Maryam Mirzakhani, la reina de les matemàtiques

14.08.2014

Maryan Mirzakhani és la primera dona que guanya la Fields Medal, el premi més prestigiós que s’atorga en l’àmbit de les matemàtiques, sovint descrit com el premi Nobel de les ciències exactes. El premi, instituït fa gairebé 80 anys, es concedeix a talents excepcionals menors de 40 anys i consisteix en 15.000 dòlars canadencs. La iraniana Maryam Mirzakhani, professora de matemàtiques de la Universitat de Stanford, va rebre el premi ahir en una cerimònia celebrada a Seül. Des de l’any 1936 s’han concedit 55 medalles. La més sonada, probablement ha estat la que va refusar el matemàtic rus Grigori Perelman l’any 2006, que va ser guardonat per la seva prova de la conjectura de Poincaré. Segons el comunicat de la International Mathematical Union, Mirzakhani ha estat premiada “per les seves extraordinàries contribucions a la dinàmica i la geometria de les superfícies de Riemann i els seus espais modulars”. Núvol us ofereix en primícia aquesta entrevista publicada al Clay Mathematics Institute, la primera que es publica a l’estat espanyol.

Maryam Mirzakhani és la primera dona que guanya la Fields Medal, el Nobel de les Matemàtiques

 

PREGUNTA: Quins són els primers records que té de les matemàtiques?

MARYAM MIRZAKHANI: De petita, somniava a ser una escriptora. M’encantava llegir novel·les; de fet, llegia tot el que em queia a les mans. No vaig pensar mai a dedicar-me a les matemàtiques fins a l’últim curs de secundària. A casa érem tres germans. Els pares sempre ens van encoratjar i ens van donar suport en tot. Per a ells era important que tiguéssim una professió satisfactòria, que tingués sentit, però no donaven massa importància a l’èxit tampoc.

Vaig viure en un entorn magnífic, tot i que aquells temps de la guerra entre l’Iran i l’Iraq van ser molt durs. El meu germà gran va ser el que em va desvetllar l’interès per la ciència. Solia explicar-me el que aprenia a l’escola. El meu primer record de matemàtiques probablement és la vegada en què ell em va explicar el problema de l’addició de números de l’1 al 100. Ell havia llegit en una revista de divulgació científica com Gauss havia resolt aquest problema. La solució va ser fascinant per a mi. Va ser la primera vegada que vaig gaudir amb la bellesa d’una solució, encara que no l’hagués descobert jo mateixa.

P: Quines persones i experiències et van influir més en la teva educació matemàtica?

R: Vaig tenir molta sort en molts sentits. La guerra entre l’Iran i l’Iraq va arribar a la seva fi just quan jo acabava la primària. No hauria tingut les oportunitats que se’m van presentar aleshores si hagués nascut deu anys abans. Vaig poder anar a a l’institut Farzanegan, una molt bona escola de secundària a Tehran, on vaig tenir grans professors. Allà vaig conèixer la meva amiga Roya Beheshti. Ha estat impagable comptar amb una amiga que comparteix els teus interessos i t’ajuda a estar motivada.

El nostre institut estava a tocar d’un carrer ple de llibreries de Tehran. Recordo l’emoció de circular per aquest carrer concorregut, entrant a les llibreries. No podíem pasturar entre els prestatges com fa la gent normalment quan va a una llibreria, o sigui que acabàvem comprant molts llibres una mica a cegues. D’altra banda, la directora del nostre institut era una dona d’una gran fermesa, que es preocupava molt perquè tinguéssim els mateixos recursos que els instituts on anaven els nois.

Més tard vaig participar a les Olimpíades matemàtiques, que em van fer pensar en problemes més difícils. D’adolescent m’ho passava bé amb aquesta mena de reptes. Però el més decisiu segurament va ser els amics i els matemàtics que vaig conèixer a la Universitat de Sharif. Com més temps dedicava a les matemàtiques, més m’agradaven.

P: Quines diferències hi ha entre l’ensenyament de les matemàtiques a l’Iran i als Estats Units?

R: És difícil de respondre a aquesta pregunta perquè la meva experiència als Estats Units es limita a algunes universitats americanes i no conec de primera mà l’ensenyament de les matemàtiques a la secundària a Amèrica. De tota manera, hauria de dir que el sistema educatiu de l’Iran no és com la gent se l’imagina a Occident. Quan feia el doctorat a Harvard, vaig haver d’explicar moltes vegades que les dones a l’Iran podem anar a la universitat. Tot i que és cert que nois i noies van a escoles diferents fins que arriben a la universitat, això no els impedeix de relacionar-se quan participen, posem, en les Olimpíades escolars o els camps d’estiu.

Però hi ha força diferències entre l’Iran i els Estats Units. A l’Iran tries la teva carrera abans d’entrar a la universtat i hi ha un examen de selectivitat per accedir-hi. També, durant el darrer curs de carrera estàvem més interessats a resoldre problemes que a fer assignatures de postgrau.

P: Què et va atreure dels problemes específics que has estudiat?

R: Abans d’arribar a Harvard, m’havia dedicat primordialment a l’àlgebra i la combinatòria. Sempre m’havia interessat l’anàlisi complexa, però en sabia molt poca cosa. Ara, retrospectivament, m’adono que no en tenia ni idea. Em faltava encara aprendre moltes coses que la majoria d’alumnes americans estudien durant la llicenciatura.

Vaig començar assistint a un seminari informal organitzat per Curt McMullen. La majoria de vegades no podia entendre ni un borrall del que exposaven els ponents, però podia seguir alguns dels comentaris del McMullen. Em fascinava la manera que tenia de fer demostracions simples i elegants. A partir d’aquí vaig començar a plantejar-li qëstions i a pensar en problemes que sortien d’aquelles sessions tan il·luminadores.

L’empenta que em va donar McMullen no té preu. Treballar amb McMullen va ser una gran influència per a mi, tot i que ara penso amb recança que hauria pogut aprendre més d’ell. Quan em vaig haver graduat encara tenia una llarga llista d’idees que volia explorar.

P: Podria descriure la seva recerca en termes accessibles? Quina aplicació té en altres camps?

R: La majoria de problemes a què em dedico tenen relació amb estructures geomètriques en superfícies i les seves deformacions. Estic especialment interessada en superfícies hiperbòliques. A vegades, les propietats d’una supefície hiperbòlica fixa es poden entendre millor estudiant l’espai modular (moduli space) que parametritza totes les estructures hiperbòliques en una superfície topològica determinada.

Maryam Mirzakhani

Aquests espais modulars tenen per si mateixos geometries molt riques i afloren de maneres imporants i naturals en la geomteria diferencial, hiperbòlica o algebraica. També hi ha connexions amb la física teòrica, la topologia i la combinatòria. Trobo fascinant que puguis mirar-te un mateix problema des de perspectives diferents i aproximar-t’hi fent servir mètodes diferents.

P: Què és el que trobes més satisfactori o productiu de tot plegat?

R: Per descomptat, el més satisfactori és el moment que dius “Ahà”. L’alegria de descobrir, d’entendre una cosa nova, aquella sensació d’estar al capdamunt d’una muntanya i tenir una visió clara. Però la majoria de vegades, l’exercici de la matemàtica per a mi és com fer una llarga excursió sense un camí clar ni un objectiu a la vista. I la manera més productiva d’avançar sempre ha estat discutir de matemàtiques amb col·legues de diferents especialitats.

P: Quin consell donaries a aquells que voldrien saber més sobre matemàtiques. Què són, quin paper juguen en la nostra vida i tot plegat…?

R: Una pregunta difícil. No penso que tothom hagi de ser un matemàtic, però sí que crec que hi ha molts estudiants que no donen una oportunitat a les matemàtiques. Durant un parell d’anys, els primers cursos a l’Institut, no vaig treure pas bones notes de matemàtques. No estava motivada per pensar-hi. Puc entendre que sense la passió, les matemàtiques puguin semblar fredes i inútils. La bellesa de les matemàtiques només es fa present per a aquells iniciats més pacients.

• Agraïm al Clay Mathematics Institute la cessió d’aquesta entrevista.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Encara que amb algunes errades, molt bona entrevista a la brillant guanyadora de la medalla Fields, Maryam Mirzakhani, una persona que busca l’excel·lència en les matemàtiques.

  2. Retroenllaç: Maryam Mirzakhani, la primera dona en guanyar la Medalla Fields | Blog de la Biblioteca de Matemàtiques