Josep Murgades: “El manifest d’Els Marges és vigent”

7.10.2013

Josep Murgades és catedràtic de Filologia Catalana a la Universitat de Barcelona. És, amb Jordi Castellanos, cofundador de la revista Els Marges, una publicació de referència que enguany ha arribat al número 100.  Minuciós, polèmic, incisiu, Murgades ens concedeix una entrevista coincidint amb la publicació d’un número extra, un volum que recull una àmplia mostra d’articles de Jordi Castellanos. Ens trobem a la redacció de L’Avenç, que des de fa deu anys edita la revista Els Marges. 

 

Josep Murgades a la redacció de L'Avenç | Foto Bernat Puigtobella

 

B.P.: Els Marges es va fundar l’any 1974. Tot i que el cap visible era el Joaquim Molas, al consell de redacció éreu en Jordi Castellanos, l’Enric Sullà, en Josep Maria Benet i Jornet i tu mateix. Éreu joves amb ganes de tirar endavant una publicació acadèmica seriosa. Qui ho pagava això? Teníeu algun editor que us emparés?

J.M.: L’editor era Max Cahner, de Curial. El tracte, de moment, va ser: ell assumia la producció i els costos dels tres primers números; després, segons anés la cosa, ens ho replantejaríem; i va anar prou bé perquè continuéssim amb ell fins al número 71, de desembre de 2002.

B.P.: El fet que Joaquim Molas fos el vostre mentor creus que ha marcat la revista, emmarcant-la en una determinada escola? Els que no simpatitzen amb vosaltres en dirien capelleta.

J.M.: A nosaltres ens han dit de tot. Només aparèixer la revista, encara en temps de franquisme, “el donot i la marida” (segons va descriure’ls un poeta) van fer la gracieta de propagar que Els Marges érem el B.O.E. de la literatura catalana…

Per no dir res dels qui ens han tractat de lerrouxistes, de feixistes, de leninistes, etc. Com més han lladrat alguns, més hem cavalcat nosaltres.

I sí, el mestratge de Joaquim Molas ha estat decisiu, ja abans de la fundació de la revista i fins molt després. I, d’acord amb ell, hem tingut sempre per norma de no fer-nos mai autobombo i d’obrir-nos a tota mena d’estudis, metodologies i opinions sempre que complissin els criteris exigibles de nivell intel·lectual i de rigor acadèmic.

 B.P.: Qui era el propietari de la marca Els Marges? La vau registrar vosaltres o l’editor?

J.M.: Propietari de la marca n’era Max Cahner; fins que, algun temps després d’haver-se jubilat la cap de producció de Curial, l’eficacíssima Carmina Garcia, en Castellanos i jo vam descobrir que l’editorial s’havia descuidat de renovar la propietat de la marca, de manera que ens havíem passat bo i més d’un any al descobert, a mercè de qualsevol desaprensiu que se n’hagués volgut apoderar pagant el tant degut; va ser llavors que ell i jo ens vam afanyar a adquirir-la, cosa que, quan vam assabentar-ne en Max Cahner, va provocar la ruptura amb ell.

 

Josep Murgades | Foto Bernat Puigtobella

 

B.P.: Amb els anys els continuadors del projecte heu estat en Jordi Castellanos i tu mateix. Tant tu com el Jordi sou professors de literatura, però Els Marges s’ha mantingut en tot moment com una revista de filologia en sentit ampli, amb una presència important de temes de llengua, sociolingüística, sintaxi, etc. Això va ser una decisió premeditada?

J.M.:  Des del primer número, Els Marges s’ha definit com una “revista de llengua i literatura”. Això és així d’antuvi per una raó eufònica (es tracta d’un decasíl·lab cesurat a la cinquena, cosa que no s’esdevé en la formulació inversa del mateix sintagma: “revista de literatura i llengua”); després, però, cert, sempre hi ha hagut més predomini de la literatura sobre la llengua. L’estudi d’aquesta, altrament, era també irrenunciable, perquè al capdavall és des de la llengua i amb la llengua que es fa la literatura; un fet, aquest, encara més acusat  en el cas d’una cultura com la catalana. I els articles publicats de què hi ha hagut més ressò, han estat de llengua: l’anomenat manifest, la detalladíssima ressenya del DIEC.

B.P.: L’any 1979 vau publicar aquest manifest que dius, titulat Una nació sense estat, un poble sense llengua? Un document que avui es coneix com el manifest d’Els Marges. Creus que el manifest és vigent? Què caldria afegir-hi? Què ha quedat superat?

J.M.:  El manifest és fruit del seu moment, els anys de l’anomenada transició espanyola. Vam sobrevalorar el paper que, en la normalització de la llengua, havien de jugar uns mitjans de comunicació de masses llavors pràcticament inexistents en català (sense parar esment, doncs, que, per més que n’hi hagués en aquesta llengua, en una situació de dependència sempre n’hi hauria molts més en espanyol).

De totes les crítiques que ens van fer, cap, ves per on, no ens feia retret d’allò que no vam saber preveure nosaltres (i menys els nostres crítics), a saber, com canviaria tot arran de l’adveniment d’internet i de la immigració massiva de població no ja tan sols hispanòfona, sinó absolutament al·loglota i de les més vàries procedències.

La pregunta que ens hi fèiem en el títol, és més vàlida que mai. I el contingut del manifest és vigent,  i en allò en què no ho és, és perquè la realitat del dia a dia s’encarrega de deixar-lo encara curt.

Per una versió fidedigna i, doncs, sense errates del manifest, així com per una autocrítica conseqüent, és bo mirar-se el llibre, coordinat per M. Carme Junyent i Virginia Unamuno, El català: mirades al futur (EUB – Octaedro, 2002).

B.P.: Els editorals d’Els Marges són famosos perquè van sovint més enllà dels estudis filològics i els heu escrit sovint amb una finalitat política. Si haguessis de definir la ideologia de la revista en tres adjectius, quins triaries?

J.M.: Catalana, crítica, independent.

B.P.: A la meva època d’estudiant era inconcebible estudiar filologia catalana sense haver llegit, consultat o seguit la revista Els Marges. No tothom s’hi subscrivia, però era la revista més fotocopiada de la Facultat.  Això continua sent així? O és possible llicenciar-se en Filologia Catalana sense saber què és Els Marges?

J.M.:  Que hagi estat una de les revistes efectivament   -i impunement-  més fotocopiades del país, és un fet que hem acabat prenent-nos com un motiu d’autoirònica glòria… Si mai ho hem pregonat, ha estat més amb ànim de rabejar-nos en el cleuasme que no pas de doldre’ns en la denúncia.

Avui dia, el que ja no és possible (ai!) és llicenciar-se sense estar amorrat a internet, per a bé i (ai!, ai!) per a mal.

B.P.:  Des de fa uns anys que Els Marges ja és disponible en format digital a RACO, Revistes Catalanes d’Accés Obert. Tothom sap que l’accés obert a les revistes és molt positiu per a la difusió de resultats de recerca: tanmateix, com és que el darrer número disponible a RACO és del 2009? No seria bo penjar-les tan bon punt es publiquessin, així podrien formar part del Directori de Revistes en accés obert (*DOAJ*)? Així la revista tindria molt més impacte i ajudaria a enfortir la disciplina de la llengua i la literatura catalanes…

J.M.: Mentre aguantem en format paper, els tres darrers anys de la publicació caldrà consultar-los sempre en aquest, pagant per l’exemplar corresponent o fotocopiant-se’l a mansalva i d’amagatotis… I visca Gutenberg!

 

Josep Murgades a la redacció de L'Avenç amb Marina Gustà i Jordi Marrugat | Foto Bernat Puigtobella

 

B.P.: Els Marges és una revista acadèmica de referència, però per assolir aquest estatus ha hagut d’adaptar-se a certs requisits. de format. Com creus que ha afectat la revista aquesta homologació?

J.M.: Quan vam engegar Els Marges, d’aquí a uns mesos farà ja quaranta anys, la manera de treballar que teníem era encara molt en forma de tertúlia,  si fa no fa com a les revistes de finals del XIX i començaments del XX. Ara, havent canviat tot tant,  persistim encara de moment en el format paper, però la fem a cops de correus i de reunions d’aquelles d’anar per feina. Per figurar en els rànquings homologats a efectes curriculars,  ens cal complir una sèrie de requisits, alguns d’ells prou engavanyadors, però els quals ens asseguren la presència tipificada  allí on cal ser per ser comptat.

B.P.: I com a revista científica, heu pogut accedir a alguna mena d’ajut públic? Com es manté econòmicament Els Marges avui amb el nombre modest de subscriptors que té?

J.M.: En determinades èpoques, la casa editora de la revista s’ha beneficiat d’alguna subvenció pública. Abans ja de l’esclat de la crisi, però, en temps de “tripartit” (ves per on), vam deixar de percebre’n cap. Ara vivim dels subscriptors. Per pocs més que se’n fessin d’entre els molts que hi han col·laborat i d’entre tots aquells que se la llegeixen a cops de fotocòpia, podríem deixar de ser quadrimestrals i esdevenir trimestrals; gent amb teca interessant per publicar-hi prou que n’hi ha…

BP: Quin paper hi juga L’Avenç en la vostra línia editorial?

JM: L’aixopluc brindat per L’Avenç a Els Marges sempre ha estat cordial i generós; totes dues empreses culturals, des de les especificitats respectives, es complementen en molts sentits, cosa que ens ajuda a esperançar que la continuïtat plegada d’ambdues publicacions està garantida fins molt més enllà dels temps de vaques magres que ens toca de viure.

B.P.: A Alemanya es publica la revista bilingüe Zeitschrift für Katalanistik/Revista d’Estudis Catalans. Us heu plantejat mai acceptar articles en castellà, en anglès o francès? Hi ha molts catalanòfils que potser s’animarien a participar-hi i, a més, donaria molta més projecció internacional a la revista, no?

J.M.: Un pintor li va preguntar a un escriptor per què els seus llibres no els escrivia en llengua de més àmplia projecció internacional que aquella de què se servia; i l’escriptor li va respondre que per què ell, en lloc de pintar frescos murals i quadres de grans dimensions, no es dedicava a la il·lustració de targetes postals, que sempre arriben a més gent… (Un símil, aquest, per cert, manllevat de l’Ors anterior a la defenestració).

Bromes a banda: Els Marges és una revista oberta a tota mena de llengües i de literatures (prou en donen testimoni les traduccions que hi hem publicat i els estudis sobre cultures altres que la catalana), però pensada i escrita en la llengua d’aquest país, i adreçada com a tal a tothom que, català o no, s’hi interessi.

 B.P.: Els Marges acaba de publicar un número extraordinari que recull assaigs de Jordi Castellanos. És un homenatge per part vostra i alhora ve a ser com el seu testament. Com valoraries la feina del Jordi Castellanos a la revista Els Marges?

J.M: El paper de Jordi Castellanos a Els Marges ha estat crucial, des del primer dia. D’antuvi com a cofundador. Després, en el moment més prim de la revista, quan el consell de redacció va veure’s reduït a ell, en Manuel Jorba i jo mateix. Va ser també en Castellanos qui, després del trencament amb Curial, va bastir els ponts necessaris per poder vincular-nos amb L’Avenç. Ha tingut cura de la introducció de la revista dins la galàxia informàtica i digital. I n’ha estat l’analista més críticament lúcid i el pencaire més incansablement perseverant.