Maria Carme Roca: “La inspiració és imprevisible”

El Carrer Major de Palamós gaudeix d’un ambient molt familiar. Persones amunt i avall vaguen de botiga en botiga i palpen, com si d’una norma es tractés, totes les peces de roba que onegen a ritme de tramuntana. En arribar al número 48 del carrer, on s’hi troba la llibreria Gavina, molts encuriosits s’aturen davant les seves portes per contemplar els cartells exposats: “Presentació dels llibres Abadesses i priores a la Catalunya medieval i La merla blava de Maria Carme Roca. Avui a les 20:30”. Mentre ho fan, donen l’esquena al Carrer Molins, per on l’escriptora s’incorpora al Carrer Major acompanyada del seu marit, l’Albert.

Maria Carme Roca està de celebració. Amb La merla blava ha assolit la xifra de 50 títols publicats. És més, aquesta novel·la, la primera ambientada al 1715, ha rebut molt bones crítiques i ja ha aconseguit la seva segona edició en tan sols un mes d’haver-se publicat. L’escriptora bromeja sobre el cap de setmana “alat” que viu amb la presentació de “La merla blava” a Santa Coloma de Gramanet i a la llibreria Gavina: “Merla, colom i gavina de bracet”.

Asseguda en un banc de fusta de la Plaça de la Vila, la Maria Carme reviu amb satisfacció aquell 18 d’abril de 1997 en que s’estrenà al món literari. L’escriptora no oblidarà aquesta data quan, amb quaranta-un anys d’edat i vuit de lluita al darrere, va veure la publicació simultània dels seus dos primers títols. Un d’ells, El darrer buit, va ser publicat per haver guanyat el premi Don-na de narrativa mentre que Una setmana plena de boires va sortir a la llum precedit d’una llarga espera de tres anys i mig des del tancament del contracte. L’alegria d’haver pogut “entrar per la porta” va ser immensa, tot i que era conscient que “havia de pujar molts pisos”. Actualment, després de tants pisos, la Maria Carme podria tenir les cames cansades. Però no, l’eufòria i l’entusiasme de llavors es conserven il·lesos: “Ho visc amb molta il·lusió i ganes de continuar. Cada llibre és un nou repte, i vull pensar que vindran 50 reptes més. La il·lusió mai decau.”

D’escriptora no sempre ho ha estat, la Maria Carme. Quan va acabar la seva primera carrera universitària, Història, va treballar durant 12 anys com a professora de socials, història i geografia. Més endavant, en llicenciar-se en Filologia Catalana, va incorporar el català a la seva llista de matèries: “La docència és una feina que m’agrada molt, la respecto i l’admiro. Trobo que la feina més maca del món és ensenyar als altres allò que tu ja saps.” De fet, tot i no estar present entre les quatre parets de l’escola, la Maria Carme segueix connectant amb els joves, protegint-los de la violència de gènere (Estripar la teranyina) o alertant-los indirectament sobre les conseqüències de la drogoaddicció (Katalepsis). “A l’adolescència tens un peu a la infantesa i tota la vida per davant. Trobo que és una franja d’edat fantàstica. Però quan s’és tendre és molt més fàcil que t’equivoquis. Amb les meves històries vull alertar però no alliçonar ningú, al cap i a la fi, jo escric novel·les.” Són moltes les escoles que han posat entre les mans dels seus alumnes un llibre firmat per Maria Carme Roca. Això, ha permès que aquesta no se senti tan allunyada de la docència, ja que imparteix moltes xerrades a diversos centres.

La Maria Carme se sent còmoda escrivint novel·les juvenils però també per a adults. Per ella, realment, “la idea és la que mana” i quan li sorgeix, de seguida veu si és adequada a un públic o un altre. Somrient però, diu: “Quan miro la producció me n’adono que en tinc moltíssima, de juvenil. Serà que inconscientment em trobo més còmoda amb els joves?”.

Per adults o per joves, amb 50 llibres a l’esquena, el ventall temàtic de la Maria Carme és molt heterogeni. Resulta inevitable preguntar-se en què s’inspira a l’hora d’escriure.

─ M’inspiro en tot. Qualsevol cosa és susceptible de ser novel·lada per mi. Per exemple, mira allà! ─diu assenyalant la terrassa d’un bar─ Potser la cara d’aquell home em suggereix un personatge. O bé una noticia del diari em pot donar peu a algun fet que després canviaré i no tindrà res a veure, però en un primer moment haurà estat la meva font d’inspiració. També m’he basat en algun petit fragment d’un somni, o un record. El que no faig mai, i crec que no faré mai, és reproduir res tal com és. Puc fer-ho servir de base o teló, com amb la novel·la històrica, però a mi m’agrada inventar. Tinc un avantatge que m’ajuda a ser autora de ficció i és que des de petita he tingut molta imaginació. Els meus pares sempre em deien que distorsionava la realitat barrejant-la amb detalls de la meva invenció, i ara segueixo fent-ho.

La inspiració per convertir tota aquesta imaginació en paraules és imprevisible i pot aparèixer a qualsevol lloc. No obstant, la Maria Carme té el seu “racó preferit” per escriure a Sant Pere de Vilamajor, a uns 50 quilòmetres de Barcelona, on hi té una casa. Allí, sobre les golfes, les vistes del Turó de l’Home fan que l’escriptora s’evadeixi i tot es redueixi a una taula, un ordinador i els seus llibres. Sobre la taula, bolígrafs de colors, diferents objectes i “ninotets”. “M’agrada tocar-los, posar-los en ordre, canviar-los de lloc…És una de les meves manies”. I, un cop té clar què vol escriure, no poden faltar els diversos papers de colors que li serveixen per organitzar-se i fer dossiers i apunts. Les manies no es queden mai a casa i l’acompanyen fins i tot al seu locus amoenus. Un locus amoenus en el que avui, precisament, l’escriptora hi ha passat el dia. Després d’un bon esmorzar i una mica de jardineria, la Maria Carme ha gaudit de la seva “millor obra, en aquest cas, compartida”, els seus fills. L’Albert i el Marc han dinat amb l’escriptora i el seu marit després d’una excursió amb bicicleta. Un agradable sobretaula i cap a Palamós.

A la Maria Carme li agrada molt la platja i en particular Palamós, sobretot les escales de la part vella que queden interrompudes per l’imponent canó que apunta al mar. “Jo sóc Barcelonina però hi ha terres que me les he fetes meves, com si les hagués adoptat. Des de fa molts anys que l’Empordà és una d’aquestes terres, tant l’Alt com el Baix. Té el mar. És una terra escollida”. De fet, L’enigma Colom podia haver-se ambientat a qualsevol costa catalana però un dels indrets escollits per l’escriptora va ser Palamós.
El rellotge de l’església de Santa Maria del Mar alerta que falten pocs minuts per a la presentació dels llibres.

Tot i les seves dues plantes, la llibreria Gavina és molt petita. L’espai però, s’aprofita gràcies a les prestatgeries blanques que folren la paret. Només creuar la porta d’entrada, divuit cadires plegables de fusta es reparteixen en tres fileres. Davant d’aquestes hi ha una tauleta blanca amb els últims llibres de la Maria Carme i una cadira blava preparada per a l’escriptora. La Maria Carme, després de petons i abraçades amb les llibreteres, es treu l’abric. Vesteix un jersei ataronjat i duu un mocador llarg fins la cintura on hi predomina el mateix color. El taronja, el color de l’energia, la creativitat i l’èxit. Penso que, tot i la seva devoció pel rosa, no hauria pogut escollir una indumentària que la representés millor.

Una vintena de persones entren, esglaonadament, a la llibreria. La Maria Carme les saluda d’una en una, afable i agraïda per la seva presència. Amb algunes fins i tot converseja abans de l’inici de l’acte. El somrís permanent de l’escriptora s’encomana a tots els assistents que escolten amb admiració les històries els explica. En primer lloc, la Maria Carme parla sobre el llibre Abadesses i priores a la Catalunya medieval. Ho fa dempeus, empatitzant amb els de l’última filera i els seus colls. Els ulls blaus de l’escriptora brillen de passió quan presenta les diferents dones que protagonitzen el llibre. Ermetruit, la rebel Constança de Peguera, la refinada Elisenda de Montcada, Emma, filla de Guifré el Pilós…

─ Renoi Maria Carme! Felicitats per la teva admirable memòria ─exclama una espontània en veure com l’escriptora pronuncia amb naturalitat noms tan complicats.

─ Com m’he d’oblidar d’algun d’aquests noms? Són dones que han passat a formar part de la meva família. ─respon ella─ Quan escric necessito engrescar-me amb un tema i, quan el trobo, m’és igual la feina que pugui haver-hi al darrere. M’hi submergeixo fins el final i el faig meu.

És el torn de La merla blava. L’escriptora acapara l’atenció del públic i el transporta a les penúries de la Catalunya després del setge de 1714. Una notable indignació en parlar de Felip V fa esvanir el somriure que lluïa des de la seva arribada a Palamós. Amb un llenguatge acuradíssim, la Maria Carme presenta, novament, dones lluitadores. En aquest cas, d’una organització contra els borbònics.

─ No m’agraden les dones bledes ─fa movent els seus rínxols de costat a costat─ vull dones valentes. Això de ser bledes a les dones catalanes no ens va. Aquesta terra és terra de lluitadores i inconformistes”.

Maria Carme Roca és el clar reflex de l’inconformisme. Va ser-ho quan va decidir que la seva “teràpia” es convertiria en la seva professió. També ho és quan escriu novel·la històrica, rescatant de l’anonimat personatges interessants que mai ningú tracta. A més, les seves històries gairebé sempre estan ambientades a Catalunya, tot i que ella durant la carrera només estudiava “àustries i borbons”. “Jo com a persona tenia aquesta mancança. Fer novel·la històrica em permet estudiar aquella història que no sé i la descobreixo. No puc resignar-me a conèixer només allò que em van ensenyar. M’agrada aprendre a poc a poc la història de casa meva gràcies als meus llibres”. Aquesta formació autodidacta també es va fer palesa quan, en iniciar la carrera de Filologia Catalana, va haver d’aprendre, paral·lelament, a escriure en català: “La formació acadèmica de la meva generació va ser sempre en castellà. Era molt estrany perquè a casa, al meu entorn immediat, parlava en català però, en canvi, sempre que escrivia ho feia en castellà. Jo vaig voler canviar-ho perquè per a mi era una cosa incoherent, il·lògica. Necessitava aprofundir en el català”.

Sembla, per tant, que a l’escriptora li agrada anar més enllà d’allò que se li dóna mastegat. De fet, va estudiar lletres a desgrat del seu pare, professor de matemàtiques a qui, de tan en tan, regalava alguna carbassa en números durant l’escola. “El pare no ho va portar massa bé, el pobre. Ara que sóc gran l’entenc, a ell li dolia que la seva única filla no tingués la seva passió. Penso que jo, sense voler, m’hi vaig rebotar pensant que no volia fer el que desitjaven per a mi”. Tot i aquest capítol, el seu pare era i és un gran lector i s’ha convertit en un dels màxims seguidors de la seva filla.

─ Ostres! No callo ni sota l’aigua! Millor deixo d’enraonar o no farà falta que us llegiu el llibre.

La llibreria esclata en una riallada i la Maria Carme pren el primer glop d’aigua des que ha començat la presentació. Tothom s’acosta a ella amb el desig de veure signats els seus llibres. Ella els el satisfà, dolça com la xocolata que tan li encanta i rebent elogis per tots costats. No hi ha dubte que és una persona estimada.

De retorn a casa, caminant pel passeig marítim, em perdo en el mirall salat i observo la silueta difuminada d’un vaixell. Inevitablement, penso en la història de pirates L’illa del tresor de Stevenson i dono gràcies al dia que la Maria Carme, amb 12 anys, va decidir obrir-lo descobrint així la seva passió pels llibres.