Maties Solé Maseras: “A Gaudí li agradaria com està quedant la Sagrada Família”

Un matí de juliol visitem l’estudi-taller de Maties Solé Maseras a Farena, (dins el terme municipal de Mont-ral), nascut a Montblanc el 1934, és artista, restaurador i museòleg. El seu pare del mateix nom, era un mestre d’obres de la vila ducal i la seva mare Enriqueta, provinent d’una nissaga de músics. Els seus inicis en l’art els tingué a l’Escola Municipal de Dibuix de Montblanc, sota la direcció d’Antoni Pallerola, el 1949 marxa a Barcelona per igressar a l’Escola Superior de Belles Arts, on es llicenciaria el 1956. Allí, entre d’altres, coincidiria amb Josep Subirats Sitjar (1927-2014). Dels professors recorda especialment al director Frederic Marès (1893-1991) i a Miquel Farré Albagés (Barcelona 1901-1978), un pintor-aquarel·lista que s’especialitzà en pintura mural al fresc després d’una estada a Florència. A Barcelona Solé cursa la disciplina del gavat i paral·lelament estudia algunes assignatures d’arquitectura a l’Escola del mateix nom i també ceràmica a l’Escola Industrial.

La seva primera exposició individual la realitza a Montblanc l’any 1956 amb motiu de les Festes de la Mare de Déu de la Serra. Abans, el 1953, rep el primer premi de dibuix de la I Biennal d’Art de Montblanc, i el 1954 el premi d’escultura a l’Exposició de Joves Artistes celebrada a Barcelona.

El 1958 viatja a Paris amb uns estalvis que havia fet treballant amb el seu pare, allotjant-se a la residència d’estudiants, anys més tard tornaria a visitar la ciutat de les llums, aprofitant per viure a casa d’un exiliat republicà de Montblanc (Josep Jové Blavi), a París s’impregna dels pintors impressionistes dels seus museus, a banda dels clàssics. El 1958 també visita Alemanya (Colònia, Heidelberg, Stuttgart), on posa especial atenció a la restauració de les catedrals destruïdes pels bombardeigs de la II Guerra Mundial, a banda de l’arquitectura contemporània germànica del racionalisme.

El 1978 és nomenat acadèmic de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. El 2008 a l’església de Sant Francesc de Montblanc, exposa una mostra retrospectiva de la seva obra, tant en gravat, dibuix, pintura i escultura, que després es traslladarà al Palau de la Diputació de Tarragona.

Entre les seves principals passions destaquem la restauració del patrimoni i la museologia, on ha excel·lit a nivell català, així ha treballat en la restauració del monestir de Poblet, els monuments del conjunt de Montblanc (esglésies, edificis civils i militars, sobresortint en la recuperació de la muralla medieval (des del final dels anys seixanta), de la qual en aquests moments prepara una extensa i il·lustrada monografia, també ha participat en les obres dels monestirs de Santes Creus, Vallbona de les Monges i Sant Pere de Roda, a més de la ciutat de Tarragona (muralles, Pilats, Museus Arqueològic i Paleocristià).

El vincle amb la vila natal ha esta tan gran que les paraules de Maties Solé i Montblanc s’identifiquen, ha estat l’ànima del Museu-Arxiu, el qual ha dirigit gairebé cinquanta anys, a més de la creació de les seves seccions del Museu Marès, Molins de la vila, Museu del vidre de Vimbodí i el Centre d’Interpretació d’Art Rupestre (CIAR), aquesta dedicació li valgué merescudament el 2005, el Premi a la Trajectòria Professional de l’Associació de Museòlegs de Catalunya. No oblidem tampoc el seu interès per l’arqueologia i la difusió i recerca científica, essent autor de diversos llibres i nombrosos articles en revistes com l’Aplec de Treballs, Revista d’Etnologia de Catalunya, Urtx, Espitllera, etc.

El 2009 l’Ajuntament de Montblanc el nomena fill predilecte, anys abans la Fundació Jaume I de Barcelona també li va lliurar el premi de la mateixa institució.

Josep Maria Grau: Com veus els artistes en l’actualitat?

Maties Solé Maseras: Com d’altres disciplines, només cal que mirin més a l’estranger, cal tenir una bona base d’academicisme, la formació dels professorat és bàsica, cal més dedicació i esforç. A fora tenen la tècnica, però aquí tenim l’enginy, la creativitat, és per això que han sorgit autèntics genis.

D’on treus la inspiració?

De la natura, de les formes orgàniques i de les hores de treball, de la constància.

Hem observat en algunes escultures el reciclatge de materials.

Jo ho aprofito tot, quan vaig a Sarral, al taller del ferrer Josep Maria Freixes, a vegades hi ha pagesos que em donen peces sobrants d’arreu per a mi, perquè saben que em seran d’utilitat i ho agraeixo.

Al llarg de la vida has estat polifacètic, com un artista del renaixement, avui en dia no és habitual aquest ventall d’opcions artístiques, per què?

Jo sempre he fet el que he volgut, el que em sortia de dins, és així quan un és realment feliç. Quan hom dóna el màxim de si mateix i fa la feina ben feta.

Com veus la mercantilització de les sobres d’art?

Un ha d’adquirir una peça per gaudir d’ella, perquè li agrada, no pas com a inversió.

En aquitectura quin seria el teu ideal?

Construir una casa que es pogués moure segons convingui seguint la llum del sol, no és pas tan complicat, amb uns raïls és factible, alguns ja ho han fet.

Quina és la teva opinió de l’obra de Subirats a la Sagrada Família?

Que l’escultura està integrada plenament en l’arquitectura, si Antoni Gaudí visqués, de ben segur que li agradaria el resultat.

Quin concepte en tens de la restauració?

S’ha de diferenciar la part original de la restaurada, però amb cura, hem de tenir present que en l’actualitat no disposem dels mateixos materials que abans, com per exemple la calç viva per a fer l’argamassa, també és útil reutilitzar les pedres que es troben al monument a intervenir. Aqui voldria recordar la figura d’Alexandre Ferrant Vázquez, arquitecte i conservador de monuments del Servei de Defensa del Patrimoni de Catalunya i Llevant, el conec arran la restauració de les muralles medievals de Poblet (anys cinquanta) i amb el qual després hi mantindria una intensa relació professional, gràcies a ell sóc anomenat delegat de patrimoni a Montblanc (anys seixanta).

Quin paper han de tenir els museus en la societat?

Sobretot de difusió, en especial a les escoles, han d’interpretar el passat i mostrar l’art, malauradament alguns sols són simples magatzems, i la funcionarització dels tècnics no és bona, potser s’haurien de reconvertir en fundacions, convocant premis o beques, oferint la possibilitat d’exposar als més joves, a més de publicar catàlegs, estudis, etc.

Després de tants anys de treball en l’actualitat quines inquietuts tens?

Darrerament m’he dedicat més a l’escultura, combino la pedra amb el metall i altres materials, per això compto amb l’ajuda del ferrer de Sarral, encara em demanen projectes i passo més temps amb els tres néts aquí a Farena, on fem cabanes de pedra i juguem al bosc. Darrement he treballat en les ampliacions de les Cooperatives Agrícoles de Sarral i de Pira.

Quina faceta no has desenvolupat i t’agradaria haver-ho fet?

La música, ja que m’agrada i tinc molts parents de reconeguts músics (branca Maseras).

Dels teus tres fills, fruit del matrimoni el 1967 amb Josepa Pons Pons, farmacèutica de Tarragona, algú ha continuat la vena artística de la família?

Sí, el Ferran, que és joier a Tarragona ciutat.

Article publicat a la revista tarragonina TAG (número 73, primer quadrimestre del 2015; pàgines 22-23), que edita el Col·legi d’Aparelladors, Arquitectes Tècnics i Enginyers d’Edificació de Tarragona.