Moisès Maicas: “Tots som immigrants”

22.11.2014

Moisès Maicas és un home de teatre. Humil, intel·ligent i profundament compromès amb la societat que l’envolta. “Des de les arts escèniques tenim una responsabilitat que no podem eludir” em dirà tot fent un cafè en un bar de Gràcia. Parla amb un to suau, afable, i en tot moment busca la paraula perfecta, la millor manera d’expressar el que pensa. Amb en Moisès tot té la seva raó de ser. De la mateixa manera que no diu una cosa perquè sí, no dirigeix un muntatge si no hi creu profundament, si no està convençut que arribarà a l’espectador. I un bon exemple d’això són El drac d’Or i Lampedusa Beach, els dos muntatges que està representant actualment al Teatre Akadèmia. Dues petites perles que no deixaran ningú indiferent.

Moisès Maicas

Moisès Maicas

Aída Pallarès: Ara mateix estàs representant dues obres al Teatre Akadèmia, El drac d’Or i Lampedusa beach. Què et va atraure de cada una?

Moisès Maicas: De l’obra de Roland Schimmelpfennig, El drac d’Or, em va atraure sobretot la proposta dramatúrgica i formal però també la temàtica crítica i compromesa perquè des del món del teatre no ens en podem quedar al marge. La immigració irregular és un problema que vivim cada dia, no només a Ceuta i Melilla, també als centres d’acollida que més aviat són de retenció. És interessant veure com Schimmelpfennig tracta un tema tan delicat mitjançant un vehicle formal tan arriscat com el que proposa i amb gran sentit de l’humor que ajuda a sensibilitzar el públic. Evidentment, però, també era un repte adaptar aquest autor que creu que el teatre ha d’anar més ràpid que el cinema i una obra on els actors joves fan els papers de més edat i a la inversa. A El Drac d’Or totes les convencions teatrals estan capgirades i les acotacions, fins i tot, formen part del mateix espectacle. Aquest joc i aquest trencament de les convencions que suposa una superació de les regles del teatre naturalista em va semblar brillant. A més, ens dóna un material perquè el treballem teatralment i això és una delícia. El mateix Schimmelpfennig, de fet, es va adonar que aquesta peça era un infern per a qualsevol director d’escena.

AP: Va ser-ho, un infern?

MM: Al principi una mica, sí (riu). Vam trigar 15 dies a trobar les claus del muntatge. És una obra que planteja una mena de falsa perspectiva. Al principi als actors els costava entendre el mecanisme de l’obra i l’estructura cinematogràfica perquè els canvis seqüencials són molt ràpids i el ritme de l’obra és trepidant. És una peça de rellotgeria on tota la maquinària ha de funcionar perfectament. I, a més, és molt d’equip. Necessitàvem un repartiment que es llancés a fer una bogeria ben feta. Però un cop trobat l’equilibri, l’obra va volar.

AP: I per què vas optar per l’Akadèmia?

MM: Fa temps que parlàvem amb la Mercè Managuerra i teníem alguns títols sobre la taula però ella volia fer un muntatge que aprofités l’estructura del teatre i El drac d’Or ho fa. La Mercè ens va encoratjar de tirar-la endavant tot i tractar-se d’una proposta diferent i arriscada. Crec que el Teatre Akadèmia ocupa un espai per la programació i format de sala molt important i coherent. Crec que és l’únic teatre de Barcelona amb vocació pedagògica que dóna recorregut a actors.

AP: I per què vau decidir tornar-lo a reposar i fer programació doble?

MM: D’entrada perquè, tot i que no ens ho esperàvem, va ser un èxit. Però no volíem que tornés i prou, volíem aprofundir en el tema de la immigració irregular, que ens toca a tots molt de prop i no podem eludir la nostra responsabilitat com a éssers humans i gent de teatre. Jo coneixia la Lina Prosa i després de veure l’estrena de la trilogia a La Comédie Française i parlar amb la Mercè, vam decidir portar Lampedusa Beach a Barcelona. Si El Drac d’Or parla de la immigració irregular de la Xina i altres països orientals, Lampedusa ho fa des del nord d’Àfrica i en certa manera és un símbol del que està passant a Ceuta, per exemple.

AP: Creus que estem tan insensibilitzats amb aquest tema que necessitem que passi pel filtre de la ficció, de l’art, perquè ens afecti?

MM: Crec que nosaltres podem ajudar a sensibilitzar i que l’espectador, un cop veu Lampedusa Beach, veu el tema de la immigració amb una altra mirada. I, com diu l’autora, ens pot ajudar a adonar-nos que necessitem l’Àfrica com a bressol d’uns valors. N’hem d’aprendre molt, de les persones d’allà. I si alguna cosa podem fer des del món del teatre és sensibilitzar el públic i això es pot fer des d’una comèdia agredolça i irònica (El drac d’or) o des de la poesia que respira el text de la Lina. A més Lampedusa Beach ens recorda que d’una manera o una altra tots som immigrants. Per tot això, crec que és un text revolucionari.

AP: Creus, per tant, que actualment necessitem un teatre més ideològic?

MM: Crec que el teatre és un espai molt obert i hi poden confluir moltes disciplines escèniques. Per tant, hi ha d’haver un teatre d’entreteniment de qualitat però també un teatre compromès. En tot cas, el teatre ideològic és profundament necessari i per això el fem. També volem trencar el tòpic que es tracta de propostes minoritàries, ja que El drac d’or, per exemple, ha aconseguit arribar a un públic força ampli. És més, espectacles així poden ajudar a crear espectadors! Creiem, i per això fem l’espectacle, que el teatre pot ajudar a canviar la perspectiva sobre aquest tema i pot ajudar a crear un estat d’opinió. Perquè els responsables que tenen més eines i poden canviar-ho actuïn d’una forma molt més humana. És una cadena molt petita però si tots ens hi posem ho podem fer més gran.

AP: I també a reivindicar els clàssics, no? Els paral·lelismes entre Lampedusa Beach i l’Odissea són evidents.

MM: Sí, tot i que en aquest cas més que una lectura contemporània d’un mite, Prosa ha creat un mite: la Shauba, amb l’alè dels grecs antics. Amb la Shauba, Lina Prosa ruixa de noms el Mar Mediterrani, que està ple de cadàvers (es calcula que de cada tres immigrants que moren intentant arribar a destí, només es troba un cos). El muntatge vol donar un nom a totes les persones que no han pogut explicar aquesta travessia, que no han pogut explicar la seva història.

Moisès Maicas

Moisès Maicas

AP: Lampedusa Beach i El Drac d’Or parlen del mateix tema des de dues perspectives molt diferents. Com ho rep l’espectador? Creus que entén millor el punt de vista occidental?

MM: Crec que les dues obres poden emocionar directament l’espectador i qüestionar-lo perquè el consideren intel·ligent. De moment el públic que ha vingut ha sortit tocat però també alleujat perquè ha viscut amb els intèrprets un tema tan compromès com aquest. Les dues són peces molt actives, remouen l’espectador.

AP: Com es tracta el vers a escena?

MM: És un vers molt lliure amb un ritme interior i l’actriu, la Bàrbara Roig, havia d’entendre i assumir el text fins la dimensió de poder encarnar el personatge. En part per aquest ritme interior vaig decidir introduir el Djibril Ngom, un percussionista senegalès que forma part d’Espai Àfrica Catalunya, ens serveix també de griot (el responsable de la tradició oral a l’Àfrica) i això ens aportava uns materials que donaven una dimensió escènica a l’espectacle des de la puresa de l’Àfrica. M’agradava que a Lampedusa Beach hi bategués l’esperit de l’Àfrica perquè la Lina ens diu que la Shauba ha de ser interpretada per una actriu blanca perquè tots els espectadors siguem el mirall, ens sentim éssers humans que viuen aquest drama. A més, la figura del griot ens retorna al ritual, que és com sempre he entès aquesta obra, com un ritual poètic i revolucionari. De manera que a Lampedusa Beach trobem l’eco de les nostres arrels i l’esperit africà.

AP: Lina Prosa dedica l’obra a una actriu que sàpiga aguantar-se l’alè. Per què vas optar per la Bàrbara Roig?

MM: Va ser tota una descoberta. Me’n va parlar la Mercè Managuerra. És una actriu ben formada, conscient de la seva feina i molt treballadora. A El Drac d’Or em va sorprendre com entrava en el joc i em va semblar intuir que tenia unes qualitats especials com a actriu i jo volia compartir aquest repte amb algú així. No em pertoca dir-ho, però la Bàrbara ha fet un treball de veritat que cada dia creix i emociona l’espectador.