J. M. Argemí: “Si la literatura té algun propòsit és el de produir felicitat”

10.02.2017

Una de les primeres entrevistes que vaig fer en la meva vida va ser a Josep Maria Argemí (Barcelona, 1965), gairebé quatre anys enrere. Va ser una autèntica revelació, de les que et marquen per sempre. Havia llegit amb fruïció tots i cadascun dels seus llibres, des de La fúria dels herois (Editorial 3i4, 1995) fins a La primavera al desert (Males Herbes, 2013), evidentment passant per Vides secretes (Editorial 3i4, 1998), Els camins imaginaris (Quaderns Crema, 2000) i Lliçons de foc (Quaderns Crema, 2003), però no va ser fins aquella trobada que no el vaig conèixer com a persona, com a ésser humà extraordinari, apassionat i apassionant alhora. Des de llavors tinc el luxe de comptar amb ell en el terreny personal i també literari, cosa que ens permet mantenir un diàleg continu talment una obra oberta que es va fent amb insistència i entusiasme al llarg de la vida, un autèntic llibre d’aventures que es va construint amb episodis significatius: una escola de paciència.

Josep Maria Argemí a l’Escola Bloom

Per aquest motiu, perquè hem d’anar omplint de significats els cantons de l’existència amb moments feliços i savis, Josep Maria Argemí i jo quedem a l’Escola Bloom, aquesta humil casa de la literatura dirigida per Borja Bagunyà i Lana Bastasic al carrer Calàbria de Barcelona, i parlem del seu darrer llibre publicat fins ara, El somni de William Blake (Males Herbes, 2016), un volum que sens dubte és el seu títol més treballat, més destil·lat i fins i tot quintaessencial. Es tracta d’un sorprenent recull de contes que ha despertat entusiasmes en els lectors i en la crítica. En el seu interior, a través de peces curtes i sempre memorables per l’impacte que provoquen, Argemí recupera personatges reals com Joan Perucho, Jacint Verdaguer, William Blake i Caterina d’Alexandria i els engrandeix amb una prosa ambiciosa i treballadíssima, però també basteix un bestiari de personatges imaginaris de la seva cosmogonia narrativa per aconseguir un retaule en què la lluita per la defensa aferrissada dels valors fonamentals de viure és un dels temes més rotunds, gairebé urgents. Una vegada més, feliçment i amb tots vostès, Josep Maria Argemí, un dels secrets més ben guardats de la literatura catalana actual.

Jaume C. Pons Alorda: A mesura que els lectors anem llegint la teva obra ens sentim privilegiats de contemplar com aquesta obra completa disposa d’un sentit orgànic, d’una estructura cada cop més perceptible i d’una recuperació constant de figures o personatges que van creixent al llarg dels anys. Emociona veure, per exemple, com Joan Comella, el protagonista de la teva novel·la Lliçons de foc, té una aparició estel·lar dins El somni de William Blake en un conte on se’ns explica el seu naixement i la seva infantesa. Per a tu què significa treballar amb aquest personatge, i amb altres, en la teva trajectòria?

Josep Maria Argemí: Si parlem concretament de Joan Comella et diria que és una figura que jo entenc com un alter ego, en el sentit que no és ben bé un reflex de mi mateix sinó que és una projecció dels somnis de l’adolescència i dels somnis de la innocència, o sigui, totes aquelles fantasies juvenils que, independentment si s’arriben a materialitzar o no, tenen un pes i una entitat per elles mateixes. Les construccions mentals, i la literatura és un terreny molt apropiat en aquest terreny, tenen tanta singularitat com el món físic, el món quotidià o el món de les dimensions conegudes que ens envolten. Per això Joan Comella és un dipositari, un recipient més ben dit, per a les meves projeccions literàries més personals i més autobiogràfiques. I amb això no estic dient que es tracti d’un personatge que s’apropiï de la meva autobiografia, sinó que és tot allò que jo podria haver estat, és tots els somnis que jo podria haver tingut i mai no han arribat a dur-se a terme. Com, per exemple, si pensem en el conte que apareix dins El somni de William Blake, on Comella veu fantasmes, persones que han mort o figures d’un altre món, puc assegurar que jo no recordo que això a mi m’hagi passat mai, com a mínim amb la claredat amb la que ell ho percep, però sí que és cert que ell viu tot allò que a mi m’hauria agradat que passés.

J.C.P.A.: Per tant la literatura per a tu és aquest instrument que et serveix per poder unir la realitat i el desig, una eina que t’ajuda, com has dit en moltes altres ocasions, a aconseguir la teva pròpia felicitat però també una possible felicitat per als lectors.

J.M.A.: Sens dubte. Per a mi, si la literatura té algun propòsit és el de ser una màquina de produir felicitat. En primer lloc, una felicitat per al mateix autor, que és el primer lector, ja que el meu primer lector sóc jo mateix, així de senzill. I, en segon lloc, una felicitat per a tots els lectors, perquè també per a ells vull crear aquesta màquina de felicitat, una felicitat que, com tu bé dius, ve lligada íntimament amb el desig, amb els desigs d’anar més enllà del món literal, aquesta aspiració d’arribar a entendre el sentit de la vida a través de la força de la fantasia. I potser el camí per arribar fins aquest punt passa per construir un salt metafòric que té molt a veure amb un salt de fe, però que en aquest cas no té res de religiós, vinculat amb les paraules, amb els somnis, amb les aspiracions i els somnis d’un mateix. Per construir aquest pont cap a la felicitat jo no conec un camí millor que aquest salt metafòric i que la creença en la literatura com a artefacte que ens ajuda a confegir un sentit.

J.C.P.A.: És molt interessant i emocionant, per part teva, que disposis d’aquestes conviccions dedicades al poder de la literatura, sobretot en un món postmodern com el nostre, cada cop més amarat pel cinisme, pel decreixement de les passions i per la manca de fe en les coses. Podem entendre la teva literatura com un antídot contra tot això?  

J.M.A.: No estic segur de poder dir que la meva literatura sigui un antídot contra res de tot això ja que dir-ho seria molt pretensiós per part meva. El que sí puc dir és que jo sóc partidari de lluitar a peu i a cavall contra totes les formes de cinisme, ja sigui en la vida política, en els mitjans de comunicació, en la mateixa societat literària o en tots aquells que pensin que la passió és un element pobre i trist i que no cal tenir en compte, digna de tota llàstima i ridiculitzable, motiu de befa i de burla i d’escarni. Perquè la passió és la fe en la vida, i la fe en la vida és, com ho entenc jo, un element central per construir una obra perdurable. Això és el que jo, des de la meva ambició, aspiro a construir: una obra que es pugui llegir d’aquí a cinc anys, deu anys o vint-i-cinc anys. Jo vull que un lector del futur, del futur que sigui, pugui llegir un dels meus llibres i sentir alegria amb els meus textos. Aquesta és la meva màxima aspiració: construir una literatura dotada de sentit humà i que apel·li als lectors del present, però també del futur.

J.C.P.A.: A hores d’ara ja es podria dir que ho has aconseguit, perquè vares començar a publicar fa gairebé vint-i-cinc anys amb La fúria dels herois i ara, tot aquest temps després, amb El somni de William Blake, continues amb la mateixa convicció, amb la mateixa força i, superant totes les dificultats que coneixem dins del sector editorial, amb un segell independent com Males Herbes, que aposta per tu i et defensa. I tu que segueixes treballant incansablement.

J.M.A.: Potser això vol dir que no he perdut la fe en la vida ni la fe en la passió per, diguem-ho així retòricament, “les belles lletres”, que en literatura catalana també existeixen, encara que alguns no ho vulguin veure. Tampoc no he perdut la fe en la bondat de les persones, ja siguin els crítics, els editors o els lectors en general. Jo crec que aquesta és una actitud bona a l’hora d’encarar la literatura, i l’art en general, i fins i tot també la vida en general. Tanmateix jo ja sé que un no pot esperar sempre agradar a tothom. Hi haurà lectors que no estaran d’acord amb aquesta meva visió “utòpica” de les coses que jo plantejo, però jo també penso que no és tant una visió utòpica com una visió simplement humana. Jo crec que quan creem ho fem apel·lant a la humanitat de les persones, perquè apel·lar a la misèria de les persones no porta enlloc. Hi haurà escriptors que preferiran rabejar-se en les seves misèries amb la voluntat de compartir-les, però crec que en el fons fer això no interessa a ningú. Hem d’anar més enllà d’una literatura onanista per dirigir-nos cap a una literatura més humanista.

J.C.P.A.: Ja que parles d’aquesta visió “utòpica”, creus que per a molta gent la paraula “utopia” ha acabat convertint-se en sinònim de “malenconia” en la nostra societat?

J.M.A.: Em faré eco d’un autor polonès de qui parlo darrerament, Marek Bienczyk, que en el seu llibre Melancolía, publicat a Acantilado, explica que la malenconia és un estat d’ànim molt propi de la societat en la que estem vivint. Comenta que la malenconia ens obliga a recrear-nos en nosaltres mateixos, ens impulsa a mirar-nos el melic constantment i a no mirar més enllà del propi nas. En el fons, la malenconia no ens permet veure el sentit ple de res. Naturalment, la malenconia tampoc no ens deixa veure el sagrat, element que jo considero molt important no en un sentit religiós sinó en un sentit vital, per això parlo del sagrat de la vida dins la meva obra, perquè la vida és sagrada. I l’art que celebra la vida ho ha de reflectir d’alguna manera. L’estat de malenconia és ben lluny de tot això perquè sols busca la repetició i no troba el sentit en res, es desespera de no ser un altre i alhora veu impossible ser un mateix. O sigui, l’art de la malenconia és aquell que no arriba a produir personalitat i que fa de la buidor un estat permanent. La buidor, ara bé, és un estímul per a la creació literària. Hi ha molts místics alemanys, especialment de l’Edat Mitjana, que han fet èmfasi en la buidor i en el no-res, com també els budistes. Però establir-se permanentment en el buit i en el no-res és llençar-se a un abisme improductiu. No permet descobrir horitzons nous que apel·lin a la humanitat, que al capdavall som nosaltres. Perquè hem de tenir en compte que no fem ni literatura per als déus ni literatura per als cucs, fem literatura per a homes i dones de la nostra època i de qualsevol altra. Em parles de la Utopia, i jo crec que la Utopia es podria entendre com a germana bessona de la Malenconia, es detesten i es necessiten alhora. Perquè la Malenconia detesta la Utopia però alhora l’enveja secretament. Avui dia és necessari construir una Utopia, ja sigui la Utopia del Sentit o la Utopia del Sagrat o la Utopia de la Humanitat, perquè cal, com a mínim, tenir-ne l’horitzó, ben lluny si volem, però tenir-lo com a referent que ens guia. Necessitem construir un art que tingui sentit per als lectors d’avui dia, i això vol dir apel·lar a l’ànima d’aquests lectors, que per a mi no és cap entelèquia, per a mi és ben real i factible.

J.C.P.A.: Un bon estímul.

J.M.A.: Sí, clar. Perquè en la literatura l’ànima rau en el llenguatge: el llenguatge és el missatger dels déus, és allò important que ha de romandre. I perquè romangui cal molt treball, perseverança, perquè l’escriptura amplifiqui aquest missatge. Per això, i com ja va dir Gustave Flaubert, l’estil és el sentit. I és la construcció del text el que fa el sentit de la literatura. Com a lectors i com a escriptors n’hem de ser ben conscients. Hem de ser conscients que junts estem esforçant-nos per construir un sentit perdurable a través d’un text que apel·li a la nostra humanitat compartida i que això funcioni així a llarg termini. L’important és anar més enllà de la immediatesa i no creure que la literatura ha de seguir el mateix camí que segueixen els mitjans de comunicació, que a vegades penso que s’han deshumanitzat i que no proporcionen temps de reflexió, com tampoc les xarxes socials, que són bones per a la promoció, cert, i per a la difusió de continguts, però no pas per a la creació ni per al pensament. Ara mateix estem sotmesos a la tirania constant de la necessitat de nous estímuls, i això ens resta energies per a pensar i per a treballar.

Josep Maria Argemí a l’Escola Bloom

J.C.P.A.: Entenc, dintre del conjunt de la teva obra completa, que aquesta recerca que proposes tu del sagrat passa per defensar la màgia i la fantasia i l’inexplicable en totes i cadascuna de les coses, fins i tot les més quotidianes, com si fossis un panteista que troba allò diví pertot.

J.M.A.: Jo sempre he pensat que la importància, i la transcendència, estan en les coses petites, talment Déu i el Dimoni, com diuen els anglosaxons en una coneguda dita popular. El sagrat és un element que, si tenim el coratge d’obrir bé els ulls, que vol dir obrir l’ànima i obrir la ment i obrir el cor o obrir el que sigui, està present a tot arreu. Però el gran requisit per arribar a aquest punt de certesa és deixar de banda un cert egocentrisme galopant que a tots ens devora i mirar més enllà de nosaltres mateixos. No només com a autors, si parlem de literatura, sinó també com a persones. Hem de superar aquesta mena de fredor ambiental que sol trobar-se en la nostra societat, també en la catalana, en la de Barcelona en particular, i que sé cert que no sóc l’únic que l’ha detectada. I això també vol dir superar aquesta indiferència recalcitrant respecte els assoliments i les desgràcies dels altres. Com a escriptor i com a persona, jo mateix em plantejo cap a quina societat anem. Perquè si ha de ser una societat en què només es tingui en compte l’últim aparell que hem comprat o l’última sèrie que hem vist i prou és una societat que no m’interessa. Quan escric, i quan visc, jo vull compartir les alegries, però també les tristeses, amb els altres éssers humans que es vulguin sentir interpel·lats. I tinc la impressió que aquesta és una actitud força absent en la societat catalana, tant humana com literària, que no vol dir inexistent. Per això cal insistir.

J.C.P.A.: I com definiries el sagrat?

J.M.A.: El sagrat és veure, en una altra persona, una imatge de la transcendència, sigui quina sigui. I no parlo ni de Déu, ni de Xiva, ni de Mahoma. El sagrat és la persona, la pell, els ulls, el tacte, l’ànima. I en la literatura el sagrat és trobar la immanència del text i del seu llenguatge. Perquè és el mateix llenguatge el que es manifesta d’una manera transcendental, a partir dels seus fonaments, des del lèxic fins a la sintaxi. Lligar totes aquestes plenituds és una aspiració hercúlia, però jo crec que és ben digna com a tasca artística i vital.

J.C.P.A.: I ara que estem amb aquesta mirada podríem dir que mística, què em podries comentar específicament de la figura de Jacint Verdaguer, que és un dels personatges que inclous dins El somni de William Blake, i fas que aparegui a la coneguda Casa d’Oracions, al carrer de Mirallers 7 de Barcelona, el Verdaguer dels dimonis?

J.M.A.: Sobre això et voldria dir tres coses. La primera, que la figura de Verdaguer no és només el poeta que va anar a recollir la flor natural vestit de pagès, com el lector ja deu suposar a hores d’ara, ni tampoc el capellà almoiner del marquès de Comillas o el que només feia poemes a la Mare de Déu. Són tres actituds respectables, és clar, però no dibuixen el retrat complet de l’ànima del personatge. Jo crec que Verdaguer es troba a ell mateix quan acudeix a aquesta casa d’exorcismes, al principi com a espectador i després com a persona que intervé de manera més directa en contacte amb els exorcitzats, per dir-ho així. És interessant veure que ell troba la seva humanitat amb la gent més desemparada i pobra de Barcelona en aquell moment. La segona, que en algunes de les seves anotacions, molt ben consignades en el llibre Dimonis (Verdaguer Edicions, 2014) a cura del poeta Enric Casasses, diu “Déu Nostre Senyor deixa fer als dimonis alguna vegada perquè ells mateixos nos donin llum.” És a dir, que molt sovint són aquestes forces demoníaques ocultes les que ens portaran cap al fons de la nostra ànima, i per tant, cap a un nou horitzó que ens farà adonar-nos de qui som, i veurem una nova llum que farem nostra si som capaços d’expressar-nos d’una manera digna. I, finalment, la tercera, un comentari que et volia comentar sobre Europa…

J.C.P.A.: Ara que Europa sembla un pou sense llum…

J.M.A.: Exacte! Doncs mira, Europa, curiosament, és esmentada en les anotacions de Verdaguer sobre la Casa d’Oracions, i diu que aquesta Casa d’Oracions és el “major temple d’Europa”, precisament. Un altre dels seus apunts diu una frase que considero extraordinària i que lligaria molt bé amb la realitat trista i desgraciada que està vivint el nostre continent: “La Europa és com una troca esbullada, no trobaràs mai lo cap ni el centener.” No té ni principi ni final, és un floc sense solució que, d’alguna manera, necessita una via més utòpica per aconseguir trobar una sortida del laberint d’Europa, i segurament aquesta via ha de passar per la Utopia de la Imaginació.

J.C.P.A.: I potser vas erigint aquesta Utopia de la Imaginació a partir de la teva literatura. En el teu conte inclòs dins l’antologia Punts de fuga. 26 relats sobre viatges en el temps (Males Herbes, 2015) plantejaves la literatura com una màquina del temps que feia servei per travessar èpoques, estils i autors fins arribar a l’assoliment d’un paradís personal però també col·lectiu, o sigui, aquesta possible Utopia de la Imaginació i del Sentit i de la Humanitat. Això ens fa entendre que per a tu la literatura és una màquina per aconseguir felicitat, com ja deies fa no-res, però també per aconseguir una societat millor, aquesta Utopia Global precisament.

J.M.A.: Sens dubte. Podríem parlar de la funció social de la literatura. Una funció social de la literatura seria aportar construccions textuals que incloguin una idea de la felicitat sense caure en el missatge barat ni en la propaganda. Res d’això. Que pels requeriments intrínsecs del text es faci arribar el lector a una certa convicció que la felicitat és possible. I això ho pot aconseguir, ja et dic, fins i tot aquella literatura que va més enllà de la literatura estrictament pamfletària, que exposa de manera poc curosa projectes utòpics, tot i que de vegades l’encerta. Ara mateix estic pensant en Nosaltres de l’autor rus Ievgueni Zamiatin, també publicada per Males Herbes, i que és una mostra perfecta de novel·la distòpica. Molt sovint penso que són molt millors les novel·les distòpiques que les utòpiques, perquè veuen que la naturalesa essencial de la humanitat és l’ambigüitat i la paradoxa. Contra això cal combatre, perquè la literatura ha de presentar models vàlids per a una existència amb plenitud.

J.C.P.A.: A mi em sorprèn molt que un escriptor que fa un ús de la imaginació, amb un sentit tan poderós, pugui parlar de la literatura com a eina de canvi social i de millora humana, perquè en aparença s’associa els escriptors imaginatius amb una perspectiva més aviat escapista.

J.M.A.: Mai he tingut una visió escapista. Per a mi la literatura és un mitjà per arribar als lectors. Quants més lectors millor, tot per fer-los veure que la literatura pot ser un instrument per a l’alegria. Per entendre que no tot està perdut i que hi ha una sortida en el laberint de la nostra vida. I aquesta sortida és la Utopia de la Felicitat, una utopia certament, però des del moment que aquesta utopia és una aspiració que es planta en els nostres cors i en les nostres ments alguna cosa comença a canviar. Aquesta idea que plantejo és prou digna com perquè sigui tinguda en consideració, en respecte i fins i tot en estima. Al meu entendre, fa molt de temps que la postmodernitat, que en certa mesura s’oposa a això que estic dient, ha arribat a un camí sense sortida. Per aquesta raó la literatura que produeix aquesta postmodernitat tan gastada és exsangüe, basada només en el palimpsest, en la situació, en la repetició i en la buidor com a estat permanent. I el pitjor de tot és que aquesta literatura no practica un exercici bàsic com perfilar una personalitat pròpia, amb caràcter. Amb aquesta literatura que es perpetra a casa nostra no se segueix l’estela, posem per cas, d’autors nord-americans com Philip Roth o Norman Mailer que sí aportaven quelcom més que no pas una reiteració de la seva realitat immediata: anaven construint una personalitat forta que, tot i no ser la seva, sí que s’anava formulant a partir de la construcció dels seus llibres. Per a mi això és el que la postmodernitat ha rebutjat d’una manera absoluta, i per això no té futur, és una planta morta.

J.C.P.A.: I desapareix, com desapareix la noció de subjecte, fins i tot.

J.M.A.: Precisament. Només cal que mirem què ha passat amb alguns noms d’autors catalans que en el seu dia varen tenir prestigi i que han acabat desapareixent avui en dia. Hi ha hagut textos d’aquests esmentats autors catalans que han anat mostrant de quina manera les personalitats dels seus protagonistes s’anaven desfibrant fins a la pura inanitat. Fa poc rellegia un text apassionant d’un autor austríac anomenat Hugo Von Hoffmannsthal, es titula Carta de Philipp Lord Chandos a Francis Bacon (Quaderns Crema, 2007), és un text escrit originàriament a l’any 1902, si no m’equivoco, i forma part del context de l’agonia d’Àustria. L’autor de la carta explica que es troba en un cul de sac ètic i estètic, absolutament vital, en el sentit que no veu futur a l’expressió literària. No només com a escriptor, com a lector i tot veu com els textos li cauen de les mans: no entén el que llegeix i no troba cap sentit en el que llegeix, no entén les frases, que només pot entendre paraula per paraula, i fins i tot això de llegir lletra a lletra li costa molt. I ja no diguem què significa aquesta dificultat com a autor… Ha deixat d’escriure i ha caigut en la inanitat. Ell mateix, adreçant-se en aquesta carta fictícia a Francis Bacon, el famós filòsof i polític anglès, fixa una mena de consigna que, al meu parer, és molt interessant com és “pensar amb el cor”. Pot semblar una consigna ingènua o pueril o etcètera, però, a vegades, quan tot està perdut, la ingenuïtat és el millor camí per reprendre-ho tot.

J.C.P.A.: De fet la poesia té una eina que és tornar a la innocència, potser aquesta ingenuïtat que tu dius, per reveure les coses que s’havien oblidat. A partir dels ulls d’un nen reconstruir tot el món…

J.M.A.: La innocència és una actitud central en tot el que jo escric fins ara.

J.C.P.A.: De fet molts dels teus personatges són nens.

J.M.A.: Nens o nois, pre-adolescents o adolescents. Però no és per l’edat que tenen sinó per la seva disposició mental. Els meus personatges adults també estan marcats per aquesta innocència, per aquesta ingenuïtat. Senten curiositat cap al món i tenen la capacitat de meravellar-se davant del món, davant de totes les coses, i, per començar, de les coses més petites, i a través de les coses petites poden potser arribar a coses més grans. Les pedres del camí, els ocells que canten dalt d’un arbre, un gos que veus anant pels carrers, una persona amb mirada tèrbola o, al contrari, una persona amb mirada lluminosa, una ombra que veus en una tàpia del carrer, algú que crida allà lluny i no l’entens però pots acabar comprenent el que diu a través del to, etcètera… Aquestes petites coses, pròpies dels pensaments innocents, per a mi són les més interessants al final. I per això jo estic molt a prop d’aquesta actitud poètica que tu dius. Perquè penso que és a partir d’aquesta innocència tan escandalosa i provocativa com es pot destruir aquest cinisme que ens està rosegant i que ens deixarà amb els ossos pelats si no l’aturem.

Josep Maria Argemí a l’Escola Bloom

J.C.P.A.: Recordo la primera entrevista que et vaig fer, en un determinat moment vares parlar de la poesia com una escola de mística o una escola de paciència. Per a tu la teva escriptura és aquesta escola de mística o de paciència que t’ajuda a anar configurant les bases del que són el teu món literari, un món que s’emmiralla en el teu món vital?

J.M.A.: Per a mi, la meva literatura és una construcció de sentit, és un mirall que em poso al davant per construir-me a mi mateix. I vull creure que aquesta construcció també pot ajudar altres persones a construir-se elles mateixes, més enllà del plaer del llenguatge, que per a mi és essencial. Una literatura que no aspiri a trobar una certa forma de bellesa en la construcció literària, en les frases, en alguna metàfora de tant en tant, sense abusar-ne, és una literatura que, per a mi com a mínim, no té gaire interès. El món modern de l’art ha bandejat completament la bellesa, almenys en les últimes dècades, i s’hi ha mostrat indiferent. Doncs jo dic que cal reivindicar la bellesa.

J.C.P.A.: I què significa per a tu publicar El somni de William Blake?

J.M.A.: És un pas endavant. Potser he perfilat una mica més el meu estil, cosa que m’han reconegut alguns lectors que coneixen la meva obra. També és un maó més dins la construcció d’aquest castell de la màgia i de la imaginació que per a mi és la literatura, amb autors com Calvino, Borges, el Cortázar d’alguns contes, Bioy Casares… I si parlem dels catalans, doncs els reconegudíssims i tan citats Perucho, Calders, Palau i Fabre, els contes extraordinaris de Mercè Rodoreda, d’una gran càrrega i amb un pes molt específic de la imaginació… Per a mi tots són referents. I ara també recordo molt la figura oblidada de Ramon Vinyes, autor de dues obres genials com A la boca dels núvols i Entre sambes i bananes, llibres que recopilaven els seus textos un cop ja era mort. El personatge de Vinyes va inspirar la figura del “sabio catalán” de Cien años de soledad de García Márquez, i fou dels primers autors que vaig llegir, molt abans que Calders i tot, i em va meravellar per l’exuberància de l’estil, per la fantasia desbordada, per l’exotisme dels paisatges que mostrava… La literatura catalana és plena de referents i jo només en conec alguns, però segur que amb els anys n’aniré descobrint més, tant autors del passat com del present, sense cap mena de dubte.

J.C.P.A.: L’editorial Males Herbes, una autèntica casa de la imaginació on has publicat els teus dos darrers llibres, El somni de William Blake i La primavera al desert, està fent una gran tasca de recuperació de noms clàssics però també de defensa de noms actuals que desafien les convencions més clàssiques i encarcarades del nostre cànon literari.

J.M.A.: I jo estic brutalment content que això sigui així. En Ricard i en Ramon són dos editors amb un criteri molt fi, molt més que altres editors consolidats i coneguts del nostre context: el seu treball és l’evidència més clara del que estic dient. El seu coneixement sobre la tradició de la literatura catalana és altíssim i a mi em sorprèn moltíssimes vegades. El que llegeixen, molt sovint, va molt més enllà del que jo podria esperar, tant d’autors catalans com estrangers.

J.C.P.A.: I també és molt important destacar que hi ha una sèrie d’editorials joves, independents, arriscades i atrevides que avui en dia estan apostant pels seus respectius criteris de qualitat més enllà del mainstream. És el cas evident de Males Herbes però també el d’AdiA Edicions, que s’ha compromès a publicar les teves següents novel·les, Les nimfes sota el sol i L’estiu holandès. Què ens pots avançar d’aquestes dues novel·les?

J.M.A.: La primera, Les nimfes sota el sol, apareixerà, si tot va bé, el setembre del 2017. És una novel·la que s’allunya del que en podríem dir la meva tònica habitual dels contes, la imaginació a ple rendiment, i s’apropa al que podríem dir un realisme vagament oníric, un realisme on la imaginació hi té un paper preponderant, perquè és una novel·la sobre el sentiment amorós que senten tres noies, una mare i dues filles, en les seves respectives joventuts, diferents etapes del segle XX en la societat mallorquina. Aquest sentiment amorós es projecta de diferent manera segons cada personalitat, però en les tres hi ha elements en comú, que és l’ús de la imaginació, el que ens fa més humans a tots plegats, com a fil conductor. Al voltant d’elles hi ha personatges singulars com aristòcrates malignes, capellans conspiradors, xofers ambiciosos, “queridas” somniadores, baronesses enamorades…

J.C.P.A.: O sigui que serà un còctel molotov…

J.M.A.: No sé si molotov però sí que espero que sigui digerible i divertit. I vull fer èmfasi en l’estil: és una novel·la que considero molt treballada. És una marató. Penso en Keith Jarrett, que és un gran músic de jazz, però també té uns discs molt interessants com a intèrpret de música clàssica, l’exemple de les suites franceses de Bach és pertinent. Jo no em vull comparar amb ell, ni molt menys, però després d’una anàlisi comparativa de la seva obra i de la meva sí que puc dir, si vull establir un paral·lelisme, que els meus contes, que per a mi són molt importants òbviament, són la meva forma de practicar el jazz, però la meva obra novel·lística, que per ara és sols Lliçons de foc, i espero que amb el temps es vagi ampliant, és la meva contribució a la música clàssica. I això ho dic perquè l’estil en Les nimfes sota el sol és un element central de la novel·la, més enllà de les peripècies dels personatges, ja que el que compta és l’experiència humana transmesa a través de l’estil.

J.C.P.A.: I L’estiu holandès?

J.M.A.: Ja en parlarem. Per ara només diré que és una novel·la ambientada a Sitges i que el meu alter ego Joan Comella hi té un paper central.

J.C.P.A.: Per anar acabant, i tot recordant una cosa que has mig comentat abans i que m’agradaria que ho aprofundissis una mica més, creus que la imaginació ens fa més humans doncs?

J.M.A.: William Blake va escriure el següent: “Un sol poder fa al poeta, la imaginació, la divina visió, la divina imaginació és la divina visió no pas del món ni de l’home, ni tan sols la visió que experimenta l’home en tant que home natural, sinó la visió en tant que home espiritual.” En aquest sentit podríem lligar tot plegat explicitant que l’home espiritual està lligat al cel i a l’infern alhora. Hi ha uns versos de William Blake al respecte: “L’Infern està obert al Cel.” Pertany al seu llibre, Jerusalem, i és veritat. Quan ens llencem a l’abisme del no-res de la postmodernitat pot semblar que es tracta d’una bogeria, però fins i tot en aquesta bogeria podem trobar alguna cosa dins de la buidor, hi podem trobar moltíssimes possibilitats, i una d’aquestes possibilitats pot ser el cel. Per això ens hem de llençar a un abisme productiu, no pas a un abisme improductiu. Per construir aquest sentit positiu no ens podem negar camins ni hem de pensar, tampoc, que tot estigui perdut. Podem trobar un horitzó de felicitat i d’alegria, que no podem descartar de cap manera. La imaginació és, sí, allò que ens fa humans. Com més imaginem més humans som, com menys imaginem, com menys fem servir aquest poder natural de la imaginació, més ens allunyem de la nostra pròpia humanitat. La nostra ànima es va empobrint de mica en mica fins arribar a la inanitat, a la falta de personalitat i a la pèrdua de la individualitat. Per tot això, i més, necessitem la imaginació.

J.C.P.A.: I en què estàs ficat ara?

J.M.A.: Ara mateix estic molt engrescat amb l’escriptura d’una nova novel·la, que es podria considerar del gènere de la ciència ficció. La meva intenció és utilitzar les característiques d’aquest gènere en concret per construir-hi bona literatura.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. En quin món vivim? Cada dia els mitjans, tant els escrits com els parlats, em refreguen pel nas infinitat de personatges ínfims que fan anar de bòlit tot el món, ja siguin futbolistes, cantants o polítics que valen poc però que manen molt. Però ara és la primera vegada que llegeixo el nom d’aquest escriptor que treballa perquè tots plegats siguem més feliços. I, certament, no ho som perquè no li fem cas, ni tan sols el coneixem.
    Ara mateix corro a la llibreria. Però, hi trobaré els seus llibres? Per sort en tinc una de capçalera que si no els té els sabrà buscar.