Lluís Julià: “La poesia és el llenguatge del futur”

El poeta i actor Lluís Julià ha mort a l’edat de 63 anys a causa d’un càncer de pulmó. Recuperem l’entrevista que li va fer Jordi Llavina arran de la publicació del poemari ‘El temps real’, publicat l’any 2014.

Lluís Julià (Gelida, 1954) no és un poeta prolífic: només ha publicat tres llibres de versos, i entre el primer, Sota la pluja àcida (1992), i el segon, Música màquina (2005), es van escolar tretze anys. El llibre que ara presenta, En temps real (Indesinenter, una col·lecció de l’Ajuntament de Gelida, que ha rebut el suport del Consell Comarcal), aprofundeix algunes de les característiques de les obres anteriors, però les du una mica més enllà. El llibre es pot trobar a Gelida i a les dues principals llibreries de Vilafranca (L’Odissea i La Cultural).

En Julià arriba al restaurant on hem quedat per fer l’entrevista amb un barret de palla. És poeta. S’ho pot permetre. El porta, això sí, al cap (i no en alguna altra part del cos): és un poeta, però no del tot excèntric, doncs.

—Reflexiones molt sobre el cos, en els teus poemes…

—El cos cada vegada s’identifica més amb un objecte. Amb un objecte, a més, de millora permanent. Avancem cap al desig que un mateix pot dissenyar-se el cos: plàsticament és possible. Avui dia el cos es pot autoregenerar… Es pot remodelar, reestructurar, tunejar tot allò que la mateixa naturalesa havia prefixat. Voluptuosos acabats! És per això que dic, en un vers, que “la carn torna a ser fang”.

—L’amor, d’altra banda, sembla que també es compta entre els teus principals neguits temàtics.

—I tant! Temps enrere l’amor era un fet inamovible, inqüestionable. Estava constret a un sistema de conducta invariable: em refereixo a l’experiència de transmissió de pares a fills dels rudiments d’aquest fenomen que vetlla, també, per la supervivència. Si abans l’experiència de l’amor anava d’acord amb la naturalesa, ara és més aviat aquesta que s’adequa al desig. El canvi és continu, i jo, com a poeta, em proposo de reflexionar sobre aquestes qüestions que ens afecten tan íntimament.

D’altra banda, la ciència ens assegura que no hi ha res sagrat. Tot i tothom és prescindible. Tant a la feina (màquina) com al llit (autòmat), sempre hi haurà quelcom o algú més ben adaptat que tu. Per a la ciència els sentiments no compten, tècnicament són una nosa. No és això el que estem veient. Amb l’experiència històrica, ens hem de saber adaptar als nostres temps. Quan et cases amb algú, no et cases només amb aquella persona, sinó amb tots els altres que engloba. Ara bé, en les relacions d’avui dia res no està acotat. Antigament, en casar-se, un volia estabilitat. Tot això se n’ha anat en orris. Ara sembla com si l’espai només fos temps.

—¿Com neixen, els teus poemes?

—De l’observació del meu propi cos, primer de tot, però també de l’observació de la gent que m’envolta, de les persones amb qui em relaciono, del meu entorn.

—I de la llengua, ¿no? Molts d’ells sembla que sorgeixin de felices troballes lèxiques, de conceptes diversos que relaciones de manera sorprenent…

—Sí, és clar. Som animals verbals. Ho som tant que, si fins ara ens hem definit jeràrquicament superiors als animals, és perquè hem entès que, en realitat, l’instint suprem és el llenguatge. Sense el llenguatge no podríem dialogar amb els nostres sentits.

Jo sovint em pregunto: ¿Què em crida, de la llengua? Quan es va iniciar el llenguatge, la comunicació lingüística devia ser pròxima a un rap, el gènere musical…

—No hi ha gaires poetes que parlin de la corrupció i de les xacres diverses que afecten la nostra societat. Tu, sí…

—És això que et deia de l’entorn: em preocupa molt (socialment). La corrupció és sentida, experimentada, com una pèrdua de sentit. Un autèntic escarni —el més antipoètic— de la fe en l’home i la dona, recorda Whitman. No m’agrada que quatre miserables profanin l’ideal democràtic d’aquesta manera. Com a poeta, m’interesso per la vida real. Vas capturant imatges, estímuls… i allò que, en principi, era una mena d’impacte inconscient, després ho metabolitzes i ho regurgites literàriament com un impacte conscient. Cada poeta té el seu metabolisme particular, i també les seves maneres de connectar amb la realitat.

—¿Com definiries la teva poesia, Lluís?

—Jo diria que és una poesia cognitiva: serveix per coneixe’m millor i, tant com això, per tractar de conèixer millor el món en què vivim. Em serveixo molt de la ironia, com a recurs de distanciament. L’humor et dóna, certament, una distància sobre els fets que abordes literàriament.

—¿I no creus que n’abuses una mica, de la ironia?

—Bé, podria ser. Però ens hem d’empassar, ni que sigui per raons (crematístiques) de supervivència, tantes coses i que fan de tan mal pair que, sense el protector estomacal de la ironia, de segur que ens farien mal, rebentaríem. D’altra banda, entenc que a molts —entre els quals, Plató— no els faria gens de gràcia que l’humor acabés sent el veritable parer —el més seriós, doncs— d’aquesta època. Jo crec que mai no hi està de més, la ironia.

Canviant de tema, hi ha una qüestió que m’horroritza. Fas saber al teu entorn que estàs a punt de treure un llibre, i llavors ells, intrigats, et demanen de què va, aquest llibre. Quan els respons que és de poesia, llavors sembla que es desinflin, que es desencantin. I això em sap greu. Me’n sap perquè, justament, penso que la poesia és el gènere que, per les seves condicions específiques —brevetat i màxima contenció—, més i millor podria connectar amb la nostra societat. Però no: la poesia, en gran mesura, continua reservada a les grans ocasions: enterraments, casoris, batejos… I, en canvi, jo crec i defenso que la poesia és un llenguatge de futur: coincideix amb alguna cosa d’essencial del temps d’ara mateix.

Cada poeta hauria de conèixer bé les seves limitacions, tant com allò que sap fer millor, com les seves virtuts. Per mitjà de la poesia, jo sempre he buscat la meva manera de sentir i percebre.

—“En temps real” és una expressió que surt fins a quatre vegades, en el llibre. ¿Per què vas triar aquest títol?

—Perquè estem immersos en un temps no pas real, no, sinó hiperrealista: el del canvi constant. El món avança amb tanta rapidesa que, quan vol ser interpretat, ja ha canviat de significat. Davant d’això, el poeta hi ha de dir la seva. Ara la realitat incideix en el llenguatge (no com abans, que era ben bé al revés). Però, al capdavall, la majoria de nosaltres volem estabilitat, no pas aquest tràfec constant cap a una altra cosa permanentment nova o diferent.

—La reflexió sobre el temps és molt pròpia de poetes i filòsofs… Tu la fas teva, també…

—Sí, per descomptat. I és que abans, anys enrere, tots ens sentíem més còmodes: el progre era progre, el fatxa era el fatxa, i fora. Anaves a l’Índia i allà, en una ciutat, et trobaves un carboner, i recordaves quan n’havies vist un a Barcelona i, de cop, ja no vas tornar-lo a veure mai més. Als vuitanta vivies uns canvis que llavors et feien gràcia. Quan el món és estable, la malenconia està molt bé. Però quan el món canvia a la velocitat amb què ho fa actualment, la malenconia pot ser un dèficit.

—Has fet servir el concepte de velocitat…

—Velocitat i intensitat, sí. No s’havien vist mai com ara. Són els signes dels temps. Estimem a gran velocitat. Ningú vol perdre el ritme. Quan algú es troba malament, va a veure el metge perquè el curi en salut a tota pastilla. Els que més hi han sortit perdent, amb aquests canvis i aquest nous models de societat, són els que tenen professions liberals: metges, professors, advocats…

—Sé que estàs sospesant de fer el salt a la narrativa…

—Diguem que sí, però no de manera immediata. Estic treballant en un projecte, és veritat, però el procés d’escriptura serà llarg. El desafiament d’aquesta obra que planejo és ambiciós: com descriure el món modern. I m’agradaria tractar-hi, també, la preocupació pel llenguatge, que em sembla que és prou present en tot el que he escrit fins ara.