Maksim Óssipov: “L’art ha de deixar una llibertat a l’home”

Club Editor acaba de publicar El crit de l'ocell domèstic, de l'autor rus Maksim Óssipov. L'obra ha estat traduïda al català per Arnau Barios, que durant una estada a Rússia va tenir l'oportunitat de parlar amb l'escriptor i metge.

Club Editor acaba de publicar El crit de l’ocell domèstic, de l’autor rus Maksim Óssipov. L’obra ha estat traduïda al català per Arnau Barios, que de Rússia estant ha tingut l’oportunitat de parlar amb aquest escriptor i metge. A continuació podeu llegir les reflexions d’Óssipov.

Maksim Ossipov | Foto: Jordi Carreño

Feina de metge

Fa trenta anys que em dedico a la medicina, m’és difícil de dir què escriuria si no fos metge. Però hi ha una cosa important. A Rússia els cercles de gent estan incomunicats. No sé com està aquest tema a Espanya, diria que no tant, pel que vostè m’ha dit: els seus pares són pagesos i en canvi ha anat a la universitat, s’ha dedicat a les humanitats… El cercle de gent que hem vist avui [29 d’octubre, dia d’homenatge a les víctimes de l’estalinisme] gairebé no es comunica amb el que anomenem poble. La medicina permet relacionar-se amb les capes més diverses de la societat: pots tractar un bòfia, un  intel·lectual, un granger…

A part d’això, la medicina també proporciona una bona colla de metàfores. Té a veure, en definitiva, amb la vida i la mort. Ajuda a escriure, diguem-ho així.

Història

No conec bé la Història ni tinc cap sentit de la manera en què corre. Però que a Rússia hi ha unes repeticions i una espècie gairebé de maledicció és evident: es nota l’absència d’un vector, d’una direcció concreta. A Rússia en vint anys canvia tot, en dos-cents no res.

Igualment, intento escriure sobre personatges, no sobre situacions. El caràcter de l’Aleksandr Ivànovitx [de “Colònia minera Eternitat”] és més important que no els esdeveniments que ha vist.

Aleksiévitx

Estic molt content que li hagin donat el premi. El Temps de segona mà em va agradar molt. I estic content des d’un punt de vista polític: tinc la sensació que han guanyat “els nostres”, algú del nostre cercle. Però també entre gent que comparteix el seu punt de vista polític, n’hi ha que no comparteixen l’artístic i discuteixen si això és o no literatura. Jo trobo que sí. Primer, té un missatge, no només té un contingut, no és un reportatge. I segon, té la seva llengua. Seria innocent pensar que ella es limita a copiar converses, ningú no parla així. Escriu amb la seva pròpia llengua, amb un mètode artístic seu.

Maksim Ossipov | Foto: Jordi Carreño

Les regles de l’art

No sé respondre satisfactòriament aquesta pregunta. Ho intentaré, tot i que formular uns principis fa una mica de por: ¿i si després de fer-ho ja no sabré escriure res més? O escriuré, segons els principis que he dit però sense vida. La pregunta està feta, però, i demana una resposta.

L’art ha de deixar una llibertat a l’home. Funciona per principi d’imitació, a diferència de la pornografia, les pel·lícules de terror o la música massa forta, que funcionen immediatament, és a dir, pel mètode de proximitat. Has de veure que algú és bona persona quan dina o passeja, no quan salva un altre de morir ofegat. Convé que l’autor no tingui cap partit pres amb un personatge. (En general, la relació autor-personatge em sembla més interessant que el joc escriptor-lector.)

Evangeli

Un relat conté un missatge, una bona nova. O si no pot ser “bona”, almenys que sigui una “nova”. Em van explicar com s’acosten al text de les Sagrades Escriptures en el judaisme: després d’entendre el significat de cada paraula i d’estudiar-ne el context, cal que pensis per què aquesta història té una relació directa amb tu. Quan llegeixo un conte faig la mateixa suposició, que l’autor escriu per a mi. I també ho suposo en el lector: que voldrà saber alguna cosa important sobre si mateix, i no vull decebre les seves expectatives.

Escriure

Vaig començar a escriure tard, però la sensació que havia d’escriure la tenia des de la infància. La cosa va anar així: vaig publicar uns trossos del meu diari en una revista literària [“Sobre el pare Ilià”, 2007, Znàmia] i de seguida em vaig posar a escriure ficció.

Sobre aquestes primeres notes publicades algú va dir que eren “humanes i inclements”.

Qüestions d’estil

Cada frase ha de tenir una projecció en tot el relat, l’ideal seria que en cada frase es contingués el sentit de tot el relat.

Un acudit no pot ser la base d’una història. Una història demana un desenvolupament. De vegades l’autor mateix no entén gaire què ha passat. En aquest sentit, m’agrada molt el relat de Salinger “Pretty mouth and green my eyes”, on es pot interpretar de maneres molt diferents què ha succeït i tot serà veritat, a més, amb un argument extraordinàriament senzill i clar.

Escriure de l’objecte. No escriure dels sentiments, es repeteixen i em sembla que no són gaire interessants. Sobretot no escriure dels sentiments propis. Un objecte, però, també ho pot ser el cor humà; de manera que no és que sigui impossible escriure dels sentiments, però, malgrat tot, escriure’n com d’un objecte.

Maksim Ossipov | Foto: Jordi Carreño

Torna

En qualsevol cas, repeteixo que tinc por d’anomenar els principis que em mouen a escriure. Com un professor, com un bon pedagog del violí que és incapaç d’interpretar res amb cara i ulls.

L’ara

El jugador d’hoquei d’El crit de l’ocell domèstic em va fer el seu efecte llavors: un milionari que no es fa arreglar les dents [idea general del menyspreu rus pel confort]. Ara costa que t’entendreixin depèn de quines coses. Per com són els russos ara i pel que estan fent al món. Hi ha coses que emocionen en una època i després deixen d’emocionar, és normal, ¿no?

No només pel fet d’haver estat el testimoni de moltes monstruositats, de molts crims que ha comès el meu país. Durant la guerra de l’Afganistan no tenies la sensació que la gent hi donava suport, que era una guerra del poble, era més aviat un “bé, la direcció ha enviat militars a algun lloc”. Ara, sí. D’acord: la propaganda, la tele… Però la gent s’ho ha apropiat, hi ha una responsabilitat compartida. No és “la direcció ha enviat…”. Per tot plegat, la meva visió sobre els meus compatriotes ha canviat una mica.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació