectura.

Un exemple seria un alumne de 6è de Primària que llegeixi a una velocitat de lectura de 1r.

Sí. Imaginem que a aquest nen de 6è se li està demanant coses que ha de llegir per plaer, per comentaris de text, … i que ho llegeix a velocitat de 1r de Primària: és impossible que segueixi el ritme dels companys i necessitarà més hores que els altres, i és probable que a la tarda no tengui prou hores com per tirar endavant tota la feina que li arriba de l’escola.

Quan rallau de dificultats de lectura us referiu a la comprensió lectora o és una altra cosa?

Dificultat de lectura seria parlar de l’habilitat de decodificar a una certa velocitat el llenguatge escrit, cosa que està directament relacionada amb la comprensió. En el procés de lectura hi ha dos grans blocs: el de la decodificació i el de la comprensió, i el procés de la decodificació s’ha d’automatitzar perquè és una tasca cognitiva de baix nivell i que no requereix atenció conscient. Llavors, quan un llegeix molt a poc a poc vol dir que a aquesta tasca no la té automatitzada i que, per tant, si no hi està, requereix atenció conscient.

D’aquesta manera, idò, tenim el cervell ocupat a dues bandes a la vegada…

Sí, perquè la de la comprensió sí que és una tasca d’alt nivell i que requereix atenció conscient, i, esclar, s’ha d’afegir a la decodificació, que no en requeriria però sí que en requereix. El fet és que el cervell no pot estar dedicant recursos cognitius atencionals a dos llocs a la vegada, i, per tant, quan hi ha lectura lenta el cervell ha de repartir la seva atenció entre la decodificació i la comprensió. És per això que un nen que llegeix a poc a poc acaba tenint problemes de comprensió.

I bé, i per què diríeu que és important saber llegir bé?

Per començar, els nens que no llegeixen bé no se’n surten a l’escola. I encara que se’n surtin ho fan amb molt de patiment i sempre per sota de les seves capacitats reals. Hi ha nens molt intel·ligents que fracassen a l’escola per culpa de les dificultats de lectura i són nens que emocionalment pateixen molt, perquè es creuen tontos quan no ho són gens ni mica.

Seria fracàs escolar açò?

En realitat, aquests nens no és que fracassin a l’escola, sinó que són víctimes d’un sistema educatiu que no els dóna eines per superar les seves dificultats. No atendre als nens amb dificultats de lectura seria com no donar ulleres a un nen miop.

Trobau que no s’atenen aquestes dificultats per part del sistema educatiu?

No diria exactament que no s’atenen, perquè hi ha molts professionals que es formen amb les dificultats d’aprenentatge i que intenten aportar al màxim, però no sempre tenen les eines adequades  i, sobretot, el temps. Aquests nens necessitarien una atenció individualitzada que ara les escoles no poden donar.

Pel que entenc, a part de detectar el problema, una de les primeres passes a fer deu ser desculpabilitzar, perquè moltes vegades tendim a posar etiquetes com que si hi ha dèficits o dificultats és per no esforçar-se prou o perquè no són prou intel·ligents…

Això és crucial, però depèn de la formació dels professionals. Si un nen que no llegeix no és detectat, segurament, al cap d’uns anys direm que és un nen mandrós, que no treballa prou, que no s’esforça, etc. Tot plegat segueix una ‘lògica’, perquè a un menor l’única cosa que se li demana és que vagi bé a l’escola, que aprovi, i si a això no ho fa, llavors aquest nen està fracassant, i un nen que fracassa a l’escola és com si queda fora del sistema i, per tant, té moltes més possibilitats de patir estrès, depressió, trastorns de conductes, etc, que no els seus companys que estan fent ‘el que toca’.

Hi ha estudis que rallen també de salut mental i de conductes delictives relacionats amb les dificultats de lectura.

Sí, a través d’aquests estudis s’ha vist que comparant els alumnes amb dificultats de lectura amb els que no en tenen, tots aquests ‘ítems’ de salut mental i conductes delictives es multipliquen per 2, per 3 i a vegades fins i tot per 4. Record un documental sobre el tema on l’actor Gabino Diego explicava que ell havia tingut aquestes dificultats de lectura i que si no hagués trobat un lloc com el teatre per triomfar, segurament hauria estat un delinqüent. Una altra cosa interessant que deia és que ell no entenia què li passava quan era petit, però que li feia l’efecte que hi havia nens que eren menys intel·ligents que ell i que sí que sabien llegir, no entenent com era que ell no en sabia. Vol dir, també, que si a un nen no se li explica, no entén què li passa, veient que els seus amics tiren endavant i ell queda endarrerit.

Hi ha solucions a aquestes dificultats, a part de tenir en compte totes aquestes coses?

Bé, un cop detectat que un nen té dificultats en l’adquisició de la lectura, que es pot ja detectar a 1r de Primària, aquest nen pot aproximar-se molt a la mitjana esperada a partir d’un treball bastant individualitzat i sistemàtic (nosaltres proposam un entrenament), que també serveix per tal que a aquest nen de seguida ja se li pugui explicar que no té cap problema d’intel·ligència, sinó que el seu mecanisme de decodificació de la lectura és més lent que el d’altres nens.

El que dieu, forma part del mètode Glifing, del qual en sou cocreadora?

Sí, sí, de fet consisteix en una sèrie de sessions que tenen una sèrie d’activitats, a partir de les quals el nen llegeix d’una forma lúdica però intensiva, i on fins i tot hem creat el personatge d’en Glif i altres de paral·lels. Són entre 10 i 20 minuts cada dia i el que és important és que la sessió ha d’estar pautada al nivell exacte que el nen necessita. Jo ho explic dient que és com si en el camí de l’aprenentatge hi hagués uns esglaons que els nens han d’anar pujant, però resulta que com que hi ha nens que tenen les cames massa curtes, les seues cames no arriben a l’esglaó. Llavors, el que fa el Glifing amb les seves sessions individualitzades és posar-li petits esglaonets per tal que pugui pujar amb els esglaons a la seva alçada d’acord amb les seves cames.

Es tracta d’anar al ritme del propi nen, cosa que a l’escola ara no es pot oferir…

S’hauria de poder… A les escoles, passa que diuen que cada nen té el seu ritme de maduració i d’evolució, i llavors, durant els primers anys no se li dóna gaire importància al fet que no estiguin llegint al ritme que toca. Normalment, després, el que passa és que quan arriben a 4t de Primària tothom es posa les mans al cap perquè aquell nen no sobreviurà al darrer cicle de la Primària. Però és que resulta que durant els 3-4 anys darrers no han fet res tot esperant que el nen madurés. Aquest és un dels problemes.

Si aquest és un dels problemes, n’hi deu haver d’altres també, no?

Bé, altres són que moltes vegades es dóna la culpa a hipotètics problemes emocionals, quan, normalment, el que passa no és que el nen no llegeixi perquè tengui problemes emocionals, sinó que té problemes emocionals perquè no llegeix.

Per cert, d’on vel el nom de Glifing?

(Riu) ‘Glif’ en català i ‘glifo’ en castellà és cadascun dels símbols d’un jeroglífic, i el que pretenem amb aquest nom és que tothom, quan vegi la paraula ‘glifing’, recordi que els nens amb dificultats de lectura es troben davant la llengua escrita com qualsevol de nosaltres es trobaria davant d’un jeroglífic. I la terminació ‘ing’, com en anglès, vol donar la idea de moviment, d’acció, perquè el ‘glifing’ és un entrenament on el nen és peça activa del seu aprenentatge.

I ja que hi som, per acabar: l’associació que presidiu i des d’on desenvolupau aquesta tasca d’estudi i de tractament de les dificultats de l’aprenentatge es diu ‘Avesedari‘, així amb ‘v’. Veient el que heu dit abans crec que no deu ser una errrada sinó que deveu voler fer notar quelcom, perquè si rallam de l’alfabet, s’escriuria ‘abecedari’, amb ‘b’, no?

(Riu) De fet va tot lligat, perquè igual que amb ‘glifing’ volem donar a entendre el que deia, el nom d’Avesedari és un acte de solidaritat amb els nens que tenen dificultats d’aprenentatge, perquè aquests nens acostumen  a fer moltes faltes d’ortografia. Moltes vegades, aquests nens no arriben a la Universitat perquè no passen la selectivitat per culpa de les faltes d’ortografia.

(Entrevista apareguda al setmanari d’informació i cultura El Iris de Ciutadella en la seva edició del divendres 11 d’abril de 2014)