Laura Ruiz Ferreres: “M’encantaria poder tocar més sovint a Catalunya”

16.08.2012

Laura Ruiz Ferreres.

Poca gent pot aconseguir en una vida el que Laura Ruiz Ferreres ha aconseguit amb tan poc temps. Als disset anys va anar a estudiar clarinet a Londres, d’allí va anar a fer un màster a Suïssa i actualment resideix a Alemanya, on és professora catedràtica de clarinet a la Hochschule für Musik und Darstellenden Kunst de Frankfurt.

Entrem plegats en un bar del barri de Sants i per casualitat o pel destí, sona música clàssica per l’altaveu. És una entrevista llarga però el temps passa volant. La Laura explica la seva experiència com a solista i com a professora, comenta com va aconseguir dominar els dos sistemes de clarinet, el francès i l’alemany, i ens posa al dia de tots els seus projectes, presents i futurs. Adria’s News entrevista aquesta jove promesa de la música clàssica nascuda a Amposta però que ha assolit un reconeixement internacional; aquesta talentosa clarinetista que vol tocar més a Catalunya però no troba el moment oportú. Música maestro! 

Recordes com vas entrar en el món de la música?

El meu cas és força especial ja que mai vaig entrar directament al món de la música perquè ja quan vaig néixer tenia molts familiars en aquest món: el meu pare, els meus avis, el meu tiet, la meva tia, els meus cosins… Era el més normal del món. Venien alumnes a fer classe a casa i jo escoltava… Era molt natural. El meu pare mai em va obligar a fer música, simplement va esperar a que jo li demanés. I quan una amiga meva es va apuntar a música jo vaig fer el mateix.

I això quan va ser?

Als set anys.

Entenc que vas començar a tocar el clarinet llavors.

Doncs no. Primer vaig fer solfeig, però el meu pare no va trigar donar-me la boquilla i el clarinet.

Toques altres instruments?

No. Bé, vaig fer una mica de piano, però només per adquirir els coneixements bàsics, i també vaig fer una mica de cant, però molt poc.

En quin moment vas decidir que et dedicaries professionalment a la música?

Ja al principi veia que m’agradava molt. Els professors deien: “Aquesta nena val!”, i a poc a poc m’ho anava creient. Però m’agradaven moltes altres coses. De fet, vaig començar a estudiar Filologia Catalana a la Universitat Autònoma de Barcelona. Però va ser només començar els estudis i veure que allò no funcionava.

 

Laura Ruiz Ferreres.

 

De jove ja apuntaves maneres, perquè vas entrar a la Jove Orquestra Nacional de Catalunya (JONC).

De fet mai vaig entrar a la JONC. Vaig entrar a la JONC alevins.

El director de la JONC, el Manel Valdivieso, va comentar que quan vas arribar el primer dia et vas asseure al lloc del violí solista.

[Riu] Clar! Jo a Amposta no havia vist mai una orquestra! De fet, només anava al conservatori a fer l’examen per pujar de curs i ja està.

Recordes l’edat que tenies quan vas entrar a la JONC alevins?

Catorze anys o així. Era molt petita. I després, vaig fer les proves a la Joven Orquesta Nacional De España (JONDE). Mai vaig arribar a passar a la branca principal de la JONC.

I va ser a la JONDE que et vas començar a donar a conèixer professionalment.

Exacte. A la JONDE venien molts professors estrangers i un professor que m’agradava molt em va encoratjar per anar a Londres. Vaig fer unes proves i vaig entrar.

I com ho va veure la teva família? Tenies disset anys!

Ui! Ells al principi estaven espantats, però em devien veure tan segura, que van dir: “Endavant!”.

No tenies por?

No, no, i mira que després l’experiència no va ser del tot satisfactòria. No en vaig estar gaire contenta.

I això per què?

Perquè a l’escola es feia un tipus d’ensenyament que no m’agradava. Els professors sempre et deien: “Well done!”, i no et deien en què fallaves. Eren molt educats i pensava que no millorava. Però l’experiència de marxar a fora sí que va ser molt positiva.

I de Londres vas anar a Suïssa.

Sí, vaig ser dos anys a Basilea a fer un màster i després ja vaig entrar a l’Opera Estatal de Berlin i m’hi vaig quedar.

Laura Ruiz Ferrer és professora catedràtica de clarinet a la Hochschule für Musik und Darstellenden Kunst de Frankfurt.

 

Creus que és necessari avui en dia anar a fer carrera a l’estranger per tirar endavant?

Per projectar-te no ho sé, perquè jo no sé si estic projectada o no. Sé que al país on treballo, Alemanya, estic molt reconeguda per la posició que ocupo, però del que sí estic segura és que marxar és molt important com a experiència professional i personal. Jo al principi no sabia ni anglès ni alemany i en vaig aprendre. I després també hi ha el fet de conèixer el món cultural tant de Londres com de Berlin! Només et dic que a la ciutat de Berlin hi ha 21 orquestres. Imagina’t! Estàs amarat constantment de cultura i de música.

Quin mètodes d’estudi segueixes? Tens alguna rutina?

Bé, avui en dia… [Riu]. El que passa és que ara ho tinc tot molt assumit. Sí que repeteixo la tècnica bàsica, però no és el mateix. Abans estudiava tres hores al matí de tècnica i a la tarda feia repertori. Ara ja em conec i sé què és el que em costarà més i el que em costarà menys. El més important, ara, és escoltar diverses versions del que has de tocar per decidir com ho vols fer.

Quina és la clau per dominar l’instrument?

Moltíssima disciplina, sobretot. Això ho veig amb els meus alumnes i els hi faig tenir un pla d’estudis. No es tracta de repetir, perquè hi ha molta gent que repeteix i la peça no li acaba de sortir bé. El problema és analitzar què surt malament, i per fer això moltes vegades. No cal que ho practiquis amb l’instrument, sinó que t’estudiïs la partitura per veure on vols anar i per conèixer-la bé. Tu has de ser el teu propi professor i si no te’n surts, és quan has de preguntar al professor. Molta gent perd moltes hores per a res. Em diu: “He estudiat sis hores seguides o ho he repetit cinquanta vegades”. I fent això arriba un punt que el teu cap no funciona, i els dits tampoc.

Què és més important: els mestres, la dedicació o el talent innat?

Jo crec que són petites porcions de tot, però jo crec que els mestres que vaig tenir van ser determinants. N’és un exemple el Joan Enric Lluna, que es va implicar moltíssim. Després, la dedicació és cabdal, ja et dic. He passat totes les hores de tots els dies de l’any estudiant, analitzant i escoltant gravacions. Finalment, la part que et fa ser especial és el talent.

I si et fes decidir entre la tècnica, el so i l’expressivitat?

Depèn de com i on. Per exemple, si jo si m’assec com a membre d’un tribunal d’un examen vull que la persona que rebi estigui pedagògicament madura, sigui capaç de fer les seves interpretacions i que tot, la tècnica, per suposat, però també el so i l’expressió, funcioni. Ara bé, si dubto entre dos persones per una prova d’orquestra on només hi ha una plaça, aposto molt per aquell amb la major expressivitat, sempre i quan empatin més o menys en tècnica.

Per tant, la tècnica és necessària per arribar a les altres dues?

Totalment. Sí, a partir de la tècnica s’arriba al so i a l’expressivitat. Jo recordo que un dia estava a l’òpera i tenia un solo alegre, però el meu avi va morir aquell mateix dia. Doncs jo no el podia tocar alegre perquè estava fatal. I vaig expressar-me tal com em sentia. Evidentment els companys van notar-ho i això és el que és maco, que cada dia la música que fas és diferent.

Si m’haguessis de dir un inconvenient del clarinet?

Això és molt difícil… [Riu] No ho he pensat mai! Com que és la meva vida! En els moments que estic més depressiva i més baixa és qui m’ho dóna tot!

I les canyes? Són un element que genera reticències entre molts clarinetistes…

Sí, però és que arriba un punt en què jo crec que pots tocar amb totes les canyes. Clar, si jo viatjo a Londres, a Bilbao i a Barcelona, la canya reaccionarà, i el so serà diferent, però ho acabes controlant.

Com es domina la canya, doncs?

T’has de fer adaptable. Tinc molts alumnes que em diuen: “Avui no tinc canyes”. No és cap excusa. És com un jugador de futbol que diu: “És que les sabates no estan ben cordades”. Has de reaccionar. Si el material està més dur, doncs posaràs més pressió. I punt. No t’has d’obsessionar. Potser tu no sents que soni bé, però la persona de fora no ho sabrà, això.

Com a solista, quina responsabilitat tens?

Sobretot tenir un concepte propi. No voler copiar res a ningú, ni imitar, ni esperar que el director et doni les idees. Has de tenir el concepte de la peça al cap, segons com l’has pensada i respectar l’època en què es va composar.

Un fet molt curiós i destacable és que domines els dos sistemes de clarinet: el francès i l’alemany. Parla-me’n una mica.

A tot el món es toca el sistema francès, menys a Alemanya, una part de Suïssa i Àustria. Ara hi ha una part de les orquestres americanes que comencen a adoptar el sistema alemany per a peces fàcils. A Alemanya el clarinet no es va desenvolupar tant com a França. La tècnica està bastant retrassada i és bastant més difícil de tocar. El tub és diferent, cosa que fa que el so sigui més fosc. A més, les possibilitats tècniques són més reduïdes, els legatos són més difícils i alguns trinos són gairebé impossibles. Només això. Per tant, amb el sistema francès tens més flexibilitat i pots tocar jazz, fer glissandos i tot això. Jo vaig començar amb el francès, però va ser entrar a l’Òpera Estatal de Berlin quan el Daniel Barenboim n’era el director, que em va dir: “O canvies de sistema o fora”.

M’imagino que va ser una decisió molt difícil.

I tant, però vaig accedir a aprendre el nou sistema. Va ser començar de zero. Em vaig haver de comprar un instrument nou, una altra boquilla, noves canyes… Totes les posicions són diferents. Va ser començar i agafar el Klosé (el manual de tècnica bàsica de clarinet) i començar a fer notes. Perds un any i mig o dos de la teva vida que no pots fer concerts ni proves.

Però suposo que combinaves aquest temps d’aprenentatge fent concerts amb el clarinet del sistema francès.

Sí, però a l’òpera intentava barrejar els dos sistemes com podia. Aquell temps estudiava tres hores amb un i tres amb l’altre. Al final no sabia quin instrument tocava!

 I com és que conviuen aquests dos sistemes?

Bé, aquí hem de pensar que el sistema francès no és més positiu que l’altre, com molts pensen. Són diferents. El que passa és que és més assequible de tocar, però el sistema alemany té més riquesa quant a tonalitats de so. Però ara imagina que nosaltres, que som catalans, tinguéssim el clarinet català. També el voldríem conservar. Doncs això passa amb el mètode alemany. I ara hi ha moltes obres, com les sonates de Brahms, que ja no puc concebre amb el sistema francès perquè estan concebudes per al clarinet alemany. I ara que el Barenboim està dirigint orquestres americanes, està obligant als clarinetistes a tocar el sistema alemany per fer segons què.

I com va ser treballar amb ell?

Va ser l’experiència potser més increïble de la meva vida. Impressionant. Una persona amb molta mala baba i molt malt caràcter. És molt dictador, el Barenboim, i fa sentir malament a les persones, però musicalment era màgia pura. Sense moure les mans, amb només amb una mirada, sabies què volia, com ho volia i quan ho volia. Pura màgia. Jo n’he conegut molts, de directors, i hem fet música fantàstica, però penso que ell és un geni, un ésser d’un altre planeta.

I ara que ja sents els dos sistemes com a propis, recomanaries als clarinetistes introduir-se en els dos mètodes?

Depèn: o t’hi dediques o no. Si no, no pots fer gairebé res, només podràs tocar peces molt bàsiques. És una decisió de per vida. Si tens clar que vols anar a treballar a Alemanya o vols el so aquell del clarinet alemany, doncs sí, però jo no ho recomano als meus alumnes. Amb el competitiu que és el nostre món no podem perdre ni una setmana d’estudi per començar l’altre sistema.

Amb quin et quedes, però?

És molt difícil. El francès és com de naixement però l’alemany me l’estimo moltíssim, ara. M’hi sento identificada amb el tipus de so.

Ets potser la clarinetista catalana amb més trajectòria i reconeixement mundial. Per aquest fet, creus que tens algun tipus de responsabilitat vers Catalunya?

Clar que sí, ja que primer que res sóc d’aquí, i em sento superorgullosa de ser catalana. De fet, sempre intento que se sàpiga que sóc d’aquí i ara com a professora tinc molta gent interessada en venir estudiar amb mi. El que m’encantaria, però, és poder tocar aquí, i a Catalunya és on menys toco, gairebé. Estic molt més acceptada a Alemanya i a Suïssa que aquí.

I això per què?

No ho sé. Suposo que és perquè vaig marxar molt aviat i no se’m coneix tant i no he estat gaire per Catalunya, després, perquè tinc la feina allà, i m’he fet mig alemanya.

L’obra de clarinet per excel·lència és el concert de Mozart. Recordes com el vas afrontar per primera vegada?

Va ser decisió del meu mestre de llavors, en Joan Enric Lluna. Ell em va dir que fes un anàlisi de l’obra i que investigués la seva simbologia. Vaig estudiar el tema dels templaris, el número tres, quants cops apareixia la figura del triangle a dins la partitura, com va ser pensat, que era, en principi, per a clarinet di bassetto en Sol, etc. Primer això, perquè és una peça molt profunda, gairebé l’última que va escriure Mozart. Per això primer volia conèixer la profunditat. Després ja seria aplicar la tècnica.

Suposo que prefereixes, doncs, el concert de Mozart al de Weber…

Sí, tot i que depèn molt del meu estat d’ànim. Quant a complexitat, sentiments i harmònics, Mozart té molta força, però Weber té molt de temperament i això de donar-ho tot, depenent del moment, també està molt bé.

Quines són les obres de clarinet que t’agraden, a part dels dos concerts esmentats anteriorment?

És molt difícil. Brahms m’encanta. Tota la integral de Brahms és fantàstica, que és el darrer de CD que he fet. Em va suposar un esgotament físic i psicològic brutal però va ser tan profund que m’ho vaig passar molt bé. Però després també t’he de dir Stockhausen o Debussy, que en el seu moment també em va agradar molt.

I com et prepares una peça?

Sobretot l’analitzo harmònicament. Conèixer la part de piano va molt bé, i tocar amb la partitura general, per veure què fan les altres veus, i quan toco a càmera, el més important és la comunicació amb els meus companys. El que no pot ser és que un toqui la peça més a l’estil romàntic i un d’una manera més moderna.

Amb quin mestre et quedes?

Amb tots. El meu pare va ser la base; el Joan Enric va arribar en el moment més important; el François Benda em va obrir al món professional; i l’últim, quan ja tenia la plaça a l’orquestra, va posar la cirereta del pastís, com aquell que diu.

I un clarinetista?

És molt difícil.

Has conegut a la Sabine Meyer?

Sí, i tant, i hi ha coses de la Meyer que m’escoltaria mil cops. El concert de Mozart, per exemple. Però hi ha altres peces que escolliria un altre clarinetista. També m’agrada escoltar les peces de Telemann tocades per clarinetistes històrics, per exemple.

Tens alguna mania o ritual abans d’un concert?

No. Això no. Jo intento ser el més normal que puc. He de ser adaptable amb les canyes i tot. Abans em posava molt nerviosa. Ara, com que cada nit toco un solo a l’òpera, doncs ja ho veus com una cosa més normal.

Solies posar-te nerviosa abans d’un concert?

I tant! Em trobava fatal físicament, havia de vomitar, fer parar els autobusos… No podia. Però després surts a l’escenari i et passa tot. El pitjor són els moments abans. Ara ja m’ho agafo amb molta normalitat. Sí que intento tenir la mitja horeta abans del concert per concentrar-me, per pensar què vull transmetre, per agafar la partitura… Però res de rituals ni històries.

Tens alguna anècdota per explicar d’algun concert?

Bueno sí. Una vegada que vam tocar al Brasil amb un trio em va agafar mal de panxa i estava al lavabo vomitant i van anunciar el meu nom pels altaveus. Tots els meus companys ja estaven a l’escenari, tothom m’esperava, però jo estava vomitant. Vaig sortir amb la cara pàl·lida, però vaig sortir. També recordo que quan anava a estudiar a Barcelona agafava un autobús de línia des d’Amposta, i a vegades l’havia de fer parar perquè vomitava dels nervis.

Què et va impulsar a ser professora de clarinet?

Jo al principi pensava: “Vull ser clarinetista perquè no en tinc ni idea de com faria les classes”, però al canviar de sistema amb 26 anys vaig haver-m’ho de replantejar tot i això em va ajudar a ser molt conscient de tot. I el meu antic professor, el François, em va dir si volia ser la seva assistent. Li vaig dir que sí i em va apassionar. Em sentia molt responsable dels meus actes, dels valors que havia de transmetre, de la disciplina. Per això quan van aparèixer les oposicions a Frankfurt m’hi vaig presentar. M’hi sentia com un peix a l’aigua.

A partir de llavors ja dominaves la llengua alemanya?

Sí. Vaig fer un intensiu de cinc hores al dia durant sis mesos per agafar el nivell bàsic. I ara molts cops em falten les paraules en català perquè les penso en alemany. Hi ha molts temes tècnics que no existeixen en català i castellà i sí que hi són en alemany. Això és una gran ajuda perquè entenc més coses que abans.

Què suposa per a tu estar fent classes a la Meca de la música?

Al principi no me n’adonava, però sóc l’única dona que és professora de clarinet a Alemanya a part de Sabine Mayer. L’única estrangera, per tant. Això em fa sentir responsable. Estic formant músics a la capital de la música.

Com és la Laura Ruiz professora?

[Riu] A Alemanya hi ha molt de respecte i molta distància. Es tracta de vostè a tothom i això a mi no m’agrada, a part que sóc de les més joves. Jo els tracto a tots de tu perquè crec que l’ensenyament no ha de ser allò de tenir el professor allà a dalt i l’alumne a baix. Tots tenim problemes. Si un alumne té un problema sentimental no pot tocar igual que si no el té. Tot i així, també sóc molt exigent i dura, perquè quan els hi he de dir la veritat els hi dic. A vegades els he de posar a to amb frases com: “Amb aquest nivell no arribareu!”. Potser ploren aquell dia, però després m’ho agraeixen. I això és el que em faltava a mi a Londres.

No volies repetir l’experiència…

Jo volia saber el que pensava realment el professor i com que no ho vaig tenir, ara ho intento arreglar amb els meus alumnes. Això fa que estiguem molt units.

Quin és el perfil d’alumne de clarinet que reps?

Jo no tinc molt bé la noció de quin és el nivell de Catalunya i no sé com són les proves a l’ESMUC o al Liceu. Però allà no tinc només estudiants alemanys. Tinc un alumne de El Salvador, d’Hongria, de Corea, de Japó, de Polònia, de Xina, etc. Et vénen de tot arreu. La darrera prova que van fer, hi havia dues places i van venir 40 persones i hi havia molt bon nivell.

Ara portes molt de temps a Alemanya. Tens previst tornar a curt termini?

Bona pregunta [Riu]. Sí que m’agradaria tenir més lligams aquí. Que es pogués comptar més amb mi. I poder ensenyar aquí el que he après allà. Però estic molt feliç a Alemanya. La meva feina m’encanta. Ja tinc a un alumne a la Jove Orquestra Europea, un altre que ha entrat a l’acadèmia d’una orquestra molt important… Allà dic: “Vull un pianista acompanyant deu hores a la setmana, un assistent de clarinet baix i un de requint. Necessito una càmera de vídeo perquè s’observin els alumnes, necessito un auditori gran un dia a la setmana”. I ho tinc. Ho dic i ho tinc. I en això no hi ha problemes ni financers ni de res. Aquí crec que no és així. Jo necessito que els alumnes puguin tenir les condicions òptimes. I això per a mi seria una gran diferència.

Aquest agost, però, véns a Amposta. Suposo que la ciutat se sent molt orgullosa de tu, que has fet masterclasses arreu del món.

El meu pare sempre organitza uns cursos a l’estiu. Jo li vaig dir que em dedico al nivell superior, però faré una excepció per rebre els alumnes del meu pare i corregir, així, coses bàsiques abans de fer el curs internacional. El meu pare m’ha dit que tots els seus alumnes estan apuntats i fa molta il·lusió.

A Amposta, com a tota la zona de les terres de l’Ebre i del País Valencià, hi ha una gran tradició de bandes. No les trobes una mica a faltar?

Sí. Jo crec que sí. El que passa és que ja no tinc temps ni disponibilitat per tocar a una banda, perquè és una cosa molt dedicada on es prepara un programa durant molt de temps. Però sí que sento un record molt entranyable quan sento peces que tocava jo amb la banda.

Vas cofundar l’Ensemble Mediterrain.

Ara ja no en sóc membre perquè he passat a un altre projecte però l’Ensemble va néixer en un moment de la vida on tots els membres havíem acabar d’estudiar i vam dir: “I ara què?”. Tots érem professionals i vam decidir trobar-nos per fer concerts. Va ser una idea espontània però va anar molt bé. No hi havia ningú fix, sinó que quedàvem per disponibilitat. Era un tipus de treball molt interessant però que era molt difícil de conciliar perquè tots veníem de ciutats i països diferents i era molt difícil de trobar-nos. Ara intento trobar grups ja establerts amb trajectòria i intentar agafar d’ells el màxim que pugui i aportar, en comptes de formar part d’un grup que assaja durant una setmana. I així va néixer el CD que he gravat amb el Mandelring Quartet.

Trobo que has gravat molts CD’s, la majoria dels quals de música contemporània.

A mi la música contemporània m’encanta i és un món que fins que no el treballes molt no t’entra perquè no hi estem acostumats. N’he gravat alguns de música contemporània perquè no hi ha gravacions d’alguns dels seus compositors més cèlebres, com Donatoni o Denisov.

Quan vas descobrir, però, la música contemporània?

Durant els meus últims anys d’estudi. Volia tocar obres contemporànies per concursos internacionals per tal d’oferir coses noves, ja que el repertori tradicional el tenia tot fet. Amb tot, has d’aprendre nova tècnica, com la respiració contínua, el doble picat o els slabs i un munt d’efectes que has de començar a treballar. Jo preguntava a professors i ni ells ho sabien fer. Recordo que vaig arribar a preguntar a saxofonistes!

Creus que el mercat del CD està a la baixa?

No ho sé, però el que és ben clar és que jo no penso viure de la venda dels meus CD’s; seria molt innocent. El que vull és deixar un llegat al món de la música, que hi hagi la versió de Laura. Que després es comprin o no, ja no depèn de mi. Jo ho faré el millor que pugui. Si la música es grava i està ben feta, sempre estarà allà.

Quins projectes tens en ment?

Ara acabo de gravar la integral de Brahms, que la presentarem al festival de Torroella i al Món St. Benet. També hi ha previstos concerts a l’Auditori.  Després vam parlar amb el Benet Casablanques per fer l’estrena del seu Concert de clarinet a Alemanya i estic tractant el tema amb la universitat. A més, m’acaben d’invitar a un festival de clarinet a Bogotà com a docent, que és molt important. Ja veus, un munt de coses!

Quin creus que és l’estat de la música clàssica aquí a Catalunya?

És difícil. Jo crec que s’ha fet moltíssim i la generació de clarinets que puja està molt més ben formada que la meva, en quant a nocions generals, transport, anàlisi, etc.  Ara bé, la noció del nivell aquí respecte l’europeu no sé si hi és, ja.

Encara queda camí per recórrer, doncs, per arribar al nivell alemany?

El problema de Catalunya i Espanya és que no veig un mercat del treball que funcioni. Els professionals acaben molt ben formats, però on acaben? Quantes orquestres té Catalunya? Quantes places hi ha? En canvi allà jo sé que els meus alumnes podran fer moltes proves de primer clarinet per moltíssimes orquestres, o hi haurà oposicions, o altres opcions. Aquí, aquesta és la pena, que no hi ha un mercat per absorbir tots els alumnes de música.

I és molt diferent el nivell musical de la societat catalana respecte l’alemanya?

Hi ha molta diferència. L’altre dia vaig anar a la meva ex-òpera i em vaig adonar que el teatre estava ple de nens de cinc o sis anys; i estaven contents. A Alemanya això és una cosa tan natural! A l’òpera nosaltres també fèiem coses per a nens, produccions on ells seien al nostre costat, etc. A Catalunya, malauradament, no crec que gaires pares portin els seus fills a l’òpera.

Quin és el problema, doncs?

És una cosa cultural. A Alemanya tothom sap qui és Bach i Wagner i aquí no ho crec. No tenim el seu passat. S’hauria de destinar més esforços perquè les generacions que vénen i els pares s’interessessin per tot això; se’ls hi hauria de dir que és positiu pels seus fills. L’ideal seria que a un nen li portessis el conte de Pere i el Llop o el d’Els Músics de Bremen, que són coses molt més formatives que el que s’ensenya a l’escola avui en dia o que el que et pot aportar un videojoc.

Aleshores per interessar els joves i adolescents què s’hauria de fer?

La música clàssica sempre s’ha vist com allò que fan uns homes amb frac que toquen música molt avorrida. S’hauria de seguir l’exemple d’Òpera en texans. A Alemanya es fa aquest tipus de programa, però tocant. Els músics van amb texans tocar a una presó, apropant la música clàssica a la societat. També es fan jornades de portes obertes. Tot és gratis durant un quants dies i es fan concerts a cada hora.

I creus que Òpera en texans marcarà un abans i un després a Catalunya?

Jo crec que sí, perquè ara tinc amics que em truquen i diuen que interessant la història de Carmen. Alguna iniciació hi ha d’haver. Si comencem a parlar de cadències, acords invertits i tot això, no avançarem pas.

Què és la música, per a tu?

[Riu] Per mi, la música és la meva passió, la meva vida. Ho és tot. Te n’adones que tens família, i te’ls estimes, que tens la teva casa, la teva ciutat, i t’ho estimes molt, però la música és teva i la tens a dins i és una cosa que sé que ningú em podrà treure mai. Per mi és la passió més gran que existeix.

Blog d’Adrià Guxens: Adria’s News         Twitter: @adriasnews

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris