Lucía Mbomío: dona, periodista, negra

17.11.2016

Lucía Mbomío, periodista madrilenya (actualment treballa a TVE i col·labora amb Afroféminas) va ser a Barcelona fa uns dies, en motiu de la seva ponència durant la Jornada de “Periodismes diversos, periodismes transformadores” organitzada por la Xarxa BCN Antirumors al Museu del Disseny.

Lucia Mbomio

Lucia Mbomio

 

Carla Mallol: Fa uns dies vas participar com a ponent a la jornada de «Periodismes diversos, periodismes transformadors», aquí a Barcelona. De fet, la teva ponència va ser la xerrada inaugural, sota el títol de «Dona, periodista, negra»: Un trinomi amb molta densitat, no trobes?  

Lucía Mbomío: Sens dubte, cada paraula té unes connotacions històriques, socials i fins i tot, semàntiques, molt potents. I, posant-les juntes, ja …

CM: Creus que et defineixen?

LM:  Clar, però no completament. Això ho he hagut d’aprendre amb el pas del temps: que no puc cedir al marc en què la societat (i a vegades jo mateixa) m’encasella, a una classificació exògena que, a més a més, és totalment contextual. Si fes exactament la mateixa xerrada al país del meu pare, es titularia «periodista espanyola, d’origen equatoguineà i blanca», perquè fins i tot la «raça» (intencionadament entre cometes) depèn del lloc i del moment.

CM: Com et definiries a tu mateixa?

LM: Complicat, però ho intentaré. Assumeixo que sóc un mar de contradiccions: sóc madrilenya, d’Alcorcón (sóc molt de barri), filla d’una dona blanca castellana i d’un home negre d’ètnia fang. He tingut la sort de viatjar molt i he viscut a quatre països, cosa que crec que m’ha obert la ment. Sóc dona i la passió pel país del meu pare em va fer molt més feminista del que ja era. Sóc militant afro-descendent i, en aquesta línia, reivindico la meva espanyolitat, perquè sinó donaria la raó a aquells que són incapaços d’entendre que ho sóc. No obstant, vivint a Guinea Equatorial, vaig entendre alguns aspectes del meu caràcter. Sóc lectora i curiosa, em queda molt per aprendre i més llocs on viure. Per això, em defineixo com a persona en moviment: estic sent i m’estic redefinint en base al que visc i amb el que em trobo. Sempre parlo d’ell, però he de dir que el llibre d’Aamin Malouf, «Identidades asesinas», m’ha servit de gran ajuda per a fugir de l’encasellament del que parlava fa un moment i interioritzar una identitat polèdrica, líquida i no estancada, sense traumes.

CM: Identidats líquides.. Les noves identitats de què parlava Bauman amb la seva «modernitat líquida». Creus que és possible parlar d’identitats locals o multi-locals?

LM: M’agrada això d’identitats locals i multi-locals. Encaixen molt amb mi. Crec que el meu lloc de naixement és producte de la casualitat, la pàtria em sembla quelcom inaprehensible, massa llunyà, massa gran; els països (especialment els llocs que han estat colonitzats), no deixen de ser construccions. Em sento més pròpia dels llocs petits, ja sigui els llocs que m’han tocat o els que he buscat: és allà on són els meus records.

CM: Fa un moment parlaves de militància afro-descendent, en quin sentit?

LM: Parlo des del punt de vista totalment subjectiu. Per a mi, la militància afro-descendent passa, primer, per un procés de presa de consciència del que ets, de com et llegeixen i d’on et situen. Biològicament sóc mestissa, socialment sóc negra i culturalment, de nou, sóc mestissa. Tot i que crec que tinc un percentatge important de «madrilenyisme». Madrid és el resultat d’una barreja de vàries identitats que comparteixen espais, alegries, penes i contaminació. A partir d’aquí, cadascú es posiciona, assumeix els nous discursos i les pautes de comportament. Des de coses tan senzilles com buscar tenir amistats negres fins a parlar amb el teu entorn blanc de com et sents i què et molesta. Però també accions que tenen impacte a un nombre més elevat de gent com fer entrevistes, articles, etc. Per exemple, des de fa gairebé 3 anys, col·laboro amb Afroféminas amb la intenció d’empoderar a més joves afro-descendents o, des de la meva posició com a reportera de la televisió, denunciar que el racisme existeix a través de xerrades com la de la jornada de l’altre dia. Fa molt poc, juntament amb Paola Hurtado, hem creat «Radio Melanina», un programa a l’emissora «Onda Verde de Movimiento contra la intolerancia».

CM: Com a col·laboradora a Afroféminas, creus que el vostre projecte és una forma de periodisme transformador?

LM: En els inicis de Afroféminas vaig estar al costat d’Antoinette Torres Soler, la fundadora, a la direcció. Actualment, per falta de temps, hi col·laboro amb textos.  Afroféminas té diverses funcions, una d’elles és la de facilitar la trobada i el debat dins la pròpia comunitat afro-descendent, femenina i castellanoparlant, que és molt heterogènia. En aquest sentit, es tracta una mica de ser l’altaveu d’un discurs que, a causa de la seva pròpia diversitat, és 100% polifònic. L’altra funció és la d’abordar temes que poques vegades tenen cabuda a la premsa generalista. I, per últim, visibilitzae, i no pas  crear, referents. Aquest últim punt és molt important ja que per culpa de la falta de referents amb els quals molts hem crescut, moltes vegades tendim a pensar que estem sols o soles. Quan no tens a ningú a qui mirar o a qui assemblar-te, pots cometre l’error de creure que determinats rols o llocs no seran mai per a tu. Tenint en compte les nostres mancances i absències habituals, jo crec que sí, que és transformador.

Lucía Mbomio

Lucía Mbomio

CM: Fa un moment el definies a tu mateixa com a feminista. Com definiries el teu propi feminisme?

LM: Indissoluble de l’anti-racisme.

CM:  Quina creus que és la funció del feminisme avui dia?

LM: El feminisme convencional hauria de deconstruir-se per a ser més inclusiu, per a no deixar fora una bona part de la població, per a no jutjar des de l’etnocentrisme, per a reconèixer, positivitzar i mostrar la diferència en lloc de condemnar-la. A partir d’aquí, la seva tasca per a la igualtat seria molt més útil.

 CM: Creus que el fet de ser dona i/o negra ha pogut condicionar la teva carrera professional?

LM: M’agradaria pensar que no, però tenint en compte que res a la televisió és innocu, seria un plantejament una mica naïf. De la mateixa manera que, excepte algunes excepcions i canals, ser dona no és el mateix tenint 20 anys que tenint-ne 50, o pesant 50 kg que pesant-ne 80, tampoc és el mateix ser blanca que ser negra, per a bé i per a mal. La prova: no recordo més d’una desena de professionals negres que hagin presentat o hagin treballat com a reporter a canals nacionals en els meus 35 anys. Hi ha un risc de sub-representació, però també d’instrumentalització: pretendre ser modern posant a persones racialitzades és molt retrògrada.

CM: Passa el mateix amb la presència femenina invisibilitzada: a les redaccions, als platós de televisió però també en tants altres sectors «masculinitzats», com és el de la política. Creus que hi ha violència simbòlia (com diria Bourdieu) en aquestes sub-representacions?

LM: Sens dubte. També és violència interioritzar com a normalitat el fet que les classes de les facultats de periodisme estiguin repletes de dones i els llocs de direcció en els mitjans de comunicació els ocupin gairebé sempre homes. O el fet que existeixi un perfil de reportera «tonta». O que, en general, a les dones que surten a la televisió, se’ls exigeixin uns paràmetres físics que, de cap manera, s’espera dels homes. O el fet que en molts debats el nombre de tertulianes sigui molt inferior que el de tertulians. És violència simbòlica que això passi des de fa tant de temps i que, mentrestant, el percentatge de dones universitàries no hagi deixat de créixer, sense que res canvi.

CM: No són aquestes sub-representación de què parlaves, formes de micro-racisme i de micro-masclisme?

LM: Últimament m’he estat fent forces preguntes al voltant d’aquests conceptes. El «micro» fa que minimitzem accions que, pel fet de repetir-se en el temps, poden provocar la mateixa erosió en les persones que quan no posem el prefix. I… responent a la teva pregunta, sens dubte, l’omissió de determinats paradigmes, ho és.

CM: Creus que, dins del mateix periodisme, és possible trencar amb els discursos dominants?

LM: Les noves tecnologies permeten l’existència de premsa alternativa que, en efecte, ha provocat esquerdes en el discurs dominant generalista.