Marc Romera: «Poesia és l’art de mentir per esputar les veritats a la cara»

24.05.2015

Marc Romera (1966, Barcelona) acaba de ser guardonat amb el premi Josep Maria Llompart de poesia (premis Cavall Verd) al millor llibre de poesia publicat durant el 2014 per La nosa (Proa, 2014), poemari pel qual ja va rebre el premi Carles Riba 2013. La seva poesia és críptica, amant de la foscor, incòmoda, pedra reveladora de veritats que esquinça les vestidures. Romera, a més, és editor a LaBreu Edicions, juntament amb Ester Andorrà i Ignasi Pàmies. Dirigeix la col·lecció Alabatre, al mateix temps que reparteix versos sobre els escenaris, a les aules d’institut on fa de professor o a les postades de qualsevol llibreria que contingui els poemaris que LaBreu edita.

Marc Romera | Foto: Ariana Nalda

Marc Romera | Foto: Ariana Nalda

Vaig a trobar-lo a la granja Petitbo, a l’Eixample dret. El poeta apareix vestit de negre, amb la barba llarga i amb la mirada somniadora de sempre. La veu profunda que el caracteritza anirà responent amb parsimònia les preguntes de l’entrevista. Ens endinsem en els mons poètics d’un autor que sap conduir-nos pel misteri dels mots, denunciant una societat castradora de talents que ens vol callats i ens vol esclaus. Defensa que cal pensar, que el poema —la poesia— ha de fer-nos moure la matèria grisa, igual com ho fan altres disciplines com ara la filosofia. «L’art cal desxifrar-lo, cal il·luminar-lo cadascú amb la pròpia llum», defensa Romera. 

Laura Basagaña: La poesia és provocació?

Marc Romera: La poesia pot ser provocació: la meva intenta provocar, però n’hi ha molta que busca altres estímuls i no per això deixa de ser vàlida. Hi ha poesia que és purament testimoni, n’hi ha que és revolta, n’hi ha que és provocadora, però en tot cas ha de causar algun impacte en el lector; si no, és una poesia fallida. I això passa en qualsevol manifestació artística. De vegades, la provocació l’entenc com un simple impacte estètic.

L. B: De fet, la teva poesia barreja aquests dos nivells: impacte estètic, però també impacte filosòfic o temàtic on el lector s’enfronta a un cúmul de dubtes i ansietats. M’atreviria a dir que un dels teus leitmotivs és l’angoixa.

M. R: Parteixo d’ansietat i angoixa, cert. En aquest sentit suposo que m’adscric a la banda dels escriptors que escriuen per necessitat. Per a mi la poesia parteix d’un instint creador. El punt de partida és allunyat del raciocini, de la raó: el que passa és que després hi ha una feina on intervé aquesta raó, però el punt de partida és instintiu i és un viatge cap a una obscuritat límit de la qual l’única reacció possible és la llum. És aquest viatge a les aigües negres que et reboten cap a la transparència, un concepte molt arrelat a la mística. Seria com dir que la poesia és l’art de mentir per esputar les veritats a la cara del lector. Però com deia Gabriel Ferrater, el poeta té l’obligació que no se l’entengui, malgrat que el lector té l’obligació de fer l’esforç d’entendre’l. Una obligació relativa, és clar, perquè si aprenguéssim a gaudir de la poesia simplement amb l’impacte estètic, hi hauria molts més lectors de poesia. A més, no hi ha una obligació d’entendre la poesia al peu de la lletra; o el fet d’entendre-la no significa anar sempre a buscar el sentit que li ha volgut donar l’autor. Hi ha un pas més senzill que és el de la significació: que és quan el lector se la fa seva i li dóna el seu propi significat; però és que encara hi ha un nivell més senzill de lectura, que és el de l’impacte estètic i prou.

L. B: Començaríem per l’impacte estètic, després passaríem a vincular el poema amb la nostra cosmovisió i a dotar-lo d’un significat propi —que no té perquè coincidir amb el de l’autor— i, finalment, el darrer pas seria —després d’haver llegit molt i de conèixer i reconèixer els referents de l’autor del poema— intentar aproximar-nos al sentit que el poeta li havia volgut donar.

M. R: Si tothom entengués que només amb l’impacte estètic que t’aporta el poema ja n’hi ha prou per gaudir-ne, de lectors de poesia n’hi hauria milers. El que passa és que una paraula rere una paraula creiem que sempre han de tenir un significat immediat i racional, i la majoria de lectors no el troben i s’espanten. És curiós perquè molta gent queda impactada quan es mira un quadre de Rothko o de Kandinski o de Miró, o els agrada la dansa contemporània o la música —qualsevol tipus de música— i no tenen cap necessitat d’entendre racionalment allò que estan veient o escoltant; en canvi, amb la poesia no es deixen anar de la mateixa manera només pel simple fet que hi ha paraula, ja que la paraula vol dir expressió de raonament. I aquest és el gran error: ensenyar la poesia d’aquesta manera. Anar a entendre què diu, enlloc d’anar a gaudir-ne estèticament, el que no implica que més endavant també hi hagi aquests dos nivells: la significació —el missatge que capta el lector a partir de les seves vivències pròpies— i el sentit —que és anar a esbrinar el que vol dir l’autor—, però això ja són esglaons opcionals. El sentit, la majoria de la gent no el pot copsar perquè no té els elements necessaris per fer-ho. En Francesc Garriga sempre deia que la poesia no s’acaba fins que no arriba el lector i la fa seva, o sigui que la significació també és molt important. També pot passar que en els primers anys d’aprenentatge et quedis en un primer o segon nivell i al cap dels anys, a través de les lectures, del teu bagatge intel·lectual, vagis adquirint instruments per arribar al sentit. A mi, per exemple, amb Paul Celan em va passar això. Jo era un entusiasta de Paul Celan sense entendre’l, perquè em semblava impossible arribar al sentit. Fins que vaig topar amb l’obra de Péter Szondi, Jean Bollack, Arnau Pons i em van apropar al sentit. Va ser com una epifania catàrtica i, sense els elements de desxiframent que ells aporten, seria impossible arribar a aquest nivell de lectura!

L. B: Els temes en poesia són finits: el dolor, el desig, la soledat, la mort, la rebel·lia, el tedi, l’amor, la resignació.

Afirmes en una entrevista recent: «En poesia el que importa és la forma» i a La nosa experimentes amb una falsa prosa poètica: perquè has mesurat molt bé el ritme i fins i tot la matemàtica de cada poema.

M. R: Jo em nego a parlar de prosa poètica. Són poemes en prosa. El concepte prosa poètica és molt ambigu i generalista, i els poemes de La nosa són això, poemes. Hi ha mètrica, hi ha ritme, hi ha, fins i tot, rimes internes i hi ha tota la concentració i essencialització de què parlàvem abans. No m’invento res: Només cal anar als poemes en falsa prosa de J. V. Foix. El que realment fa important una poètica és que descobreixi al lector una manera nova de dir les coses. Els temes són cíclics, repetitius… Els poetes grecs i llatins ja ho van dir tot! A mi m’interessa experimentar, dins de la meva manera de fer que parteix d’uns referents clàssics. Com deia en Francesc Garriga, som el que hem viscut i som el que hem llegit, i això es barreja amb l’impuls creatiu que defuig cotilles i limitacions.

La consciència actua sobre aquest instint primigeni, però d’una manera posterior: quan refàs el poema, quan el perfiles. I, evidentment, t’influeix tot allò que llegeixes. Jo llegeixo obsessivament, el llegir em priva l’escriure: molta poesia, però també molt assaig sobre poesia. María Zambrano, per exemple, que ha reflexionat molt sobre el vincle entre pensament i poesia. Aquestes lectures són una altra manera d’anar a trobar la inspiració.

En el camí poètic contingut i forma van de la mà, però quan ve la implosió creativa ets lliure: no hi ha límits. A La nosa em deixo anar.

L. B: Com treballes aquesta deconstrucció del poema i posterior reconstrucció?

M. R: Si partim de l’acte instintiu —el cop d’inspiració—, allà pràcticament no hi ha raó ni consciència. En les posteriors lectures del poema jugues, reescrius, fas i desfàs. M’agrada citar altres poetes de manera implícita; sóc un autor referencial: reinterpreto els meus referents. Sóc un gran admirador de l’obra assagística de José Ángel Valente, de l’obra poètica també, però sóc molt entusiasta dels seus assajos; evidentment hi ha Gabriel Ferrater en els meus poemes i també hi pots trobar la influència del Paul Valéry teòric, que per a mi és essencial. A en Francesc Garriga el porto a l’ADN! Apareix als meus poemes de manera natural, gairebé sense que jo me n’adoni, de tan a prop que el tinc. No voldria començar a fer llistes de referents i d’assagistes, perquè em sembla pedant quan en una entrevista li pregunten a algú pels seus autors de referència i et deixa anar cinquanta noms per exhibir el seu pòsit cultural, però sóc un lector omnívor i actualment dedico molt més temps a l’assaig sobre poesia i sobre el llenguatge que a la poesia mateixa. De fet, estic treballant en un assaig on recullo tot un seguit de referents que parlen de l’art poètica i del procés de creació del poema per justificar l’error en què cau la docència que pretén ensenyar a llegir poesia enlloc de crear lectors. I m’interessa molt tot el que han dit sobre poesia els grans poetes, no només els crítics.

L. B: Un dels teus referents és María Zambrano i la seva raó poètica: el descobriment i la recerca de la identitat pròpia, la consciència, l’obrir camí, el coneixement que prové d’una saviesa interior… Conceps la poesia des d’una òptica empírica, defugint el racionalisme i concebent que hem d’acostar-nos a allò inintel·ligible o ocult per desxifrar-ho sense uns judicis preestablerts?

M. R: Forma i contingut sorgeixen d’un mateix impuls creatiu. Això ja ho deia Plató a l’. Hi ha un primer impuls creatiu que parteix de l’àrea cerebral del llenguatge, que en un moment determinat es desvincula de l’àrea de la consciència, —és una explicació neurocientífica del que seria la inspiració [diu rient]. Sempre s’ha parlat de les muses, de la inspiració, i realment la neurociència ha demostrat que existeixen aquestes coses. Perquè l’àrea de la consciència es troba en un hemisferi del cervell i l’àrea de la creació i el llenguatge està situada a l’altre hemisferi. I normalment actuen plegades, però hi ha un moment en què la part creativa es desvincula de l’altra. Normalment la consciència controla el llenguatge, però hi ha petits moments en què se’n desvincula i el llenguatge va per lliure: aquest és el moment de la creació poètica, que després pot passar que et rellegeixis i et preguntis «això ho he escrit jo?», perquè en aquest moment la consciència no participava de l’acte. Què passa? Que un cop fet això hi ha tot un procés en el qual l’àrea de la consciència actua sobre allò que abans ha sorgit lliurement; però en el fons el poema és el resultat del primer impuls. La resta és reescriptura i la feina de polir la pedra. I la pedra, el mineral, sorgeix de l’inconscient. És la part important i és la que dóna la forma i la que ho dóna tot: la resta és una feina d’orfebreria, sobretot d’anar eliminant tot allò que no és essencial. La poesia pateix molt quan hi ha un excés de retòrica o quan es converteix —segons el meu parer— en narrativa, allò que molts en diem prosa retallada.

Marc Romera | Foto: Ariana Nalda

Marc Romera | Foto: Ariana Nalda

L. B: Cal, doncs, anar a la recerca de l’essència. Fer un acostament cap a l’essencialitat.

M. R: Per a mi la poesia és això! Evidentment, em refereixo a la meva forma de fer poesia i a la poesia que m’agrada, vaja. Jo mai diré que la poesia que no busca l’essencialitat no és vàlida o no és bona, perquè hi ha d’haver espai per a diferents visions o conceptes del llenguatge poètic. La col·lecció de poesia que dirigeixo és molt eclèctica i hi trobem maneres d’entendre la poesia molt diferents, amb espai per a la retòrica, per a la filosofia, la metafísica, per a l’humor, els gustos clàssics, el romanticisme, el rupturisme, la ludicologia, l’essencialisme… ara bé, el que jo associo amb poesia en majúscules és la poesia de l’essencialitat. D’allò compacte, d’allò que cristal·litza. Tot el que és ornamental, per a mi, sobra. M’interessa més el mineral que la roca.

L. B: María Zambrano escrivia que «en la llengua res roman separat de res, ni res conserva la seva individualitat limitada i opaca», la llengua es recrea a ella mateixa a partir de molts estímuls i s’adapta al moviment de la materialitat. La llengua no exclou res i tot ho acull: gèneres, referències, ascendències, préstecs… En el procés creatiu, vas a buscar tu els poemes o ells acudeixen a tu? I en el procés de nodriment intel·lectual, de recerca de lectures, també funciones de la mateixa manera? Quin és el procés per a la recerca de la veritat poètica?

M. R: Ells acudeixen a mi. És clar, és que el mite de la inspiració —que ha estat molt banalitzat— és una cosa real. I aquesta desvinculació per part del llenguatge de la consciència no és buscada. T’agafa quan t’agafa i moltes vegades és feina perduda perquè t’agafa en el pitjor moment possible, al llit, per exemple, i et fa mandra aixecar-te i apuntar-ho a la llibreta. I dius ja ho apuntaré demà i l’endemà ja no te’n recordes… Allò que diuen que la inspiració t’ha d’agafar treballant és així, no és un mite, és la realitat. I per tant, moltes vegades pots estar davant d’una pàgina en blanc esprement-te el cervell i no en sortirà res. O surten coses que després no són vàlides i després les desestimes. La inspiració, la pots provocar llegint; és una manera. A través de la lectura d’altres temes, o a través de la contemplació d’una pintura, de l’art, la música, el cinema, una conversa, de l’espectacle de la vida. La contemplació és molt necessària, també.

L. B: L’art beu d’aquest esperit lúdic, tot i que el sistema i la societat —tal com  està tot muntat avui— deixen pocs espais per a la contemplació. El sistema ens vol robots, autòmates, que pensem poquet i que siguem molt productius. Que siguem peces de l’engranatge. Peons. Escrius: «Massa genis o farsants privilegiats per la sorda incontinència dels imbècils —majoria prepotent d’analfabets que adopten mansos les idees facturades per la mà que titellitza», al teu poema «Pàtria».

M. R: Crec que la feina de la creació —de l’artista— consisteix a desvincular-se, a deixar de ser baules d’aquest engranatge [de productivitat]. L’art és un refugi per als mandrosos, per als que no volen formar part d’aquesta maquinària. És la mandra agafada en un sentit creatiu, no pas la mandra de no fer res; sinó l’impuls constructor d’altres realitats. És la mandra de formar part d’un sistema que és un gran engany. Un gran engany que fa que tot funcioni, perquè si tothom es posés a participar d’aquesta mandra creativa la màquina s’aturaria i seria un caos. Que seria divertit, també.

L. B: De fet la mandra és un dels temes que apareixen sovint a la teva obra poètica. Hi trobem alguns temes recurrents com la crítica cap a una societat idiotitzada i hipnotitzada pel sistema, una raça d’éssers que només busquen l’intel·ligible, que ho volen tot acotat i explícit; també la mandra —com a angoixa de formar part d’una societat malalta—; i un altre dels teus grans temes és el dubte —anar rosegant i paint les incerteses— i la trobada amb la indefensió. Treballes molt l’acostament cap a l’allò misteriós i inintel·ligible —les realitats no explícites— i, paral·lelament, reflexiones sobre l’erotisme i el desig —en alguns dels teus poemes—. Si vols comencem per la teva relació amor-odi amb la llum, dius en un dels teus poemes: «Com si la llum alimentés significats. Com si obtenir significats omplís de vida les paraules. Com si els mots no fossin vius sense el martiri de la creu de ser mirall. Com si no s’hagués trencat aquest mirall que arrossegaven les paraules d’ençà que eren imitar. Com si l’eco ja no fos. Que no calgués. Que ja no cal».

M. R: El problema de la llum, tal com el tracto jo, és que en matèria d’art les coses que s’expliquen a si mateixes d’una manera fàcil, que vénen donades, que no requereixen de l’esforç del lector, de l’espectador, del subjecte que es troba davant l’obra d’art, —que no exigeixen una reflexió, una anàlisi, una digestió— a mi no m’interessen. No vull jutjar si això és bo i si això és dolent, però a mi no m’interessa la diafanitat. A mi el que m’interessa és que el contemplador de l’art hagi de ser un element actiu de la creació. Allò que dèiem, que el lector mitjà tingui, com a mínim, la implicació emocional per l’impacte estètic o la obligació de fer-se seu el poema i de trobar una significació, encara que no sigui la que voldria l’autor. Però la indiferència, el servir el plat cuinat i triturat perquè ni s’hagi de mastegar, això no m’interessa. Les farinetes les mengen els nens abans que apareguin les dents. Un cop en tenen, han de mastegar. I amb l’art penso que passa el mateix; quan tenim capacitat d’interpretar, aquesta capacitat s’ha de posar en marxa i s’ha de provocar per part de l’artista. Per a mi, tot el que no és així passa de ser art a ser artesania. I amb tot el valor que pugui tenir l’artesania, evidentment. Repeteixo que no vull menystenir res, però l’art em sembla que ha de tenir l’espectador o el lector com a element actiu del procés creador: sigui interpretant-lo, gaudint-ne o patint-lo estèticament, qüestionant-lo, rebutjant-lo o fent-lo seu.

L. B: I això entroncaria amb el teu rebuig cap a les coses explícites.

M. R: El que ja porta la llum incorporada. És com si et venguessin un llibre per llegir de nit i que ja portés la llum incorporada —que és el que són les “tablets” i tots aquests aparells electrònics que distorsionen el plaer de la lectura. No és que ho rebutgi, perquè com a instrument i com a eina estan molt bé, però jo prefereixo tenir un llibre i haver de buscar la llum per poder-lo llegir. Haver-me-la de buscar jo, no que em vingui donada pel mateix llibre. I per això penso que la poesia tal com explica María Zambrano ja explicava Nicolau de Cusa és un viatge cap a la obscuritat a partir de la qual sorgeix aquesta llum. O sigui, quan arribes al límit de l’obscuritat, al fons del pou de l’aigua negra, has de convertir aquesta foscor en llum; hi ha d’haver un esclat que il·lumini. La llum, si sorgeix, és a partir d’aquesta foscor.

L. B: Hi ha aquell poema de Francesc Garriga que diu: «molts no feien / però molts podien dir que no.// tot ho hem sabut en fer-se fosc// cavàvem sòl de pedra,/ ninots de fang en un jardí de folls». Tenim encara en el nostre imaginari molts judicis i prejudicis i maniqueismes: la foscor és on van a parar tots els dimonis; la llum és il·lustració, saviesa (és positiva)… i no tot ha de llegir-se d’aquesta manera…

M. R: La societat il·lustrada ho era perquè va treballar per aconseguir la llum; perquè van aportar llum a partir de la foscor. No perquè les coses vinguessin il·luminades de per si. Avui en dia sembla que tot hagi de venir directe per pair, sense cap mena d’esforç. És aquesta falsa llum, la que fa que em rebel·li. Un altre exemple d’aquesta actitud o mal social d’avui —el fet d’agafar la llum i prostituir-la— és el que passa en algunes zones rurals. Abans encara es podia passejar a la nit, sortir a l’era o als carrers del poble i admirar la llum dels estels. Però, de sobte, alguns ajuntaments han decidit posar fanals a tot arreu i heus aquí la contaminació lumínica: ara no pots veure la llum dels estels ni refugiar-te en la foscor, i has de tancar persianes per dormir per culpa dels fanals. I que la llum dels fanals tapi la celístia és terrible! Aquesta obsessió per il·luminar les coses des de fora no m’agrada gens. Hem de poder deixar que les coses siguin il·luminades per qui les contempla, en una direcció que vagi de dins cap a fora! Segons com, si la llum no la posa un mateix sembla que s’acaben pervertint certes coses i tot esdevé banal.

L. B: La manera com has decidit esculpir els poemes de La nosa és a través d’una aparent prosa, que no ho és: perquè, després quan l’analitzes —o quan la dius— veus que tot quadra, que hi ha ritme i que hi ha una certa mètrica. En el poema «Infecció» —on ataques a la societat idiotitzada, de la mateixa manera que ho fas al poema «Màquina»— hi ha una referència a Salvat-Papasseit i al seu «escopiu a la closca pelada dels cretins». Escrius: «Que la calba dels cretins fa molt temps que vessa bava. Que qui mana no veu res perquè té molt clar que mana».

M. R: Sí, clarament una de les característiques de la meva poesia és la referencialitat. Abans et deia que un poema pot sorgir de la lectura; jo tinc llibres de poemes de José Ángel Valente, de Foix, de Ferrater, de Celan, de Garriga, de Blai Bonet, de Bauçà…, que amb un llapis hi he escrit poemes, versos, esbossos. De sobte, quan els estàs llegint es desperta alguna cosa en tu i sorgeix el poema; de vegades apareix una idea molt clarament lligada a allò que estàs llegint, com aquest exemple que cites que és molt clar que és una referència a Papasseit, i altres vegades no té res a veure, però tot plegat t’activa un punt creatiu i et fa sorgir el vers. La referencialitat per a mi és essencial. Hi ha poesia que ignora la tradició i que està molt bé, o que té referents apoètics i que també és molt interessant i últimament els postpostmoderns estan mamant molt d’això —del cinema, de l’art, de la música pop, del còmic— i és interessant incorporar coses d’aquestes per no quedar-se desvinculat del segle xxi, però la referència a la tradició, i quan parlo de tradició parlo de tradició universal —no només catalana—no sabria evitar-la, i a La nosa hi ha un munt de referències que seria tasca de l’acadèmia —que ara per ara ignora i és totalment indiferent a la poesia contemporània— desemmascarar, tot i que pretendre que algú et llegeixi amb una dedicació així, aplicant criteris hermenèutics, és una mica pretensiós i excessivament ambiciós, avui en dia.

L. B: Les referències que fas al teu gran mestre i amic Francesc Garriga són aquest eco i pols constant de «l’anar vivint», de lluita però de renúncia; de ràbia però de rendició; d’anar alternant petits sacrificis amb els deliris lírics i els sotracs de la vida. De l’estira-i-arronsa del dia a dia. De la supervivència i de les contradiccions a què et porta la vida.

M. R: Garriga és el meu mestre, sí…, és qui segurament apareix referencialment més vegades en la meva obra sense que ni jo ho sàpiga. Així com, en ocasions, et puc dir, això ve d’aquest poeta i això ve d’aquest altre; segurament hi ha moltes coses que vénen de Francesc Garriga i jo no ho sé, i no me n’he assabentat, perquè el porto incorporat al procés creatiu. Surt pertot arreu, en certa manera —no gaire en la forma, perquè la meva poesia, com qualsevol altra poesia, no s’assembla a la de Francesc Garriga. Garriga és un bolet singular que sortosament per a ell —perquè ell ho detestava— no ha creat escola, no podia crear escola. Té molts deixebles, però ell era un reivindicador de l’expressió pròpia, del llenguatge propi i singular. I els seus deixebles la primera cosa que han defugit ha estat que la seva veu s’assembli a la del seu mestre. Així com han sortit milers de pseudoferraters o infraferraters i moltes altres veus que imiten els seus referents, amb Garriga la gran lliçó és aquesta: has de buscar una veu pròpia, que vingui de molts llocs i que sigui nova i renovadora; que aporti alguna cosa a la història de la liiteratura. Aquesta és l’única manera de quedar, de deixar una empremta.

L. B: Quan escrius poesia i et diuen que no t’assembles a ningú sembla que ha de ser per força una cosa negativa. Si et cataloguen de massa pur és negatiu, sembla que t’hagis d’assemblar a algú.

M. R: Al Garriga, en certa manera li va passar això. Fins als darrers anys de vida ningú li ha fet cas, perquè com que no s’assemblava absolutament a ningú, ni a res i era tan diferent a tot el que s’havia fet durant el segle xx no se li podia penjar cap etiqueta. I com que, a més a més, era una persona incòmoda, que deia el que pensava sense mirar-s’hi, sempre va quedar arraconat i menystingut. Fixa’t com són les coses que, amb Màrius Sampere, Lluís Solà i Feliu Formosa, Garriga ha estat un dels darrers grandíssims poetes del xx, i ara s’acaba de publicar una antologia de la poesia catalana contemporània en italià, i no hi és! És un escàndol brutal, i més, tenint en compte que hi surten noms que no han aportat absolutament res a la poesia, que quedaran esborrats per la història perquè són pures repeticions mediocres d’altres veus, perquè es dediquen a la prosa retallada i l’anodinitat poètica i només poden aportar mediocritat a aquesta antologia que hauria de ser mirall del moment esplèndid que està vivint la nostra poesia (també hi ha autors molt bons, sortosament, que compensaran aquest defecte). És la darrera gran injustícia que ha patit el Garriga, tot i que ell se’n fotia, de tot això. Sempre va riure’s de la vanitat, del figurar i de totes aquestes coses. La seva ambició, i la seva gran lliçó és que la importància d’una veu poètica, i —hi insisteixo— això val per totes les arts, és la seva singularitat, l’aportació d’una manera nova de dir les coses.

L. B: Hi ha diferents viatges en aquest poemari de La nosa. De fet, en Lluís Calvo comentava en la seva crítica a la revista Poetari que alguns poemes són quasi microcontes. Si agafem els poemes que porten el títol de «Delta», hi abordes el tema de l’erotisme. Tots aquests deltes, triangles que ens remeten a la platja, al mar, a la voluptuositat dels mol·luscs i la fauna marina, a la buidor i desassossec de l’aigua, a la passió ardent però efímera, al desamor, a la resistència a l’oblit, a la mort cendrosa. El Delta és un triangle, i l’erotisme i la investigació de copsar el desig en versos és un altre dels teus leitmotivs. També has abordat aquest tema en la teva darrera novel·la Les Relacions Virtuoses.

M. R: Bé, la novel·la és directament pornogràfica. Però és clar, jo intento aportar la meva idea de l’erotisme literari a la novel·la, una visió diferent de la sexualitat i de la manera de tractar-la literàriament. Hi ha uns referents molt directes en la meva novel·la: els films eròtics de Tinto Brass i el gran geni del còmic, Milo Manara. I això ho intento portar al camp de la literatura, fent en català una cosa que em sembla que era important de fer, que és abordar l’erotisme —i de vegades la pornografia— sense aplicar-hi constantment la conyeta. Que estem farts de veure-ho. Als catalans ens agrada l’erotisme —sí—, però sempre amb la conyeta…i l’escatologia xarona; recordo excel·lents llibres eròtics espatllats per aquesta obsessió de fer-se perdonar l’atreviment de parlar obscenament de sexe amb el recurs distanciador i anticlimàtic de la conyeta, i volia fer una cosa que s’allunyés d’això que fins ara només he vist, tot i que sense intenció purament pornogràfica, en Miquel de Palol, les novel·les del qual algú s’hauria de llegir amb una mica de deteniment per adonar-se de la bèstia narrativa que tenim i que no hem sabut valorar.

L. B: L’humor fa rebaixar aquesta tensió, és clar.

M. R: Sí, és aquesta cosa de «parlem de sexe, però he, he, he». El deu pometes té el pomer, per exemple, és un llibre que m’encanta i en el seu moment em posava molt calent, però va en aquesta línia de barrejar erotisme amb el toc humorístic. I en el meu cas, he intentat parlar de sexe d’una manera descarnada i oberta, directa. Sense utilitzar una cosa que em posa molt nerviós —que refreda molt i distancia molt— que són els sinònims aplicats als genitals: la cova, el tresor, el bosc, el pal de paller, etc. El cony és el cony i la polla és la polla. I quan estàs calent i estàs escrivint un “email” personal no et dediques a anar buscant sinònims.

Marc Romera durant l'entrevista amb Laura Basagaña | Foto: Ariana Nalda

Marc Romera durant l’entrevista amb Laura Basagaña | Foto: Ariana Nalda

L. B: En els teus poemes, però, l’erotisme és un eco que batega a segon pla. Un so de timbals que es barreja amb la resta de sonoritats.

M. R: En poesia, m’agrada abordar l’erotisme d’una altra manera: acostant el lector cap a un viatge més obscur, que necessiti d’aquesta interpretació i imaginació pròpia del qui llegeix i interpreta el poema. Els poemes del Delta remeten clarament a la forma del triangle. Una forma que és ambivalent, perquè pot ser tant femenina com masculina: alguns la relacionaran amb la feminitat de la forma púbica i altres associaran l’accident geogràfic del Delta amb el gland de la terra que està penetrant el mar i ejaculant-hi, que és una de les imatges que jo utilitzo. A més, d’alguna manera aquests poemes són un homenatge al Delta de l’Ebre, que és un lloc que té una energia tel·lúrica vital, molt salvatge, molt bèstia. I, per descomptat, aquests termes es poden aplicar a la sexualitat. La meva vinculació amb el Delta de l’Ebre és molt estreta, sobretot a partir de l’obra del gran poeta tortosí Andreu Subirats, amb qui vam compartir una barraca durant un parell d’anys enmig dels arrossars, molt a prop dels Muntells.

L. B: Parlem una mica del dubte, un altre dels temes —i dels motors— dels teus poemes. En els teus poemes abordes el tema del dubte i, també, el de la rendició. De vegades per resistir, has d’abandonar. Això és el que diu la filosofia del ioga, també: que per resistir cal —sovint— un abandonament o renúncia.

M. R: Créixer vol dir escollir. És a dir, nosaltres sempre partim d’una multiplicitat de camins, de desitjos, d’opcions. I créixer vol dir anar renunciant. La paraula potser seria renúncia. Anar renunciant a allò que no és veritablement necessari o essencial i quedar-se amb l’essencialitat de què parlàvem abans. Com més vas concretant el teu trajecte, com més vas decidint cap a on vols anar, més vas eliminant coses que a la llarga van esdevenint secundàries. El dubte sorgeix quan has de fer això, precisament. Ara tiro cap aquí o cap allà? Per tant el dubte també és un element de creixement, de maduresa, d’impuls vital.

L. B: I aliment per a la poesia…

M. R: Totalment! A mi no hi ha res que m’espanti més que els dogmes. Al contrari, la manera d’enfrontar-se al dogma és amb una mirada crítica. I una mirada crítica el que provoca és el dubte sobre allò que t’estan venent, sobre allò que creus que has de fer tu mateix. Dubtar et permet crear una distància. Una distància que s’assembla molt al concepte romàntic de la ironia. Si et permets allunyar-te d’allò que estàs fent o que ets, pots veure’n els defectes, pots dubtar, pots recapacitar i pots replantejar-te les coses i, per tant, el camí. Però el dubte, en aquest sentit, va molt lligat a la renúncia. Em sembla que tinc un poema de L’aigua que diu «la renúncia ens allibera». Ens allibera sobretot d’equivocar-nos. Perquè si tu no renuncies a res, vol dir que t’aniràs equivocant en moltes coses.

Abans citaves la filosofia del ioga, que està relacionada amb el budisme. Una de les grans lliçons que dóna la filosofia budista és la de desprendre’s de les coses innecessàries. I desprendre’s vol dir decidir, anar renunciant i anar configurant —cada cop— un camí més concret. I això és aplicable a la poesia. La poesia s’ha de desprendre de la retòrica, s’ha de desprendre del que no és essencial, i fins i tot, si és necessari, s’ha de desprendre de la sintaxi.

L. B: La destil·lació màxima del poema.

M. R: Jo no em desprenc de la sintaxi, tot i que moltes vegades la porto al límit; però hi ha poetes que se’n desprenen —que renuncien completament a la sintaxi— com ara la Mireia Vidal-Conte. Per a mi, fer-ho, és un acte de valentia creativa, perquè implica renunciar al lector carallot, que és el més nombrós, el que proporciona èxits populars i comercials. I aquesta és una de les lliçons que també defensava en Francesc Garriga, que sempre deia «no, no, ho has de depurar! Treu això! Això, per què ho poses?». I si tu li replicaves: «Perquè queda molt bé!», ell et demanava: «Però és essencial, això?». I és budisme pur, en el fons. Hi ha altres tipus de poesia que no van per aquí; que contenen missatges més retòrics, més alliçonadors; però la poesia —tal com jo l’entenc— no està per donar lliçons, sinó per il·luminar des de la foscor.