Irakli Kakabadze. Condemnat per llegir un poema

8.07.2016

El Nadal de 2015 va ser especial per a l’Irakli Kakabadze. I no precisament pel caliu familiar. Aquell 25 de desembre el passaria entre reixes, amb una commoció cerebral menor, un peu lesionat i un parell de dents de menys. La policia va intervenir en una manifestació, on Kakabadze havia recitat un poema en què acusava un jutge de ser còmplice dels “esquadrons de la mort”, grups paramilitars que amenacen, assassinen i torturen els enemics del règim. Se’l van endur a la comissaria i allà els cops no van parar, fins que el van deixar en llibertat sota fiança. Després seria jutjat i condemnat per vandalisme. Tot per llegir un poema.

Irakli Kakabadze.

Irakli Kakabadze.

Però ara és l’últim dia d’abril de 2016 i el Nadal es veu llunyà, tan llunyà com la seva estimada Geòrgia. Kakabadze apareix de sobte a la Plaça Comercial, al Born barcelonès, amb un jersei de llana molt acolorit i una gorra blava de mariner que li tapa les canes. És alt, prim, amb un nas llarg i arremangat, i unes celles espesses que semblen empassar-se els seus petitíssims ulls d’un negre intens que escodrinyen en tot moment. Saluda i es disculpa per haver arribat una hora més tard de l’acordat. Accepto les disculpes, després de tot, encara que ell digui que no s’havia perdut, només fa dos mesos que és a Barcelona com a refugiat. És a Catalunya gràcies al programa “Escriptor Acollit” del PEN Català, una associació internacional d’escriptors que vetlla per la llibertat d’expressió i la protecció dels escriptors perseguits.

Definir Kakabadze amb una única professió és difícil. Va néixer el 1969 a Tiflis (Geòrgia), va començar a escriure als dotze anys i als vint es va convertir en el membre més jove del Fòrum Nacional de Geòrgia, un moviment anti-soviètic molt important. Escriptor, activista, filòsof i performer. A Kakabadze li agrada definir-se ell mateix com a “esquizo-artista”. Parla com si sempre estigués fent un discurs.

En cap moment treu la mirada de sobre el seu interlocutor i cita filòsofs i escriptors després de cada frase. Des del primer moment és visible que la intel·lectualitat la porta a la sang.

Augusto Magaña: Véns d’una família d’escriptors i filòsofs, com el teu oncle, Chabua Amirejibi, i el teu pare, Zurab Kakabadze. Et consideres afortunat d’haver nascut en un entorn intel·lectual?

Irakli Kakabadze: És clar. He estat a prop de gent molt interessant. La meva família em va donar cert poder. El meu oncle, Chabua Amirejibi, va estar a la presó disset anys durant l’època soviètica. Va ser un exemple a seguir per a mi.

En altres ocasions has esmentat que el primer poema que vas mostrar al teu pare es deia “La civilització industrial i les seves víctimes” Com expliques que des que vas començar a escriure els teus treballs sempre han tingut un fort component polític i social?

El meu pare va riure molt quan l’hi vaig llegir! [rialles]. Però ell era un filòsof existencialista i llegia molt Camus, Heidegger i Sartre. Quan vaig escriure aquest poema ell estava treballant en una crítica sobre el desenvolupament industrial i el consumisme. El seu pensament em va influir molt.

Seguint l’exemple del seu pare, Kakabadze va estudiar filosofia i sociologia a la Universitat estatal de Tiflis. Immediatament es va veure involucrat en els moviments estudiantils anti-soviètics, que el portarien a ser detingut en diverses ocasions. Per això, el 1990 va deixar Geòrgia per anar per primera vegada als Estats Units, on va estudiar un màster en resolució de conflictes a la Universitat George Mason, Virgínia. Aquests anys serien importants per definir el seu estil literari i la seva consciència política.

Consideres que l’art sempre ha de tenir un missatge polític o social?

George Orwell va dir: “Tot art és propaganda”. No crec que l’art hagi de tractar sempre sobre una qüestió social o política. Però és que tot és política, així que l’art també ha de canviar vides. La principal funció de l’art és donar noves respostes a noves preguntes i cada nou dia porta noves preguntes. Vivim en una època on la majoria de les persones estan oprimides pel monopoli de la narrativa burgesa de la classe mitjana-alta.

I l’art ha de canviar això?

Efectivament. El món mai no havia experimentat tanta injustícia com avui dia. Tenim sis bilions d’individus als quals decidim conscientment no escoltar. Aquesta és la pitjor violència estructural i cultural del nostre temps. L’art ha de donar instruments a aquesta gent perquè sigui capaç de fer-se escoltar.

De la revolució al desencís

El 2003 és un any que va marcar un abans i un després, no només a la vida de Kakabadze, sinó també a Geòrgia. El poble georgià va sortir a protestar durant vint dies consecutius per acabar amb la dictadura d’onze anys d’Eduard Shevardnadze. El moviment va estar encapçalat per Mikheil Saakaixvili, que després seria elegit president. “La Revolució de les roses, tal com es van anomenar les protestes, va ser un procés molt bonic, perquè es va tractar d’una insurrecció pacífica”, recorda Kakabadze, que va ser un dels organitzadors de les manifestacions. Però a més, aquella època va ser la de la seva activitat artística més gran. El mateix any de la revolució va acabar de perfeccionar el que seria el treball de la seva vida: el “Teatre pel canvi”.

Com definiries el “Teatre pel canvi”?

Va ser una proposta que vam desenvolupar amb el director Giorgi Sikharulidze, basada en les idees del dramaturg brasiler Augusto Boal. Volíem facilitar un diàleg amb el públic per generar propostes constructives davant la injustícia social. El resultat va ser brillant, ja que va contribuir a la participació del poble a la Revolució de les roses.

De quina manera va contribuir-hi?

Els artistes a partir d’això es van involucrar en les protestes i una revolució sense artistes no pot arribar enlloc. La Revolució de les roses per si mateixa va ser un esdeveniment meravellós, malgrat que Saakaixvili i moltes de les persones que van participar-hi es van oblidar dels seus ideals.

Ràpidament el somni de la revolució va acabar en desencís. El govern de Saakaixvili “es va convertir en un sistema neoliberal autoritari, amb esquadrons de la mort i un poderosíssim aparell de seguretat”, explica Kakabadze. La creixent militarització va desencadenar el 2008 en una guerra amb els territoris autònoms fronteres d’Abkhàzia i Ossètia del Sud, amb el suport Rússia. Casualment, un parell d’anys abans, Kakabadze havia publicat la seva novel·la “Candidat Jokola” (2005), que tracta sobre un aspirant a la presidència de Geòrgia que s’enamora d’una dona d’Abkhàzia i intenta desemmascarar la ridiculesa dels conflictes racials. La novel·la va generar una gran polèmica i immediatament va ser censurada.

Tres anys abans de la guerra del 2008 vas publicar “Candidat Jokola”. Quan la vas escriure et vas imaginar tot el que passaria durant el govern de Saakaixvili?

Bé… òbviament he comprovat que estava en el bon camí. Desafortunadament jo ja havia predit que Saakaixvili començaria una guerra. Era la meva protesta interna contra el militarisme i les polítiques identitàries. Tant de bo hagués estat completament equivocat en aquest cas. Molta gent va morir i va ser realment una situació horrible.

Tu vas formar part de la Revolució de les roses que va portar al poder a Saakaixvili. Et vas sentir traït per ell?

Totes les revolucions acaben essent traïdes, per desgràcia. Va ser un moment molt terrible a la història de Geòrgia. Hi havia més presoners que en l’època d’ Stalin. Quasi una desena part de la població va acabar empresonada. Definitivament, ens sentim traïts per ell.

Irakli Kakabadze

Irakli Kakabadze

La malaltia i l’exili

El 2008, Kakabadze torna als Estats Units per formar part del programa d’asil per a escriptors de la ciutat d’Ithaca (EUA). “Em va agradar l’experiència. Vaig passar allà potser els millors anys de la meva vida”, recorda ara.

Allà va poder posar a la pràctica les seves idees sobre el “Teatre del canvi” en la resolució de conflictes reals. I un any després de la seva arribada va rebre el Premi a la Llibertat d’Expressió Oxfam/Novib PEN (2009).

A Ithaca vas viure el teu segon exili i no seria el darrer. De quina manera l’exili ha influenciat la teva escriptura?

L’exili sempre influencia els escriptors. Quan Nabokob va estar exiliat a Ithaca estava tan avorrit i en tan males condicions que va escriure Lolita… Imagina’t! [rialles] Ithaca em va afectar en el meu cas d’una manera molt positiva. Allà vaig escriure el meu darrer llibre “Ernesto ecologista vs. Umberto eco-logista”.

Després d’Ithaca tornes a Geòrgia el 2012 i l’alegria no et dura massa: el 2015 vas ser detingut en una manifestació contra la nominació del jutge Levan Murusidz a la Cort Suprema. Quina és la situació del cas actualment?

Bé… el jutge continua allà, representant els esquadrons de la mort. A Geòrgia passa com a l’embarbussament català sobre els setze jutges… el coneixes?

Setze jutges d’un jutjat mengen fetge d’un penjat…?

Això [rialles] és meravellós. És sobre mi i sobre el meu país. Jo he estat arrestat pels “setze jutges” pel fet de llegir els meus poemes.

Va ser la principal raó per la qual vas decidir venir a Barcelona?

[Mentre li faig la pregunta veig com treu un petit estoig negre de la motxilla. Dins del qual hi ha un aparell semblant a un cronòmetre, amb el qual es punxa el dit. Al seu braç em fixo que porta un braçalet que hi diu “DIABETES. TYPE 1”]

Va ser una de les principals raons…sí. Però ja havia rebut la invitació del PEN Català i tenia intencions de venir-hi. [Parla i al mateix temps treu una xeringa. S’arromanga el jersei i s’injecta la insulina]. Tot i que l’arrest hi va contribuir en bona mesura, sobretot perquè vaig ser colpejat i això va desmillorar considerablement la meva salut.

Al rostre se li nota el cansament. Portem ja quasi una hora i mitja d’entrevista. El negre intens dels seus ulls es veu lleugerament apagat. Però apunta un somriure i guarda els seus aparells a l’estoig. Veig com mira de reüll al seu voltant: la gent que menja a les taules, el noi que serveix les cerveses a la barra i una cambrera que passa pel nostre costat. Aprofito per demanar-li el compte. Kakabadze em mira amb cert agraïment. Però abans de deixar-lo marxar, aprofitem per tancar la conversa.

Quant creus que et quedaràs a Barcelona?

Si tot va bé, dos anys. Vull fer teatre amb les comunitats, col·laborar amb universitats i escriure… Ja he escrit el meu primer poema amb versos en català! És sobre els “setze jutges”, perquè crec que és una dita molt sàvia i que té molt a veure amb el meu país en aquests moments, ja que quan la injustícia és comesa el penjat torna de la mort.

Tornaràs a Geòrgia aviat?

Això espero. Escapar-se és bo, però només per un temps. Intento estar present d’una manera o altra, perquè la lluita contra els “setze jutges” continua. Arriba la cambrera amb el compte i ens posem dempeus per pagar. Aleshores tornem a sortir a la Plaça Comercial i ell respira fons amb els ulls tancats. “Aquesta és una gran ciutat. No hauria de queixar-me de l’exili”, diu de sobte. Ens acomiadem amb una abraçada. “Fins després, amic meu”, diu. El veig com s’allunya lentament, com el penjat que torna del seu exili una i altra vegada, sense cansament. Perquè l’art ha de canviar vides. Perquè la lluita continua.