Marta Carnicero: “No m’imagino un univers sense llibres”

Marta Carnicero (Barcelona, 1974). És enginyera industrial i professora de tecnologia, però sobretot lectora. La seva passió per la gastronomia l’ha convertit en una constant als mitjans de comunicació. Aquest any ha fet el salt a la literatura amb El cel segons Google (2016, La Magrana), una novel·la excepcional que presenta un panorama agredolç i abrupte, amb una parella i la seva filla adoptiva. Hem parlat amb ella de llibres, del matrimoni i dels diumenges a la tarda. Aquesta aventura literària, que va començar al Màster de Creació Literària de la Pompeu Fabra i la Barcelona School of Management desemboca ara més d’un any després en una bona notícia: l’editorial Acantilado ha anunciat que la publicarà en castellà amb traducció de Pablo Martín Sánchez.  Aquest dissabte, Marta Carnicero participarà al Sant Jordi de Nadal organitzat pel Club TRESC a l’Antiga Fàbrica Estrella Damm

www.martacarnicero.com

Agus Izquierdo: En altres entrevistes explicaves per què vas optar a escriure El cel segons Google. Nosaltres volem saber com arribes a la literatura. Ets de les que llegeix assíduament?

Marta Carnicero: Constantment. Llegeixo al metro, a les sales d’espera, a tot arreu. A partir de la literatura, hom construeix un món propi on es pot evadir. No m’imagino una vida sense llibres. Ara he quedat captivada amb David Foster Wallace i els seus contes. Un altre llibre que destacaria és El paisaje pintado con te de Milorad Pavić. Un títol que m’ha agradat molt, on l’escriptor interactua amb el lector i el fa partícip de la història. Tinc Moby Dick com a novel·la predilecta i La Nit de l’Oracle d’Auster va despertar en mi una necessitat inajornable d’escriure una versió final meva, un epíleg, que conservo dins de les pàgines del llibre. Ah! I aquest estiu he tornat al Quixot!

AI: I un dia decideixes posar-te a escriure.

MC: No és ben bé així. De fet, això de publicar un llibre em va sorprendre més que a cap altre. Resulta que jo vaig voler estudiar sempre alguna cosa connectada amb les lletres com història de l’art, traducció i interpretació, literatura comparada, etc. Però vaig estudiar enginyeria, coses de la vida, així que em va quedar l’espina clavada. Fa poc em vaig apuntar al Màster de Creació Literària de la Pompeu Fabra i la Barcelona School of Management i com a treball final, ni més ni menys, ens van encarregar una obra original. El meu tutor, en fer la lectura, em va preguntar si tenia agent literari. Així comença tot.

AI: Quina és l’experiència que ressaltaries en escriure-la?
MC: Vaig estudiar enginyeria i sempre he estat una persona perfeccionista. Volia tenir el control de cada detall, de cada component; que no se m’escapés res. Però una novel·la agafa vida pròpia i hi ha parts incontrolables. He estat dies quasi sense dormir, sense dinar, perquè em va absorbir totalment. A més, fruit d’aquesta autoexigència reescrivia i reescrivia. Hi ha un autor, no recordo el nom que diu que saps que acabes una novel·la quan dilluns afegeixes una coma i dimarts la treus.

És cert que és una novel·la curta. Al ser un projecte final i tenir data límit d’entrega, em vaig veure obligada a escriure-la dins d’un termini, i això va ser una sort. De l’experiència però, em quedo amb tot. Ha estat un procés que m’ha permès aprendre.

AI: A més sabent que ha tingut crítica, no?

MC: Més de la que esperava, per descomptat. Estic molt contenta, molt satisfeta pensant que la feina ha tingut almenys una càlida rebuda. Hi ha gent que em diu que s’ha sentit identificada amb alguns personatges o alguns passatges, això és reconfortant.

AI: Què hi ha de les xarxes socials i les noves tecnologies. Sembla que hi ha una crítica implícita i tàcita. És així?

MC: No, de fet és una reflexió que sorgeix a partir de la trama principal. No va ser un gest voluntari. Malgrat que és veritat que desconfio molt de tot això. A les xarxes socials determinada gent mostra la seva cara més narcisista. És una exposició constant on importa més l’aparença que el contingut.

AI: La novel·la retracta la caiguda d’una relació de parella i com aquesta s’empassa l’amor filial. En general, té un to tragicòmic però més desesperant i pessimista que satíric. És una manera de desfogar-se a través de la ficció literària?

MC: No, no em considero una persona trista, més aviat tot el contrari. Quan exerceixo de professora sempre intento arrancar un somriure als alumnes. Minimitzo la intensitat dels problemes. Ara bé, la por és un factor que ens defineix. Actuem i patim en funció del terror que ens produeix el passat o la projecció del futur. Podem dir que som feliços avui, però no completament, perquè pensem que un dia ho podríem deixar de ser.

AI: La memòria, altrament, també té un rol principal. En algun moment, dius a través del llibre que la memòria és l’exemple de la mentida perfecta.

MC: És la manera d’emplenar aquest buit. El que passa és que ens traeix, ja que la memòria és limitada i irregular.

AI: A la novel·la, el tancament mental dels subjectes és devastador. Existeixen moments d’autèntica claustrofòbia psicològica i amb cert aire depressiu, de diumenges a la tarda com bé dius al llibre…

MC: Els tres personatges són malavinguts. El Marcel és d’aquell tipus de persones passives que hi ha pel món, que intenten, però es desentenen ràpidament; es rendeixen amb facilitat. Per altra banda, la Júlia arriba a l’obsessió extrema i ella mateixa aixeca les seves barreres.  La Naïma és un personatge que fa una evolució: ella millora i per això manté l’esperança.

AI: I la música, un ingredient primordial a El cel segons Google.

MC: Hi ha una part de la història que succeeix al Liceu. Mentre escrivia feien La Sonàmbula de Bellini al mateix Liceu i em vaig basar directament en aquest fragment de realitat. La peça m’inspirava moltíssim a l’hora d’escriure i imaginar escenes. Ara em ve al cap Murakami, que combina el seu discurs narratiu amb una melodia de fons, amb una banda sonora. Aquest concepte el comparteixo profundament, música i literatura van de la mà.