Matthew Tree: ‘La Gran Bretanya multicultural és plena d’energúmens racistes’

Avui @MatthewTree és tuitaire resident a Núvol. Durant un dia, Tree comentarà des de Twitter les notícies del digital de cultura que més li interessin. El seu timeline es podrà seguir des de la portada de Núvol.

Matthew Tree és un autor amb una llarga trajectòria. Va arribar a Barcelona amb vint anys i a poc a poc es va anar integrant de manera sorprenent en la literatura catalana. Ha participat també en la vida pública catalana des de la premsa, la ràdio i la televisió i s’ha significat amb el seu compromís per la cultura catalana. La seva popularitat l’ha convertit en un dels personatges més entranyables de Polònia. Ara acaba de publicar De fora vingueren (Columna), traducció del títol original anglès Snug, una novel·la ambientada en l’Anglaterra dels anys setanta que ha escrit en anglès i que ara publica Columna amb traducció de Jordi Cussà. Aquest diumenge serà a la Vila del Llibre de Montblanc, on conversarà amb Eduard Contijoch, Andrés Ehrenhaus (La Fuga Ediciones) i Héctor Camacho (Orciny Press) sobre les inspiracions i la responsabilitat de traduir una obra escrita. 

BERNAT PUIGTOBELLA: Matthew, ets és un escriptor molt conegut, amb una dotzena de llibres ja publicats en català. Has escrit novel·les, memòries, assajos, articles recopilats, etc., i has constituït la teva carrera literària en català, llengua que vas aprendre quan tenies vint anys. I ara et despenges amb De fora vingueren (Snug), una obra sorprenent, escrita originàriament en anglès, que ara podem llegir en català gràcies a la traducció de Jordi Cussà i l’aposta de Columna. Què t’ha empès a tornar a l’anglès aquesta vegada?

MATTHEW TREE: Bé, vaig començar a escriure en anglès, és clar (tenia 16 anys en aquell moment i Catalunya era, per a mi, una paraula sense sentit que formava part del títol d’un llibre de George Orwell), i sabia que, tant llavors com al llarg dels anys que vaig seguir escrivint només en anglès, estava escrivint malament. Quan dic «malament» vull dir, senzillament, que no havia trobat la meva veu escrita: el segell estilístic que tots els escriptors tenen. El que és pitjor, no havia descobert sobre què realment volia escriure. Estil i contingut, els ingredients essencials de gairebé qualsevol text, semblaven fora del meu abast. Les cartes de refús van començar a aflorar (les enganxava a la porta i gairebé la vaig omplir abans de marxar d’Anglaterra per sempre). Una vegada a Barcelona, ​​vaig seguir escrivint en anglès. Vaig provar diferents tipus d’històries, diferents formes d’escriure. Tot això va acabar a la bossa de les escombraries per tal que l’escombriaire la recollís (amb sort) i la triturés. Després, en una trobada casual, l’editor d’una petita impremta, el poeta Antoni Clapés, em va suggerir que escrivís alguna cosa per a ell en català (una llengua en la qual m’havia endinsat o, més aviat, en la qual havia estat endinsat quan tenia 18 o 19 anys). Tot escrivint les primeres frases, em vaig adonar que havia trobat la meva veu escrita, tot i que en una llengua «estrangera». Vaig seguir escrivint en català exclusivament durant deu anys, i durant aquest temps, gradualment, em vaig anar adonant de quin havia estat el meu problema amb la meva llengua materna, l’anglès britànic: una empremta de classe estampada indeleblement en la mateixa llengua: a diferència dels autors nord-americans, crec, els autors anglesos immediatament i, sovint sense adonar-se’n, revelen la seva classe social –o la de les veus que narren– perquè l’estructura de classes britànica està integrada en l’anglès britànic. El vocabulari, la sintaxi, etc., tot revela els orígens socials de qui escriu. I jo volia, al contrari, una eina de llenguatge lliure, flexible i mal·leable, i el català me l’ha proporcionada durant molts anys. Després, l’any 2000, vaig tenir una idea per a una novel·la en anglès. La vaig escriure en anglès i vaig descobrir que després de la disciplina de tants anys d’escriure en català, finalment havia trobat la meva veu escrita en la meva llengua materna. No obstant això, la falta de publicació de la novel·la en anglès (que va sortir en català –la meva versió– i en castellà –traduïda per una altra persona de l’original anglès–) em va desanimar – vaig haver de prendre un tipus diferent de psicofàrmac i tot – i vaig tornar a escriure en català. Després –i ja arribo al final d’aquesta resposta sense fi–, l’any 2004, tot un seguit d’idees que havia mantingut en un segon pla durant molt de temps (algunes tenien 30 anys), totes es van reunir i van formar el nucli de la novel·la que va esdevenir SNUG. Durant els sis anys següents, vaig posar tota la carn a la graella. Vaig pensar: això serà el millor que hagi escrit fins ara i si això no es publica, no es publicarà res del que escrigui en anglès. Mai!

BERNAT PUIGTOBELLA: De fora vingueren és una novel·la que et fa tornar als anys setanta, quan eres adolescent, no gaire més gran que els nens que apareixen al llibre. Aquests nens són clau en el teu intent de crear la distància correcta. Veiem a través d’ells la por i el racisme dels adults cap als negres que «ocupen» l’illa. Són persones innocents que estan confoses pel que passa al seu davant. Aquests nens ens permeten avaluar un mal que ells mateixos no poden comprendre.

MATTHEW TREE: La història està ambientada en els anys setanta per tres raons: una, la trama –que implica un lloc informal del poble– no seria creïble en un moment posterior, amb Internet, Twitter, i tot plegat; dues, era un adolescent en els anys setanta i encara recordo com es parlava llavors com si fos ahir; i tres, el racisme era molt més freqüent i en gran part es donava per fet entre els blancs anglesos en aquella època: fins i tot quan eren «antiracistes» a vegades deien i feien coses que avui en dia serien inacceptables. Ara bé, no es tracta de recrear un ambient dels setanta, no és pas cap novel·la històrica.

BERNAT PUIGTOBELLA: El racisme que retrata és tan absurd que sembla grotesc per a nosaltres avui dia, gairebé increïble. Heus aquí un exemple: «Roger posava en valor del seu mig penic: és un fet que les persones de color passen molt de temps al sol, així doncs, per què volen vacances?»

MATTHEW TREE: La majoria de les coses que els nens diuen a la novel·la són cites més o menys literals de la vida real. En els anys setanta i al principi dels vuitanta tenia una llarga llista de diferents llocs de treball on em vaig trobar amb un munt de persones molt diferents, i alguns dels comentaris racistes que vaig sentir per casualitat s’havien dit de la manera més desvergonyida possible. Per exemple, quan estava treballant a la central de reserves d’una companyia d’autobusos a Londres, dos dels inspectors es van acostar a parlar amb nosaltres. Un d’ells va explicar un «acudit»: «Per què els pakistanesos fan pudor? Per tal que els cecs també els puguin odiar.» Tant ell com les altres persones de l’habitació van esclafir a riure. L’altre inspector, al costat de l’inspector blanc, no reia pas: era pakistanès.

BERNAT PUIGTOBELLA: No obstant això, situes la història en una localitat costanera anglesa, a l’illa de Wight. És una illa provincial, per dir-ho d’alguna manera, però quan es tracta de racisme, l’Anglaterra dels anys 70 també va ser provinciana. Situes l’acció a l’illa de Wight de manera que no és tan increïble, però en realitat parles d’Anglaterra, oi?

MATTHEW TREE: Oh, sí. L’illa de Wight i, sobretot, el poble fictici de Coldwater Bay, és una petita Anglaterra aparentment alegre, amable, que perd les formes (i la seva autocomplaença) i mostra els seus punts febles i la lletjor que hi estava amagada.

BERNAT PUIGTOBELLA: Una de les teves principals preocupacions al llarg de l’obra ha estat el racisme. També has llegit molt sobre l’Holocaust i els devastadors efectes del racisme a l’Àfrica. El racisme està tan incrustat en un idioma determinat, que a vegades és difícil imaginar aquesta història escrita en qualsevol idioma que no sigui l’anglès. A Snug apareix un diari local hilarant, The Coldwater Bay Parish Press, que és molt útil al llarg de la història per mostrar la retòrica racista de l’època. Fa la impressió que has rigut molt mentre escrivies aquests fragments. Com s’ho ha manegat en Jordi Cussà per traduir aquest humor?

MATTHEW TREE: Sí, tant el llenguatge utilitzat a Parish Press, publicat per un embriac pusil·lànime de mitjana edat –que és inconscientment racista–, com l’aplicada parla racista utilitzada pel personatge del Dr. Whitebone. Ho vaig passar bé –si aquesta és l’expressió correcta, que probablement no ho és– amb tots dos. El racisme inconscient és –fins a cert punt– estrafolari (com quan l’historiador de dretes David Irving va afirmar que «Hitler va ser el millor amic dels jueus a Alemanya»). Però l’odi bàsic que hi ha rere tot racisme –i que no té límits si no són presents– és, per descomptat, increïblement lleig, i se’n parla amb molta menys freqüència.

Per començar, el Jordi té un sentit de l’humor que no dista molt del meu, de manera que va copsar els moments humorístics del text de seguida. D’altra banda, tant en les seves novel·les com en les seves traduccions, en Cussà ha demostrat prou i de sobres que és un mestre a l’hora de dominar registres lingüístics diferents. És més: fins i tot quan parla en anglès, és capaç de passar de la grolleria diguem-ne popular fins a un llenguatge gairebé shakespearià en un tres i no res. Val a dir, que la versió original anglesa és difícil precisament a causa dels diferents registres que hi ha. El Jordi els ha sabut trobar equivalents catalans versemblants, al llarg del llibre. La seva traducció – m’ho han dit certs lectors que l’han llegit fil per randa, buscant ensopegades, com si diguéssim – no grinyola enlloc.

JORDI PUNTÍ: En la recreació de la vida quotidiana de Coldwater Bay veig també un retrat moral i de costums de la societat britànica de l’època, a estones amb un rerefons crític. Fins a quin punt el racisme (obert o latent) formava part d’aquell quadre de costums? I segona pregunta: creus que avui dia l’avenç cultural (i per tant de tolerància) respon més a l’acceptació social –ja hi ha la tercera o quarta generació sorgida dels immigrants de les colònies– o a una major igualtat social?

MATTHEW TREE: Snug, el títol original de la novel·la, resumeix en una paraula la complaença, l’autosatisfacció –cultural, lingüística, nacional– que per a mi sempre ha estat una de les característiques definitòries d’Anglaterra, especialment del sud d’Anglaterra. El lloc és tan condemnadament segur de si mateix, que costa respirar. No és gens estrany que Londres esdevingués la seu de l’imperi: estaven tan segurs de si mateixos que al seu parer l’únic que havien de fer era convertir-ho tot en una extensió d’Anglaterra, perquè identificaven Anglaterra amb equitat, justícia i la manera correcta i adequada de fer les coses en general. Per descomptat, aquesta presumpció té el suport, sovint, de creences més fosques: la idea que els que no són anglesos estan equivocats, són injustos, incompetents, pudents, estúpids… La recent història colonial de l’Imperi britànic, en conseqüència, està plena de racisme: els kenyans torturats com si fossin conills de laboratori, els egipcis al Caire atropellats per camions de l’exèrcit i donats per morts… Tot això en els anys cinquanta i seixanta. I a la mateixa Anglaterra, fins a la dècada de 1980, els negres i els asiàtics van patir tot tipus de discriminació: escorcolls policials constants, insults al carrer, nens escopits a les cues del bus (per esmentar exemples que conec personalment). Què ha passat des d’aleshores? Bé, potser hi ha hagut una tendència gradual a reconèixer que els anglesos que no tenen fenotips europeus no només són tan anglesos com qualsevol altra persona, però que són una part essencial de la cultura anglesa (sempre que s’expressin en anglès, i encara més si són de classe mitjana). Sense cap dubte, Anglaterra és culturalment un lloc molt més interessant i dinàmic que fa mig segle, en gran part gràcies a l’afluència de persones de raça negra i asiàtica; però el racisme informal segueix sent generalitzat: encara tens menys possibilitats de trobar feina si ets negre, per exemple. I acaben d’aparèixer moviments visiblement racistes, com ara la English Defence League (Lliga de Defensa Anglesa). Vam tenir Moseley en els anys trenta, el National Front (Front Nacional) en els anys setanta, i ara tenim la EDL el 2013… Aquests animals semblen gestar en beines durant llargs períodes de temps, com els Lladres d’Ultracossos, i, de sobte, abans d’adonar-se’n, la Gran Bretanya «multicultural» està plena d’energúmens racistes (i els seus aliats intel·lectuals) una altra vegada. El Brexit, per cert, n’és una prova concreta. Segons dades publicades pel mateix govern britànic, els incidents racistes i xenòfobs han augmentat un 147% després del referèndum. I ja hi ha hagut un assassinat: un polonès apallissat fins a la mort per uns adolescents – per ser polonès.

JORDI PUNTÍ: La novel·la està construïda a partir de l’aternança de tres línies narratives (Diari de camp, Jo no sóc un, Jo tenia dotze anys) que a estones són cotnradictòries, i combina a més a més diversos materials narratius, com per exemple articles de diari. És, doncs, un punt de partida postmodern, que treballa amb significats múltiples i demana una participació activa del lector. Pensaves en les reaccions del lector quan escrivies?

Tendeixo a pensar en la reacció del lector quan em converteixo en el lector: durant la reescriptura. Quan escric, escric exactament el que vull escriure, ja que, si no ho faig, no és interessant per a mi, no és emocionant, ni tan sols és real per a mi, i si no és emocionant ni real per a mi, tampoc no ho serà per als altres. Després, un veu les coses que no són clares, que necessiten aclarir-se, les repeticions no desitjades, etc.: coses que òbviament s’han de corregir, tant per als lectors en general com per al lector en què t’has convertit tu mateix en reescriure. Entre aquestes coses, hi ha els problemes estructurals. Alguns lectors consideren que les trenta primeres pàgines de la novel·la són difícils perquè han d’endevinar qui està parlant, hi ha tres veus narratives diferents. Altres lectors se submergeixen en la lectura de seguida. Personalment em va semblar que la majoria dels lectors poden encaixar bé tres veus narratives. No és com si utilitzés cut-up i fold-in… Després de Joyce, Dos Passos i Burroughs –i altres escriptors «experimentals»–, tres veus narratives són força fàcils.

JORDI PUNTÍ: En quina mesura l’ús de diversos registres t’ha sigut útil a l’hora d’experimentar amb la història, amb el desenvolupament de tot el que succeirà…

MATTHEW TREE: Sabia des del principi que si hi hagués hagut un sol registre –la veu del nen de 12 anys, per exemple–, el lector no només no hagués rebut prou informació creïble sobre la història, sinó que s’hagués avorrit. Els canvis de registre hi són per tal que tothom estigui atent: el lector, l’autor i els personatges mateixos, de fet. Parles de postmodernisme. Mmm… Pot ser que hi hagi un cert aspecte postmodernista al llibre en la combinació de diferents veus i elements, però la característica que em sembla determinant de la postmodernitat –la inevitable reducció de tot a un tipus de relativisme permanent– no és present en el llibre. Tots els personatges són sincers en el que fan i diuen i pretenen ser acceptats en els seus propis termes.

MÀRIUS SERRA: A la novel·la hi surt un mitjà de comunicació bilingüe, en anglès i una llengua africana. Quin paper hi juga la llengua en el conflicte racista?

MATTHEW TREE: Els assetjadors africans utilitzen els recursos del diari (molt) local del llogaret per publicar els seus comunicats. Aquests s’imprimeixen prominentment en suahili i, al costat del suahili, com una mena d’idea d’última hora, hi ha la traducció en anglès. Aquest pretén ser un comentari, per a mi i, sobretot, per als africans, sobre la tendència, encara freqüent a Anglaterra, de pensar que l’anglès és l’única llengua real. Tant en l’època colonial com ara, existeix la idea general que si alguna cosa no està en anglès, no compta. Un petit exemple seria una pel·lícula recent ambientada a Uganda, «L’últim rei d’Escòcia». Si la veus amb subtítols per a persones sordes, veuràs que tot està subtitulat amb precisió, fins que el personatge d’Idi Amin, interpretat per Forrest Whitaker, comença a parlar suahili. Tot d’una, els subtítols indiquen: «Parla en una llengua africana». Whitaker va passar mesos aprenent suahili, però la gent que fa els subtítols no va sentir la necessitat d’identificar l’idioma. Imagini’s una pel·lícula subtitulada en què algú comença a parlar en anglès o francès i els subtítols diuen: «Parla en una llengua europea». Així doncs, l’ús del suahili en el llibre és un comentari sobre aquest tipus d’arrogància lingüística inconscient, que amb una mica de sort farà que el lector (en llengua anglesa) se senti una mica com els africans quan els anglesos es van començar a apropiar del seu territori i a parlar en una llengua incomprensible per a ells.

MÀRIUS SERRA: En la tradició literària catalana hi ha una novel·la, Paraules d’Opoton el Vell d’Avel·lí Artís-Gener, Tísner, que capgira el descobriment d’Amèrica fent que siguin els indis precolombins els que descobreixen Europa. Has volgut fer una operació similar amb aquest grup d’africans que arriben a l’illa de Wight?

MATTHEW TREE: Acabo de llegir «Opòton», en què els asteques descobreixen els espanyols en lloc de l’inrevés, però crec que són figues d’un altre paner: el narrador asteca està confós i eixelebrat a causa de tot el que troba a Espanya, i és una mica ingenu. Els asteques també han cercat una agulla en un paller pensant que trobaran Quetzlcoatl en persona. Els africans a Snug, d’altra banda, són coneixedors de la tecnologia i saben exactament què fan i per què. L’única cosa que comparteix «Opòton» amb De fora vingueren –i viceversa– és l’ús deliberat d’una llengua estrangera: el nàhuatl a la novel·la d’Artís-Gener s’empra en part per donar al lector una idea de com n’és d’estrany –en comparació– per als asteques escoltar castellà per primera vegada.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació