Mazoni: “Tot el que faig és per donar vida a les meves cançons”

‘Sacrifiqueu la princesa’ és el nou treball de Mazoni, un disc on l’essència de les composicions de Jaume Pla es barregen amb un nou paradigma electrònic. A pesar dels canvis que experimenta el disc en relació a la seva ja dilatada carrera, no sembla que el caràcter tranquil de Pla hagi variat gaire.

‘Sacrifiqueu la princesa’ és el nou treball de Mazoni, un disc on l’essència de les composicions de Jaume Pla es barregen amb un nou paradigma electrònic. A pesar dels  canvis que experimenta el disc en relació a la seva ja dilatada carrera, amb 6 àlbums d’estudi a l’esquena, no sembla que el caràcter tranquil de Pla hagi variat gaire. Quedem per prendre alguna cosa a un bar prop de Gràcia, a tocar de la seu de Bankrobber, la discogràfica amb qui publica el seu nou àlbum. Amb seny, claredat i senzillesa, m’explica què l’ha portat a firmar un treball com aquest, i ens queda temps per repassar la seva opinió sobre temes com la indústria musical o el moment dolç que viu la música en català.

Com estàs aquests dies? Nerviós per la publicació de l’àlbum?

Vam llençar el disc el 7 de gener i ara estem fent promo fins al 21 de gener, quan sortira l’LP sencer. I ara amb moltes ganes que surti el disc i amb ganes sobretot que comencin els directes el mes que ve, el 21 de febrer. Després de 3 anys sense treure disc estic bastant il·lusionat.

Què podem esperar de ‘Sacrifiquem la princesa’? Hi ha un canvi d’estil evident en comparació amb els altres treballs, però segueix havent-hi el Mazoni que coneixem, no?

Sí, jo crec que es noten les dues coses a parts iguals. El canvi és evident, però també és evident que encara és Mazoni. I no crec que una part guanyi per sobre l’altra. Suposo que pot agradar tant a la gent que espera un canvi com a la gent que segueix a Mazoni. El que més he conservat són les estructures, les melodies, les lletres i la veu. El que ha canviat és la instrumentalització: les guitarres han perdut molt pes, són molt puntuals. El pes el porten ara els sintetitzadors i els ritmes electrònics.

El que conserves ho has conservat perfectament o també ha experimentat canvi?

Jo crec que a nivell de lletres i melodies és bastant similar. És clar que cada època té el seu moment i crees unes melodies o unes altres, però no hi veig un trencament sinó una continuïtat.

Què t’ha portat a aquest canvi?

Sobretot aprendre. La curiositat és el que em mou més i el que regeix la meva carrera. Si no hi ha curiositat i una intenció d’aprendre no té sentit publicar un disc: ja en porto uns quants i publicar per publlicar no m’agrada. Vaig decidir carregar-me la guitarra rítmica que m’ha acompanyat a tots els discs i donava suport als meus temes, per aprendre una sèrie de coses noves, escoltar una sèrie de grups i fer un treball on sens dubte he après molt.

Sens dubte has arriscat, perquè deixar les guitarres, que és on estàs còmode i apostar per un nou món de sintetitzadors sembla força arriscat. Com creus que el teu públic normal acceptarà aquest canvi?

Espero que bé (riu).  Crec que les cançons són bastant accessibles tot i el canvi cap a l’electrònica. Són molt cap a fora. Així com l’últim disc, ‘Fins que la mort ens separi’, era cap a dins, molt més íntim i una mica fosc, aquest disc mira cap a fora: hi ha lletres que parteixen d’una situació adversa però el punt de fuga és l’esperança, l’optimisme.

El canvi d’estil implica noves influències. A qui devem aquests canvis?

He estat escoltant grups de l’últim any, o dels últims dos anys, cosa que jo no havia fet mai. Sempre m’havia refugiat en els clàssics dels 60, els 70 i els 80, i aquest cop vaig decidir fer una mica d’investigació per aprendre de les coses que estan succeint ara. Vaig escoltar sobretot Beach House, Metronomy, St. Vincent, Grizzly Bear, Chromatics… Grups de fora que no utilitzen massa la guitarra. M’interessava molt aprendre això, com crear música sense dependre de la guitarra.

Com ha sigut, sense la guitarra, el procés creatiu? Potser no estaves acostumat a moure’t en el món dels sintetitzadors, has necessitat ajuda de professionals del sector o has après pel teu compte?

Sóc bastant autodidacta, m’agrada dedicar temps a aprendre pel meu compte. Si tinc una motivació ja hi dedico forces hores. M’he ajudat de la guitarra en un primer moment, a l’hora de generar la cançó i per acompanyar la lletra, perquè tingués una estructura mínima, i a partir d’aquí l’he abandonat. La guitarra m’ha servit en ela primer pas: tens quatre espais i els vols lligar, per mi és fàcil lligar-los amb guitarra. Un cop tenia aquestes quatre parets, podia posar-m’hi amb els sintetitzadors.

A nivell líric, quines són les temàtiques que més destacaries d’aquest nou àlbum?

Contràriament al moment que estem apassant, molt convuls a nivell social i econòmic, a mi m’han sortit cançons sobre relacions personals.  No puc decidir-ho jo, des que tinc 14 anys i faig cançons ha sigut la meva via d’escapament. Transformar en alguna cosa útil les idees que tinc al cap. No puc asseure’m i dir: “ara faré cinc cançons sobre un moviment social o sobre les hipoteques”. Si no em surt és absurd que ho provi, seria fals.

O sigui, no seus davant el full en blanc. Esperes que la idea et vingui al cap i és llavors quan comences a treballar.

Exacte. Normalment quan acabo un disc passa bastant temps fins que no escric res. Com tothom, tinc vàries idees al dia. Aquestes idees, sense escriure-les, algunes s’han oblidat i altres s’han quedat. A partir d’aquestes últimes, si s’aguanten 4 o 5 mesos, és el moment d’escriure sobre elles. Per exemple l’últim disc tractava molt sobre la mort, que era un tema que durant aquella època em venia molt al cap. Aquest nou disc tracta molt les relacions personals, però des de tots els prismes: enamorament, sentiment de pèrdua, odi, eufòria d’estar enamorat… Des de l’estudi, des de mirar-s’ho des de lluny. Des de totes les mirades possibles tractar la relació, que en principi pot ser amorosa però també les lletres poden ser vàlides per l’amistat per exemple, per què no tracto la quotidianitat amorosa: parlo més de sentiments, i aquests són extrapolables.

Veig que penses molt les lletres i li dónes moltes voltes. Deu ser bastant important per tu. Ho és més que la música en sí, o a parts iguals?

De fet, no m’agrada gens (riu). Entenc que m’ho diguis, però en un món ideal m’agradaria que la lletra em sortís amb 5 minuts i poder dedicar el 90% del temps a la música, per què a mi realment el que m’agrada és la música. El que passa és que a l’hora de cantar necessito cantar coses que mes les cregui. I això em costa molt, així que hi dedico molt de temps. En realitat no ho gaudeixo tant com la música. No puc cantar coses amb les quals no em senti a gust, i per tant intento polir i treballar les lletres.

Imagina’t que algú no ha sentit a parlar mai de Mazoni, i et pregunta què i com és Mazoni. Què respons?

Mazoni sobretot són cançons. Tot el que faig és per donar vida a les meves cançons: tocar, gravar, produir, tocar en directe… tot és per donar vida a les cançons. Dins d’aquestes cançons, Mazoni és una mirada oberta que intenta englobar-ho tot i aprendre de tot.

Ens presentes el teu setè treball d’estudi i portes 20 anys fent música. Si mires en perspectiva, canviaries alguna cosa? Per exemple,faries el pas a l’electrònica abans?

No, això no. Considero que en una carrera llarga tothom fa una mica de tot. La gent que comença en l’electrònica acaba posant instruments acústics o elèctrics quan a principi no ho feien, com Depeche Mode, i als que venim del rock també ens agrada posar cullerada en aquest tema. Crec que és un cicle. A nivell de carrera, el que canviaria és poder dedicar-m’hi més durant l’edat dels 20 als 30, que va ser una època bastant dura per mi pel que fa a feina, doncs estava a Holland Park i més enllà de dos discs no vam fer massa més. Vaig començar a tenir ressò cap als 28, i per un músic és una mica tard, però hem intentat recuperar el temps.

Seguiràs en aquesta línia que encetes ara? Neil Young va experimentar amb l’electrònica als 80, però va acabar tornant a la guitarra. Com ho veus tu?

Per exemple a l’anterior disc m’ho vaig passar molt bé fent-lo però a l’hora de tocar-lo en directe em sentia incòmode, per les temàtiques fosques que tocava, així que per aquest nou treball he intentat canviar el panorama. Així que el que faci més endavant dependrà de com em senti d’aquí a un any, i és complicat respondre’t ara. En tot cas, les guitarres tornaran algun dia. No les he deixat perquè no m’agradin, sinó per aprendre coses noves.

A la nova gira hauràs de modificar el format per donar a l’espectador la mateixa experiència que obtè a l’àlbum.

Sí.

Això et portarà problemes?

Problemes no ho sé, però feina sí (riu). Ara mateix estem assajant intensament, i tot és nou. Erem un quintet, i ara som un quartet, hi ha canvis en aquest sentit. També hi ha canvis en els instruments, perquè jo tocaré més aviat el teclat i no tant la guitarra. La bateria serà electrònica, són coses que han d’encaixar. A més, les peces antigues també han d’encaixar al nou format. Hem decidit no portar instruments extra per fer temes vells, sinó que els temes vells s’han d’adequar a la nova instrumentalització. Per tant, s’han de repensar els temes.

L’evolució musical beu directament de la teva pròpia evolució personal, o és més aviat a l’inrevés?

No, jo crec que és una evolució personal la que et fa obrir les mires, tot i que és veritat que una mica es retroalimenta:  la música que escoltes influeix en la teva vida, però bàsicament passa més a l’inrevés.

Com entens el negoci de la música?

Els primers anys vaig estar molt obsessionat amb el negoci fins que als 27 vaig estar a punt de deixar-ho.  Finalment vaig decidir no preocupar-me’n gaire. O sigui, intentar que les coses vagin bé i hi hagi un moviment que faci possible anar traient discs i poder viure, però sabent que és una qüestió de circumstàncies i no pots controlar-ho tot. Ara m’està anat bé, però el dia que no  m’hi vagi tant m’ho prendré com una cosa natural, perquè és molt precari i perquè  depens molt d’agradar o no agradar, i això no té necessàriament a veure amb la qualitat, a vegades sí però a vegades no.

És una mica irònic que just en el moment que vas decidir no centrar-te en el negoci, et comencés a anar millor.

Clar, aquest és el tema (els dos riem). Sí, és que ho has dit perfecte. Com que em va començar a anar bé quan no em vaig centrar, doncs ara no m’hi vull centrar. Penso que si la cosa ha anat així, que continuï així. Intento fer els discs amb la major llibertat possible i esperant que vagi bé òbviament. Jo no sóc d’aquells que tantdebò ningú escolti el meu disc. Com més gent l’escolti millor, però partint de la base que jo he fet el disc que he volgut.

T’agrada escoltar-te a tu mateix, seure a escoltar el que vas fer fa cinc anys, per exemple?
Ho faig molt molt poc. Una vegada l’any potser. I ho faig quan estic per posar-me a fer un disc nou. L’últim cop vaig escoltar tots els discs de cop. Llavors miro què hi ha de mi que m’agrada i què no. Però ja et dic, són coses molt puntuals, no m’agrada escoltar-me. I a vegades estic a un bar i sona un tema meu i em sento molt incòmode.

Arriba Jaume Pla a casa qualsevol dia, seu a descansar, s’obre una birra i intenta relaxar-se posant una mica de música. Què sona?

Ara mateix sonaria The Knife, el doble disc que han tret (es refereix a Shaking The Habitual). Però durant tota la meva vida hauria sonat molt Neil Young, els Beatles, també Kraftwerk m’agrada molt, i Radiohead durant una època també els vaig escoltar molt. Però ara mateix sonaria The Knife o Beach House.

Parlem una mica del panorama català, que suposo que també et pregunten molt sobre el tema (el Jaume somriu i assenteix amb el cap).  Ara mateix estem en un moment dolç, tu com ho veus? T’agraden tots aquests grups com Manel o els Amics de les Arts que et sobrepassen en popularitat a pesar que porten menys anys que tu en el tema? I també grups que treuen un primer disc i ja triomfen, com hem vist que ha passat aquest últim any.

Primer de tot, no sóc un expert en el tema, però jo diria que això va per onades, i ara estem en una onada bastant crescuda que es va anar gestant a poc a poc a partir del 2004, canviant una mica el que es tenia per “música en català”. Primer surt Mishima, Roger Mas…

O Antònia Font…

Sí, Antònia Font també. Hi ha uns quants grups que sobreviuen el pas pel desert. Tot i no haver-hi molta moguda ells estaven allà, com Lax’n’Busto o Antònia Font, que serien grups que vénen d’un passat i aguanten. Però que surten nous, serien Mishima o els del segell de Bankrobber, com Guillamino, Sanjosex o Mazoni. Tots creen un canvi de paradigma que explota bestialment amb Manel.

Dius que estàvem al desert. Ara estem en un oasi o hem arribat finalment a la selva? Podem creure que d’aquí a cinc anys aquesta onada s’aturarà o això ja no baixarà?

Jo crec que tard o d’hora tornarà a baixar, això són onades. El país és petit com per absorbir tanta eufòria. A vegades ens passem, i tot és música en català i llavors de cop… Potser no passa, però ha passat. Jo he viscut des de petit el naixement del rock català dels Sopa, Sau, etc. I vaig viure també com es va aturar tot. No és descartable que d’aquí un parell d’anys parlem de dificultats. Així, jo intento no tenir massa en compte aquests corrents, i treure el millor disc possible, hi hagi un moment favorable o no. Les circumstàncies et portaran a algun lloc o a vegades no, però tu has d’intentar anar al teu ritme.

A pesar de la teva joventut, amb 7 àlbums d’estudi ets un dels veterans de l’escena. Et sents així?

Home, en qüestió de nombre de discos sí, perquè la majoria d’aquests nous grups porten 2 o 3 discs publicats com a màxim, com Manel, els Amics o la Iaia. O també aquests que amb un primer disc han arribat a llocs que a mi em va costar tres o quatre treballs. Són coses que no em treuen el son, intento fer-ho el millor possible i llavors esperar que les circumstàncies m’ajudin.

Tu fas música en català i et mous més aviat en un circuit indie. La música en català, amb un públic més minoritari que el d’altres llengües, es pot permetre tenir una escena indie? Es pot sobreviure sense triomfar a Catalunya?

Sobreviure es pot intentar. I compte, perquè estic dient “intentar sobreviure”. Imagina’t. Si vols viure bé, tirar endavant una família amb fills i no tenir cap problema, només es pot fer amb l’èxit massiu. Intentar viure de l’indie es pot, jo fa 8 anys que visc d’això, i t’has d’adaptar al que hi ha, no pots demanar més. Per tenir un èxit aclaparador aquí has d’agradar a tothom de totes les edats, i omplir sovint en un país molt petit. Qui t’ha vist a Girona potser no et ve a veure a un concert que està a 20 kilòmetres, si no és molt fan. És una lluita, però de moment es pot, potser l’any que ve et dic que no… (riu).

Per acabar: estàs promocionant ‘Sacrifiqueu la princesa’. Si vols destacar alguna cosa més sobre l’àlbum que no hem comentat, tens micròfon obert.

Tinc confiança en el directe per acabat d’explicar el que explico en el disc. A vegades passa, a mi em va passar amb ‘Ok Computer’ de Radiohead. Jo coneixia ‘The Bends’, i el vaig comparar molt amb el que hi havia, fins que no va passar un temps, que vaig veure el directe i vaig assimilar el canvi. Els discs anteriors sempre fan imánt, i el disc nou no pot desvincular-se. És amb el temps que es veu el canvi, i espero que això passi amb mi en els pròxims mesos.

Al llarg de l’entrevista m’has comentat la gira diverses vegades. T’agrada més el directe que no pas l’estudi, no? Alguna vegada has fet una gira molt llarga amb molts concerts. Serà alguna cosa així aquest cop, també?

Bé, allò va ser un experiment de fer 31 concerts seguits. Sí que és veritat que altres anys hem tocat bastant, però aquest any sembla que no serà tant així. Altres anys fèiem format banda i format acústic, per això fèiem tants concerts, però aquest cop no té massa sentit fer els acústics. Potser parlo molt dels directes perquè tinc molt de ‘mono’, perquè ara fa un any i mig que no faig concerts com a Mazoni, i això no em passava des que vaig començat en català al 2006. Sí que vaig acabar una mica cansat fa un any i mig, però ara estic recuperat i tinc moltes ganes de tornar-hi.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació