La Setmana Tràgica de Cinta Arasa

15.07.2014

Cinta Arasa (Tortosa, 1978) és llicenciada en ciències polítiques i de l’administració i és autora de diversos llibres, especialment de narrativa infantil i juvenil. Escriu des de ben petita i fins al moment ha conreat diferents gèneres literaris. Fa pocs mesos s’ha publicat Vaig fer la maleta un dia de juny (Edicions del Bullent, 2014), la seva darrera novel·la, amb la qual ha guanyat el Premi Enric Valor de narrativa juvenil 2014.

Cinta Arasa | Foto: David Morlà

Vaig fer la maleta un dia de juny està situada l’any 1909 al voltant dels fets de la Setmana Tràgica, que explica la història de l’Eulàlia, una noia de família benestant apassionada de la lectura, que emprèn un viatge cap a Liverpool per fer de traductora del seu pare, un empresari tèxtil barceloní en busca de noves oportunitats de negoci a Anglaterra. Fa la maleta un dia de juny i no s’imagina que tardarà molt de temps a desfer-la, si és que la pot arribar a desfer mai. A Anglaterra l’Eulàlia descobreix les condicions de vida dels obrers i accedeix a una nova realitat que la farà reflexionar i prendre decisions amb conseqüències inesperades.

El llibre és de lectura molt amena i utilitza un llenguatge planer però alhora molt ric que flueix a cada frase, a cada pàgina. S’endevina l’àrdua feina de documentació i situació històrica que ha dut a terme l’autora i la passió i alhora la mesura amb què desenvolupa els personatges i la mateixa narració de la història. Un llibre molt recomanable pel moment històric on s’emmarca, per les conclusions a les quals hom pot arribar en llegir-lo i per la riquesa lingüística que desprèn, demostració de la vàlua literària de l’autora.

Cinta Arasa ha publicat, fins al moment, dues novel·les i deu volums més de narrativa infantil. Ens trobem amb ella en una cafeteria del barri del Clot de Barcelona -on viu des de fa uns anys- i conversem sobre la seva trajectòria literària i la publicació de la seva darrera novel·la.

Primera pregunta obligada, des de quan et ve la dèria o l’afició d’escriure?

Jo sempre dic que vaig començar a escriure als 11 anys a l’escola Antoni Roig de Torredembarra, on estudiava. Quan tractàvem els gèneres literaris i ens feien escriure textos sempre els allargava més del compte i vaig descobrir que m’agradava molt escriure i inventar-me històries. A partir d’aquí vaig començar a escriure coses més enllà de l’escola. Molt més tard, als 24 anys vaig entrar a formar part de l’Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana i l’any 2004 vaig publicar un poemari molt curt dins el volum “Joves Poetes Catalans” (Brosquil Edicions, 2004). Al 2007 vaig publicar un conte infantil titulat “On és el sol, Cucafera?” (Aeditors, 2007) i al 2009 la meva primera novel·la “Arran de l’Ebre” (Aeditors, 2009). No he deixat d’escriure mai.

Per què t’ha interessat especialment la literatura infantil?

Va començar per casualitat. Mai m’ho havia plantejat però quan escrivia Arran de l’Ebre, que és una novel·la molt dura, de cop i volta vaig sentir la necessitat escriure alguna cosa més senzilla, més alegre. I d’aquesta manera vaig escriure On és el sol, Cucafera? que va sortir després de conviure un cap de setmana amb els meus cosins petits. Vaig veure que m’anava molt bé combinar la literatura per adults i la literatura per a nens.

L'escriptora Cinta Arasa | Foto: David Morlà.

Amb què et sents més còmoda, amb la novel·la per a adults o la literatura juvenil o  infantil?

Ambdós gèneres em complementen. En cada un hi dedico un esforç diferent i tot plegat fa que hi trobi un equilibri. En la literatura per adults i, concretament, en el gènere històric (no sé si es pot dir que les meues novel·les són històriques, perquè aquesta és una discussió eterna, la de dir què és i què no és novel·la històrica, però en tot cas, als meus llibres la història hi té molta cabuda), pesa molt la part de documentació històrica i hi dedico molt d’esforç. També pot tenir un element de complexitat, en quan a estructura i llenguatge, més elevat que en la literatura infantil on el punt de fantasia fa que, per a mi, el pols a l’hora d’escriure sigui més relaxat. Ara, llavors la dificultat es troba en transmetre tot allò que vols transmetre utilitzant un llenguatge àgil, i també en captar l’atenció dels menuts des de la primera línia.

Però també has publicat poesia.

Sí, de moment només quatre poemes inclosos en un poemari col·lectiu. Fins ara tot el mètode i la disciplina l’he focalitzat més cap a la narrativa. Vaig escrivint poesia però de manera molt desendreçada, sense cap objectiu a llarg termini, de moment. Fins ara no he publicat res més.

En la teva literatura són constants les referències a la identitat, a la terra, als costums populars.

Si, realment és una cosa bastant intuïtiva. Jo crec que tots som millors i més originals si som genuïns i som nosaltres mateixos. Podem viatjar, conèixer altres cultures i això és un enriquiment que no té preu i molt útil per escriure. Però, per exemple, personalment, crec que hauran de passar molts anys perquè pugui escriure una novel·la des del cap d’una persona amb una trajectòria vital a l’altra punta del món. A mi em fascina, en el bon sentit de la paraula, la gent que s’aventura a escriure o fer pel·lícules sobre temes molt arrelats a una cultura molt distant de la seva. Jo quan escric un personatge necessito conèixer-lo molt i sentir-me’l proper d’alguna manera. Alhora en les meves referències també hi ha un element de reivindicació nacional innegable. Això, però, aquesta reflexió, és la que em va bé a mi a l’hora d’escriure, i és magnífic que hi hagi escriptors i escriptores que parteixin de plantejaments totalment oposats. Enriqueix la literatura.

Com influeix realment això en la teva obra?

Jo necessito que els temes que escric m’estirin i em motivin. En aquest sentit hi ha temes que em criden l’atenció i m’agrada pensar que te un sentit treballar-los i que vegin la llum com, per exemple, el de les trobairitz, que vaig tractar a Missió Trobairitz! (Animallibres, 2013, il·lustrat per Ignasi Blanch). En aquest sentit la cultura occitana i la catalana estan molt unides i per raons històriques i polítiques hem viscut una mica d’esquena els uns i els altres. Per això la història de les trobairitz penso que és molt important i m’ha atret. Em fixo en temes que m’hauria agradat que m’haguessin explicat abans. També el fet de pertànyer a una nació sense estat amb moltes irregularitats en la manera com ens presentem al món fa que hi hagi molts temes que sembla que no existeixin però que realment són molt importants i aquest n’és un entre tants.

A l’hora d’escriure utilitzes molt sovint variants dialectals que enriqueixen d’alguna manera el text.

Si, per dues raons: la primera perquè crec que això enriqueix i fa més genuïna la literatura i així s’identifica molt el personatge. Quan escric m’agrada que els personatges siguin com més semblants millor a la vida real i el fet que tinguin uns trets característics, en aquest cas en la parla, els fan més versemblants. I la segona raó és que m’interessa donar a conèixer la diversitat dialectal que tenim que per a mi és un regal. Alhora també he intentat posar el dit a l’ull als secessionistes de la llengua. És cert que hi ha una afirmació nacional clara.

Parlem de la teva primera novel·la. Que et va suposar la publicació d’ “Arran de l’Ebre” i les seves crítiques?

Arran de l’Ebre sempre serà la meua primera novel·la i va nàixer una mica com l’intent d’explicar-me a mi mateixa el país on havia nascut, o bé, la història més recent del país on havia nascut. Vaig aprendre moltes coses escrivint-la i la feina de documentació va ser molt gran.

David Morlà ha entrevistat l'escriptora Cinta Arasa.

Realment Arran de l’Ebre no va tenir masses crítiques i la seva transcendència va ser més aviat poca perquè l’editorial era molt petita. De totes maneres un amic meu, l’escriptor Rodolfo del Hoyo, sempre em diu que aquesta novel·la em va donar el carnet d’escriptora, tot i que jo crec que la paraula escriptora em va molt i molt i molt gran. Sí que és cert, però, que arran d’aquest llibre em van començar a conèixer, sobretot a les Terres de l’Ebre, i em van començar a convidar a les fires literàries. Per a mi va ser una gran sorpresa. Per altra banda, una altra sorpresa va ser sortir dues vegades al suplement de cultura del Diari Avui referenciada per  part de dos periodistes diferents i la inclusió de la novel·la a les recomanacions bibliogràfiques del Memorial Democràtic de la Generalitat. Tot plegat em va fer molta il·lusió i alhora em va sobtar molt perquè quan la vaig començar a escriure tenia 23 anys i la vaig acabar amb 28.

Recentment s’ha publicat “Vaig fer la maleta un dia de juny” que va guanyar el Premi Enric Valor de Narrativa Juvenil 2014. D’on va sortir la idea d’aquesta novel·la?

A mi sempre m’havia fascinat la història de finals del segle XIX i principis del XX amb la revolució industrial i el fet que els industrials catalans anessin a emmirallar-se de la revolució industrial anglesa. Recordo que ja em fascinava a l’escola. Em sorprenia molt aquest fet perquè Catalunya no és un país de tradició anglòfona i per la distància física considerable (en termes d’aquella època) que hi ha entre els dos països. Sempre vaig voler investigar com havien anat aquestes relacions dels industrials catalans i anglesos. L’any 2009 vaig fer un viatge a Manchester per feina i allà, pensant que aquella ciutat havia estat bressol de la revolució industrial anglesa, em va tornar a venir al cap aquesta idea. Al 2010 vaig ajudar el meu pare -per qüestions de feina- amb unes traduccions sobre temes de maquinària mèdica i vaig viatjar de nou a Manchester. Allí se’m van ajuntar les dues idees: les relacions de Catalunya amb Anglaterra durant la revolució industrial i el fet més personal de les traduccions. Baixant de l’avió se’m va aparèixer el personatge de l’Eulàlia i ràpidament em va venir al cap tota la història.

A què fa referència el títol ‘Vaig fer la maleta un dia de juny’?

Mentre l’Eulàlia, la protagonista, és a Anglaterra, a Catalunya hi esclata la Setmana Tràgica. Volia donar importància a la idea de viatge, de desplaçament. Al principi la novel·la es deia El viatge de juliol però llavors no havia calculat que perquè la Setmana Tràgica esclatés mentre l‘Eulàlia era a Anglaterra havia de sortir de Barcelona gairebé un mes abans. Vaig haver de calcular tot el trajecte de Barcelona-Marsella-París-Pas de Calais i des d’allà amb vaixell fins a Anglaterra i després arribar fins a Liverpool, tenint en compte les velocitats i les limitacions dels mitjans de transport d’aquella època. Per tant, havien de marxar de Barcelona a mitjans de juny. Finalment vaig trobar el símbol de la maleta com a element de viatge i vaig acabar de donar forma al títol.

Quin és el missatge de t’agradaria transmetre amb aquesta novel·la?

A mi escriure la novel·la m’ha servit per adonar-me que a vegades confonem la realitat absoluta amb la nostra visió de la realitat i en el cas de l’Eulàlia es fa molt evident. A vegades veus les coses d’una determinada manera, no perquè realment siguin així, sinó per diferents condicionants que fan que les vegis així. I això ens talla bastant les ales a l’hora d’actuar i de pensar. Potser aquesta seria la reflexió. Amb tot, preferiria que cadascú en tragués el seu missatge.

En certa manera et transportes al passat per intentar entendre el present?

Sí, sempre he pensat que la gent s’indignaria més amb certes actituds i no permetrien que es diguessin tan alegrament certes coses si conegués una mica més la nostra història. És evident que el passat explica el present. A més aquesta època –al voltant del 1909- és una època de renaixement de les reivindicacions nacionals catalanes. Al 1914 es constitueix la Mancomunitat de Catalunya i és una època d’autoafirmació catalana que enllaça amb el moment que estem vivint actualment.

Quina relació pot tenir l’Eulàlia amb les noies d’avui en dia?

Quan vaig escriure la novel·la tenia por que la protagonista quedés com una noia carca per a les noies del segle XXI. Per aquest motiu he intentat fer una mica de joc de miralls. Per intentar que entrés més fàcilment al lector adolescent he fet que, sense falsejaments, l’actitud de l’Eulàlia fos la pròpia d’una noia del 1909 però amb tocs del segle XXI. Per tot això vaig visitar el museu Frederic Marés que em va servir per entendre el dia a dia de les dones d’aquella època a través dels treballs manuals que feien. També he llegit novel·les d’escriptores catalanes del moment i per tot plegat m’he pogut fer una idea de com era la vida d’una adolescent aleshores. El joc de miralls amb el segle XXI ha vingut de l’observació de la nostra realitat.

El llibre es llegeix molt fàcilment i quan acabes de llegir-lo tens una mica la sensació de dir –i ara què?-. Tens pensada alguna continuïtat?

Hi ha hagut altres persones que també m’ho han comentat però no m’ho he plantejat. Sí que és veritat que no vaig acabar la història amb un final feliç i concloent sinó que vaig voler que acabés amb un cert suspens, tal i com és la vida, i amb el missatge que a vegades la injustícia s’imposa. Potser hauré de deixar passar el temps per veure si tinc la necessitat de recuperar l’Eulàlia en algun moment.

El llibre s’ha publicat gràcies a que ha guanyat la última edició del Premi Enric Valor de Narrativa Juvenil. Si no haguessis guanyat aquest premi l’hauries publicat igualment?

No ho sé. La veritat és que altres editors havien llegit ja algun extracte del llibre i sembla que els hi havia agradat. Si no hagués guanyat el premi hagués intentat editar-lo per algun altre mitjà. Estic, però més que encantada amb el Premi Enric Valor i amb El Bullent. està fent una feina extraordinària amb la nostra llengua i literatura i cal agrair-los l’esforç que fan  en aquest sentit, i també amb el tracte amb els autors i autores, que és immillorable.

Com ha estat la resposta de la gent i la repercussió del llibre?

Realment estic fascinada de la repercussió i l’impacte que està tenint. Des de que va sortir el llibre el 5 de febrer gairebé cada setmana tinc alguna entrevista o surt referenciat en algun mitjà.

Últimament però també has editat diferents contes infantils.

Sí, la setmana que va sortir Missió Trobairitz! també van sortir dos contes més: Zeineb, la primera enxaneta i La lluna és dolça, Ahmed (Cadí, 2013), il·lustrats per Carles Arbat i per Núria Feijoo respectivament, que parlen de tradicions catalanes que tenen origen àrab o berber. Amb això també volia explicar que el nostre país està format per un pòsit cultural molt ric que s’ha anat construint a través de les persones vingudes d’altres països al llarg dels temps i, en aquest sentit, també volia que, amb aquests contes, aquestes persones avui s’hi poguessin sentir identificades. A banda d’aquests contes fa pocs dies ha sortit publicat el conte L’estiu és aquí! (Barcanova, 2014) il·lustrat per la Núria Coll i adreçat a nens i nenes de fins a 3 anys. Forma part d’una petita col·lecció de contes sobre les quatre estacions que ha publicat Barcanova dins El Petit Univers.