Juli Disla: “Cal una política cultural que no es faça d’esquena als implicats”

31.07.2012

Juli Disla.

Juli Disla (Aldaia, 1976) és actualment Secretari General del Sindicat d’Actors i Actrius Professionals (AAPV) del País Valencià. Enguany volta amb l’obra La tossuderia, que ja ha passat per Barcelona i que es podrà veure al Teatre Micalet de València a partir del 18 d’octubre. Però la seua trajectòria en el món de les arts escèniques és dilatada. Com a actor, ha treballat a la televisió en programes de ficció com Autoindefinits, Maniàtics, Evolució, Socarrats o Check-in Hotel (Canal 9). Al teatre, ha treballat amb companyies com La Pavana, Moma Teatre, Tornaveu o Combinats. Com a autor, ha escrit, estrenat i publicat la majoria de les seues obres, com ara La ràbia que em fas (Edicions 62, 2009, Premi de Teatre Ciutat d’Alcoi), A poqueta nit (Premi Micalet) o Swimming pool (Edicions 3i4, 2006). També ha escrit diferents textos de teatre infantil i ha estat guionista per a diferents programes de televisió. Parlem amb ell, entre altres coses, de la situació del teatre a les latituds valencianes i de com està afectant la crisi en el sector.

Però la crisi del teatre públic valencià ja havia començat abans d’aquesta crisi econòmica…

El teatre valencià porta a la deriva des de fa deu anys (o més). No es tracta només de la repercussió de l’actual crisi econòmica. Es tracta d’una crisi generalitzada, instal·lada i mal gestionada des de fa molt de temps. Les estructures actuals de gestió del teatre públic al País Valencià són les mateixes des dels anys 80. I això ja fa un temps que no val. No serveix per donar eixida a un sector. L’administració aglutina en un sol ens públic tota la política teatral valenciana i això el converteix en un “monstre” difícil de fer-lo funcionar. És obvi que el model està obsolet, que s’ha de refer per complet, que ha de repensar la seua capacitat per potenciar un sector potencialment enriquidor.

Quines han estat les retallades i els desmantellaments portats a cap pel govern valencià en el sector i com estan repercutint en el corpus de professionals del teatre, l’audiovisual i el doblatge?

Les retallades en el nostre sector van començar el 2009. És a dir, ja ve de lluny. Si foren només les retallades actuals potser no podríem queixar-nos massa. O sí. En l’àmbit teatral la reconversió nefasta del Circuit Teatral Valencià va ser l’inici de la davallada. Així, any rere any s’ha anat reduint les quantitats assignades a les ajudes a empreses privades. Si ho veiem amb la perspectiva d’estos tres últims anys el resultat és bestial.

En el tema audiovisual la televisió autonòmica era el principal motor de la indústria. I des de fa poc més d’un any han desaparegut les sèries i programes de ficció per complet. A excepció de L’alqueria blanca que resisteix tot i que les condicions cada dia són menys favorables.

I en l’àmbit del doblatge podem assegurar que és més sagnant que la resta tot i que tinc la sensació que és menys visible. En els últims temps han tancat alguns estudis i el volum de treball s’ha convertit en una cosa anecdòtica. El principal (o únic) client dels estudis era la RTVV i també fa alguns anys que retalla dràsticament els diners que hi dedica.

Ha de ser molt difícil per a un actor o una actriu sobreviure entre tanta precarietat…

En eixos moments jo diria que impossible. Ens hem amateuritzat.

El pes del teatre en l’activitat cultural valenciana, en comparació a ciutats com Barcelona o Madrid, en quin lloc restaria?

Crec que no seria just comparar-nos amb Madrid o Barcelona. Hauríem de fer una comparació proporcional. Tot i això crec que no té res a veure la grandària d’una ciutat amb el suport que se li dóna a la cultura. Tots coneixem ciutats petites o pobles que han optat per prioritzar i no abandonar el fet cultural com a base fonamental del benestar dels seus habitants i fer-los més rics. Així i tot crec que València està plena de gent amb molt de talent, amb moltes idees, amb moltes ganes de fer coses que intenta trobar el camí viable per fer-ho. Però de vegades és molt decebedor. És molt dur. Sembla impossible. A València s’està produint el fet que els artistes abandonats per l’administració busquen maneres alternatives de fer arribar la seua obra. Això és alhora esperançador i lamentable. Esperançador perquè veus el talent i el nivell dels creadors. I les ganes que s’hi posa. Però també és lamentable en veure com l’administració els deixa orfes.

Sou un sindicat abocat a la lluita…

Jo diria que som un sindicat abocat al diàleg. I si no hi ha diàleg abocat a la protesta. L’AAPV porta més de vint anys intentant dignificar i defensar una professió com qualsevol altra. S’ha avançat molt en la normalització laboral dels actors i actrius.

Un any des que la nova consellera de Cultura, Lola Johnson, va assumir el càrrec. Ha anat millor que amb l’anterior consellera, Trini Miró?

El problema que tenia l’anterior era que no estava capacitada per al càrrec. Hui ho reconeixen (en privat) fins i tot els que estaven al seu costat. Però les conselleres passen i la professió es manté. Els càrrecs públics tard o d’hora acaben sent substituïts. Per sort! I els actors i actrius continuen sent actors i actrius.

L’actual consellera està, al meu parer, absolutament preparada per a ajudar-nos. Però de moment… continuem esperant.

La cultura sempre és la primera que paga els plats trencats en èpoques de vaques magres…

Entenc que en eixa mala època que ens ha tocat viure tots ens hem d’ajustar i tots hem de fer un esforç. Però em sembla injust que es pose en dubte la capacitat que té la cultura de moure també l’economia, de generar llocs de treball, riquesa… I em sembla injust que es qüestionen les ajudes públiques que rep el món cultural quan tots (o quasi tots) els sectors industrials reben (o han rebut) ajudes públiques necessàries per fer-los funcionar.

D’alta banda és totalment irracional i terrible la pujada descomunal que té previst executar el govern en el nostre sector (i d’altres). Perquè repercuteix (o repercutirà) en el consumidor, en els usuaris i això dificultarà molt les coses.

Quina política cultural reivindiqueu des de les arts escèniques?

Una política cultural que compte amb els professionals. On el diàleg siga la principal base. On el consens estiga sempre present. En definitiva, una política que no es faça d’esquena als implicats. Ens imaginem una política agrària que no comptara amb l’opinió i el consens dels agricultors? Fa molts anys que no importem gens a l’administració.

Aturem-nos una estona en l’audiovisual. Als gestors de la televisió pública valenciana els va costar entendre que els formats de ficció produïts a casa nostra i en la nostra llengua sí que funcionaven i donaven grans alegries…

Els va costar però ho van entendre i es van convèncer quan van veure els primers bons resultats. En molts pocs anys vam gaudir de programes de ficció de qualitat, en valencià i amb molta audiència. Malauradament la televisió va caure per un penya-segat i va fer impossible continuar amb la producció normal.

Malgrat tot, la normalització de l’audiovisual valencià encara té molts reptes i moltes lluites al davant…

El repte torna a ser començar de nou. Sempre estem començant de nou. Vam començar de nou en l’audiovisual a finals dels noranta. Vam tornar a començar cap al 2005 i ara haurem de tornar a començar de nou.

A Canal 9, el doblatge de pel·lícules o sèries al valencià és ben episòdic.

Es va fer malament des del principi i mai s’ha intentat reconduir el tema. Sempre ha estat una qüestió anecdòtica en la nostra televisió.

Parlem de La Tossuderia, un dels últims projectes escènics en què et trobes capficat a la “Unió Temporal d’Actors”, com a actor i com a adaptador de l’obra del dramaturg argentí Rafael Spregelburd. Com ha estat l’experiència d’endinsar-se en la cosmovisió d’aquest autor?

Vam iniciar La Tossuderia per la carència de projectes precisament. El nom del grup (que ens va adjudicar Josep Lluís Sirera en un article seu) és significatiu. I el nom de l’obra també ho és. La tossuderia de traure un projecte davant, tot i les condicions. Treballar Spregelburd sempre és un plaer per l’oportunitat que et brinda com a actor en l’escenari. L’obra està ambientada a València l’any 1939 i encara no s’havia fet ací. Vam parlar amb Rafael i va ser molt generós amb nosaltres. Va dir que qui millor per a fer-la que els actors valencians.

 Al llarg de la teua trajectòria, has fet i escrit teatre, guions per a televisió, adaptació de diferents peces… Et queda cap cosa a fer? Cap projecte encara no dut a terme?

 Queden tantes coses a fer…! -Diu somrient-.