Mireia Vidal-Conte: “Escric des del ventre”

18.09.2015

Mireia Vidal-Conte (Barcelona, 1970) és poeta, lluita per ser-ho fins a les màximes circumstàncies del seu viure, i dir això ja significa donar sentit a una consciència plena dedicada a ordir versos com si l’existència plena es basés en això, crear amb plenitud i certesa, amb addicció i obsessió, amb lligams familiars i cadenes literàries. A través dels seus llibres (Pragari, Orlando natural o 5 cm, per exemple) ha donat veu a un “jo” fragmentat i histèric, no patològic però sí irredempt, que és perfectament identificable per la duresa d’una veu reconeixible, possiblement una de les més conseqüents de l’actualitat.

Mireia Vidal-Conte | Ester Andorra

Mireia Vidal-Conte | Ester Andorra

Aquest proper dissabte 19 de setembre, a les 19 hores, la Llibreria Nollegiu de Poblenou acollirà una presentació coral del seu últim poemari, Veces, publicat a l’editorial Terrícola. Hi participarà l’autora al costat d’una sèrie de persones que defineixen la vida, la trajectòria i els versos de Mireia Vidal-Conte com Sebastià Portell, Odile Arqué, Anna Pantinat, Nú Miret, Annie Bats o Meritxell Gené. Des de Núvol aprofitem l’avinentesa per parlar amb una creadora sense pèls a la llengua i poemes a cor d’anyell.

Jaume C. Pons Alorda: Acabes de publicar a l’editorial Terrícola, una de les més actives actualment, el teu últim recull, Veces, una obra que s’erigeix amb una voluntat reivindicativa del cos, de la memòria, de la nafra i de la poesia com a eix vertebrador de l’existència. Què és per a tu aquesta obra? Creus que marca un abans o un després? Almenys aquesta és la idea que m’ha vingut al cap mentre el llegia: la idea d’un final d’etapa i de començament d’una altra…

Mireia Vidal-Conte: Els llibres que escric els entenc com a (r)evolució de la meva feina i del (meu) llenguatge com a escriptora/escrivent. Podríem parlar d’etapes com de llibres, com de no faig anys, faig llibres. En cada llibre, la veu poètica és en un lloc (o no-lloc) determinat.

Estic d’acord amb el que dius de Veces, però això de la “voluntat reivindicativa del cos” (mostro, suggereixo, no reivindico) crec que s’addiu més amb el meu anterior llibre, 5cm, tot i que m’hi importaven més els conceptes de nafra-dolor i de lletjor, que no pas “el cos” en ell mateix; malgrat que el text partia d’una ferida física anunciadora de la pèrdua de la virginitat estètica impol·luta i càndida original.

J.C.P.A.: I no creus que el concepte de virginitat, d’impol·lutesa, de candidesa i fins i tot de puresa ja no signifiquen res en un món acostumat a les catàstrofes? O penses que la poesia precisament ens acosta a aquest paradís iniciàtic?

M.V.C.: Podem considerar, tal i com ho planteges, que no signifiquen res, però encara existeixen. De fet, aquests mateixos conceptes són catastròfics. I també pot ser catastròfic el mateix fet de considerar-los. La poesia ens acosta al paradís iniciàtic o a l’infern iniciàtic.

A 5 cm parlava de l’individu. Existeix el món de la veu poètica, “acostumat” com tu dius a les catàstrofes que, a la vegada, conviu amb aquesta candidesa o virginitat estètica inicial. És una de les moltes contradiccions vitals, sí. Potser no signifiqui res, és cert. Malgrat les atrocitats socials, poden existir-ne de personals, per a qui amputen un pit, violen, fereixen el rostre o deformen un ventre i potser sí que siguin fets amb un cert significat revolucionari. Per no parlar de les ferides emocionals, les històriques, les lingüístiques… Tots naixem d’una ferida universal, com recordava Mireia Calafell en un dels poemes-regal inclosos en el llibre.

I totes s’han de poder dir. I també ha d’haver-hi la possibilitat de transformar-les en art. La poesia pot ser individual i, a la vegada, transcendent (si no és així, es queda en l’espai de l’anecdotari biogràfic, que no és el que m’interessa, ja que no crec que aquest sigui l’espai de la poesia). En el cas de 5 cm, jo creia que la nafra podia transcendir. Va ser un intent de fusió entre ferida i text.

J.C.P.A.: Li fas un homenatge, també, al teu avi, a través d’una fotografia que acompanya el volum. Per què?

M.V.C.: El meu avi hi era en el moment que evoca la veu poètica a Veces. És un símbol humà d’ infantesa i qui em va ensenyar què eren les Veces, entre moltes d’altres coses. En Josep Conte Pellicer va guanyar molts anys seguits el premi dels Jocs Florals de Barcelona, quan encara es donaven en la clandestinitat, en la variant humorística (i no era amiguet de ningú del jurat, que no es malentengui ara!). També havia guanyat premis de fotografia, d’escacs, era il·lusionista, cantava zarzuela… I portava a la seva néta els dissabtes a tirar veces als coloms a la plaça de Catalunya de Barcelona. És un fet del tot insignificant, biografia petita sense cap mena d’interès, sí, però va ser la bastida que jo necessitava per escriure i crear la veu que muntés el llibre.

Es tracta d’un homenatge a ell i, sobretot, als moments que em va donar, quan jo era una persona sense la motxilla que porto ara. També és un homenatge a aquella Mireia: qui era? Què en mostra la fotografia que apareix en el llibre? Quina mena de poema és aquesta imatge? Què hi ha de la veu poètica en ella?… Què en vol, encara, sostenir, si és que encara cal sostenir-ne res? I com casa tot plegat amb l’Emma que, després, ficciona Antònia Vicens en el seu text-pròleg? Ja existia aquesta Emma, abans del seu text? Existeix ara? Vaig creure, de nou, que tot això podia transcendir. Podia abandonar la biografia per abordar el text.

La idea també sorgeix de la 4a Festa de la Poesia de Sitges, on vaig ser-hi poeta convidada i, en l’homenatge personal als poetes, em van dedicar una instal·lació magnífica (a partir de la fotografia que surt a Veces) amb un poema de Màrius Sampere (que homenatja el meu avi i el “moment veces”)  imprès en una paperina sobre un terra ple de veces i plomes de coloms, barrejades amb plomins i tinta per l’escriptura.

J.C.P.A.: La teva poesia esclata, per tant, a partir dels teus fets vitals, que es podrien considerar fets essencials o espurnes originadores. Per què necessitem poesia en el segle XXI, si és que és necessària?

M.V.C.: Per ser menys mediocres. Per compartir els mons possibles d’Anne Sexton, Màrius Sampere, Antònia Vicens, J. A. Valente, Alejandra Pizarnik, Fernando Pessoa, Felícia Fuster, Letitia Ilea… Les seves epifanies, els seus monstres. Podria no fer-ho, òbviament, al més pur estil Bartleby. Però la poesia és el meu element; el meu estigma; una mena d’iris segon. L’art és necessari per transcendir(-nos), si és que això és necessari.

J.C.P.A.: Has parlat d’Antònia Vicens, que també s’encarrega d’elaborar un text que acompanya, en format postal, les teves Veces. Per què vares voler que la Gran Dama de les Lletres Catalanes t’acompanyés?

M.V.C.: Per mi Antònia Vicens és una gran dama de la poesia i de les lletres universals, casualment i sortosament nascuda en l’àmbit lingüístic català i que, per tant, tenim la gran fortuna de gaudir-la en la nostra llengua. Traspassa la nostra literatura.

Dit això, és la meva germana petita. Ella ho vol així i jo ho prenc i ho celebro.  Quan la vaig entrevistar per un dels números de la revista Poetari es va establir una connexió fraternal entre nosaltres, com poques he viscut. I ens vam triar. L’admirava i l’admiro, com a poeta i com a persona, i l’estimo, i quan va llegir Veces i vaig veure que li agradava, vaig/vam voler tenir alguna cosa “més”, un lligam vinculat amb les nostres escriptures. Ella també ho va voler. Em sento afortunada, sens dubte, i Veces es va transformar, també, a partir del seu text.

Mireia Vidal-Conte | Marta Rovira

Mireia Vidal-Conte | Marta Rovira

J.C.P.A.: I tu, des d’on escrius? I com? I per què? Què vols quan escrius poesia? O és més aviat que la poesia t’escriu a tu? Això era el que podíem arribar a entendre d’un dels teus poemaris anteriors, 5cm (la cicatriu), a Curbet Edicions, on precisament mostres el teu cos com un paper on s’hi estableix el lligam entre l’escrit i el viscut, tal com tu mateixa has deixat mig dit abans.

M.V.C.: Escric des del ventre. També des de la gola, des de la meva miopia o des dels ganglis. I des de la ferida. Escric des de les veus que m’escriuen. També, ara, des del teu laberint. Quan escric poesia vull mirar de desemmascarar-me i, a la vegada, delimitar i entendre el contorn de la màscara. Com veus, ho faig per mi, sobretot. I perquè Matrix sovint m’avorreix i em decep.

Però en tot això m’hi fas pensar ara, perquè no entenc una vida sense caminar, o sense menjar. “Me preguntan si escribo…” diu Chantal Maillard, “¿por qué no me preguntan si respiro?”. M’agrada molt el que dius sobre si la poesia m’escriu a mi. Eugénia de Vasconcellos diu que “sóc els poemes que escric perquè els visc” (i no al revés), i afegiria que sóc també els poemes que llegeixo. A 5cm el paper on s’escriu s’esquinça. I d’aquí el meu horror.

J.C.P.A.: Per tant “l’horror” és, en el fons, el cor del poema?

M.V.C.: A 5 cm, per exemple, l’horror és la pèrdua del que la veu poètica considera que, en part, la defineix i que, a la vegada, és suport de la mateixa escriptura. Paper i nafra es confonen.

J.C.P.A.: I quin és “l’horror” en Veces?

M.V.C.: El pas del temps. La desorientació. L’enyor de la vida en blanc. Però no sé massa explicar el que inclouen el meus llibres: hi és en ells. Veces és creat per explicar el que inclou. Potser d’altra manera, no en sé prou. Per altra banda, i per descomptat, el lector, tu el primer, ets lliure de veure-hi o trobar-hi els horrors que consideris. O cap.

J.C.P.A.: La teva poesia tendeix a l’aforisme, o si més no al vers curt, tallant, capaç de sacsejar, de fer tremolar i de degollar. Per què? Es tracta d’una voluntat estètica o més aviat d’una necessitat imperiosa?

M.V.C.: Parlo massa. Prefereixo escriure poc. També és cert que com més poesia llegeixo, més vaig descobrint autors que han dit i dit, i tots diem… Crec que la meva feina com a escriptora és la de posicionar-me i responsabilitzar-me (a nivell literari) del moment en el que escric. I crec que el lector (exigent, el que selecciona la seva recerca poètica) també necessita una mica de respecte.

No puc escriure pensant que el món està esperant els meus poemes. Intento que el lector, exigent, quan agafa un dels meus llibres, no tingui la sensació de decepció. Tenint en compte que la Mireia Vidal-Conte és la meva primera lectora. I també és cert que, tècnicament, em moc millor en les distàncies curtes. El poema llarg, bo, ben fet, ben engranat, ben resolt, sense tendir a la llangonissada gratuïta, és molt i molt difícil, segons el meu punt de vista.

J.C.P.A.: Per tant, per a tu l’error és més destriable en les distàncies curtes? Això vol dir que mai, en teoria, no et podries atrevir a treballar la prosa, m’equivoco?

M.V.C.: L’error hi és arreu, en distàncies de tot tipus. Mira, si no, la “moda” (ai!) dels haikús… Que difícil no caure-hi, en errors!! Personalment, en el meu fer, crec que en el poema curt aconsegueixo “més” el que em plantejo. Ser directe, punyent, intentar moldejar la llengua amb només una mà… Recuperar l’impacte formalista, si vols… Sóc molt poc moderna, sí.

I crec que tens raó: no veig que la prosa pugui ser el meu element, tot i que “mai”, és una paraula una mica grossa, com “sempre”. No descarto l’assaig… O potser una mena de gènere híbrid entre assaig i dietari. No ho sé. Però la ficció és una idea que, ara per ara, no sé abordar; la poesia em té absolutament abduïda.

J.C.P.A.: T’integres perfectament dins d’aquestes noves fornades d’autors que no poden entendre la seva creació sense el fet de recitar i d’acompanyar les obres en rutes viscudes. Per què és important per a tu recitar-te i recitar?

M.V.C.: La veritat és que mai m’ho he proposat així. Com escriure, és un fet que s’ha anat incorporant en el meu fer, d’una manera natural. De fet, el llibre que em va conduir a recitar d’una manera més conscient; de la importància de l’oralitat en els meus poemes va ser el meu cinquè llibre, Orlando natural. L’editorial LaBreu va donar una importància com jo mai havia viscut anteriorment al fet de DIR la meva poesia i, d’aquest context, en vaig treure una nova dimensió del meu ofici.

De tota manera, també t’he de dir que, malgrat això, no escric pensant en dir els meus poemes, sinó en la seva fixació escrita. I això provoca que a vegades molts poemes quedin sense ser DITS, perquè els entenc més per ser només llegits. A vegades (sovint), la força de la lectura en silenci és insuperable. També vull diferenciar entre “dir” els poemes i convertir-los en una “pantomima” o en un espectacle de l’esperpent. Per mi són conceptes molt i molt diferents.

J.C.P.A.: La teva resposta, doncs, em porta a pensar que, al teu parer, hi ha esperpèntics a la poesia catalana? O estic sobreinterpretant més enllà del que és interpretable?

M.V.C.: I a tot el món! Això vol dir que tenim una literatura “normal”. Amb “de tot”, també amb autors universals, d’altres mediocres i, també, amb esperpèntics, sí.

Mireia Vidal-Conte | C.Fuentes

Mireia Vidal-Conte | C.Fuentes

J.C.P.A.: La lectura en veu alta, però, està canviant en els més joves, com Jaume Coll Mariné o Carles Dachs o d’altres, que sembla que tinguin més reticències a l’hora de recitar i confien en què la lectura fonda i contínua, reiterativa, és l’entorn ideal per al poema. Què en penses d’aquells autors nascuts poquet abans o a partir de l’any 1990? N’hi ha algun que t’hagi cridat l’atenció?

M.V.C.: Crec que hem de deixar fer i desfer els autors més joves i que no se’ls ajuda gaire estant tan (crec que massa) pendents d’ells. Necessiten repòs, equivocar-se, créixer, encertar-la, dubtar.

No es pot estar al costat d’una llavor i aplaudir-ne cada branqueta. Hem d’esperar l’arbre per saber-ne fruit i ombra. De tota manera, no sóc massa d’englobar escriptors per edats o generacions. Si són bons, ho seran sigui quin sigui l’any que hagin nascut. N’hi haurà molts de joves que no tindran res a veure amb les seves generacions, o amb el moment literari que els ha tocat viure, i molt amb el Noucentisme o bé amb nous estils, i llavors seran uns avançats o uns afamats d’originalitat o modernitat, a la recerca de no sé sap què. Hem d’esperar. L’art necessita “una miqueta” de temps. Tenir una veu poètica pròpia és una feinada que no sovint s’aconsegueix amb el primer o el segon llibre… O sí. Els monstres, sovint, sí.

J.C.P.A.: Dins del poemari hi ha una espècie de secció o suite que dediques a Com elles, un espectacle poètic i teatral on participaves com actriu recitadora al costat de Marc Romera i Odile Arqué sota la direcció de Sebastià Portell. Aquest mateix espectacle naixia d’una antologia que tu mateixa has fet de grans poetes i que sortirà publicat ben aviat a Lleonard Muntaner Editor. D’on neix la voluntat de Com elles?

M.V.C.: Aquest espectacle, que no ha deixat de presentar-se des de fa un any arreu del Principat (enguany esperem arribar també a les Illes Balears), i que, per tant, podem parlar d’ell en present absolut, neix de la voluntat de mostrar una sèrie de poetes de diversos països de la literatura occidental, nascudes el segle XX que, segons el meu punt de vista, no han estat prou divulgades, llevat de cassos excepcionals.

És una antologia amb un criteri estrictament literari, sense tenir en compte ni biografies, ni reivindicacions de cap tipus, ni tendències sexuals: només mostro els seus textos. Hi ha una tendència crítica molt estesa en relacionar poetes/ poemes amb biografies. Tenim bones poetes segons què han fet o no en el seu àmbit biogràfic: i no. No hi crec. Aquest no és el meu criteri. Jo em centro en la potència i la ubicació universal dels seus textos. Res més.

J.C.P.A.: I per què propagar-la en format teatral? Creies que en paper no bastaria o que d’aquesta manera podria arribar a més gent?

M.V.C.: Volia fer una antologia viva. DIR-LES. I tampoc sabia si una editorial estaria interessada en un recull d’aquesta mena. D’aquesta manera, en 6 mesos (i també gràcies a sorts, a les persones que esmentes, i a casualitats diverses) tenia la proposta llesta i sobre l’escenari. Pel que fa a l’edició, hi porto 2 anys de lluita i creuant els dits perquè no es tombi res: i sí, sortosament els de Lleonard Muntaner han entès perfectament el projecte. També és cert que potser la gent ara s’està acostumant a “escoltar” la poesia i pot ser una bona manera per, després, llegir-la. Amb la nostra veu com a “guia” els pot ajudar a entrar-hi. De fet, algunes persones que han vist l’espectacle, ens ho han dit personalment al final: “aquesta poesia l’havia llegit, però mai l’havia copsat com ara”.

J.C.P.A.: Quina és la teva intenció quan aparegui Com elles, finalment, en paper?

M.V.C.: El silenci de la lectura per qui ja ha vist l’espectacle i el vulgui “rellegir”. La divulgació permanent. Donar a conèixer poetes que a l’espectacle no apareixen per raons de temps: unes vint més! I, òbviament, seguir presentant l’espectacle, ara amb l’acompanyament del llibre pels espectadors-lectors que vulguin seguir descobrint la veu d’aquestes magnífiques autores. Elles, llavors, comencen (o segueixen) la seva ruta personal.

J.C.P.A.: I quins altres projectes tens entre mans? Tens altres llibres esperant al calaix? Quins seran els teus següents passos a seguir?

M.V.C.: Llegeixo molta poesia. I és llegint que vaig fent els passos. Llegir em redirecciona i em dóna pistes. Estic traduint un parell de poetes incloses en l’antologia (algunes mai han estat traduïdes al català, o bé només testimonials aparicions en poemes esparsos, mai cap llibre complet) i sí, també hi ha un parell de llibres propis que esperen el seu torn.

Un d’ells veurà la llum l’any que ve, de nou amb l’editorial LaBreu; és un llibre que fa de frontissa amb el meu anterior llibre amb aquesta editorial, Orlando natural: tenen moltes connexions i em fa molta il·lusió que s’estableixi un pont editorial entre tots dos; molt oportú perquè el nou llibre serà un riu orlandià.

I un altre llibre, ja per no sé quin any, que ha començat a prendre forma aquest estiu. És per a mi un nou experiment que es basa, fonamentalment, en les meves lectures de dos poetes que admiro, J. A. Valente i J. Gelman. De tota manera, ara per ara el meu projecte és que Veces em sigui guia i mesura: ara són elles; el seu bell moment de caure, estendre’s i proporcionar aliment al més pur estil atzarós, per qui el vulgui.

J.C.P.A.: Ens pots avançar el nom d’alguna d’aquestes autores que estàs traduint o t’estimes més conservar l’anonimat del secret?

M.V.C.: Prefereixo l’anonimat, no pel fet del secret, sinó més que res perquè ho faig per voluntat pròpia, lliurement, sense cap encàrrec, i en qualsevol moment vol dir que ho puc deixar en stand by, si veig que altres projectes em demanen més pressa. Puc dir que són una poeta portuguesa i una estatunidenca, i que “vaig fent”.

J.C.P.A.: I què tal l’experiència de publicar amb Terrícola? Es tracta d’una de les editorials més dinàmiques d’ara mateix, i el seu catàleg, amb pocs títols, és molt destacable.

M.V.C.: A Terrícola agraeixo la seva estimació per Veces. És una editorial amb moltes ganes de cuidar els textos que publica, portada per dos poetes que coneixen bé què és i què significa per a un autor cada llibre que pareix. Que un editor es posi en la pell de l’autor és d’agrair.