Laura de Mas: “Eduquem els fills perquè marxin de casa”

11.09.2016

Laura de Mas és professora de llengua i literatura catalana i castellana des de fa més de trenta anys a l’escola Sant Gregori. Arran de la reivindicació de l’assignatura de literatura a la secundària, abans de l’estiu, Laura de Mas va publicar un article a Núvol en què resseguia les possibilitats que hi ha d’ensenyar literatura en totes les etapes de l’ensenyament. Ara ha publicat un recull d’adaptacions teatrals infantils. Parlem de l’ensenyament i l’educació pocs dies abans de l’inici d’un nou curs.

Laura de Mas

Laura de Mas

Bernat Puigtobella: Comencem per la teva educació. On et vas formar?

Laura de Mas: Jo vaig estudiar Filosofia i Lletres (secció hispàniques) i em vaig llicenciar el juny de 1976. Encara no existien els estudis de Filologia Catalana. Abans d’això, vaig començar a aprendre català als 15 anys, en uns cursos organitzats per les biblioteques de la Diputació de Barcelona. En concret, jo vaig assistir als de la Biblioteca Arús i als de la Popular de la Dona. Anava a les dominiques franceses de la presentació que eren unes monges força obertes. Només et diré que era més carca l’ambient a casa que no a l’escola. A la universitat, vaig tenir bons professors i alguns de saldos. L’Hortènsia Curell, la dona de Jordi Carbonell, era una professora extraordinària. El Josep Romeu, professor de literatura medieval, també era una delícia, ens va fer un curs d’Ausiàs March a l’Acadèmia de les Bones Lletres que encara recordo avui. Dels saldos millor que no en parli.

B.P: L’educació que vas tenir tu té poc a veure amb la que tenim avui dia. Quins creus que són els reptes de l’educació avui?

LdM: La manera de tractar els alumnes ha canviat però, a banda d’aquestes coses formals, l’escola ha de formar des que els nens són molt petits. L’objectiu és aprendre a llegir, entendre, ser crític i aprendre a escriure, que no és una cosa fàcil. Recordo que quan era adolescent i era alumna de secundària, tenia un bloqueig amb les matemàtiques, no me’n sortia i el meu pare em va dir: “Laura, llegeix l’enunciat del problema i veuràs que et sortirà sense que te n’adonis”. I tenia raó. La clau per entendre qualsevol matèria és llegir i llegir bé. No ens han de fer por els textos difícils. El nivell d’exigència ha d’anar creixent i, si una cosa no s’entén a la primera, ja ho entendrem més tard.

B.P: En un altre article publicat a Núvol, parlaves de l’esforç d’aprendre a escriure.

LdM: Escriure és molt difícil, és una feina de gota malaia, perquè una cosa és parlar i una altra escriure. L’escriure és imposat i és un procés lent, s’ha d’aprendre i cal començar amb expressions senzilles. A mi m’agrada fer les classes de llengua als nens a partir de textos literaris. No amb llibres de text, sinó amb obres originals o adaptacions de textos literaris. Agafem, per exemple, una adaptació de la Crònica dels fets de Jaume I i , després d’explicar les paraules que no s’entenen, busquem la idea essencial de cada capítol, redactem la mateixa idea però amb paraules diferents i tons variats, parlem de morfologia, de diferents narradors, escrivim una carta a Violant d’Hongria, l’esposa del rei…Hem de jugar amb la llengua.

BP: Tu has fet diverses adaptacions teatrals d’obres literàries, que ara s’han aplegat en un llibre.

LdM: Sí, i totes les adaptacions recollides al llibre s’han representat amb alumnes, les hem posades a prova. Jo crec molt en el teatre. És una feina col·lectiva en què participen tots els alumnes, i fins i tot els més saldos ho poden fer bé. No es mesura tant el valor individual sinó que és una manera d’ensenyar a fer feina en equip a través de les paraules. Memoritzar un text sempre és un bon exercici. Són experiències que queden i que recordaran tota la vida. També m’agrada molt memoritzar poemes. La balada de la garsa i la merla de Rois de Corella, per exemple, és música pura, i quan escolto aquella versió del Raimon se’m posa la pell de gallina. Hi ha poemes molt senzills. Més val que s’aprenguin frases ben fetes i ben estructurades que no altres bestieses.

Laura de Mas

Laura de Mas

B.P: Què canviaries del sistema educatiu de la secundària avui?

LdM: Trobo que els professors i les matèries no es coordinen prou. No es fan programes amb una visió de conjunt, això ho porta l’especialització i l’ego dels professors.

B.P: Com s’haurien de coordinar?

LdM: Caldria pensar els plans d’estudi de manera més integrada. Si a classe d’història s’explica el segle XVII, per exemple, potser seria bo que també s’estudiés la literatura del mateix període. Si fas el Renaixement i el Barroc i estudies la pintura de Vermeer, que explica com ningú que els nous instruments científics han canviat el món, estaria bé que el professor de ciències es coordinés amb el que explica història de l’art, per posar un exemple. Caldria més llibertat de càtedra perquè es poguessin integrar millor les humanitats i les ciències. La divisió entre lletres i ciències és criminal. Jo em trobo alumnes que els agrada tant la literatura com les matemàtiques. Optaria per un batxillerat més uniformat. Perquè després aquesta divisió entre disciplines a l’hora de la selectivitat pot passar factura. L’any passat a la prova de llengua se’ls demanava què volia dir catàfora. La catàfora dels nassos valia un punt i d’això podia dependre si entraves a medicina o no. És excessiu.

B.P: I què en penses de l’èxit de les escoles d’anglès per a infants?

LdM: Aquesta obsessió perquè els nens aprenguin l’anglès de ben petits, la trobo excessiva. A Dinamarca els nens no aprenen anglès fins a primer de primària. Els anys de parvulari són per anar a jugar, córrer. Això que fem nosaltres de tenir-los tot el dia asseguts, tan petits en una cadira, no té gaire sentit. Després crec que els nens han de tenir més hores de català que d’anglès, que és una llengua que per altra banda podrien aprendre perfectament si no dobléssim els dibuixos animats.

B.P: L’anglès s’ha convertit en una activitat extraescolar…

LdM: Hi ha una hiperactivitat en tot. Els pares han de fer totes les activitats amb els fills, partits de futbol, etc… i els nens amb tantes activitats extraescolars acaben fent uns horaris inhumans. Nens que surten a les vuit del matí de casa i no tornen fins a les vuit de la nit. Després aquesta obsessió perquè els nostres fills siguin sempre els millors, i al final tenim nens saturats. Jo amb els meus propis fills sempre he procurat que facin les seves activitats amb autonomia, per això els fèiem anar al cau. L’objectiu de l’educació és que els nens guanyin autonomia. Eduquem els fills perquè algun dia marxin de casa. Portar-los sempre controlats i enganxats no té cap sentit.

B.P: Amb la feina que tenen ara perquè marxin de casa…

LdM: De tant en tant em ve una mare i em diu: “Jo sóc molt amiga de la meva filla”. I jo penso, “Mare de déu, com et deu enganyar la teva filla”. Als pares d’avui els costa més deixar anar els fills, els protegeixen massa… i no sé si és tan bo. Ara un nen es fa mal a l’escola i ja tremoles per la denúncia. D’altra banda, aquesta moda de fer festes de graduació a sisè de primària o a quart d’ESO, i posar-los birrets, com si fossin doctors, la trobo excessiva. És donar-hi massa importància. És com si els volguéssim fer més grans en unes coses i els protegíssim massa en altres.

B.P: Posa’m un exemple.

LdM: Doncs mira, ara els deures es fan per whatsapp. Les mames 10 es fan un grup i comenten els treballs dels nens. A l’hora de fer els deures, hi ha molta intervenció dels pares i no els deixen que s’equivoquin. Per això jo els faig escriure a l’aula, així veus el nivell real que tenen.

B.P: Potser és que els pares treballen per la motivació dels fills.

LdM: La paraula motivació em té fregida, perquè penso que actualment motivació s’equipara massa a passar-s’ho bé, i a vegades en l’estudi no t’ho passes bé, en aquell moment tu pateixes, i has de treure sang, suor i llàgrimes. Hi ha coses que no són divertides però que són importants. Els mestres no ens hem de convertir en pallassos per fer-ho tot amè i divertit. Ara mateix google ens dóna un automatisme i una immediatesa enemiga de la bona escola, que és la cuina del xup xup. El nen que té dislèxia, per exemple, no el pots atabalar, has de deixar que vagi fent, sense perdonar-li la vida ni pressionar-lo massa. Recordo el cas d’un alumne dislèxic que va treure un 9 de francès a la selectivitat. A casa seva l’ajudaven però sense transmetre-li el neguit de l’èxit.

BP: Abans parlaves de la hiperactivitat dels pares. Què en penses d’aquesta onada de nens que estan sent diagnosticats com a hiperactius? N’has conegut casos, tu?

LdM: Si un nen no pot estar quiet en una cadira, envia’l a córrer. Ara hi ha tot un corrent que consisteix a medicalitzar aquesta hiperactivitat, i l’únic que aconseguim és crear nens addictes a unes medicines. Una exalumna, que estava cursant l’últim curs de Psicologia, no fa gaire em va dir: “Senyoreta, m’han fet un test i m’ha sortit que sóc hiperactiva”. I jo li vaig dir, “doncs has tingut sort que no t’ho hagin descobert abans”. Una germana meva es va aprendre les taules de multiplicar saltant de cadira en cadira per la classe (dècada dels 60 !). La monja la trobava tan divertida que la deixava fer. Segurament era hiperactiva la nena (i la monja una gran pedagoga), però no passava res. Per altra banda, també hi ha el nen que bada i es distreu amb el vol d’una mosca. I el que s’avorreix en segons quines matèries. Jo m’havia avorrit molt a algunes classes i havia fet moltes batalletes de barquets…

B.P: Però que fas amb aquests nens que tenen dificultat per concentrar-se?

LdM: Els nanos amb dificultats han de tenir la seva atenció, se’ls ha de transmetre confiança. Els alumnes han de notar que el professor no dóna res per perdut. I que els respectes. Hi ha nens que són molt lents i després veus que fan carrera universitària i d’altres que han fet la primària com un passeig triomfal però que no hi arriben i es perden pel camí. Hi ha una frase de Sant Anselm que diu: “Crec per tal de poder entendre”. Hi ha nanos amb dificultats que potser no tenen una ment privilegiada, però creuen i després entenen. Són els que donen més satisfacció. T’he de dir que amb els anys m’he anat estimant aquesta professió i que ara mateix no sabria fer altra cosa.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

19 Comentaris
  1. Un agraïment a Laura de Mas per tot el que em va ensenyar com a mestra. M’agradaria moltíssim fer-li arribar aquest missatge. Com a mare, a més a més, no puc estar més d’acord amb les seves paraules. Gràcies per aquest article!

  2. Laura de Mas, per mi la millor mestra que he tingut mai. Agrair tot el que vaig aprendre amb ella, fins i tot encara tinc els apunts de quan ens donava classe i el meu fill els ha fet servir per estudiar.
    Moltes gràcies Laura!!!
    Agraire li feu arribar aquest missatge.

  3. Va ser la millor mestra de llengua i literatura. Ella em va transmetre l’amor als llibres, jo esperava amb delit les seves classes, fos llengua o literatura, i ella les donava amb un amor per l’ensenyament i l’educació que ha quedat molt ben reflectida en aquesta entrevista. Ah, i tenia un humor finíssim! És d’aquelles mestres que deixen petjada…

  4. L’enhaorabona pel seu article Sra. de Mas.
    Hi ha però, un però: quan vostè parla dels professors dolents i els anomena “saldos”, no he tingut cap sensació desagradable; és més , crec que un professor dolent es mereix aquest mot; però, quan més avall, en la mateixa entrevista, també anomena “saldos” a alguns dels alumnes que particpen en l’activitat teatral, he tingut una sensació desagradable. Per què, una persona amb un vocabulari tan ric no ha pogut (no ha volgut?) fer servir una altra paraula?.

    No hi ha cap alumne “saldo”. Cap ni un.

    Moltes gràcies per escoltar-me (llegir-me)

    • Té tota la raó. No ha estat afortunada la repetició. Potser sapastres? Viva la vida? En qualsevol cas, amb tendresa. Espero que el context hagi deixat clara la idea.

  5. Moltes felicitats per l’article professora!
    Hi estic molt d’acord i li he de reconèixer que em fa patir el futur que ens espera a nivell d’educació i també de valors. Haurem de fer un esforç molt gran!
    Només dir-li que, vuit anys després d’acabar l’escola, he llegit Solitud i he de confessar que durant tota la novel·la no he parat de repetir mentalment “els mots femenins acabats en -itud/-etud s’escriuen amb D final” :).
    Moltes gràcies un altre cop profe!
    Una abraçada de part de la senyoreta Badimon

  6. Molt gran!! “Si hoy es martes esto es Bélgica oi senyor ****?” “I després venen els pares i ens fan aquella pregunta retòrica…per què suspèn el meu fill?” I tantes altres. Grans classes i gran mestra!

  7. M’ha agradat molt el teu article i tal com dius en ell, costa molt escriure. No trobo les paraules per agrair tot el que em vas ensenyar quan eres la meva mestre a l’escola Presentació del C/ Sant Lluís.
    Han passat moltíssims anys però estic molt contenta d’haver trobat aquest article per poder-te felicitar i comprovar que després de tants anys segueixes ensenyant amb molta il.lusió i professionalitat.

    Una abraçada

  8. A mi també em costa trobar les paraules per demostrar-te el meu agraïment. Et fa tenir esperança en la humanitat i en la senzilla i quotidiana feina de l’ escola.
    Una gran simbiosi la que es produeix entre alumnes i mestres.
    Una abraçada

  9. Hola Laura. Recordo les teves classes de català a la Presentación. Tot el que vaig aprendre llavors no ho he oblidat mai, moltes gràcies. M’ha agradat molt l’entrevista, tornart-te a trobar i veure que segueixes amb la mateixa passió com a mestra.
    Una abraçada!
    Alicia

  10. Laura, quina memòria! Amb la quantitat d’alumnes que hauràs tingut i el temps que ha passat… No me les poso però les guardo, eren ben curioses.
    Una forta abraçada!

  11. Un article boníssim. Felicitats!
    Li acabo de llegir al meu fill d’onze anys que avui ha portat les notes de pre-avaluació.
    Gràcies, ens ha anat bé llegir-lo plegats.
    La setmana passada vaig parlar amb la seva tutora i em va dir que no sabia estar-se quiet i concentrar-se i que era “molt infantil”….. Té només onze anys!!!!

    També li he explicat avui al meu fill el cas de la nena de dotze anys que va morir d’un coma etílic…. Segurament que la seva tutora no la considerava infantil….

    Què estem fent???