Marta Petreu: no em va obviar la veritat

Poeta, prosista i assagista, lliure de qualsevol tabú intel·lectual, Marta Petreu (Transsilvània, 1955) és una veu consolidada i un referent intel·lectual que defuig qualsevol tipus de constrenyiment en l’anàlisi estètica i la recuperació dels valors literaris i filosòfics romanesos. Marta Petreu treballa com a professora d’història de la filosofia romanesa a la Universitat Babeș-Bolyai de Cluj i és redactora en cap de la revista Apostrof des de l’any 1990. Enguany participa a la Poefesta, el Festival Internacional de Poesia d’Oliva i, posteriorment, a Barcelona, serà present a la Universitat de Barcelona, al Centre Dona i Literatura, i a l’Horiginal, en el marc de la Setmana de la Poesia de Barcelona.

Xavier Montoliu: L’any 1990, just després de la revolució anticomunista en contra de Nicolae Ceauşescu, fundes, a la ciutat de Cluj, la revista Apostrof, de la qual d’aleshores ençà n’ets la directora. El signe de l’apòstrof indica gràficament l’elisió d’alguna lletra d’una paraula. Quin era, aleshores quan el vas triar, el significat d’aquest títol? I com valora una crítica informada com tu el prestigi d’aquesta revista tenint en compte que des de la data de la seva aparició han passat vint-i-sis anys?

Marta Petreu: Em torno nostàlgica… que innocents érem aleshores i que temeraris… El poeta Mircea Dinescu va crear la revista, arran d’unes cartes una mica boges que li vaig escriure. De fet, va crear-ne més, de revistes, unes quatre, però només continuen Euphorion a la ciutat de Sibiu, i el meu estimat Apostrof. Hi he invertit una gran quantitat d’energia i bona part de la meva creativitat. De fet hi he invertit temps. El temps, saps, Xavier… Jo no vaig posar-li el nom a la revista; ho va fer un dels companys de la redacció, ara degà de la Facultat de Teatre de la nostra Universitat Babeş-Bolyai. Coneixíem, és clar, el programa de Bernard Pivot, sense haver-lo vist mai. La nostra idea, del primer equip amb qui vam iniciar la revista, era de no recórrer al nom de cap revista d’entreguerres, per no sentir-nos aclaparats per una tradició cultural i política.

Tots els companys de la redacció havíem estat vinculats a la revista Echinox, fent-hi pràctiques quan érem estudiants. Era una revista mensual de la Universitat que havia sorgit en època de l’anterior règim i que es publicava en tres idiomes: romanès, hongarès i alemany, per mostrar la realitat ètnica de Transsilvània, on també hi vivien hongaresos i alemanys… –avui en dia només hi queden hongaresos, ja que els saxons i els suabis de Romania van marxar tots a Alemanya. Si has llegit les novel·les de l’escriptora Herta Müller ja deus conèixer aquest terrible fenomen, de la partida dels parlants de llengua alemanya de la Romania de Ceauşescu a Alemanya… En aquell moment, doncs, tots havíem passat per l’escola de la revista Echinox. La redacció actual ha canviat entretant, però continua essent igual de bona i d’honesta que al principi. Intenta mostrar el fenomen de la cultura romanesa, des del criteri del valor, indistintament d’on viuen els autors que hi col·laboren, sigui a Romania mateix o a l’estranger. I és receptiva als aspectes filosòfics, històrics i ideològics del fenomen literari.

L’any 2011 vas publicar la teva integral de poesia, L’apocalipsi segons Marta, que reuneix els teus volums anteriors. Segons Norman Manea [vg. aquí entrevista a l’autor]: “Marta Petreu s’adreça a les Autoritats Supremes, sense intermediaris, a la manera de l’Antic Testament, però no sotmesa, sinó revelada, apòstata, refusada”. L’any 2014 publiques el volum Això no és la meva vida. Traces dels últims temps, de la mort, de la no vida són presents en la teva obra d’una manera declarada, sempre amb un substrat vinculat als textos bíblics, clàssics o filosòfics. D’on i quan procedeix aquest substrat?

Sí, tota la meva poesia es troba reunida ara en dos volums, la integral corresponent als volums publicats fins l’any 2011 i aquest nou volum del 2014. Diria que tinc dues grans línies entrellaçades en poesia: una dimensió religiosa i una altra d’eròtica. Però podria equivocar-me, ja que aquesta és la meva opinió, no la d’algú de fora…

Vaig educar-me en una atmosfera que esperava la fi del món…. si no era avui, aleshores seria l’endemà mateix que vindria la fi del món, la vinguda de l’Harmagedon, la guerra de la fi dels temps. El pare era testimoni de Jehovà… La mare, no. Vaig conèixer la Bíblia abans de saber les lletres de l’alfabet, el pare ens llegia cada vespre, amb veu alta, a la llum de la làmpada de petroli, fragments de la Bíblia. I molt sovint, l’Apocalipsi segons Joan… Així doncs, vaig créixer amb la idea que avui o l’endemà començaria la fi del món i amb el convenciment que a mi no m’escollirien en cap cas entre els justos, que no seria de cap manera, ja que feia moltes malifetes i jo sabia que era dolenta… Terrible no era el pensament que no podria ser salvada, sinó que no podria morir: Aquells dies, els homes buscaran la mort i no la trobaran, desitjaran morir però la mort s’apartarà d’ells; aquest verset de l’Apocalipsi, que t’he citat de memòria, va ser el malson de la meva infantesa…

Però en un moment determinat, escrivint, vaig començar a escopir totes aquestes coses enfora, per treure-les de dins meu a trossos.

Més recentment has publicat la teva primera novel·la, A casa nostra, per la planura de l’Harmagedon (2011), que ha estat considerada una de les millors obres posteriors a la revolució romanesa. En el teló de fons bíblic, el llibre cobreix gairebé mig segle d’història romanesa sota el comunisme i el postcomunisme. Podríem entendre, per una banda, que la ficció es nodreix de les teves investigacions i estudis? I, per l’altra, com es conjuga la Història amb la història o les històries, fins i tot amb la biogràfica?

No, no, en cap cas, jo he narrat el que he viscut. Vaig voler escriure sobre la història d’una família de pagesos, de la pagesia pròpiament, sota el pes de la història, la guerra mundial, l’arribada del comunisme i sota el comunisme i, finalment, les primeres dècades després de la sortida del comunisme. Com que tenia, si més no, dos personatges formidables, Agustin i Maria, vaig anar amb molta cura amb l’escenari històric –gens  innocent. Vaig escriure amb rapidesa, havia gestat i fet créixer el llibre dins meu durant anys i quan vaig posar-m’hi només em va caldre descendir a la meva pròpia memòria: veure i escoltar…. veure els paisatges d’aleshores i escoltar les veus… M’agrada pensar que vaig escriure una tragèdia, ja que per a la gent d’aquesta novel·la no es divisava cap tipus de solució –realment no hi havia cap solució. Vaig quedar una mica astorada pels comentaris crítics, algú em va retreure que malgastava el meu talent amb uns pagesos… És clar, els meus personatges són pagesos –jo mateixa procedeixo d’una família de pagès i sóc la primera generació que viu a ciutat. Però la tragèdia no és un conte amb reis, sinó un conflicte sense cap tipus de solució. I els meus personatges es troben en un conflicte sense solució… per a ells, res no és bo, la seva vida mai no és dolça i bona.

Entrem ara al teu camp professional. Com a especialista en la història de la filosofia romanesa, has publicat nombrosos estudis i llibres dedicats al feixisme romanès, a la cultura romanesa o  autors en particular com és el cas de Cioran, Mihail Sebastian i el seu mestre Nae Ionescu, Caragiale i també estudis de filosofia i literatura. Què t’han semblat els ressons que han tingut aquests volums; en relació amb el que tu volies transmetre, s’adiuen a les teves expectatives?

Sóc professora de la Universitat Babeş-Bolyai, ensenyo principalment història de la filosofia romanesa. Per tant, m’he dedicat a la investigació d’aquests autors romanesos… Cioran, Eliade, Eugen Ionescu, Mihail Sebastian, Nae Ionescu (que no té cap relació amb Eugen Ionescu, ja que es tracta d’un cognom romanès força comú), etc. I, sí, tinc una bona quantitat d’estudis sobre el problema jueu a Romania al segle XIX i al segle XX i també sobre el totalitarisme romanès, tant sobre el feixisme com el comunisme. Romania va passar per un curt període feixista, i després per un període llarg comunista… i les vides i les obres dels nostres filòsofs i escriptors romanesos van estar marcades per la història –europea – del segle XX.

Els temes als quals vaig voler dedicar-me no són molt simpàtics. Podia enterrar el cap sota terra i, en comptes d’escriure sobre l’aventura política feixista de Cioran, haver-ho fet sobre com ell veia el problema de l’amor o el sentit del món… Però no em va obviar la veritat. A Romania, precisament pel fet d’haver viscut sota un règim totalitari comunista, no es va poder parlar, de 1945 fins a 1989, gens ni mica de l’extrema dreta i del feixisme. Tot això calia ser investigat, pensat, avaluat… calia fins i tot fer-ho per un motiu pragmàtic immediat per tal que no consideréssim vàlides i inclús desitjables totes les idees emeses per Cioran, Eliade, etc., durant la seva etapa romanesa, l’època en què ells eren, des d’un punt de vista polític, feixistes.

La Romania postcomunista va considerar digne d’interès sobretot fer recerca sobre el comunisme…. és a dir, sobre la causa, el patiment immediatament anterior.  Investigar sobre la ideologia feixista no va considerar-se una urgència… En conseqüència, no vaig gaudir de qui sap quin èxit… Per dir-ho d’alguna manera.

També has publicat un parell de volums de converses-entrevistes amb personalitats de la vida intel·lectual romanesa.

Tinc curiositat, m’agrada llegir el que publiquen els col·legues, escriure sobre ells, quan puc, fer-los preguntes, si en tinc ocasió. Celebro que, aleshores, als 90, tot i estar no tan ben preparada, vaig aconseguir enregistrar els testimonis d’algunes personalitats interessants, com ara el crític literari I. Negoiţescu o l’escriptor Arşavir Acterian (un antic legionari, que també em va parlar d’això). No sóc gens literari-cèntrica, no només m’interessen els escriptors, sinó que també m’interessen els filòsofs, els metges, la gent del teatre…. En aquest sentit, tinc entrevistes bones amb directors com ara Andrei Şerban, o metges com el professor Dan Vladuţiu, o el psiquiatre Ion Vianu, que també és escriptor…

Recentment ha sortit publicat en italià la traducció de l’estudi El passat escabrós de Cioran, on analitzes meticulosament les circumstàncies que van portar Cioran a una opció política que vinculava l’extrema dreta legionària romanesa i l’extrema esquerra dels bolxevics; una posició de la qual es va allunyar definitivament a París quan va decidir esdevenir un escriptor i un filòsof. Quina era aquella Romania que va deixar Cioran i de quina manera l’estudi de la memòria més recent és una assignatura relativament pendent a Romania?

Oh, una pregunta contundent i interessant! Cioran va ser molt romanès, no sé com dir-ho, va tenir totes les qualitats i els defectes d’un romanès ambiciós. Quan estava estudiant a l’Alemanya de Hitler (1933-1935), no només practicava l’alemany, sinó que també va començar a estudiar francès i va fer un curt viatge a París (allí hi vivia un amic seu del poble que també tenia una beca; es deia Bucur Ţincu…) D’Alemanya, en va tornar sent un adepte de la revolució nacional-col·lectivista, una barreja d’elements hitlerians amb elements bolxevics, i també com un gran admirador de… França. L’any 1937 va arribar a França amb una beca; tant li va agradar, que va decidir que era millor ser captaire a París que no pas rei a Bucarest… França li va curar les seves idees prototalitàries i el va convertir cap a un pensament més moderat. Evidentment, tot això va anar succeint a mesura que passava el temps, a poc a poc; de fet, va ser un llarg procés de muda polític, si em permets de dir-ho així, que havia començat cap al 1937 quan encara era a Romania i que es va tancar cap al final de la guerra, a França…

A Romania ja no va tornar-hi –només uns quants dies l’any 1939, després uns quants mesos, a finals de 1940 i a començament de 1941. Durant la seva darrera visita a la pàtria, va esforçar-se i va aconseguir resoldre el seu retorn a França, amb una plaça petita a la Legació romanesa de Vichy. D’on el van fer fora ràpidament, perquè no complia amb el seu deure… Tenia talent per engiponar-s’ho… sabia, tal com diu la seva meravellosa companya de vida, Simone Boué, resoldre els problemes d’aquest tipus, un nomenament, una plaça, un trasllat de lloc de treball d’una localitat a l’altra…

Per respondre d’una manera explícita la teva pregunta: quan Cioran va venir per darrer cop a Romania, el país era un estat nacional legionari (1940); a continuació, després de la revolta legionària (gener de 1941), Romania va esdevenir un règim dictatorial militar (més suau) sota Ion Antonescu.

I a nosaltres, els romanesos, ens costa recordar l’estat nacional legionari i també el fet que durant la guerra vam tenir una dictadura militar –perquè, entre 1944 i 1989 vam tenir un règim totalitari comunista, primer amb presència russa (soviètica), després sense soviètics, però igual de dur. Durant aquest totalitarisme d’extrema esquerra, que podríem dir-ne ras i curt comunisme, tot fou tan dolent i difícil, el patiment fou tan gran i els danys de tot tipus van ser tan colossals, tant, que aquest totalitarisme gairebé va esborrar del tot el record real del que hi havia hagut anteriorment. L’època d’entreguerres apareix en l’imaginari col·lectiu romanès com una època paradisíaca… i sí que va ser una mena de paradís democràtic (les dictadures de dretes, que van enllaçar-se una rere l’altra, van començar el 29 de desembre de 1937), en el qual van créixer, d’acord amb la moda europea, les ideologies totalitàries.

Per ser més clara i categòrica: Occident va dur a terme tot el procés del feixisme, des de posicions democràtiques, just després de la Segona Guerra Mundial (és a dir, el tribunal de Nuremberg va jutjar els criminals, posteriorment es van capturar els responsables que havien fugit, a continuació hi va haver els testimonis dels detinguts als camps, després els llibres d’anàlisi de les investigacions sobre el hitlerisme, el mussolinisme, sobre tot el fenomen anomenat genèricament feixisme; els occidentals van escriure fins i tot sobre el legionarisme de Romania. El van analitzar, el van explicar, el van estudiar amb els instruments propis de l’home de ciència.) En canvi, a casa nostra, no es va poder fer, ja que aquí es va instal·lar el totalitarisme comunista. I després de 1989 teníem un munt de coses per fer, molts coses, massa coses: tant el procés del comunisme com el procés del feixisme. I a nosaltres ens va interessar més el procés del comunisme perquè ens havia fet més mal.

Tota sola, quan encara ningú s’ocupava d’això, em vaig ocupar tant de l’un com de l’altre, perquè així ho vaig creure i encara ara crec que és correcte.

Dimarts vinent, dia 3 de maig, a la Universitat de Barcelona, participaràs en una taula rodona entorn les escriptores i la construcció d’una literatura després de la caiguda del comunisme. Ens pots avançar quins són els fonaments constructius de la literatura romanesa contemporània, tant per als escriptors com per a les escriptores?

No et pots imaginar com de caòtic va ser tot plegat… Nosaltres volíem que el comunisme caigués, però no ens esperàvem que això passaria durant la nostra vida… no teníem un pla…. no estàvem preparats… amb un projecte. Tot anava passant… amb no pocs errors, marrades, pífies… tal i com és la vida, de fet.

Durant el comunisme, les coses eren clares: per una banda, els escriptors en contra del règim, i per l’altra, els escriptors que col·laboraven amb el poder comunista i estaven implicats en les seves estructures.

I, després de 1990, tot va saltar pels aires, ara som lliures, la qual cosa és una immensa felicitat. Ja no hi ha dos bàndols; ara hi ha una multiplicitat de centres de poder més grans o més petits… Es publica molt, però el procés d’avaluació i de jerarquització és defectuós, penso, ja que perd de vista els autors solitaris, la gent que no pertany a un determinat grup de poder del món de la cultura. Els escriptors més coneguts són els que es presenten a la televisió –i les televisions es troben generalment a Bucarest…. – o els que ja eren consagrats durant l’època del règim anterior. Tan sols un d’aquests grups ha aconseguit imposar els seus autors propis, no perquè siguin necessàriament els millors, sinó perquè aquest grup sap fer política cultural. Ens manca d’una manera dramàtica la institució de l’agent literari. S’ha publicat una quantitat enorme de llibres bons i molt bons. La institució del crític literari, molt seriosa i honesta durant el difunt règim anterior, té dèficit avui en dia, sufocada per un nombre massa gran d’examinadors i per estar poc dotats pel gust local…

Si pogués fer tornar el temps enrere fins l’any 1990, abandonaria Romania immediatament. Si pogués tornar fins al 1974, l’any en què vaig acabar l’institut, emprendria estudis diferents dels de filosofia i història, i faria alguna carrera de les ciències que més sobresurten, de les quals no teníem un coneixement aleshores, potser astrofísica o ciències medico-biològiques, perquè actualment comporten un estímul de coneixement, que provoquen o provocaran en un temps curt, penso, una ruptura immensa en les mentalitats. I m’extirparia la tendència literari-filosòfica, que evidentment he tingut i continuo tenint.