Mercedes Castro: “Sempre hi ha històries que ens atravessen”

24.10.2012

En el marc del III Festival de Narració Oral de Barcelona, Munt de Mots, vam tenir l’ocasió de parlar amb Mercedes Castro, encantadora contacontes que ha creuat l’Atlàntic per arribar a Barcelona amb una maleta carregada d’històries d’aquelles que no se les emporta el vent.  Amb el Teatre Romea d’escenari de fons, aquesta costa-riquenya de paraula fàcil conversa amb nosaltres sobre l’injust tracte de la narrativa oral com un art menor, de les possibilitats de treballar en el que t’apassiona i com es fa per connectar amb el públic. Avui dimecres 24 d’octubre explicarà contes al Centre Cívic La Sedeta (17h).

 

Mercedes Castro

 

 

 

Quan se’ns parla de narració, sempre ens ve al cap el món dels llibres. Indiscutiblement va lligat a la teva obra, però… Podria explicar-nos, a nosaltres que som neòfits, en què es distingeix la seva vocació oral a l’estrictament literària?

Està fet des de la paraula escrita, succeeix en el moment, és viu, és màgic, és una història a viva veu, ho fa diferent, prenem material literari però ho transformem.

Una de les característiques de la narració oral és la seva força per transmetre el significat de les paraules. En aquesta edició del Munt de Mots s’aborden lectures en altres llengües, algunes fins i tot en la pròpia de pobles indígenes llatinoamericans. Quin és la clau per a fer arribar al públic, més enllà de la traducció, la força del llenguatge?

L’emoció que et dóna, com et toquen aquelles paraules, t’han de sorprendre, emocionar, encara que tinguis un conte planejat és un fet tan viu… encara que ho repeteixis diverses vegades és una cosa única, es produeix un intercanvi d’emocions que transcendeix, que es torna visceral. No hi ha una quarta paret, ets vulnerable. És un art nu, que emociona, és un anar i venir, hi ha feedback encara que hi hagi una estructura, encara que estigui organitzat, escollir l’obra és ja una feina. Depèn també de com et trobes. Si veig que l’energia no va amb aquest conte, ho canvio, improvisadament.

Està molt relacionat amb las meves recerques, la meva vulnerabilitat sincera. El meu últim conte és de producció pròpia, part d’un personatge, ho evoco en altres espais, altres imatges segons el que he rebut i la intervenció del públic.

Per a una “tica” com tu, com perceps la musicalitat del català en els espectacles del Munt de Mots i com captes aquesta força abans comentada?

És molt musical… a Llatinoamèrica vam conèixer el català a través de la música d’en Serrat… és una música que entra amb molta força… m’agradaria plantejar-me el repte de poder narrar en català en algun moment… cada idioma té la força de la història que ho envolta i en el cas del català això és indubtable.

En diverses representacions teves destaques la teva faceta d’actriu. Què impregnes d’aquesta professió en les teves narracions? Quines són les teves tècniques? Què hi ha d’improvisació?

El que em marca la faceta d’actriu són els coneixements que donen els estudis d’interpretació. És com ordenar l’espai escènic, organitzar una narració des de les tabula rasa, encara que és molt més visceral. És una feina de molt entrenament que es veu poèticament, és un art en majúscules. A l’Amèrica Llatina els “sabanero” els veus i són poesia viva, pura, encara que no hagin estudiat artísticament ho és. Encara que d’altra banda no és el mateix estar aquí parlant tranquil·lament amb tu, que fer-ho davant d’un públic al que, en algun moment hauràs d’encisar amb la teva tècnica. M’agradaria ser més sincera amb el públic en aquest aspecte, vull treure el meu clown, l’Efímera (el personatge que acostuma a interpretar). M’encanta el fet d’haver de jugar amb l’error, encara que en aquest tipus de representacions no existeix l’error, sinó una paraula amb la qual s’ha de jugar més.

Mots o performances?

Hi ha espectacles, com un que faig amb una maleta, on existeixen elements de deliri que et permeten jugar, en aquest cas amb les “chunches” (coses velles en llengua costa-riquenya), fer poesia amb la senzillesa, creiem que necessitem estructures i això és una oda a la senzillesa. És més performance per jugar amb l’objecte, però no ho definiria així.

Cultura o espectacle?

Acostament al públic, un art i d’altra banda una feina. Tampoc és qüestió d’una definició tancada… Per exemple, en les meves obres faig un reconeixement a l’oralitat maia, rescates aquesta part cultural, en fas homenatge, ho tractes com una fita i això serveix com un innegable valor cultural.

Com et presentes laboralment i artísticament?

Com una conta contes… molt millor que narradora oral. De tota manera “cuentera” té un to més romàntic… al cap i a la fi vivim del conte.

Com t’ha influït el teu caràcter costa-riqueny, aquesta passió llatina per divulgar les arrels, en el teu treball com a narradora?

La meva alegria. El meu país és alegre, senzill, l’emoció de compartir. És un pretext per a reunir-se i conversar.

Quins són els teus referents narratius?

Si hagués de dir un sol nom seria Moisés Mendelevicz, però jo era ja narradora des de ben petita. Quan em sentia sola ja explicava contes. Els meus pares han estat sempre molt ocupats i em donaven llibres, discs de Disney perquè m’entretingués… i després vaig treballar buscant la meva improvisació. És una cerca que mai acaba.

Quines són les teves expectatives en la professió?

Seguir vivint del conte, diversificar el contacte amb els personatges, treballar amb històries de vides senzilles. Aprofundir en el clown, sense guions… Tot necessita el seu entrenament… treballar l’atenció, escoltar.

Què és el més satisfactori del teu treball?

L’aplaudiment final, però també veure que hi ha hagut una rebuda, una complicitat, una comprensió… en definitiva veure com el públic ha viatjat amb mi durant la narració.

Aprofita aquest mitjà d’altaveu. Quin missatge t’agradaria difondre?

Tant de bo se segueixin obrint espais com el Munt de Mots… vivim temps durs i es necessita més que mai la paraula. Hi ha poques oportunitats d’escoltar-nos, mirar-nos… les institucions han d’involucrar-s’hi, ja que és un dret el poder explicar històries, no tan sols com a ofici, sinó com a persones. La paraula és un dret i cal evitar que mori.

Si parlem de política cultural… s’inverteix en arxivística, en preservació de la memòria històrica-cultural… Creus que es destinen prou esforços a la difusió oral?

A Costa Rica hi ha hagut un esforç per intentar reunir els mitjans i fer-ho possible. Hi ha festivals, ens donen un escenari… cosa abans impensable. Ens hem barallat per això, amb perseverança, i el mateix públic ho ha fet possible. No actuem tant en teatres, però si en cases de cultura, biblioteques, centre comercials…

I per acabar?

Sempre, sempre hi ha històries que ens atravessen, cal que en trobem alguna que ens porti a algun lloc, que hi hagi l’oportunitat de transitar-les, de viure aquesta màgia.