Les Sueques passen a l’acció als Vespres de la UB

Últim dijous de gener, 18:00 hores, al bar Elisabets de la plaça Bonsuccés, em trobo amb Les Sueques Tuixén Benet, guitarra i veus, i Blanca Lamar, veu i baix, per parlar d’Educació Física. Representen el Pau Alba, bateria, i la teclista Raquel Tomàs, absents en l’entrevista.

De cremar les perles a l’educació física en un any i escaig. Créixer a impulsos, autodidactes i reinventant-se sobre la marxa, tocant allà a on puguin i les deixin. Remenar idees, combinar-les amb un propòsit clar, que soni com volen sense complicar-se gaire la vida. Enregistrar un disc en tres dies, els quatre músics a la plegada, en directe a l’estudi, com quan els discos s’enregistraven així, allà pels anys seixanta. El motor de la sinceritat a cua del projecte, lletres amb fonament i un so cru, gairebé nu, que piqui a la cara. Tocar i gaudir i si la cosa no qualla tampoc en faran un drama. Dijous, 13 de juliol, Les Sueques  actuen als Jardins de l’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona en el marc d’Els Vespres de la UB.

Les Sueques | Foto: Bibi Oye

Últim dijous de gener, 18:00 hores, al bar Elisabets de la plaça Bonsuccés, em trobo amb Les Sueques Tuixén Benet, guitarra i veus, i Blanca Lamar, veu i baix, per parlar d’Educació Física. Representen el Pau Alba, bateria, i la teclista Raquel Tomàs, absents en l’entrevista.

Tuli Màrquez: Després de cremar les perles, què?

Blanca: Què hem de fer? Educació física (riu). Educació física és molt diferent del Cremeu. Cremeu és una cosa exhortativa, és demanar a la gent que cremi, i això ja és més un consell, per a nosaltres mateixes. És deixar una mica el pensament de banda i passar a l’acció…

Tuixén: Sense perdre el punt de l’educació.

De la portada del disc, que il·lustra una col·lecció de minerals, se’n podria deduir una mena de regressió al temps d’escola, un retorn al passat. La Blanca i la Tuixén prefereixen parlar de “taxonomies”, referint-se al fet de col·leccionar i classificar. Talment com el que sembla que és, un recull de cançons que tipifiquen determinades situacions de la vida.

¿Quina és la història del disc?

Tuixén: Just després de gravar Cremeu les Perles, que havíem de girar, ja vam començar a fer algunes cançons noves. I així han anat sortint al llarg d’aquest any i mig que ha passat des de que vam gravar Cremeu, vam anar fent algunes cançons, treballant, jugant entre tots. Llavors, un mes i mig abans de gravar, vam fer un apretón, sobretot, guitarra, baix i bateria, per acabar de donar forma a totes les cançons.

En l’entretant surten a la conversa idees i conceptes de maneres de fer, equilibris, referents i influències que elles responen des de l’eclecticisme i la precarietat (tècnicament i artísticament) “que és el que podem i el que ens agrada”, diu la Blanca, fent bandera d’aquesta manera de fer les coses sense complicacions.

No us ha produït ningú. Us ho heu produït vosaltres?

Tuixén: Amb en Cristian Pallejà i en (Ferran) Resines.

Blanca: Nosaltres el que fem és que, quan vam entrar a gravar, ho vam gravar en tres dies. Ho fem junts, no ho fem per pistes. Volem que soni frescot. Després en Cristian i en Ferran, que són els que tenen els estudis Caballo Grande, t’ajuden. Encara que no t’estiguin dirigint, sí que de vegades t’orienten. Si tinguéssim un productor, potser ens agradaria Steve Albini (emblemàtic productor de, entre d’altres, Nirvana i Pixies).

Com heu plantejat el repertori del disc (l’ordre de les cançons)?

Blanca: Aquesta part ens costa bastant.

Tuixén: La Blanca havia pensat molt en el concepte del disc, el títol i les taxonomies. L’ordre del disc va ser una proposta d’en Cristian. Ell va proposar l’ordre i nosaltres ens el vam estudiar. Ens va semblar interesant per com evolucionava la sonoritat i la temàtica.

La temàtica de les cançons és el ganxo del grup?

Blanca: A mi m’agrada dir sense dir que no es digui, però que es digui. Aquesta és la idea, que es pugui dir una mica tot i res. Per això de vegades les lletres queden una mica aforístiques. Sembla que en veritat estiguin buides, però en realitat estan plenes.

I d’on surt la inspiració?

Blanca: De la meva experiència vital. De les lectures. De com veig el món, segurament, i la gent que m’envolta.

Sembla que estiguin escrites per algú.

Blanca: Que si estan adreçades a algú? Bé, estan adreçades a mi mateixa, moltes vegades són una mica egocèntriques. És com un clam a dalt d’una muntanya. Quan cantes és com si parlessis a una audiència i d’aquí vindrien les lletres.

Podem parlar de reivindicació femenina? O de trencar l’estatus masculí?

Blanca: El fet de ser dones i tocar sembla que és això. És com si em demanessis perquè cantem en català. Doncs, perquè sí. Una mica és el mateix. Sí que és un món més d’homes, però…

Tuixén: No forma part dels nostres estatuts, però com a concepte: som dones i som feministes d’alguna manera. I sí que ens sentim identificades amb el moviment feminista i amb les Riot Girls, però no és que el grup sigui un instrument el grup per a nosaltres per dur a terme aquesta lluita. És com som nosaltres.

Les lletres us encadenen.

Tuixén: No ens encadenen. Som dones i fem lletres de dones. No per escriure una lletra com a dona, estàs lluitant. Tot i que ho estiguis fent.

Blanca: La idea és lluitar més des de l’acció. És evident que hi ha una lluita implícita pel fet que et col·loquen, la societat o el món, en un situació més de víctima o d’objecte. Automàticament tu no pots ser aliè a la conducta dels altres i com es comporta la societat cap a tu. A l’hora de fer lletres o de fer música, nosaltres no podem deixar de ser qui som. I de vegades sí que hi ha certa reivindicació d’aquesta condició, però simplement és per explicar-te qui ets.

Si fóssiu dos homes, aquesta pregunta i tot el que m’esteu dient, no es faria.

Blanca: Exacte. A cada entrevista ens pregunten què vol dir ser tia i tocar. I de vegades la nostra resposta és: i què significa portar ulleres i tocar?

Tuixén: Hi ha una qüestió que les dones som menys. No hauria de ser així, però és un fet.

Blanca: També socialment tens moltes més inseguretats. També comences a tocar més tard.

Us considereu cronistes socials?

Blanca (directa):No.

Reivindiqueu una determinada situació social o política.

Blanca: No ets cronista com a consciència. Cronista és una paraula molt seriosa. Home, és impossible no sentir una sensació d’ofec en aquests temps. Tothom parla dels seus temps com d’uns temps molt intensos o molts durs. Jo sí que particularment considero que són uns temps molts durs. De la mateixa manera que no passa inadvertit un món masclista i com et mires aquest món masclista, tampoc passa inadvertit que és una època molt dura la que estem vivint, i molt salvatge.

Quines són les influències musicals per aquesta Educació física?

Blanca: les ESG, The Fall, La Velvet Underground, Chain and the Gang, més tots els clàssics a partir de l’Elvis.

Un esdeveniment musical que vulgueu remarcar?

Tuixén: Presentarem el disc el dia 18 d’abril a l’Almo2bar (de la plaça Joanic del barri de Gràcia de Barcelona).

Blanca: I serà especial, perquè convidarem a gent i serà una festa.

Parleu-me de tres cançons, que en aquest disc van seguides: “Cor Pelut”, “Faldilles” i “Sua la carn”.

Blanca: Totes aquestes són cara B… No em semblen els hits.

Tuixén: Home, “Cor Pelut”, sí.

Blanca: Sí, però sí que són molt de cara B.

Doncs les he recollit perquè em semblen l’epicentre del disc!

Blanca: Està bé. Ja ens agrada. La nostra fita no és fer un centre, es fer un racó. Per tant, la música que fem és més de racons. Ja està bé que triïs la cara B.

“Cor Pelut”, com la definiríeu en una paraula?

Blanca: De fet “Cor Pelut” està inspirat en un fanzine… que dirigeix la María Cabrera, poetessa, en el qual hi hem col·laborat i la vam fer amb motiu de la presentació del primer número del fanzine.

I “Faldilles (i soroll)”?

Blanca: Ve d’una foto que li van fer a la Tuixén amb unes faldilles fins als turmells. En boca d’un home, per exemple, ningú s’imagina unes faldilles fins als turmells.

I “Sua la carn”?

Tuixén: Vol ser molt rocanrol. Per a mi va ser una manera d’intentar fer un rocanrol.

Blanca: És que sempre volem sonar com els 60’s. És una manera matussera de tocar els 60’s. I “Sua la Carn” és l’intent més fort, és un homenatge molt fort.

Nota: L’enllaç correspon al vídeo de la cançó “Cor Pelut” amb coreografia de Tuixén Benet

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació