Montserrat Costas: “La poesia no ha de parlar sempre de temes greus i profunds”

4.11.2013

La murga trenca un silenci de deu anys sense publicar de Montserrat Costas, qui amb molt d’humor i intel·ligència crea un poemari divertit i profund, però sempre sorprenent, per parlar d’allò que ens fa nosa i ens esguerra sempre una foto perfecta: la murga. El llibre, publicat per Lapislàtzuli en edició bilingüe català-japonès, és alhora una crítica social i el reflex d’una poesia personalíssima. El proper dimecres 6 de novembre, a les 20.30, el presenta a l’Horiginal, en un recital bilingüe que val la pena no perdre’s.

Montse Costas.

El primer que em sobta de La murga és precisament la seva aparició després de deu anys de silenci. És un llibre gestat durant tot aquest temps o has retornat a l’escriptura?

En realitat, he retornat a la publicació i he retornat a la vida pública. Vaig escriure i publicar dos llibres de molt jove, però no és fins al tercer, L’amplitud dels angles (2003), on em reconec una veu poètica. Durant aquests deu anys no he deixat d’escriure, però sí que vaig deixar de publicar i de tenir aparició pública, perquè va arribar un punt en què no li trobava sentit. La dècada dels vint no és la mateixa que la dels trenta i arriba un moment en què entres en crisi i no saps per què escrius ni per què vols que els altres et llegeixin i deixes de fer-ho, perquè penses que no té sentit.

La imatge del pèl a la sopa és molt il·lustrativa per definir la murga com aquella cosa insignificant, però que ens fa la guitza. Aquest tema que sembla tan nimi connecta directament amb la postmodernitat i l’atzar com l’engranatge que mou el món. No hi ha manera de fugir de la murga? O, dit d’una altra manera, quina és la teva estratègia per evitar-la?

Tinc dues notícies: una de bona i una de dolenta. La dolenta és que no podem fugir de la murga, la bona és que això no és un problema. La murga és un poemari d’acceptació,  no és una tortura terrible, no és res letal, és simplement aquella cosa que ens impedeix ser perfectes i ser totalment feliços, hi és sempre i no en podem fugir, la gràcia és aprendre a conviure-hi. Sempre hi haurà murgues, però podem viure amb elles. Una altra cosa és quan ens sobrevenen desgràcies, però La murga no parla d’això. Una de les qüestions que he volgut abordar amb el llibre és que la poesia no ha de parlar sempre de temes greus i profunds, també pot ser lleugera i frívola, i aquesta lleugeresa hi és tant en la forma com en el fons.

Un aspecte que em sorprèn dels teus poemes és les diferents lectures que susciten. Sovint alguns em semblen molt introspectius i tanmateix t’he vist recitar-los i li dónes un punt d’humor i d’ironia. Quina és la manera correcta, si és que n’hi ha, de llegir-los?

Totes. I a més m’ho passo molt bé després d’un recital descobrint les diferents interpretacions que el públic li dóna. Sempre he volgut deixar els poemes molt oberts a la interpretació, donant-los un punt de misteri o de cosa no explícita, m’agrada més suggerir que explicar, per això algú pot dir que no són poemes fàcils i interpretables a primera vista. Però el que sí que vull és que siguin divertits i realment aquests poemes te’ls pots llegir tant de manera seriosa com humorística, o com si fossin una crítica social, de fet en ells hi ha una mica de tot plegat, no hi ha una única interpretació.

Al llibre també trobem poesia més experimental conreada a partir de jocs de paraules, més propers a la poesia visual i d’avantguarda que em recorda a autors com Foix o Brossa. Estableixes alguna diferència entre aquesta opció més experimental i la resta dels poemes o és només una altra manera de plasmar el teu imaginari? 

Per mi l’experimentació és molt important i de fet també està lligada amb la diferència que hi ha entre la poesia oral i la poesia escrita, que per mi són dos gèneres diferents. En el cas de l’experimentació hi ha dos apartats al llibre molt clars: “Lessness”, que està pensat per dir en veu alta i com diu el subtítol “gesticulant molt, com ara és moda”, això no deixa de ser una ironia i una picada d’ullet, ja que jo sóc la primera que s’ho passa molt bé fent-ho; i “Post”, que són poemes per llegir, n’hi ha fins i tot algun d’impronunciable com “Musique Automatique”. Crec que La murga és un poemari molt divers on podem trobar poemes lírics i altres molt més experimentals.

Parlem del pròleg, triar Màrius Sampere també és caminar pels marges, un autor que malgrat la seva immensa qualitat literària ha estat sempre arraconat dels anomenats poetes oficials. Per què el vas escollir, et sents tu també així, en els marges?

Bé, això de l’oficialitat no se l’atorga un mateix sinó que te l’atorguen els altres, en qualsevol cas jo estic molt contenta anant per lliure. El Sampere és molt gran, que sigui o no un poeta central o nacional a la nostra literatura no sóc jo qui ho hauria de respondre, sinó que ens ho hauríem de respondre tots com a país. Jo el coneixia de fa molts anys i quan vaig publicar L’amplitud dels angles recordo que em va dir emprenyat que per què no li havia demanat que em fes el pròleg, la veritat és que em feia cosa, però li vaig prometre que quan tragués el següent llibre li demanaria. He trigat deu anys a complir la meva promesa i estic encantada que ell també ho hagi pogut fer.

Hi ha diversos poetes citats al llibre: Sampere, Vinyoli, Salvat-Papasseit, Maria-Mercè Marçal, Pessoa i Toshiko Hirata. Quins altres autors et sents propers o creus reconèixer en els teus versos?

Els que has anomenat són el meu mausoleu, si parlem de poetes vius en el meu podi hi serien el Màrius Sampere, després el Francesc Garriga Barata i a continuació unes quantes dones: l’Antonina Canyelles, l’Anna Aguilar-Amat i la Cèlia Sànchez-Mústich, que són uns referents amb els quals em sento molt identificada. Si parlem dels clàssics seria Pessoa, amb el qual he estat bastant obsessionada, i ell sol ja és tota una literatura.

La Murga, de Montse Costas (Ed. Lapislàtzuli).

És obvi que una de les curiositats del llibre és l’edició bilingüe català-japonès. Com sorgeix la idea d’aquesta edició? I quina importància té el Japó i la seva cultura a la teva obra?

La veritat és que aquest llibre no va ser escrit mai pensant que seria traduït al japonès, però sí que té sentit que ho estigui. Va ser una idea del Jon López de Viñaspre, l’editor de Lapislàtzuli, que sempre intenta donar algun valor afegit als seus llibres. El Japó, més que influència en la meva obra, l’ha tingut en la meva vida. El que m’ha influït no és la literatura japonesa, sinó viatjar-hi l’any 2009. Va ser una de les coses que em va ajudar a desembussar-me, a perdre pors, complexos i desdramatitzar-ho tot per tornar a sortir a la vida pública com a poeta.

Diu Màrius Sampere al pròleg “no sé si la Montserrat ho sap o no, que vivim i escrivim un sol text: el Laberint”. Em sembla una manera perfecta d’explicar l’estranyesa i la impossibilitat d’arribar a comprendre el nostre món, malgrat els nostres intents de voler aferrar-lo amb l’escriptura. Per tu la poesia és una forma de coneixement, una manera d’explicar i d’explicar-te la realitat?

Per mi l’escriptura és un repte intel·lectual. A La murga no explico la meva vida, els meus drames, ni si m’ha deixat la parella o si se m’ha trencat una ungla. El que intento és experimentar, arribar als límits de la paraula i del significat. Jugo, faig jocs de paraules, forço estructures i faig translacions d’un art a un altre, de fet hi ha molts poemes escrits pensant en estructures musicals, això és el que pretenc, no és una manera d’explicar el món, sinó de complicar-lo i de riure una estona.

Quin és el teu procés creatiu, quan escrius? Segueixes algun tipus de disciplina? I un cop el poema està acabat, ets de la que corregeixes frenèticament els teus textos o no tornes a ells un cop donats per bons?

No responc gens al prototip d’escriptor que passa moltes hores davant de l’ordinador, jo sóc més de donar-li voltes mentalment abans, de pescar una idea al vol, que moltes vegades em ve de contemplar obres d’art, de llegir o de coses que no tenen res a veure amb la literatura. Una idea a la qual vaig donant voltes durant dies fent-la créixer, fins al moment en què em poso a escriure-la i normalment així és queda, corregeixo molt poc, perquè diguem que el procés ja l’he fet abans. Això suposo que és una causa i alhora una conseqüència del fet que els poemes siguin tan breus, perquè els llimo molt abans que surtin.

La publicació del llibre ha coincidit també amb l’antologia Donzelles de l’any 2000 on ets antologada amb altres 26 poetes de llengua catalana. Com veus la salut de la poesia actual? Hi reconeixes trets generacionals entre vosaltres?

Jo crec que per sort la poesia a casa nostra té una salut molt forta i és molt diversa. No diria que hi ha uns trets generacionals o de gènere. En el cas concret de les Donzelles és més una mostra sense denominador comú, ja sigui d’estil o temàtic, que és també un reflex del que passa avui dia, on cadascú segueix el seu propi camí.

I per acabar, hi ha vida després de La murga? Estàs treballant en altres projectes o haurem d’esperar un altre lapse de deu anys per tornar a tenir notícies teves?

Fa temps que tinc al cap fer una exposició de poesia, no un llibre. Els meus poemes tiren cada vegada més a la cosa gràfica, tot i que no arriben a ser poemes visuals, això unit a la transformació del concepte de llibre, m’impulsen a pensar que el proper podria ser una exposició. Els meus primers llibres els vaig publicar molt jove i molt ràpid i ara crec que és millor publicar poc i intentar fer-ho el millor possible. Com que la poesia la plantejo com un repte, si trigo deu o vint anys no és un problema. Però de moment hi ha aquesta murga i continuo pensant en ella.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Gràcies Montserrat, gràcies Toni. Despertar-se a la matinada i llegint senzillment la vida, la vida pura i sorprenent, en una entrevista és un plaer rar. Llegiré ‘La murga’ i ‘Donzelles de l’any 2000″ per retrobar-hi part de la il•lusió que m’heu donat.