Marcel Gorgori: “El món de l’òpera és una font de plaer”

12.06.2012

El periodista i presentador Marcel Gorgori.

Quan el dia 24 de febrer de l’any 1607, el compositor Claudio Monteverdi (1567-1643) va estrenar al palau dels Gonzaga (una família noble per a la qual treballava), a Mantua, la seva opera in musica titulada “La favola d’Orfeo”, poc s’imaginava que estava donant una empenta decisiva i definitiva a la música i que fóra aquesta composició seva, la que es consideraria i acceptaria com la primera òpera de la història.  I és que en el fons, Monteverdi va resultar ser un innovador en el sentit més modern del terme i el precursor d’un gènere, l’operístic, que no ha deixat de créixer, d’expandir-se i d’evolucionar al llarg d’aquests darrers 405 anys.

Si pensem en el terme “òpera”, en genèric i sense més especificació, a la majoria de les persones ens venen al cap títols com “Carmen”, “Aida”, “La traviata”, “La boheme”, “La flauta màgica”, “El barber de Sevilla”, “Madame Butterfly” i també alguns compositors com Verdi, Puccini o Rossini. Pel que fa als cantants, la imprescindible Maria Callas, la Montserrat Caballé, en Josep Carreras, en Plácido Domingo o en Luciano Pavarotti són les primeres opcions.  Fins i tot aquelles persones que afirmen no saber res sobre òpera i que la qualifiquen d’espessa i complicada, poden dir algun nom, donar alguna referència o taral·lejar alguna melodia d’una forma pràcticament automàtica.  Aquesta és la prova del nou definitiva del reeixit arrelament del gènere i de la seva evident popularització.

L’òpera és tot un món en ella mateixa i tot i que pot o no agradar, si agrada, es converteix en imprescindible.  A hores d’ara, en ple segle XXI, a ningú se li escapa que aquella imatge elitista i exclusiva que va tenir en cert moment, ja ha (o hauria d’haver) passat a la història.  Tanmateix, la labor constant i tossuda de la seva explicació i la seva divulgació, segueix sent un exercici necessari per afegir nous aficionats al ja nombrosíssim públic seguidor del gènere.

El periodista i escriptor Marcel Gorgori (Barcelona, 1968), per a molts ara associat al món del vi per la recent emissió de la tercera temporada del programa “En clau de vi”, al Canal 33, és també un apassionat de l’òpera. Ja ho va deixar clar quan, fa uns quants anys, va dirigir i presentar diversos programes a la televisió, dedicats a la divulgació d’aquest espectacle: “Nit d’Arts”, “Va d’òpera” i “Nit d’art: bisos” i continua mostrant-ho ara, en el programa “Històries de l’òpera”, que fa cada setmana, a Catalunya música, juntament amb el crític i historiador, Roger Alier. Tot i que la televisió i la ràdio són els mitjans on més habitualment desenvolupa la seva feina, la seva manera distesa i didàctica de comunicar ha estat traslladada també al paper en diversos llibres de converses sobre el gènere operístic: “Cinc cèntims d’òpera: Converses d’estiu entre dos amics” (2001), “Va de ópera: La historia de la ópera en 25 charlas” (2002), “Paraula d’òpera” (2003) i “Aquella nit, a l’òpera” (2005).

Marcel, veient la teva trajectòria sembla força clar que l’òpera omple una part molt important de la teva vida professional. Com vas arribar-hi, com a aficionat primer i com a divulgador després?

Jo sóc periodista i el meu ofici em va portar a la tele i a la ràdio treballant en programes d’altres, fins que vaig tenir l’ocasió de proposar-ne un de propi. Quan això va passar, vaig pensar que podia posar el que havia après en comunicació al servei de fer arribar als espectadors missatges que per a mi valguessin la pena. Jo era, des de feia molts anys, aficionat a l’òpera i vaig proposar fer un programa d’òpera a la televisió, encara que, que jo sapigués, al nostre país no se n’hagués fet mai cap.

A nivell més personal, perquè t’agrada l’òpera? Què et diu? Què sents quan n’escoltes?

El primer nivell d’atracció, per a mi, és l’emoció. La música té un poder emotiu brutal. Si a més hi afegeixes el cant, i per tant la veu humana, aquest poder es dobla. Però si a sobre de l’emoció més superficial comences a posar-hi coneixements, si algú que les coneix t’explica i et fa apreciar les regles bàsiques de l’espectacle, quan un comença a apreciar les característiques, els matisos i els valors de cada compositor i de cada estil operístic, en definitiva, quan un comença a entrar-hi de veritat, aleshores és un món insondable i una de les fonts de plaer més extenses que es poden trobar.

A aquestes alçades del segle, cal seguir treballant per reivindicar la popularitat de l’òpera i presentar-la com un gènere que està a l’abast de tothom?  Per òbvia, no és molt cansada aquesta batalla?

Jo crec que aquesta idea la té cada cop més gent. El que passa és que totes les coses que realment valen la pena a la vida, demanen un petit esforç per conèixer-les, i no tothom està disposat a fer-lo. Però és completament respectable, eh! Jo quan faig conferències o faig cursos d’òpera com els que faré aquest estiu, no miro de fer proselitisme i d’anar a convertir els infidels! La meva posició sempre és: “Mireu, això de què us parlaré, a mi m’emociona i jo crec que val molt la pena. Deixeu-me ensenyar-vos el perquè i compartim junts l’emoció.”

Com a estudiós i divulgador de l’òpera, el proper mes de juliol impartiràs dos cursos en el marc de la Universitat d’Estiu Ramon Llull, que estan oberts a tothom que s’hi vulgui inscriure.  Quin són aquests cursos?

Si, fa molts anys que ho faig i intento no fallar, sempre i quan no tingui alguna cosa inevitable que m’ho impedeixi. N’he fet a diversos llocs de Catalunya i la gent que s’hi apunta s’ho pren com una mena de vacances culturals. Un dels llocs on fa més anys que el faig és a Igualada, i aquest més de juliol hi tornaré. Aquest any també en faré un altre a Sant Feliu de Guíxols.

Quin contingut tenen?

Aquest any, el d’Igualada l’hem anomenat “Les gans òperes de la història, amb els millors cantants d’avui” i en ell explicaré extensament i durant tres dies, això, els valors d’algunes de les grans òperes del repertori internacional, mostrant-ne una àmplia selecció de fragments en DVD i, sobretot, interpretades sempre per les grans figures de l’òpera d’avui, Flórez, Villazón, Alagna, Netrebko, Dessay, etc, amb la qual cosa posarem també en valor perquè són tan bons, els cantants que ho són. I a Sant Feliu de Guíxols, farem un curs que a Igualada ja hem fet altres anys que es diu “Les grans veus de l’òpera i els seus recursos d’expressió”. Aquest és un curs en el qual explico tots els tipus de veu que es poden trobar en una òpera, les característiques d’aquestes veus, situo en el tipus de veu al qual pertanyen les grans figures de l’òpera de la història, i, a més, explico els recursos que fan servir per emocionar i per arribar al públic. És una mica allò d’explicar les regles, que et deia abans.

Quin objectiu persegueixes?

El primer que la gent s’ho passi bé. Som a l’estiu i la gent agafa tres dies de les seves vacances i, per tant, res de densitats, es tracta que passem tots plegats unes hores agradables que, a més, quan en surtin, els assistents tinguin la impressió que han après coses.

Quin mètode pedagògic utilitzes en els teus cursos? Em refereixo a les explicacions, projeccions, apunts, audicions, interacció, etc.

He anat canviant. Quan vaig començar a fer cursos i conferències pràcticament només usava el CD. Ara, la gran majoria de la música que poso, la poso en DVD. Als assistents els agrada igual, eh, però en molts moments m’interessa que la gent vegi també la interpretació dels cantants per tal que entrin més en la història. Tot i així, continuo fent sevir el CD perquè tinc molts documents de gran valor, interpretacions històriques o anècdotes reals que, o bé he editat jo mateix en CD, o bé només es poden usar en aquest suport. És a dir, que a banda de la pantalla i del DVD, un bon aparell de música és sempre imprescindible en els meus cursos. Després, m’ajudo puntualment d’una pissarra, de microfonia si som molta gent, etc.

Sembla molt interessant i realment intens. Amb quina actitud han d’entrar a l’aula les persones que s’inscriguin en qualsevol d’aquests cursos?

Amb la de passar-s’ho bé i amb la de conèixer de prop aquest galifardeu de la tele.

És imprescindible, o convenient, o recomanable que les persones que assisteixin a aquests cursos ja tinguin alguns coneixements adquirits sobre l’òpera, o poden venir sense cap mena de saber previ?

Poden venir, i els garanteixo que ho passaran bé, encara que no tinguin cap mena de coneixement previ; ara bé, no ho passaran bé, si no venen amb un punt de curiositat. Amb ganes de descobrir què carai és això de l’òpera.

Quan els cursos s’acabin, què hauran après els seus assistents?

A gaudir de l’òpera. I això sí, compte, perquè poden endur-se també una nova addicció que els farà voler-hi anar, voler comprar discos, i ocupar els regals d’aniversari.

I ara, de broma, per acabar: Marcel, l’òpera és una “gran calaixera”?

Exactament, la teoria del meu bon amic Roger Alier, que hem explicat en algunes ocasions és que és la vida, la que és una gran calaixera, plena de calaixets!.  Al llarg de la vida tots els anem omplint de contingut. Hi ha persones que n’omplen molts, i persones que n’omplen menys. Com més calaixos plens hi ha, més rica i sàvia és la vida de cadascun. Ara bé, no tots els calaixos tenen la mateixa mida. Us asseguro que el calaix de l’òpera és un dels grossos, que hi cap de tot, i que pot tenir un pes transcendent en la calaixera de cadascú. Animeu-vos a omplir-lo.

Trobareu la informació sobre els cursos d’en Marcel Gorgori i també tota la resta que té previstos la Universitat d’Estiu Ramon Llull en el següent enllaç: http://universitatestiu.url.edu/ca/.

Podeu llegir el blog de la Roser Pros-Roca, aquí.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. avui he estat a Girona al AUDITORI nomes per a uns quants ?,enhorabona per la feina que has fet,segeix aixis,ai pots vine a fer les conferencies que donaves a la Fontana D´OR de opera.era un privilegi escoltar te, adeu