L’Arbre dels Follets, un espai màgic

23.05.2017

Ubicat al peu del Montseny, al poble de Sant Esteve de Palautordera (poble d’artistes), i al jardí del taller de Txo Titelles, en Nartxi Azargorta i l’Ester Cabacés ofereixen la seva recent aportació: una instal·lació d’autòmats, mecanismes i andròmines que sota el nom d’Arbre dels Follets convida a endinsar-se en un món màgic.

Txo Titelles

Els follets prenen vida i els podem observar dins les seves cases, en les seves activitats quotidianes. La primera visió ja ens obre la mirada meravellada: en un entorn pacífic i sensible, petits i grans restem embadalits davant l’artesania viva. Els moviments delicats, l’expressivitat de les fesomies i gestos, la bellesa i harmonia del conjunt, l’enginy i perfecció dels mecanismes… ens condueixen a través d’un passeig on el temps s’atura i l’ànim queda suspès, admirat de la vida en miniatura d’aquests personatges, que bé podrien ser l’infant que hi ha en tots nosaltres, aquell juganer de cor transparent.

La trajectòria de Txo Titelles és de llarga durada i ha estat i és molt fructífera, oferint sempre creacions de gran bellesa i qualitat. Els seus espectacles són un cant a la vida i la sensibilitat, l’humor i la vitalitat.

D’on neix la idea de la proposta de l’Arbre dels Follets?

N. A. De les meves passejades pel bosc; mentre hi caminava, el bosc m’inspirava un món de follets. Va haver-hi intents de tirar la idea endavant des de plataformes diferents que no van reeixir; i ara, en canviar de local i trobar-hi un espai verd —el nostre pati—, hem vist l’oportunitat de crear i poder oferir la instal·lació que feia tant temps que em feia il·lusió.

Com us vau iniciar en el món del titella?

E. C. De ben joveneta m’encantava anar a la plaça del Pi per veure en Xesco Boix cantant i explicant contes, la Marceline i en Silvestre, el Grup-Taller del Pepe Otal, els Farsants… M’agradava la feina que feien els Marduix, m’agradaven molt els espectacles de La Claca, i vaig decidir que faria Titelles a l’Institut del Teatre. Em vaig matricular amb el senyor Tozer, marionetista de titelles de fil, i a partir d’aquí ja vaig començar a conèixer altres disciplines, perquè l’escola de titelles estava al costat, i amb els seus alumnes vam compartir viatges i experiències.

N. A. Jo, per pura casualitat. Un dia vaig veure uns titelles a Bilbao i vaig dir: ostres, que guapo, jo també en faré un com aquests.

A casa meva sempre estàvem pintant, dibuixant, o esculpint, fins i tot; i que jo sigui titellaire va ser una conseqüència de jugar, de jugar sempre a fer coses i tot això em va portar a un lloc que va anar creixent, creixent, i vaig decidir dedicar-me de ple a aquesta feina.

Quins han estat els vostres referents?

N. A. Quan vaig començar no tenia cap referent, era totalment autodidacte, i vaig començar a fer titelles basant-me en còmics. Fins i tot inspirant-me en autors com Wody Allen i altres, que tenen coses divertides. Amb el temps, quan vam començar a viatjar i a conèixer el que és el món de les titelles en realitat, vaig conèixer molts titellaires. Per a mi Philippe Genty va ser un referent molt potent, i l’Stephen Mottram; són dos personatges que m’han impactat molt i m’han donat idees per treballar.

E. C. Per a mi, van ser referents els treballs que s’anaven fent a l’Institut del Teatre i a les companyies d’aquell moment, com els Aquilinos Màgic Circus, els Rocamora, l’Estenedor, Marduix, La Claca… I els cursos que vaig anar fent amb genis del món del titella: em va marcar molt especialment el curs amb en Philipe Genty, amb Richard Bradshaw—australià que fa ombres xineses molt ingenioses i divertides— i la companyia sueca Svarta Katten, que feien tècnica de manipulació Bunraku i talla de fusta.

N. A. També em sembla que les idees estan a l’aire i tothom les va collint. Aprenem tots de tots.

El món del titellaire abarca moltes disciplines, quina ha estat la vostra evolució com a companyia?

E. C. Com a Txo Titelles, la companyia la va iniciar en Nartxi tot sol. I ho va fer treballant amb una tècnica que no treballava ningú més, que era la del titella-tecla. S’anomenava així perquè el mecanisme consistia a fer moure els titelles prement una tecla.

N. A. Era com un piano, un teclat que jo anava polsant.

E. C. El primer espectacle que vam crear quan jo em vaig incorporar va ser L’Alè, en Hop, la Caputxeta i el Llop, que ens va dirigir precisament la Teresa Calafell de La Claca, i allà vam fusionar les dues maneres de fer de cadascú de nosaltres, destacant la construcció i manipulació d’en Nartxi i les meves escenografies tan naïf i coloristes, amb idees sobre els elements que fem servir.

N. A. Mai ens hem plantejat exactament la tècnica que faríem servir en un espectacle, perquè sempre l’hem anat definit a partir del que volíem explicar.

E. C. A Txo ens agrada treballar molt la manipulació dels titelles, que siguin d’allò més creïbles des del moment que surten a escena. Hi ha qui fa titelles que són bastant estàtics, tenen poca vida, i en aquests casos hi ha més interpretació d’actors o conta-contes, que no del titella en si. Sovint se’ns valora per aquest aspecte de la manipulació acurada.

Heu creat molts espectacles, i diversos…

E. C. Les nostres propostes han estat d’allò més variades: hem arribat a fer un espectacle per a un sol espectador, hem convertir el teatrí en un vaixell que gira sobre ell mateix, hem fet espectacles de varietats amb un sol titellaire, hem creat espectacles destinats específicament a escoles bressol…

Al llarg del temps hem tingut diversos col·laboradors, i des de fa uns anys, als espectacles familiars comptem amb la col·laboració de la Mireia Peña, actriu, conta-contes i pallassa.

Heu col·laborat en diverses iniciatives, us sentiu còmodes en tots els àmbits?

N. A. Jo he treballat per a la televisió, també amb gent de circ, per a d’altres companyies de titelles, per a gent de teatre… en l’apartat de construcció o de manipulació. Cada vegada s’ha tractat d’una feina nova, una feina que no coneixia i m’ha fet espavilar i aprendre.

Actueu sovint a l’estranger, heu col·laborat en diferents àmbits com a constructors i manipuladors, els vostres espectacles solen estar presents habitualment en l’oferta educativa… Com veieu el món del titella en l’actualitat?

N. A. Trist.

E. C. Trist i incert… El panorama actual és que ha disminuït moltíssim la demanda d’actuacions, en general tothom té pocs bolos. Diuen que és a causa de la crisi…

N. A. Cada vegada hem d’anar a treballar per menys diners. Estem cobrant exactament el mateix que fa trenta anys. Hi ha artistes d’altres branques que es troben en la mateixa situació.

Nartxi Azkargorta i Ester Cabacés, components de Txo Titelles, al seu taller

El vostre és un gremi amb vincles potents i de llarga durada entre vosaltres; quin diríeu que és l’estat de la vostra professió, avui, a Catalunya?

E. C. Jo tinc la sensació que les companyies veteranes estem notant aquest canvi tan bèstia a les agendes… imagino doncs, que les companyies joves ho deuen tenir força més difícil… Algunes d’elles fan propostes molt interessants i atrevides, però justament per això em sembla que tenen més feina a l’estranger que a casa…

Penso que la cultura a casa nostra no es cuida ni es mima com ho fan a d’altres països europeus, n’estem a anys llum.

Quin seria el vostre desig per al futur de l’art dels titelles? I per a la formació de nous titellaires?

E. C. El nostre desig seria que l’art dels titelles es tingués tant en compte com als països veïns. I que a la gent que comença se’ls oferissin facilitats; més residències, ajuts econòmics durant el procés de creació, etc.

Tornant a l’Arbre dels Follets, quina resposta esteu tenint per part del públic?

Estem molt contents, la gent està encantada de conèixer un lloc tan diferent i màgic. El fet que la visita sigui per a grups reduïts crea un ambient molt especial, agradable i acollidor.

 

*La vida ha volgut que l’actual taller de Txo Titelles ocupi l’espai que molts anys enrere va acollir el taller de la companyia amiga Titelles La Claca, l’espai on amb Joan Miró van crear Mori el Merma.