Manel Alonso: “Les llengües no són fronteres sinó mons connectats”

15.07.2012

Manel Alonso ha presentat el poemari 'Quadern dels torsimanys' | Foto: Sabín.

Manel Alonso i Català (Puçol, 1962) presenta aquests dies l’antologia poètica Quadern dels torsimanys/Cuaderno de los trujimanes (Germania, 2012), una selecció de poemes publicats des de 2003 que, això sí, també inclou noves peces que encara no havien vist la llum. Aprofitant l’avinentesa, parlem amb un home abeurat de lletres i paraules gràcies a les seues experiències al capdavant d’algunes de les editorials valencianes més actives del panorama literari.

«Torsimany» és un mot singular…

Sí, un mot que ens ve a través de l’àrab i que significa intèrpret o intermediari que fa que s’entenguen dues persones que parlen llengües diferents.

És el poeta, doncs, un intermediari entre la vida i l’escriptura?

El poeta, com els joves, té la capacitat d’encantar-se i de desencantar-se de la vida cada dia, d’enamorar-se dels petits detalls, de fer-se un fum de preguntes i d’intentar buscar una resposta a cadascuna. El poeta és aquell que explica en un llenguatge que coneix i de l’ús del qual ha fet ofici, en aquest cas el literari, allò que capta amb atenció i sensibilitat del món que l’envolta i que altres, per falta d’atenció o de sensibilitat, són incapaços de veure o entendre.

Es tracta de la segona antologia en la teua trajectòria, ara centrada en la darrera dècada. Recapitulació? Revisió? Reconstrucció? Potser tot plegat?

En la primera antologia que vaig publicar ara fa deu anys, en la qual vaig comptar amb l’ajuda de Josep Vicent Frechina, sí que vaig fer un gran exercici de revisió d’una part important dels poemes que allí apareixien, per aquest motiu l’antologia es titulava Les hores rehabilitades. En aquesta segona he recollit una tria personal dels poemes escrits entre els anys 2003 i 2012, una dècada de la meua vida en què he aprés l’ofici i on els meus versos aguanten millor el pas del temps i la meua lectura crítica, que aquells que vaig escriure en les dècades dels huitanta i noranta del segle passat. En aquesta antologia hi ha una part important de poemes inèdits, altres són poemes que han estat publicats en llibres col·lectius i una última part dels dos llibres que he publicat aquests darrers anys, la qual cosa li pot donar al lector una visió extensa i acurada de la meua darrera poesia i d’allò que em mou a escriure-la.

Aprofitant la idea original del torsimany, el poemari recull versions dels teus poemes en altres llengües. Un bonic exercici d’entesa entre cultures…

La idea feia anys que em venia pegant voltes pel cap. Fa uns anys vaig fer amistat amb un poeta basc, Andolin Eguzkitza, i junts vam traduir i després publicar una antologia bilingüe de la seua poesia. Després ell em va traduir una selecció de poemes meus al basc. També per aquell temps, en una antologia publicada per la Fundació Max Aub, vaig traduir-me al castellà, la veritat és que em va paréixer una experiència enriquidora i em vaig quedar amb ganes de més. En obrir el meu blog Els papers de can Perla vaig decidir oferir als lectors la meua obra en altres llengües, per a la qual cosa he comptat amb la col·laboració i generositat de molta gent. En el blog hi ha poemes meus fins en tretze llengües diferents. Per a fer l’antologia em vaig centrar només en versions en castellà. Hi ha poemes que tenen més d’una versió feta per diversos torsimanys i la veritat és que no em deixa de sorprendre com cadascú els reinterpreta en una altra llengua.

Aquesta experiència m’ha fet pensar que les llengües, gràcies als torsimanys, no són fronteres sinó mons connectats i on alguns mots han sigut capaços, com alguns individus ho són també, de saltar d’una llengua a una altra, adequar-se a la seua normativa i enriquir-la.

En la presentació del passat 15 de juny a Puçol van acompanyar-te, entre altres, el cantant d’Obrint Pas Xavi Sarrià. Algunes de les teues obsessions són paral·leles als valors que promou aquesta banda valenciana.

Respecte i admire el treball que com a músic i escriptor fa Xavi Sarrià. Ha estat capaç, sense renunciar a la seua llengua, de tindre èxit i aconseguir ser reconegut per un públic ampli i divers més enllà de les nostres fronteres. Hi ha coses com ara la defensa de la llengua i del país, la passió per la llibertat i valors com ara la solidaritat i la justícia social que compartisc amb ell i amb altra gent. També compartisc bona part dels seus referents culturals i d’alguns polítics. Supose que en algunes qüestions puntuals no pensem de la mateixa manera. Ara, gaudisc d’allò més escoltant les seues cançons.

T’has mogut durant tota la teua vida entre llibres: lector, escriptor i editor. Quins fruits t’ha donat cadascun d’aquests rols?

El principal fruit, una felicitat i un plaer que jo definiria com a polièdrics, que per a poder gaudir-los amb intensitat m’han obligat a pagar un bon grapat de peatges. Després, també, que de tots ells he aprés i m’han enriquit com a persona i com a escriptor.

Les experiències en les editorials 7 i mig, Brosquil i Germania poden haver-te ajudat a construir una opinió sobre l’estat de la literatura en català al País Valencià. En quin moment estem?

Crec que estem en un bon moment creatiu. Hi ha tota una generació de narradors i de poetes que han arribat a una etapa de gran maduresa i estan donant molts bons fruits. I les generacions que els precedixen, si res no ho espatlla, ens oferiran en uns anys obres d’una gran solidesa.

El problema està en el fet que no hem estat capaços d’aconseguir incrementar el nombre de lectors en català, el nombre suficient per a tindre un gruix que sostinga tota la indústria editorial valenciana.

Tot i que també has conreat la narrativa, centrem-nos en la poesia. Continua sent el gènere maltractat a les escoles?

Entra poc a les escoles i als instituts. En primària ho fa sovint en forma de cançons o en adaptació al català de clàssics castellans. Tinc la sensació que els mestres i els professors no són lectors de poesia i per tant desconeixen el que s’està fent en l’actualitat i li tenen una certa prevenció.

En l’editorial Germania treballeu en una iniciativa molt interessant. Es tracta de donar veu a joves poetes dins de la col·lecció «Mil poetes i un país». Com està funcionant? Com vénen les noves generacions de poetes?

La col·lecció està complint les expectatives de l’editorial. A nivell de vendes són unes expectatives modestes, com no pot ser d’una altra manera quan parlem de poesia.

Fins ara el poeta que volia editar havia de concursar, la qual cosa feia que moltes obres i autors no tingueren accés a l’edició i això tenia poc a veure amb l’interés i la qualitat de les seues obres. Amb aquesta aventura editorial he descobert un grapat de veus poètiques molt interessants i alguns poemes francament remarcables.

Manel Alonso en la presentació de l'antologia poètica 'Quadern dels torsimanys' a Puçol | Foto: Sabín.

L’activitat editorial d’empreses xicotetes i independents com ara Germania, a quins reptes ha de fer front en aquesta crisi econòmica?

Per a una editorial petita el repte és aconseguir la complicitat i la col·laboració de l’autor a l’hora de difondre l’obra, així com tindre un contacte molt viu i directe amb llibreters, bibliotecaris i lectors. I després, amb imaginació, aconseguir el nombre suficient de vendes per a continuar endavant.

Per últim, i perquè també ets periodista, no podem obviar el teu treball en pro de la premsa en català. Malgrat els intents, malauradament els valencians i les valencianes encara no tenim un diari fet ací en la nostra llengua. Creus que això s’ha convertit en un impossible?

Un diari en valencià en paper que vertebre informativament el País Valencià crec que és un somni que ja pertany al passat. La premsa escrita està sofrint una vertadera revolució a nivell de formats, el que hem de fer ara és participar en aquesta revolució per aconseguir no un sinó diversos mitjans independents que informativament vertebren el territori valencià i l’interrelacionen amb la resta de l’àrea lingüística.