La ena de Tísner

És un d’aquells rostres que mai no s’obliden, sobretot un cop associat a la gravetat d’una veu que sembla sortida d’un text. El paradigma del trapella il·lustrat, profundament honest i murri alhora. El quadret negre que li tapa l’ull dret seria peça cobejada en un museu impossible de complements facials, al costat del bigoti de Charles Chaplin o de les celles i el cigar de Groucho Marx. La seva fórmula màgica per salvar els mots consisteix a jugar-hi. Gràcies a la seva habilitat proverbial avui existeixen seccions de jocs de paraules en la nostra llengua. Salvador Alsius el va investir d’home dels mots a la televisió, envoltat d’hostesses catalàuniques, i la popularitat puixant que els tres volums de les seves memòries li han donat entre el públic lector català ha fet la resta. Creador adàmic i vital, memorialista minuciós, quasi proboscidi, s’ha lliurat a totes les causes amb les mans buides i el nom canviat. A vuitanta anys del seu naixement, el  pseudònim ja és Avel·lí Artís-Gener. Perquè el nom, que fa la cosa, no pot ser altre que Tísner, l’acrònim amb què ara signa les seves Obres Completes. Un nom màgic que enclou el polifacetisme exacerbat del seu posseïdor: T  de traductor; I d’il·lustrador; S de soldat; N de novel·lista i de ninotaire; E d’enigmista i d’escenògraf; R de retratista i de repòrter.

D’aquest aplicació del notarikon cabalista al seu nom de batalla en destaca una lletra que Pau Riba va arribar a novel·lar: la ena de Tísner. Potser el traç de la ena és un dels itineraris menys fressats pels nombrosos clubs excursionistes que exploren les diverses facetes de la seva obra. Ena de narrador, de novel·lista. Hi ha dues excuses excel·lents que ens poden incitar a fer la passejada per les arestes d’aquesta ena tisneriana: la publicació progressiva de les Obres Completes  a l’editorial Pòrtic i l’edició de la versió mexicana de Paraules d’Opoton el Vell  a la prestigiosa editorial americana Siglo XXI just en aquest 1992 ple fins a l’obscenitat de tota mena de fastuoses celebracions. Totes dues iniciatives ens permeten fressar la ficció tisneriana. L’una perquè recupera les novel·les que no circulaven gaire i l’altra perquè projecta la seva creació novel·lística més celebrada en el continent que el va acollir durant els llargs anys d’exili.

MS– Però el primer llibre que vas escriure no hi surt pas, a les Obres Completes…

Tísner– És cert. En realitat es tracta d’un llibre d’encàrrec que em va proposar l’editorial mexicana Centauro. Un manual d’escenografia per al teatre i per al cinema, perquè aleshores la televisió encara no existia. És un manual molt esquemàtic que la Universitat de Cuba va agafar com a llibre de text. El vaig fer en sis dies. Potser per això em fa tanta vergonya parlar-ne.

–En el primer volum de les Obres Completes, que conté 556 Brigada mixta  i Les dues funcions del circ,  el lector pot apreciar el procés d’acostament a la ficció que transforma un cronista de la realitat estricta en un novel·lista.

–És a partir de Les dues funcions del circ que prenc consciència de fer novel·la, tot i que hi ha un punt de partida del tot autobiogràfic. Jo vaig viure la situació de què parteix la història: un germà meu agonitzava en un vaixell a la Martinica i també és veritat que vaig anar a buscar un metge pel meu compte, escapant del clos tancat del vaixell. Un metge negre que no coneixia de res i que després resultà ser un tisiòleg importantíssim que sentia una gran simpatia per l’Espanya republicana. Tot això és rigorosament autèntic. Ara bé, deixa de ser-ho a partir d’aquest moment. Un cop resolts els problemes de salut, el meu germà Arcadi torna al vaixell i aquí s’acaba tot. És molt després que m’imagino una novel·la on hi hagi un conflicte racial i se m’acut agafar la Martinica com a escenari perquè sempre he considerat millor passar per un camí fressat que no pas inventar-m’ho tot de cap i de nou. D’altra banda, conèixer la Martinica és una cosa realment golafre, perquè és una illa molt bonica. Però quan començo a escriure la novel·la m’adono que l’he coneguda circumstancialment i d’una manera molt parcial. De seguida veig que em cal conèixer la Martinica del moment. Han passat quinze o setze anys des que hi vaig anar i la situació és molt diferent. De manera que agafo l’avió i des de Mèxic vaig a Veneçuela i de Veneçuela al Carib. A la Martinica, a passar-hi vuit o deu dies.

–Hi vas a prendre notes?

–És clar. Llavors ja tinc la novel·la al cap, quasi bastida. És més, compro un bloc de dibuixar i faig alguns apunts de les negretes locals que ara estan repartits entre una pila d’amics. Cada vegada que els veig em recorden aquell paradís… Primer de tot, vaig a veure al doctor, però és mort. El seu fill és el nou tisiòleg de l’illa. Tot plegat resulta una gran decepció, perquè el fill és diferent del pare; no li interessen gens ni mica les meves vel·leïtats republicanes,  tant li fa l’anti-franquisme… Res. Tinc un desengany en descobrir que el veritable promotor del doctor d’Anretar de la ficció ja no hi és. Però, pel que fa a la novel·la, ja tinc decidit el conflicte que serà l’eix de la història. Només he de reciclar-me en aquell ambient del qual en tinc un coneixement massa superficial. Vol dir que em passo llargues hores assegut en un cafè sentint parlar aquell francès dialectal tan bonic i apunto caps de diàleg, coses que sento de la gent. Els canvis en els darrers quinze anys són brutals. Els carrerets estrets d’abans s’han transformat en avingudes amb cases de sis i de vuit pisos…

–Les dues funcions del circ  introdueix una tècnica força innovadora en la novel·lística catalana. D’on surt la idea de desdoblar el personatge dual que componen en Jaume i en Gabriel Borrell?
–Sóc freudià fins al moll de l’os. No vull dir que jo sigui de conviccions freudianes, sinó que l’he llegit molt. M’interessa moltíssim la pugna que ell consigna entre el cavall blanc i el cavall negre, el cavall del conscient i el del subconscient… En aquesta condició de devot de Freud, m’interessa força el desdoblament. A Les dues funcions del circ  tota la història en va plena, de dualitats. No puc pretendre de cap manera haver inventat el gènere, però en canvi insisteixo que en aquella època era nova la situació de convertir una part del text en el somni delirant d’un malalt agònic. Freud demostra que un somni dura escassament un segon o dos, i que el somni que tardes més estona a explicar és una cosa brevíssima. És quan l’has de relatar i convertir en paraula, que s’allargassa. Aquesta tesi freudiana és el que em va donar peu a escriure el somni delirant d’aquest malalt agònic. Vaig voler que ell imaginés una contrafigura que fos la sublimació de totes les seves frustracions. Tot allò que ell no havia pogut ser, ho és el seu personatge. Aquest desdoblament és el motor de la novel·la.

–La novel·la en va plena, de situacions binàries.

–Sobretot en el cas dels personatges. Els germans Borrell són ben diferents. N’hi ha un que mai no ha fet res més enllà d’allò que prescriu la seva malaltia i en canvi l’altre té unes ganes enormes de realitzar tot allò que queda pendent… La seva dualitat s’encomana a la resta de la novel·la, encara que sigui en episodis laterals. Dels natius, l’un ha anat a estudiar a França i l’altre, el pescador, no ha sortit mai de l’illa. També les dues negretes són ben diferents… Però sobretot hi ha el gran desdoblament, que és la presència del circ. Molta gent no el va entendre. La novel·la no té sentit si no es fa una interpretació satisfactòria del títol. No són dues performances  de cap circ, sinó les dues funcions del circ, de funcionament: l’una, que el circ té la missió de donar coherència a la invenció del germà, tot creant la contrafigura, un ambient i uns personatges. L’altra gran funció del circ en la novel·la és la de ruptura. Molt poca gent es va adonar que els personatges de circ que hi surten representen la vida quotidiana. Sé que potser és molta pretensió per part meva que la gent ho endevini, però el circ suposa un retorn a la realitat des del món de la ficció. La pauta de ruptura que em permetrà arribar al final de la novel·la, quan el circ s’embarca i se’n va. A l’hora d’escriure l’escena final, amb l’embarcament del circ al vaixell, vaig tenir molt present el cinema de Chaplin amb aquells finals tan particulars.

–El Tísner narrador sol començar les seves novel·les amb un text de l’Avel·lí Artís-Gener autor que agafa el lector de bracet al replà i l’avisa que, un cop travessat el llindar de la porta que mena al primer capítol, tot és ficció. Per què, aquestes entrades quasi exculpatòries del tipus “qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència”?

–No es tracta pas d’excusar-se. A mi m’agrada molt donar fe que proves d’agafar la complicitat del lector perquè t’acompanyi en aquesta aventura del pensament que és una novel·la. És com dir: fins aquí t’estic explicant coses que són autèntiques. A partir d’ara ja no seran autèntiques. Vine de bracet amb mi, si vols. Jugues net. Això passa en el pròleg de Les dues funcions del circ, i també en el de Paraules d’Opoton el Vell, on explico coses que són veritat, com l’episodi amb el Daniel de l’època que aprenia nàhoa… Potser sóc poc imaginatiu, però necessito començar amb aquest contrapunt des de la realitat. No veuria bé la publicació d’una novel·la meva sense aquestes introduccions, perquè seria com mutilar-la. Formen part de l’obra.

–La recepció crítica de Les dues funcions del circ va ser poc encoratjadora…

–En l’única crítica que va sortir publicada, el crític deia “con una ya bastaba”. Em retreia algunes innovacions formals com ara l’ús del contrapunt o de la barra diagonal per indicar els diàlegs que es trepitgen. Els punts suspensius, com el nom indica, suspenen l’acció… En canvi si tu estàs parlant i jo t’interrompo, no espero pas fins que calles, sinó que et tallo. De manera que aquesta situació no la podia resoldre si no era amb la barra diagonal. El crític ho trobava una novetat de fira, un fet gratuït. Però no era pas aquest, el propòsit. És una fórmula que jo després he mantingut, i que no la vaig inventar pas jo. La vaig copiar d’un autor mexicà anomenat Vicente Leñero, el qual l’havia introduïda a Los albañiles, una obra publicada a Seix Barral. Ens vam fer amics i li vaig demanar de reproduir aquella fórmula. La història s’ha repetit, després. La Maria Antònia Oliver va fer el mateix amb mi.

–Però això que amb una ja n’hi havia prou devia anar pel text paral·lel del germà agònic, que fins i tot rep un tractament tipogràfic diferent.

–Una de les constants de la meva novel·lística és la tècnica narrativa del contrapunt. Hi és fins i tot a les memòries, que no són pas novel·les. Sempre m’ha agradat introduir el contrapunt que talla l’acció lineal com a treva per donar força al lector. En el cas de Paraules d’Opoton el Vell  el contrapunt ve donat per les notes a peu de pàgina que escriu el presumpte descobridor del manuscrit i també per la presència oculta del seu malèvol cosí, que exerceix de crític literari. Es dóna el cas que Els gossos d’Acteó  es va publicar sense un vint-i-cinc per cent del text, per una conveniència editorial. Van suprimir exactament el contrapunt. Hauria estat massa complicat treure un personatge o un capítol. En canvi, era molt senzill esporgar aquest contrapunt, corresponent a dos personatges folls que sortien de tant en tant, en una treva que jo necessitava per no crispar el lector, per fer-lo reposar en el text.

–A Paraules d’Opoton el Vell  hi ha un treball exhaustiu d’estil. La innocent manera de contar la història que té l’Opoton amb el seu llenguatge arcaic i poc figuratiu ens acosta a la brutalitat de les conquestes. Qui és l’Opoton?

–Alguna gent ha trobat que l’Opoton és el mateix personatge que protagonitza Viure i veure. Probablement hi ha un fons autobiogràfic en el sentit de no sorprendre’s massa de les coses, acceptar-les bonament i entomar-les amb esportivitat. Vaig pensar que l’Opoton havia de ser el Cantinflas del segle XVI. Sempre és a tot arreu però fa més de cronista que no pas de protagonista. A més, vaig tenir un patró excel·lent per  confeccionar el llibre, al qual he estat fidel al cent per cent. Es tracta de la biografia d’Hernán Cortés que fa Bernal Díaz del Castillo. En tots els sentits, des de bon començament, l’home de vuitanta anys que es posa a escriure allò que va passar quan en tenia vint…. Tot això ho vaig afusellar. Bernal Díez del Castillo era un gran observador i esdevé molt crític amb Hernán Cortés. La seva biografia demostra una tendresa, un embadaliment per coses que comparteixo. És un home molt senzill, un home que, com l’Opoton, no era escriptor i que es veu obligat a relatar els fets de la conquesta.

–L’escriptor guatemaltenc Augusto Monterroso va escriure aquell subtil conte de les importacions de caps reduïts als Estats Units anomenat “Mr. Taylor” després que un cop d’estat sacsegés el seu país. Quin és el procés de gènesi d’aquesta crònica de la conquesta inversa que és Paraules d’Opoton el Vell?

–El procés és clar. És el nacionalista català que té unes ganes tremendes d’escriure alguna cosa demolidora contra Espanya sense anomenar-la. Pertanyo a un país ocupat militarment. Per tant, el llibre té una finalitat política tremenda, però si això fos literal fóra un pamflet, i jo no puc fer literatura pamfletària perquè no està d’acord amb el meu tarannà. Aleshores invento la trapelleria. La conquesta al revés. En Rafael Tassis, que va llegir la novel·la primer que ningú, em va dir que els asteques havien d’arribar a Catalunya perquè seria una conya molt bona. I jo li vaig dir que justament per això no els hi feia arribar. Jo no en volia fer cap, de conya. Volia fer una cosa molt seriosa. No volia fer una novel·la anti-hispànica, sinó condemnar l’ocupació dels pobles per les armes. Era un llibre que, a més, havia de passar la censura franquista. Aquest fet va condicionar molt la seva redacció.

–La censura devia resultar una constricció estilística considerable. Però aquesta vegada per passar del replà de l’autenticitat a la porta de la ficció calia pujar algun graó. Crec que la subtilesa va funcionar, oi?

–Home, tinc una carta fantàstica amb el segell oficial de la censura madrilenya, on em diuen que és una bestiesa que hagi donat el manuscrit al Museu de Cultures Pre-hispàniques Mexicà (que és un museu inexistent que  em vaig inventar en el pròleg) i que en canvi el que havia d’haver fet era enviar-lo al “Archivo General de Indias” de Sevilla, perquè a Mèxic amb una còpia fotogràfica ja haurien passat. De manera que no solament s’ho van creure sinó que em renyaven per haver comès un error d’aquesta mena.

–I després hi ha el sorprenent cas de la versió espanyola de la novel·la editada per Ediciones 29.

–I tant! Quan vaig entrar al despatx de l’editor, que es diu Alfred Llorente, i vaig veure totes aquelles fotografies clavades de Franco i de José Antonio ja vaig intuir que allò no anava bé. Primer de tot li vaig preguntar si ja havia llegit el llibre, i ell em deixà anar: “Què et penses que sóc un editor capaç de publicar un llibre sense haver-lo llegit?” Vaig advertir-lo que allò volia dir que l’assumia i ell em va parlar d’una poetessa catalana instal·lada a Madrid que ja l’estava traduint. Quan, temps després, vaig poder veure el primer joc de galerades, em va caure l’ànima als peus. Hi havia moltes errades gramaticals en espanyol i el seu coneixement del català era del tot superficial, per no parlar del català pretesament arcaic que gasta l’Opoton. A tall d’exemple, el mot “adesiara”, que vol dir de tant en tant, el traduïa per “anteriormente y también ahora”. M’ho vaig trobar fet. Llavors va passar una cosa singularíssima. Vaig aparèixer al programa de la televisió mexicana de màxima audiència que dirigia Jacobo Zabludowsky i el llibre va tenir un èxit inusitat. Es va esgotar aquell mateix dia a tot Mèxic. Parlo de l’any 1977. De fet, es va vendre abans allà que aquí. La primera cosa que vaig fer en tornar va ser anar a visitar el senyor Llorente per comentar-li l’èxit mexicà, però la secretària no em va deixar entrar. Tenia ordres taxatives. Després d’un estira-i-arronsa em va ensenyar dos retalls de diari, del “Ya” i “El Alcázar” que em tractaven de roig separatista i afirmaven que les forces judeo-masòniques havien parat un parany al pobre Llorente. A “El Alcázar” el titllaven de “cuervo que está prohijando hijos que le sacarán los ojos”. Mai no va reeditar el llibre. Oficialment el va cremar, però no és cert perquè em consta que va circular, ni que fos mínimament.

–Quinze anys justos separen les aparicions de la desafortunada versió d’Angelina Gatell (Ediciones 29, 1977) i l’actual versió del mateix Tísner feta en mexicà l’any 1967 com un mer exercici per  mantenir el mexicà col·loquial de l’exili (Siglo XXI, 1992). Ha perdut vigència, la història d’un descobriment invers?

–Té més vigència ara que fa quinze anys. Sobretot en l’any de les commemoracions d’allò. Cal entendre la conquesta de Mèxic en el seu context. Era molt fàcil que els asteques rebessin bé els espanyols. Hi ha una sèrie de factors psicològics que van propiciar-ho. Els mexicans creien en els presagis. Tot indicava que Quetsalcóatl tornaria de debò a l’Astlan. Els historiadors actuals saben que Quetsalcóatl era un víking, que hi devia arribar al segle XII. Un personatge així encaixa perfectament amb la imatge clàssica de Quetsalcóatl, que era ros i barbat, amb els ulls blaus. El víking s’hi devia quedar un bon temps, fins que va decidir anar-se’n i va desaparèixer per l’anomenada muntanya de l’estrella. Entre els asteques aquesta marxa és mítica. Quetsalcóatl s’ha transformat en una estrella. Totes les profecies indiquen que tornarà de l’Est. Això té una importància decisiva. Els asteques esperen que torni un senyor barbut amb els ulls blaus. Quan senyoreja Moctezuma agafa una mena de garsa amb un mirall d’obsidiana al front i l’examina, a l’espera de presagis. Hi descobreix uns cérvols sense banyes que s’acosten. Són cavalls, del tot desconeguts per a ells. Moctezuma sap que vindran cérvols sense banyes, i això és una autèntica prefiguració de l’arribada d’Hernán Cortés. Hi ha altres presagis que precedeixen l’arribada dels espanyols. Aquesta càrrega psicològica té una gran importància a l’hora d’entendre com és que un grup de quatre-cents homes arriba a dominar-ne  milions. Els tenen per déus i no poden lluitar contra ells. Els anomenen teules  (divinitats), curiosament amb la mateixa arrel “teo” que el grec. Els temen. Al lloctinent d’Hernán Cortés, un home mig pèl roig anomenat Pedro de Alvarado, li diuen Déu-sol perquè troben que és una figura humana que els suggereix l’astre rei.

–Doncs els asteques de l’Opoton van a petar a la màgica Galícia, terra crepuscular de celtes que històricament també tendeixen a buscar un referent mar enllà, ells cap a l’Oest.

–Cert. Hi ha coincidències notables, sobretot en el cas de Santiago. Si Quetsalcóatl havia desaparegut per l’anomenada muntanya de l’estrella, els gallecs situaven el seu centre de culte en el camp de l’estrella, a Santiago de Compostel·la. A més, Galícia m’anava molt bé, perquè patia una situació paral·lela a la nostra. També és un país ocupat per Espanya, amb llengua pròpia, tot i que amb una altra consciència nacional. De tota manera, com que no havia estat mai a Galícia, vaig haver de documentar-me amb tota mena de mapes, guies i assessorament directe d’amics gallecs.

–L’Opoton arriba a dominar la fala galega i altres llengües peninsulars. En Tísner també és poliglota. Quantes llengües parles?

–Malament, en parlo sis.

–I en quantes et veus amb cor  de fer jocs de paraules?

–En totes sis he fet jocs de paraules. He resolt alguna vegada mots encreuats en italià; més habitualment en anglès i en francès. No cal dir que en català i en espanyol. Finalment, en nàhoa també havia fet alguna conya, sobretot homofònica, perquè hi ha moltes paraules que sonen semblants al català.

–La procedència geogràfica diversa dels autors que escriuen en català implica un problema afegit de variants en contacte.  Literàriament sembla difícil assumir un standard transdialectal.

–En aquest sentit jo tinc una idea una mica reaccionària. Crec que cal usar les normes de Pompeu Fabra, amb les evolucions posteriors; parlo d’evolució, no pas d’intervencions indegudes. A mi em sembla que la nostra llengua ja és prou flexible, noble i manejable. Ja m’està bé, el català acadèmic; l’standard de l’Institut em sembla perfecte. Com també em semblen perfectes les intervencions que hi han fet els de la Gran Enciclopèdia Catalana, intervencions que actualitzen l’ús i que impedeixen que ens quedi una llengua encarcarada. La llengua acadèmica és perfectament idònia per explicar allò que vulguis.

–Si això fos una definició capciosa de mots encreuats, diria: “Darrerament arrecera tan aviat barcos com vaixells” (de 5 lletres). Què hauria d’arrecerar la badia, els barcos o els vaixells?

–Jo no en tinc cap dubte. Quan un terme erudit o antic ha estat absolutament assimilat per la llengua, no veig cap motiu per bandejar-lo. Si la gent ha aconseguit dir segell, vidu i bústia, és un retrocés fer-los dir “viudu, sello i bussó”. Crec que els nens ja havien après a dir vaixell. Doncs que en torni a aprendre, que no costa pas tant.

–Sembla que els fragments no publicats d’Els gossos d’Acteó contenen tota una sorprenent pirotècnia verbal basada en els jocs de paraules. La llengua pot ser alguna cosa més que un mer vehicle, en l’obra literària?

–I tant. La llengua és el personatge bàsic, i tot el procés de la creació literària és una autèntica subordinació a la llengua. M’he queixat moltes vegades de certs professionals de la llengua que no la coneixen prou. La llengua és l’eina de treball més bella. Jo no perdono que hi hagi gent que en visqui i no la conegui prou. Mai no admetríem que un músic no sabés llegir un pentagrama. És indispensable que un paleta sàpiga preparar el ciment i col·locar els maons. Escriure és retre un culte a la llengua. En aquest sentit, els personatges desapareguts per l’esporgada a Els gossos d’Acteó  són paradigmes del joc lingüístic. El Lluís i la Marianna, cansats de la inutilitat de la vida ciutadana, s’instal·len en una masia i basen les seves relacions en els jocs de llenguatge. És un oasi dins de la novel·la que ara sortirà editat per primera vegada. El lector s’hi diverteix  encara que no sigui amant dels jocs de paraules. Són dos personatges frescos. Fan palíndroms calembours, s’atropellen, fan conya en anglès i en francès… ho aprofiten tot per passar-s’ho bé. Un allau d’enginy i de gràcia que ha estat a punt de perdre’s. Algú va extraviar el meu original i, sortosament, a l’arxiu d’Edicions 62 encara en tenien còpia.

–Abans d’Els gossos d’Acteó, hi ha dues novel·les. Potser Prohibida l’evasió  és la més deutora del món de la imatge, amb la càmera omnipresent durant tota la narració i les sorprenents coincidències avant la lettre  amb les tesis ecologistes.

–Tinc molts punts de coincidència amb el pensament del protagonista de la novel·la que, per cert, s’havia de dir El cercle i la tangent. En efecte, Viktor Plucker afirma que l’home és un devorador de placentes i sentencia que  el món no anirà bé fins que l’home no aprengui a mirar-se una tomaquera amb el mateix respecte que mira un gos. És evident que una planta té els mateixos elements vitals que un animal. Parlem de vida vegetativa en termes pejoratius i això és una injustícia flagrant. El Viktor Plucker descobreix coses d’aquesta mena, com la unitat absoluta de mesura. A la millor trobaré un matemàtic que sigui capaç d’explicar les seves teories com Einstein explicava la relativitat.

–Henri Poincaré deia que si un dia el món començava a eixamplar-se indefinidament no ho notaríem, perquè tots els instruments de mesura s’eixamplarien en la mateixa proporció.

–Això mateix. Som en la línia de pensament del Viktor. Suposem que ara i aquí ens arriba un senyor que per motius ics posseeix la veritat absoluta d’una manera incontestable. Un coneixedor d’aquesta veritat que nosaltres mai no podem aclarir, que ens diu d’una manera rotunda, inobjectable i incontrovertible si hi ha Déu o si no n’hi ha. Admetem les dues possibilitats, veritat o mentida. ¿Creus que la seva resposta modificaria ni un mil·límetre el nostre capteniment? Tu aniries a casa teva i jo faria exactament igual… tant si hi ha Déu com si no n’hi ha. Tant me fot, ni tampoc no aniria a missa diumenge, perquè si n’hi ha ja sap que no cal que hi vagi i si no n’hi ha, llavors per què cony hi vaig. El meu Viktor Plucker pensa d’aquesta manera. La meva filla Mireia va fer una tesi doctoral sobre genètica nuclear a la Universitat Autònoma de Mèxic. En el seu text hi ha una endreça sorprenent, que diu: “el gènere humà no s’haurà desenvolupat del tot fins que no hàgim après a mirar una carxofa amb el mateix respecte que mirem una pantera”, Viktor Plucker. No hi ha ningú que hagi dubtat mai que el senyor Plucker era un gran científic que la Mireia havia tret d’una bibliografia remota. Hi ha gent que ha agafat la cita com a referència…

–Per problemes oculars, vas haver de prescindir de l’acte físic d’escriure durant un temps. Quina diferència hi ha, entre escriure i dictar?

–Notable. En el seu dia vaig haver d’enregistrar la narració “L’arriscada expedició dels pitecantrops al Montgrony”, i dues terceres parts de la novel·la L’Enquesta al canal 4. Vaig decidir que el doctor Nubiola m’operés de cataractes a tots dos ulls alhora en comptes de l’un darrera de l’altre. Dictar una novel·la vol dir perdre de vista les paraules, i després cal tirar enrera l’enregistrament moltes vegades i fer les esmenes pertinents.

–Des del final de trajecte que signifiquen sempre les Obres Completes, ¿com veus la literatura catalana actual?

–Bé. Quan vaig arribar de l’exili de seguida vaig connectar amb un grup d’escriptors joves. De primer la Montserrat Roig, i ben aviat el Josep Maria Benet i Jornet, el Jaume Melendres, el Víctor Mora, el Jaume Fuster i la Maria Antònia Oliver… Lluny de sentir-me un competidor d’ells, o de tenir recança pels que venien al darrera, allò em va alegrar moltíssim, perquè vaig pensar que era una de les coses més esperançadores que podia trobar. Parlant en llenguatge militar, que aquella gent escrivís en català era tota una victòria. Després d’ells també he estat atent a les novel·les posteriors que han anat sortint, perquè sacsegen la situació i la fan més atractiva…

–Què en penses, d’aquesta tendència que ha dut molts autors a fer literatura de gènere?

–Jo sempre he cregut que les obres literàries no havien de seguir cap patró. Les meves novel·les crec que són prou singulars, i cadascuna d’elles presenta uns trets que provo de no repetir. Sobre la literatura de gènere penso que n’hi ha d’haver. De fet, no és que sigui partidari de les pàgines viscudes d’en Folch i Torres (potser no n’he llegida mai cap), però cal reconèixer que era un catalitzador important de l’època i era bo que convisqués, per exemple, amb en Puig i Ferrater. Crec que és saludable que en una literatura, com per exemple en l’espanyola, convisquin la Rosa Chacel i la Corín Tellado.

Probablement, es tracta d’una convivència tan paradoxal com la que s’estableix entre l’Avel·lí Artís-Gener notarial que avisa, en el text previ a Les dues funcions del circ  que “tot hi és irreal, doncs, i la mateixa illa i els pobladors han estat adaptats al relat fins on ha calgut, sense contemplacions”, i el Tísner novel·lista que fa embarcar els elefants del circ al Capesterre, en un final antològic que mereix passar a la història de la nostra literatura. Una convivència que sembla un calendari, amb les illes cobejades dels dies festius i l’entorn ennegrit i aclaparador dels dies de cada dia.