La revista Deleatur, editada per l’associació espanyola de correctors, UniCo, ha fet una entrevista al lingüista Josep Maria Mestres, cap del Servei de Correcció Lingüística de l’IEC. En aquesta entrevista, Mestres parla sobre l’IEC, la figura del corrector i la seva funció, i l’statu quo de la correcció de textos. Josep Maria Mestres va començar a treballar com a corrector en una impremta, on feia de componedor de textos en fred: “Sovint havia de corregir els textos que ens portaven per compondre i imprimir i així vaig anar adquirint pràctica. També traduïa al català i corregia manuals de textos i altres textos menors”, explica. Més tard, va entrar al Parlament, primer, com a transcriptor, després, com a corrector, un cop va assolir el títol de Filologia Catalana (UB). El 2006 va aconseguir el títol de doctor en Lingüística Aplicada per la UPF.
Mestres considera que el corrector ha de ser un “bon professional i dominar totes les seves facetes”, però també que “la professió de la correcció de textos té un “component vocacional ineludible”. Així, segons Mestres, “el corrector i la correctora es fan, però es requereixen aptituds i actituds personals que ho facilitin i ho facin possible: entre altres qualitats, és imprescindible que sigui detallista i minuciós/a. En el meu cas personal, la passió per la llengua ha existit sempre”.
Per al lingüista, doncs, és essencial que un bon corrector “es formi suficientment mitjançant els postgraus i altres cursos de correcció i assessorament a què puguin accedir, que es dotin d’una bibliografia de consulta essencial per exercir la seva feina més còmodament des de casa o el despatx (manuals i diccionaris), si n’és el cas, i que llegeixin tot el que puguin sobre correcció i assessorament lingüístic en publicacions de qualitat”, així com que s’afiliï “a alguna associació o entitat que pugui vetllar pels seus interessos i per la seva formació permanent”. Mestres, de fet, creu que “la formació del corrector no acaba mai” i que “els assessors lingüístics que no siguin correctors experts mai podran assessorar amb una suficient competència”. A Catalunya, per poder formar-se com a corrector, hi ha postgraus de correcció i assessorament lingüístic que “ofereixen un nivell acceptable de formació, excepte en la tipografia, que no està suficientment coberta en aquest moment”.
Si bé el català és una llengua que està en contacte amb moltes altres llengües, com el castellà, el francès o l’anglès, “en la mesura que es pugui, la llengua que s’utilitza en els textos ha de ser genuïna”: “La majoria de les vegades hi ha una forma pròpia equivalent a l’al·lòctona corresponent, tot i que cal saber trobar-la. Si no hi és, dependrà de l’experiència i del coneixement del corrector que s’atreveixi a proposar-ne una o a deixar-la en cursiva sense traduir”. Mestres, en aquests casos, aconsella “posar el significat entre parèntesis i entre cometes senzilles, o bé escriure la forma proposada i, entre parèntesi i en cursiva, la forma original”, però sobretot “recomano documentar-se bé, consultar el dubte a algú que en sàpiga més i ser prudent en la decisió final”.
En aquesta entrevista, Mestres no només aprofundeix en l’ofici del corrector, sinó que també ens explica la funció dels correctors en el si de la institució: “L’IEC disposa actualment de dos equips de correcció: el Servei de Correcció Lingüística, que s’ocupa de proposar els criteris de correcció que s’han de seguir a tot tipus de publicacions de l’IEC, corregeix els textos interns i de comunicació externa i s’encarrega de la correcció i de la coordinació de l’edició material d’algunes obres especials (en el sentit que requereixen un tractament i una intervenció específiques i, a vegades, algun tipus de compleció especial); i la Unitat de Correcció del Servei Editorial, que porta a terme la correcció de les publicacions generals de la institució (sobretot, llibres i revistes)”. Una altra de les funcions que els dos serveis acompleixen és l’edició de l’espai web Critèria, que es va obrir públicament fa poc, el juliol de l’any passat), que vol ser un espai on els usuaris puguin trobar les eines que l’IEC utilitza per a la correcció i traducció de textos.
Així mateix, explica que el web de l’IEC posa a l’abast “múltiples recursos lingüístics per als correctors de llengua catalana: començant pel diccionari normatiu (Diccionari de la llengua catalana) i acabant per l’espai web de correcció Critèria, passant per altres tipus d’obres de consulta”. I afegeix que Internet, si se sap fer servir bé, és també un recurs útil per als correctors: si bé “les noves tecnologies poden ser una ajuda per la consulta i la resolució de dubtes de correcció”, “és certament una complicació la correcció de textos codificats d’alguna manera i la revisió de pàgines web, que requereixen una adaptació dels sistemes i pautes de treball”.
A tall d’anècdota, Mestres explica el bon record que guarda durant la correcció del diccionari Aportació a la terminologia geogràfica catalana (IEC, 1998), “en estreta col·laboració amb el gairebé nonagenari autor, l’advocat i geògraf Marc-Aureli Vila (1908-2001; membre de l’IEC entre 1988 i 2001)”: “en les múltiples reunions de treball que vam mantenir durant el 1997 i 1998 em «torturava» amenaçant-me, en broma, amb què, si no ho acabàvem de seguida, es moriria abans que acabés l’obra que considerava que seria l’última de la seva carrera”.
“Ens teníem un gran respecte, autor i corrector, cadascú amb la seva funció”. Però, “un dia, en arribar a una sessió de consultes sobre el contingut de l’obra —com feia gairebé sempre— em va portar un paperet amb termes nous perquè els inclogués al diccionari; em va cridar especialment l’atenció: major, amb la definició «grau militar superior al de capità i inferior al de tinent coronel, usat per l’exèrcit republicà en lloc del de comandant durant la guerra de 1936 a 1939». Em vaig quedar molt sorprès, perquè no em semblava un terme geogràfic però vaig respectar la seva voluntat perquè vaig pensar que volia que aquesta paraula no perdés amb la seva mort […]. El malentès es va aclarir quan, després d’haver presentat l’obra, em va venir a saludar i em va comentar que, quan em va lliurar el paperet, ell es referia al diccionari normatiu i no al seu (l’autor va confondre el Servei de Correcció Lingüística amb les Oficines Lexicogràfiques, que són les que s’encarreguen exclusivament del DIEC)”.
Finalment, Mestres afirma que “en aquest moment de crisi […], els correctors tenen dificultats per trobar feina o encàrrecs amb què mantenir-se, i en català passa el mateix. Tanmateix, la meva recomanació és preparar-se a fons i no menysprear els encàrrecs que puguin arribar, encara que no siguin els que hauríem desitjat, perquè cal practicar i adquirir com més experiència millor per quan es normalitzi la situació econòmica”. Es mostra optimista i “segur que els que es preparin més bé i treballin més conscienciosament podran sortir endavant, i que la professió sortirà reforçada d’aquesta situació de precarietat”.