Miquel Desclot: “La poesia de confessionari és insuportable”

Miquel Desclot (Barcelona, 1952) fa seixanta anys i Núvol se suma al cicle d'actes d'homenatge amb una entrevista exhaustiva que repassa tota la seva trajectòria, i especialment la seva relació amb la poesia i la música.

Òscar Rocabert

Òscar Rocabert

Foto Mònica Mimó

Enguany celebrem els primers seixanta anys de vida del poeta Miquel Desclot. Amb motiu del seu aniversari s’ha organitzat a Castellar del Vallès un cicle d’actes d’homenatge. L’acte inaugural se celebra aquest dijous 27 de setembre a la Sala d’Actes del Mirador (20h), amb una xerrada sobre els textos i els llocs de la ruta literària que tindrà lloc el 30 de setembre a la Vall d’Horta (Sant Llorenç Savall). Núvol se suma a la celebració amb aquesta extensa entrevista que el poeta Òscar Rocabert li ha fet aquest estiu a Fontclara, a l’Empordà. Desclot fa un repàs de la seva vida i formació, els lligams amb la música i la poesia, la feina de traductor, la seva dona o la revista Artilletres.

Tot agafant l’autopista, ens dirigim a Fontclara, el petit poble del Baix Empordà on passa l’estiu el poeta Miquel Desclot. Només han passat quatre dies de l’inici dels incendis de la Jonquera i Portbou. Tot i que el Baix Empordà no n’ha quedat afectat, en Miquel ens ha comentat, abans que vinguéssim, que tota la fumera i la pudor de socarrim que vénen amb el vent produeixen una profunda tristesa a qui les experimenta.

Arribem a casa del poeta, i de seguida ens rep el Tres, un gos ben gros, bastant vell i molt simpàtic, que es convertirà en el tercer membre de la conversa. Després d’un cafè que en Miquel ens ofereix de seguida que entrem i de comentar els últims incendis, abordem el nostre home amb les nostres preguntes.

Abans que res, moltes gràcies per rebre’ns a casa teva, ara que estàs de vacances. Perquè estàs de vacances, oi?

Teòricament, sí. Però, a la pràctica, no. Treballo molt cada dia. No puc fer vacances. D’altres estius he estat més tranquil i n’he pogut fer, però aquest any està tot tan malament que he hagut de buscar una nova feina de traducció. Abans, la feina m’anava arribant, no l’havia d’anar a buscar. Des del 1991, quan vaig deixar de fer classes a la universitat, visc de les meves lletres. Però amb la situació econòmica actual, ha quedat tot arrasat. Últimament faig algunes feines (traduccions, redaccions), de vegades poc literàries, però has d’agafar el que trobes. A més a més, calculo que aquest estiu també hauré de treballar els caps de setmana per poder complir els terminis.

Ens agradaria que ens parlessis de la manera com vas entrar en el món de la lectura, de petit. Quines van ser les teves primeres lectures, què en recordes?

Quan jo era petit, hi havia molt poques lectures per a nens. Ara sembla impossible, oi? Pràcticament, només hi havia les novel·les de l’Enid Blyton, que més aviat són senzilles històries d’aventures infantils, sense suc ni bruc. El que sí que passava a casa meva era que hi havia una certa curiositat pels llibres. Eren gent senzilla, però amb aquesta vivor de qui se sap poemes de memòria, com la meva mare: poemes de Maragall, per exemple. També hi tenia l’obra completa de Verdaguer, entre d’altres autors importants. A part d’això, quan tenia nou o deu anys, vaig tenir un mestre, a l’escola dels jesuïtes del Clot, que ens va fer aprendre una poesia de memòria. Una poesia en castellà, l’autor de la qual ja no recordo. Vaig portar-la a casa i, amb tota la raó, els pares ho van trobar aberrant. I em van treure la Selecta de lectures, una antologia escolar elaborada per Artur Martorell als anys trenta, molt ben feta. Tot buscant, vam trobar el famós poema de la ginesta, de Maragall. I em van proposar que suggerís al mestre de recitar-lo. L’experiència va anar molt bé, i de fet em vaig convertir en el rapsode oficial de l’escola. Cada vegada que hi havia una festa a l’escola, m’havia d’aprende una poesia. En vaig recitar d’en Verdaguer, d’en Sagarra, d’en Carner, moltes d’en Maragall… D’aquesta manera vaig començar a agafar el cuquet, el gust per la paraula.

Vas néixer al Clot el 1952. Com era la vida cultural i literària, al Clot i a Barcelona, durant els anys cinquanta i seixanta?

Quan jo era un nano, devia ser clandestina, perquè jo no en recordo res. A més, jo vivia en un barri treballador, on la majoria de la gent tenia altra feina que preocupar-se per la cultura. Tot i això, el meu pare treballava als Magatzems Jorba, on hi havia una secció de llibres i una altra de discos. El pare me’n podia portar alguns llibres que buscava, però l’ambient general era bastant mort, molt trist. De fet, vaig tenir sort que, com et deia, els pares tenien interès pels llibres en català. Com a exemple curiós, et diré que, quan festejava amb la mare, el pare li va regalar unes Obres completes de Bernat Metge! Amorosament dedicades, això sí, però la mare devia trobar que allò sonava a xinès! L’important era que el llibre era en català. A més a més, a la meva època del batxillerat (cap als catorze anys), un cosí meu, en Jaume Creus, també va començar a interessar-se per la literatura, amb molta empenta. Ens ajudàvem mútuament. L’un burxava l’altre, i anàvem buscant. Ell tenia, entre altres llibres de l’avi, l’antiga edició popular de les obres completes de Verdaguer. El que per a mi va marcar un punt d’inflexió va ser el canvi d’escola per anar a fer el batxillerat superior, als jesuïtes del carrer de Casp. Allò ja era una altra cosa. El contacte amb la Barcelona de la classe benestant em va provocar un xoc profund. Semblava que aterrava en un altre planeta. D’una banda, vaig trobar-hi uns nois més immadurs que els del meu barri. Però també hi vaig descobrir un ambient diferent, amb més lectors, amb més interès per la cultura, i amb alguns professors d’una àmplia formació literària. Tot i que al Clot també n’havia tingut, d’aquests. Per exemple, l’Ignasi Riera, que, contra totes les normes, ens va fer una classe sobre «La vaca cega», substituint un dia el titular de literatura, que només seguia el manual de literatura espanyola.

Tot i que jo anava per químic, el trasllat al carrer Casp em va fer trontollar tots els esquemes. Vaig descobrir el món de la cultura amb tots els ets i uts.  A més, la infraestructura era molt millor: podia sortir de l’escola i, sense deixar la mateixa vorera, entrar a la Llibreria Ona i comprar el Llibre d’Amic i Amat sense problemes, per exemple. Hi vaig mirar i badar molt, en aquella llibreria.

Vas acabar estudiant filologia catalana. Què et va fer decidir per la carrera de Lletres?

Als quinze i setze anys, quan feia el batxillerat i després el curs preuniversitari, em vaig engrescar molt amb les lletres. Els jesuïtes del carrer de Casp ens van oferir unes classes de català en horari extraescolar, completament voluntàries. I tres o quatre lletraferits ens hi vam apuntar. El segon any vam fer literatura amb Alfred Badia, que era el professor de filosofia de l’escola. Ens va engrescar molt amb la versió de L’Odissea de Carles Riba, amb Primera història d’Esther d’Espriu (una obra que ja tenia uns anys, però que aleshores va ser una descoberta!), amb Màrius Torres, i amb molts d’altres. Eren coses que ens venien molt de nou, i ens hi vam engrescar de ple. I vaig veure que allò era el que m’interessava. Estava fent batxillerat de ciències, però en començar el preuniversitari, també de ciències, ja sabia que volia fer lletres. O sigui que vaig fer la selectivitat de ciències, però per matricular-me directament a lletres, en filologia catalana. Era el segon any que es podia fer aquella llicenciatura, el 1969.

Com vas viure la concessió del Premi Amadeu Oller per a poetes inèdits, amb els teus dinou anys acabats de fer?

Ostres, això va ser una cosa ben curiosa. En aquella època, malgrat la desgràcia general del país, hi havia molta inquietud, moltes ganes de fer coses. Ens movíem molt. Arran de les classes extraescolars, em vaig posar a estudiar català de debò. L’Òmnium feia uns cursos que atorgaven uns títols de català: elemental i superior, que et permetien fer classes. Vam fer aquests exàmens ja abans d’entrar a la universitat, cap als setze anys. I vam aprovar, amb bona nota. O sigui que amb setze anys ja teníem el títol de professors de català. I també vam fer un altre curs, a l’Escola de Bibliotecàries, que donava el títol de la Diputació. Aquests dos organismes eren els únics que donaven títols per ensenyar català, en aquell  moment. Érem una colla petita: l’Ignasi Maria Puig i Ferreter, l’Enric Farrerons i jo. L’únic que va derivar cap a les lletres pures vaig ser jo.

Com que ja érem professors de l’Òmnium, podíem assistir a unes conferències anomenades Aula Fabra, que es feien al CSIC. En aquestes conferències algú va portar els fullets amb les bases del premi. M’hi vaig engrescar, vaig agafar els poemes que tenia al calaix i, tal com els tenia, els vaig grapar i els hi vaig enviar. Poc després, un dels conferenciants va ser el noi que havia guanyat el Premi Amadeu Oller el 1968, l’Àlvar Valls (que va publicar llibres i també es va ficar en mulladers de lluita armada, i es va haver d’exiliar a Andorra), i que era jurat de l’edició d’aquell any. Li vaig dir que m’havia presentat al premi, i em va donar la notícia, secreta encara, que havia guanyat. Ràpidament li vaig encomanar que digués als organitzadors que, en comptes de Miquel Muñoz Creus, el nom amb què m’havia presentat, l’editessin amb el nom de Miquel Desclot, amb el qual volia signar tots els textos en el futur.  Ho havia decidit feia poc temps, arran de les classes d’en Miquel Coll i Alentorn, que ens havia explicat que en Bernat Desclot no es deia realment així, que utilitzava un pseudònim. I per a mi va ser una sorpresa inexplicable, aquell premi: com podia ser que aquelles provatures que havia presentat, que no formaven un llibre, es publiquessin tan ràpidament, sense temps de corregir-les o de fer-hi canvis? És clar, vaig pensar ingènuament que allò era bufar i fer ampolles, i que ja em podia posar a escriure un nou llibre, aquest cop de debò.

I la crítica, com va rebre aquest primer llibre, Ira és trista passió?

No hi va haver gaires crítiques, però era tota una novetat que un vailet de dinou anys publiqués un llibre de poemes. O sigui que sí, que se’n va parlar. Sobretot se’n va dir que era una manera nova de fer poesia. Pensa que a aquella època el que tocava era la poesia social, engagée, que estava de moda, mentre que la nostra generació ja estàvem aprofundint en Foix i en Brossa, que abans d’aquest moment no eren tan llegits. Justament el dia del lliurament del premi, Joan Colomines va fer una arenga a favor de la poesia social, combativa, d’aquest altre tipus. En canvi, el meu llibre presentava una poesia molt diferent a aquesta: una poesia que donava protagonisme a la paraula, més que utilitzar-la per combatre. La llengua de Foix m’enlluernava, perquè era un festival de la paraula. I jo provava de seguir aquest camí.

Quina colla éreu, en aquells anys d’universitat?

Sobretot vam fer grup amb en Ramon Pinyol i amb la Maria Mercè Marçal, i amb en Jaume Medina. Recordo que amb en Pinyol ens vam conèixer al primer curs, en una aula. Em va venir a trobar perquè em va veure llegint el Blanquerna de Llull. I devia pensar: «Mira, un altre enderiat!» Amb la Marçal hi vaig fer amistat a través d’en Ramon. De seguida van començar a festejar, i estudiaven filologia clàssica. Per això no coincidíem a totes les classes, només en algunes. Hi havia altra gent, com per exemple en Xavier Bru de Sala i la Teresa d’Arenys, amb qui de fet no vaig coincidir a cap classe. La Teresa no ha tingut tant d’èxit com la Marçal, segurament per autoocultació, però trobo que escriu tan o més bé que ella. Ja escrivia molt bé, llavors.

Què et  va portar a rebutjar la major part d’Ira és trista passió i del llibre següent, Viatge perillós…?

La consciència de la poca preparació que teníem en aquell moment. Sobretot jo, que venia molt mancat de formació. Ho havia hagut de fer tot a trompicons. M’adonava que encara no havia llegit tal o tal altre clàssic. Tot i que, de fet, ja havia llegit força, en aquells primers temps de formació preuniversitària: L’Atlàntida, Canigó, i molts altres clàssics catalans. Però això encara no és formació. Em vaig adonar que havia estat molt atrevit. Bé, ja és bo, que la ingenuïtat del jove sigui atrevida i audaç, però quan no portes prou formació al darrere t’acabes penedint, moltes vegades, del que has fet. Potser ara, amb la perspectiva dels anys, salvaria més coses, d’aquests llibres, però no gaires més. Potser en faré algun volum. Com a provatures, ja estan bé.

Vas rebre crítiques dures, o vas arribar a la decisió per tu mateix?

No, les crítiques no van ser dures.

Però, per exemple, a «Antielegia inacabada» parles de l’opinió que Gabriel Ferrater et va donar del teu primer llibre.

No recordo si en Ferrater el vaig trobar primer a l’Escola Rosa Sensat, o a la universitat. L’Antoni Comas li va oferir de fer-nos dos cursos: un sobre la poesia de Carner i un altre sobre gramàtica generativa catalana. Les classes sobre Carner van ser una revelació, perquè em van ajudar a trobar-hi les gràcies que encara no havia sabut veure-hi. De fet, en aquella època Carner era vist més com un poeta lleuger per les generacions anteriors, que el valoraven menys que Riba o Espriu. I en Ferrater ens va fer veure totes les aportacions que havia fet i el valor que tenia. Pel que fa a  Ira és trista passió, me’n va elogiar el joc verbal, i poca cosa més. Suposo que li devia agradar que no fos un continuador més d’aquella escola espriuana, combativa, i que tingués d’altres interessos. Però la cosa no va anar més enllà. No puc dir que m’ensenyés com millorar els meus poemes. De fet, pràcticament no m’ho va fer ningú. És una llàstima. M’ho he hagut de fer sempre sol, mirant com ho feien els grans, els clàssics. En canvi, quan veus que alguns poetes anglesos, potser ja formats i tot, tenien accés als mestres, i que els ajudaven en qüestions tècniques, penses «Caram, quina sort!». Malauradament, no és una pràctica habitual a Catalunya.

Quines raons et van portar a començar a escriure poesia per a infants?

Purament, una necessitat col·lectiva. Ara costa una mica d’entendre, però en aquell moment no hi havia res, per als nanos! Res de nou! Només allò que es recordava d’abans de la guerra. Mentre feia la carrera, també feia classes de català a l’escola dels jesuïtes del Clot, dins l’horari lectiu (una autèntica novetat, en aquell temps). Això suposava experimentar, perquè era una cosa que no s’havia fet, en aquella escola ni quasi enlloc. Vaig buscar referències per orientar-me, i vaig anar a parar a Rosa Sensat, que era la punta de llança de la formació pedagògica. Allà vaig conèixer en Josep Maria Cormand i la Fina Rifà, que també eren mestres. Ens vam fer amics, i ells van ser qui em van convèncer que, a més de la poesia que ja estava fent, calia que fes literatura per a nens, perquè no hi havia material per enlloc. En aquesta mateixa època, entorn del 1970, La Galera començava a demanar a gent de l’ensenyament com Emili Teixidor o Josep Vallverdú que escrivissin per a la mainada. En Josep Maria i la Fina em van portar a La Galera i em van presentar a l’Andreu Dòria, fundador de l’editorial, que treballava conjuntament amb Rosa Sensat. Com que faltava gent per fer aquella feina, ràpidament em va encarregar un parell de llibres. Era un material que la gent, la societat, demanava. I per això ho vaig fer. Els mestres més actius es trobaven desemparats en aquest aspecte. És una feina que he fet més sovint per encàrrec que no pas per inclinació personal, però l’he feta molt de gust.

Així, quina és la teva dèria principal pel que fa a l’escriptura?

La poesia.

La que fas per a adults?

Sí, però ha arribat un punt en què no hi faig diferències. Encara que la poesia canviï de públic, no l’escric de manera diferent. El primer llibre de poesia per a infants, El blanc i el negre, me’l vaig plantejar tan seriosament com la que faig per a adults. Això ho tinc molt clar: els nens són tan eixerits com els grans, encara que no els pots exigir la mateixa experiència lingüística i cultural. Això sí, jugo molt més amb les paraules i em diverteixo molt. Amb els grans, m’he tornat més circumspecte. Em fa terror escriure per escriure, omplir els llibres de versos prescindibles. Cada cop més.

Quina va ser la teva implicació en els Llibres del Mall?

Exactament, va ser idea d’en Ramon Pinyol. I ens hi va involucrar a tots els joves que vam voler-ho. No hi havia diners, i el primer que vam buscar van ser llibres per publicar. Feia poc que havia conegut en Miquel Martí i Pol, cap al 1973. Estava escrivint La pell del violí, que ens agradava a tots. Va dir que ens el donaria per publicar. Ja feia un parell d’anys que també coneixia l’Agustí Bartra, i també ens va concedir un llibre. Ja teníem llibres per començar, i llavors calia trobar els diners. En Pinyol va trobar-los a través de l’Antoni Tàpies, que era un home de molt caràcter que tendia a controlar. Va dir que ens pagava les edicions, a condició que només fossin llibres de poetes joves. Tot i que en Pinyol deia que li havíem de fer cas, en Jaume Medina i jo no ens vèiem amb cor de dir a en Martí i Pol i a en Bartra que no podíem fer els llibres perquè en Tàpies no volia. De fet, ho trobàvem una baixada de pantalons: si parlàvem tant de llibertat, ens havíem de deixar trepitjar per algú només perquè tenia diners? A més, aquest criteri era totalment extraliterari, com si els poetes grans ja ho tinguessin tot fet. O sigui que vam dir a en Pinyol que continués per la seva banda, que ja buscaríem una altra manera de publicar els llibres que teníem emparaulats. I així va començar la col·lecció «Ausiàs March» de l’Editorial Vosgos.

Com la vau muntar, aquesta col·lecció?

Desesperadament, perquè no en sabíem res, del món editorial. No sabíem com trobar els diners, i no ens en vam sortir fins que no ens vam encomanar a uns activistes de Terrassa amb possibles, de la mà d’en Jaume Canyameres, que havíem conegut a través d’en Bartra. Gent molt conscienciada i inquieta.

L’Editorial Vosgos era una entitat concreta?

Era una editorial que ja exisitia, i la portava un nebot d’en Bartra. L’únic que va fer va ser deixar-nos el peu editorial per poder fer una col·lecció de poesia. El disseny i tota la resta va ser feina molt d’estar per casa, perquè no teníem cap experiència. Hauria anat millor que Llibres del Mall no hagués sofert aquella imposició, perquè en Pinyol sí que en tenia, d’experiència editorial. Tot i això, va acabar ensorrant Llibres del Mall, encara ningú sap ben bé com. Passava alguna cosa estranya, perquè l’editorial era bona i publicava coses molt interessants, tenia bons professionals, i molta gent va intentar ajudar-lo. És una història una mica trista.

Des del punt de vista cultural, com vas viure el temps de la transició democràtica?

Amb molta esperança, és clar. Semblava que s’havia d’arreglar el món! Després, amb el temps, m’he anat tornant força escèptic. Tot allò que esperàvem no va venir. Continuàvem sent els mateixos. Una de les majors decepcions va ser veure que una part d’aquesta generació que havíem redescobert els clàssics, en Foix, en Brossa, i que vam començar volent escriure de manera més treballada, va acabar seguint la moda de la poesia de l’experiència, la poesia de confessionari, segons l’afortunada expressió d’en Brossa. Una poesia insuportable. És una decepció que encara no he superat.

I potser la vostra generació no va produir imitadors.

No, però no va acabar generant grans creadors, tampoc. En Ramon Pinyol es va desinflar i va plegar. En Bru de Sala, també. En Miquel de Palol va veure que es guanyava millor la vida fent novel·les i pràcticament va deixar de publicar versos. És una generació que va començar amb molta empenta i que després es va diluir.

Potser a partir de la transició? 

Doncs, mira, sí. En Bru de Sala de seguida es va posar a remenar les cireres, enllà de la poesia, per exemple. Una decepció. Però la vida ja t’ho ensenya, això. T’ho has d’agafar sempre amb un pessic de sal.

En canvi, en Ferrater va generar, a finals dels setanta i durant els vuitanta, tota una colla d’imitadors de la superfície de la seva poesia. I encara és un model viu.

Sí, la poesia de l’experiència està molt emmirallada en la de Ferrater. Però en Ferrater en sabia molt, i aquests altres, no. Si he de dir la veritat, Ferrater no és el poeta que m’interessa més. Però llegir-lo és un plaer, per la seva qualitat. Ara, els imitadors han estat una pesta!

Però cal dir que hi ha hagut una hegemonia d’aquests imitadors, oi?

Sí, durant uns anys. Jo crec que ens ha fet molt de mal. No ell, sinó tota aquesta colla d’epígons.

També ha estat una poesia que no ha tingut en compte la tradició, de cap manera. Amb un pretès cosmopolitisme, s’ha convertit en una marca blanca…

Sí, exacte. Això és exactament així. Crec que és molt important mamar de les pròpies fonts, perquè és això, la tradició. És evident que ara tenim la sort de poder mamar d’altres tradicions, cosa que Verdaguer, pràcticament, no va poder fer. A la seva època, l’accés a altres literatures era més limitat. Ara, en canvi, si vols llegir un poeta anglès que acaba de sortir, el demanes per internet i de seguida tens el llibre a casa! O l’hi trobes penjat! Aquesta facilitat és fantàstica, sempre que no oblidis l’arrel pròpia. Perquè la poesia es fa amb paraules, no amb idees. I les paraules, si han de ser emocionants, no poden ser com les que fem servir per anar a comprar el pa, per exemple. Han de ser elaborades, i en un sentit de tradició. Quan vull passar-m’ho bé llegint poesia, sempre torno a Guerau de Liost, a Carner, a Verdaguer, a Foix, a Riba, i a pocs més. Això no vol dir que d’altres poetes no et puguin aportar coses, però amb l’edat et tornes més selecte, més llepafils. Però suposo que és llei de vida. D’allò més natural.

Cançons de la lluna al barret’ és el teu primer llibre de poemes seriós, segons el teu pròleg a ‘Juvenília’.

Més que seriós, construït. Un llibre muntat, no un recull d’al·luvió. En aquest sentit és un llibre pensat, amb una coherència, una unitat estilística. Sí, és el meu primer llibre de poesia, doncs.

El retorn a la cançó, a la rima i a l’estrofa era un tema de debat, en els anys que vas escriure el llibre? Hi havia alguna mena de programa sobre aquest aspecte?

No, no. Bé, per a mi sí que ho va ser, una mena de programa. Però no va ser una cosa generacional. La colla de què et parlava, com que estàvem enlluernats per aquella poesia que havíem descobert, per aquells autors que ens havien amagat fins llavors, vam començar a escriure amb passió d’una manera que, al final, només enteníem nosaltres. Era tan abrupta, tan abstrusa, tan estranya, que no es podia compartir. Ja no ens importava, que ens entenguessin. Llavors anàvem a fer recitals, llegíem els poemes i resultava que no dèiem res a la gent. Això em va començar a fer ballar el cap. Sabia que havíem descobert un món, però també que no ens el podíem quedar per a nosaltres. Escrivíem per a la gent, això ho tenia molt clar. Així, el llibre de cançons va ser un intent premeditat de buscar una  manera d’arribar a un públic més extens, a través d’un gènere que tingués una circulació diferent, i també una capacitat de comunicació diferent. Com que, en aquella època, la cançó encara estava ben viva, vaig pensar que escriure cançons podia ser una manera de fer poesia moderna, amb imatgeria i llengua actuals, però rica i, sobretot, accessible, sense fer simple neopopularisme. I, de fet, tot el llibre està musicat, per compositors diversos. O sigui que ha fet la funció que li demanava, que era fer arribar la poesia a un públic que havíem oblidat. Havíem arribat a un punt que fèiem el ridícul: escrivíem uns sonets perfectes, sí, però ja no sabíem on ens portava, aquell camí. Cal pensar que la paraula, al contrari que la música, està basada en la semàntica. No pots forçar les coses, ni oblidar que, en el teu text, algú espera trobar-hi un agafador. Així, vaig muntar Cançons de la lluna al barret pensant en la generació dels meus avis; la meva àvia valenciana, que era molt xerraire i sabia moltes històries i acudits de la seva terra, era analfabeta però, en canvi, tenia una cultura tradicional molt viva. Aquesta generació encara tenia cançons per a tot: per ballar, per treballar, per enamorar, per jugar, cançons de bressol… Llavors, premeditadament vaig organitzar el llibre com un itinerari vital.

Què has perseguit, durant aquests anys, amb la teva poesia?

No sé exactament què persegueixo. Sé que em fascinen les paraules, com a creació humana fonamental, i que necessito grapejar-les. Necessito l’emoció que poden desfermar. No crec en una emoció externa de la poesia, sinó en l’emoció estètica, que surt de les paraules mateixes. No m’agrada la poesia que confia en l’emoció de fora del text. No, l’emoció surt d’allà dins, de la combinació de paraules que has teixit. El que busco és remenar les paraules i fer-ne brollar l’espurna. Hi ha hagut èpoques que no he escrit, una mica decebut per les maneres de fer que s’han anat imposant. Aleshores he traduït molt. He traduït poesia perquè això em permet despertar aquella flama que he percebut en un altre autor. La paraula sempre m’ha fascinat, des de petit. Recordo que ja em fixava en com parlaven els companys de l’escola. Si algun deia una paraula que jo no sentia a casa, em cridava molt l’atenció. I a això hi ha anat aparellat el gust per la música, que també em ve de sempre. Perquè em fascina el so de la paraula, la seva sensualitat. En Pinyol tenia un coneixement de les paraules mecànic, que m’inquietava. Semblava que volia conèixer com més paraules estranyes, millor. Però no és això: a mi m’agrada que les paraules despertin la potencialitat que porten, que no es percep en l’ús diari que en fem, que és rutinari. Els grans autors són els que saben fer això, tant en prosa com en poesia. Pel que fa a la prosa, sóc un enamorat d’en Ruyra. Era una mena de mag. La manera com utilitza les paraules els dóna tota una nova vida. És un fet molt subtil, sobre el qual m’agradaria escriure algun dia. Aconsegueix que les coses més senzilles semblin importantíssimes.

Per a què serveix, la poesia?

De servir, pràcticament no serveix per a res. No salva el món, no serveix per menjar, no soluciona les coses pràctiques. Però sí que té utilitat. A vegades, quan vaig a visitar els instituts, em pregunten què vull fer, amb la meva poesia. Jo els dic que m’agradaria que es pogués dir que he estat un poeta útil. O sigui que sí que hi crec, en la utilitat de la poesia. Però definir aquesta utilitat se’m fa difícil. Potser és arribar a la intimitat amb les paraules, que permet una comunicació que va molt més enllà del que ens permeten les paraules de cada dia. Als estudiants, els explico que la llengua que tenim en el diccionari és la que serveix per viure quotidianament. Però com que generalitza, no preveu les emocions personals. I les emocions sempre es produeixen en l’estat particular de la persona. Si vols comunicar-les, has de recórrer a una personalització de la llengua. I això és el llenguatge poètic. Així, és evident que la poesia serveix, i la prova d’això és que totes les cultures l’han desenvolupat. Els humans necessitem els llenguatges de l’emoció.

Has tingut una relació intensa amb les altres arts, especialment amb la música i la pintura.

Sobretot, amb la música. La meva relació amb artistes plàstics ha estat molt menor, comparada amb l’altra. Però sí que tinc amics pintors, i escultors. A l’hora d’escriure sobre aspectes que m’interessen o que m’han demanat, m’he abocat molt més a la música. Perquè jo sóc sobretot d’orella, no d’ull. El meu sentit principal és l’orella.

Quines forces comunes creus que governen la poesia i la música?

El fet mateix que van néixer juntes és prou significatiu. La primera manera que tenim per personalitzar les paraules (aquestes paraules del diccionari, que són universals) és posant-los música. Quan diem una paraula amb la nostra veu ja hi estem posant música. Hi posem el nostre timbre, el nostre to, la nostra manera d’enunciar-la. Aquesta mica de música ja l’està personalitzant. Però quan l’acabes de personalitzar és quan afines més, quan hi poses melodia i efectes especials, perquè el que diguis tingui un resultat emocional diferent. De fet, amb la música, l’entonació, amb què dius les paraules, en pots modificar el significat. El pots canviar de dalt a baix. Així, la primera eina que tenim, la més antiga, és la música. Per això el primer gènere que neix és el poètic, perquè no cal saber escriure. Només cal saber cantar, o declamar. Posar-hi so, al capdavall. Música i poesia neixen juntes, i per això en tots dos casos parlem de ritme i de mètrica. M’hauria agradat molt, ser músic. Em vaig començar a aficionar a la música quan van aparèixer els primers LP, que el meu pare portava a casa: Txaikovski, Beethoven, Mozart… i jo m’hi vaig enganxar com una llagasta! Amb tretze anys, ja parlava sobre simfonies de Beethoven amb els mestres de l’escola del Clot. Als disset anys era un fanàtic de Béla Bartók. En aquella època, encara sonava a revolucionari. I Schönberg, que em va agradar de seguida. Stravinsky em fascinava. Aquests em van arrossegar i vaig començar a escoltar de tot: música de totes les èpoques, moltes tradicions musicals: de l’Índia, del Japó, de la Xina, de l’Iran… m’agrada remenar-ho, tot això. I la tradició culta occidental, que l’he escoltada tota, d’una manera gairebé obsessiva.

Què et va portar a la traducció?

La primera vegada que recordo que conscientment em vaig posar a traduir un poema va ser quan anava als jesuïtes del carrer de Casp, tot fent el batxillerat superior. Al llibre de lectura de francès hi havia un poema de Prévert, «Pour faire le portrait d’un oiseau». M’agradava molt, però a casa ningú no sabia francès. No el podia compartir. El vaig traduir, per mirar de provocar en els de casa el mateix efecte que havia tingut en mi. I, durant la mateixa època, vaig descobrir la traducció literària amb L’Odissea d’en Riba. Allò va ser una revelació. L’Alfred Badia ens la feia llegir en veu alta, i ens ho passàvem molt bé. Així vaig descobrir que la traducció era també literatura, que no la podia fer qualsevol. I sempre em va quedar aquest gust per provar de traduir. En aquell moment vaig traduir poca cosa, però amb els anys hi vaig agafar molt gust. En èpoques que no no acabava de saber com escriure les meves coses, feia sortir la necessitat de grapejar paraules per aquesta altra banda. Al cap dels anys he traduït milers de versos.

En quina mesura són diferents la traducció de poesia i la de prosa?

És una qüestió de grau. El llenguatge poètic del novel·lista és menys tensat que el del poeta, i això també passa en la traducció. Traduir poesia et demana una concentració de treball diferent de la de prosa. És clar que depèn de la prosa que sigui. Si et poses a traduir Joyce o un altre foll d’aquests tindràs una bona feinada! Per a mi, va ser més fàcil traduir el Bartleby de Melville o la Moll Flanders de Defoe que no fer-ho amb Petrarca o Shakespeare. Però, malgrat tot, la manera de traduir és la mateixa. Sempre cal pensar: aquest autor, què em demana? No t’has d’imposar mai damunt l’autor. Et cal ser prou flexible per deixar que mani l’altre.

Com va anar la teva decisió de deixar la docència universitària i començar la carrera d’escriptor professional?

M’acostava al quaranta anys. I es veu que a aquesta edat hem de fer una crisi. Suposo que va ser això. Al 1991 ja vaig demanar un permís de la universitat, sense sou. Ni faria classes, ni cobraria. O sigui que em vaig llançar al buit. I per què? Perquè m’adonava que seguir la carrera acadèmica i la d’escriptor alhora m’estava ofegant. Ja no tenia les mateixes forces de quan era jove, i vaig pensar que la vida només era una, que calia triar entre una cosa o l’altra. I tenia claríssim quina era la meva. Em vaig dedicar a l’ensenyament per servei, perquè el país ho demanava. Simplement per això. Però cal afegir-hi que no trobo disgust a ensenyar, a compartir allò que m’agrada. Quan m’han demanat conferències, les he fet de molt bon grat, sobretot quan hi he trobat gent ben disposada. De la universitat, el que enyoro més són els estudiants, molt més que no pas els col·legues. Enyoro la vitalitat de la joventut, que et retroalimenta. En definitiva, no volia que la feina, només perquè em donava de menjar, acabés ofegant el que de debò m’interessava i sabia fer. I per això vaig dir prou.

La vella aspiració de Carner, la de la professionalització de l’intel·lectual, s’ha acomplert en tu?

Home, des de llavors he viscut de les meves lletres. Ara mateix, amb prou feines, com et pots imaginar. Quan vaig prendre la decisió ja no tenia deutes. Havia acabat de pagar aquesta casa, i ja estava tranquil en aquest aspecte. I al capdavall m’he pogut mantenir i pujar dues criatures només amb la feina intel·lectual. Això vol dir tenir diversos fronts oberts: m’han donat feina els músics, la gent del teatre, el món editorial, la literatura infantil, les escoles. Això m’ha permès de no haver d’anar a buscar feina. Quan no em cridava l’un, em cridava l’altre. Ara la situació s’ha posat fatal, és clar, i m’arriba molt poca feina. L’he d’anar a buscar, en les condicions que siguin. A casa em diuen que per què no torno a la universitat, però allà no m’esperen amb els braços oberts, naturalment. Si s’estan traient de sobre tots els professors associats! A més, no em ve de gust haver-me de reciclar a les modes metodològiques que toquin ara. És un món de taurons, l’acadèmic, i en aquest sentit no l’enyoro gens. Em faria molta mandra.

Quina importància ha tingut la Teia Sabater en la teva vida d’escriptor?

Bàsicament, que m’ha fet costat. No s’ha dedicat mai a escriure, però em llegeix, i d’ençà que és bibliotecària m’ha buscat i trobat molts dels llibres que he necessitat. I sempre m’ha fet costat a l’hora de resoldre problemes domèstics diaris. Com que ella em fa el favor d’ocupar-se de la intendència bàsica, jo em puc dedicar més intensament a la meva feina. Però, de fet, no hi ha hagut una complicitat intel·lectual que afecti la meva evolució com a escriptor. Quan ens vam conèixer, érem dues persones d’entorns diferents. Hi havia punts de contacte, és clar, perquè ella es dedicava al teatre, a Vic. Ens vam conèixer per aquest motiu. Però després ho va abandonar per venir a viure a Castellar, a fer de mestra. I després va anar a parar a la biblioteca. O sigui, que no va ser el contacte de dos mons intel·lectuals que es trobessin, sinó el de dues persones que s’atreien i s’estimaven. La seva aportació més important a la meva feina d’escriptor, doncs, ha estat la companyia, l’afecte i les múltiples ajudes de cada dia, cosa que no és pas cap bagatel·la.

No ha estat una musa?

Home, és clar. Però això és un altre tema. A la meva obra hi apareix molt sovint. Sobretot en poemes. Allò que et fa escriure és el que veus, el que vius, els que tens a la vora, aquells que estimes i t’estimen. La Teia apareix a molts llibres, a vegades amb el nom i tot, com la Sabatera de Sant Pere de Torelló. És clar, ha format part essencial de la meva vida durant trenta-cinc anys. Hem aixecat junts una família. No són bromes.

Ens pot explicar com va començar l’aventura de la revista Artilletres? Com vas conèixer en Josep Ramon Recordà?

En Recordà, el vaig conèixer de seguida que vam arribar a Castellar. Ell tenia aficions lectores i literàries, tot i que encara estava començant, en aquell temps de primers estudis. Però ja tenia molta inquietud. Em va venir a veure ben aviat, i em va demanar de col·laborar a la revista que projectava. De seguida m’hi vaig avenir, i em sembla que només hi ha un número on no hi hagi cap text meu. Sempre el vaig ajudar a tirar endavant, com a col·laborador literari.

Hi havia un consell de redacció?

No, era només ell, de fet. Per això, quan ell se n’ha cansat, s’ha acabat. És una llàstima. Potser ha estat una empresa massa personal per sobreviure al fundador, però té molt de mèrit, tots els anys que ha durat la revista. La llàstima és que ningú s’hagi apuntat a seguir-la. Tenia subscriptors fora del poble i tot. Quan jo enviava les separates fora de Castellar, la gent es quedava molt parada que en aquell poble es fes allò.

Com definiries la vida cultural de Castellar del Vallès?

No és que n’hi hagi menys, ara, però s’han anat morint vaques sagrades de la vida cultural castellarenca, sobretot pintors de prestigi. Al mateix temps, però, gent com l’Anton Carbonell i altres professors dels instituts han format literàriament molts castellarencs. O sigui que no es pot dir que hagi disminuït la vida cultural. És diferent, però no n’hi ha pas menys. Ara, potser sí que caldria coordinar-la una mica més. Perquè hi ha molta gent interessant, i molta gent que sap fer coses. Però com que Castellar no els dóna palestra, la gent no els coneix. Jo sempre he treballat molt més per a Barcelona que no pas per a Castellar, tot i que val a dir que això respon a una qüestió econòmica, és clar. Encara falta una ment guia que ho posi tot en solfa, o que sàpiga ajuntar forces i fer-les visibles.

Com valores la divulgació que es fa actualment de la poesia?

No m’agraden els festivals de poesia, per exemple. Els trobo una flor de les que no fan estiu. Hauria de ser una feina més continuada, més de formiga. Això la faria menys brillant, és clar. És molt bonic, sortir a l’escenari, fer una performance i que t’aplaudeixin, però després hi ha gent que no vol dedicar-se a una feina més pacient i elaborada. És menys vistós, però és el que ens caldria!

Pel que fa a la divulgació, la meva experiència ha estat sobretot en escoles i instituts, a través de la Institució de les Lletres Catalanes. És clar que hi deixes un rastre, però la sensació que te n’emportes és molt ambigua. Hi ha mestres que ho treballen molt, perquè ho senten, i en aquests casos és segur que hi deixes petjada, amb la teva visita. És una feina que caldria fer molt més per la base, i no pas com a cosa vistosa, des de dalt. Per exemple, una antologia com Poesies amb suc es va vendre com el pa calent, perquè els mestres necessitaven de feia anys un recull de poesia infantil. Així doncs, com és que tota aquesta gent que fa divulgació no l’havia fet fins llavors? Això és el que trobo a faltar. Algú que pensi en allò que exactament ens fa falta.

Estem perdent una mica el temps? Pensem massa en grans idees com Catalunya o independència, i menystenim el dia a dia?

Potser sí. Però, és clar, una cosa no treu l’altra! Hauríem de poder veure les dues coses. És evident que hem d’anar cap a la independència, perquè el que tenim no s’aguanta per enlloc. Però si pensem coses com «ara farem un estat» no hem d’oblidar que cal començar per sota: cal tenir gent preparada; sense anar més lluny, el nivell de competència lingüística està per terra. Com pujarà, la mainada? La primera feina a fer és aquesta, la de base. I amb la poesia, igual. Cal que els nens se la trobin a l’escola, un fet que abans era d’allò més normal. Els mestres se sabien poemes de memòria, i moltes vegades començaven la classe de ciències o de matemàtiques recitant-ne un. Ara és impensable. Cal picar molta pedra, en aquest sentit.

La gent aprecia la poesia, molt més del que puguem pensar. Vénen als recitals a escoltar-la, i se’n van engrescats. Hem inventat la poesia perquè la necessitàvem. La gent continua trobant aquesta utilitat de què et parlava. En canvi, un sol festival, amb deu poetes, tots de cop, no fa cap servei. Es fa només de cara a la galeria.

Què estàs preparant? En què treballes, actualment?

Pel que fa a obra meva, estic escrivint un llibre de limericks satírics. Em faig passar la mala llet escrivint sobre personatges de la vida pública. És una petita venjança de la vida diària. Ara en tinc una cinquantena, no gaires. Alguns d’aquests, menys satírics, tenen temes literaris: Llull, March, Maragall, Verdaguer, Ruyra, Carner… Em diverteixo.

Pel que fa a la poesia lírica, estic fent créixer un llibre espars que contindrà molts dels textos que apareixen a Fantasies, variacions i fuga. Aquest volum d’El Bordiol va ser fet expressament a requeriment de l’editor, en Jordi Sarrate. No tenia cap llibre breu en aquell moment, i vaig recollir tot de textos que tenien en comú que eren cantables, i també d’altres que eren respostes a la tradició, als autors que m’han fet. Aquesta s’ha convertit en una línia bàsica, una mica per subratllar que tots som fills d’una tradició, o d’unes tradicions. És a dir, que no sortim del no-res. Hi ha una voluntat molt clara de marcar les filiacions. Aquest nou llibre, que serà més extens, contindrà també textos més meus, més íntims. No sé quan l’acabaré, ni quan sortirà. Tampoc tinc cap pressa, perquè tinc la sensació que allò que en diem el mercat no ho espera, no ho necessita. De fet, ara, un llibre de poesia és una nosa, per a un editor.

Aturem la gravadora i fem algunes fotos. En Miquel dedica un dels seus llibres als companys de Quadern, i fem un volt pel seu jardí. Ens mengem unes quantes prunes de la prunera que hi té i, després de xerrar una bona estona de música i de fer safareig poètic, ens acomiadem del poeta i agafem un altre cop la carretera cap a casa, tot cavil·lant sobre l’homenatge que preparem a Castellar per celebrar els seixanta anys d’un dels escriptors més enfeinats que hem tingut a casa. També dels més discrets.

Blog d’Òscar Rocabert: Crits escrits

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació