Josep M. Fonalleras: “He nedat en un mar que no coneixia”

11.03.2013

Josep M. Fonalleras, Fono pels amics, acaba de publicar a Ara Llibres ‘Climent’, una novel·la plena de referents reconeixibles, amb una forta càrrega vivencial, que ja ha estat saludada com la millor obra de l’autor fins ara. Era difícil, però Fonalleras s’ha superat. Des de Núvol, li dediquem un dossier especial amb articles d’Albert Forns, Esteve Miralles, Damià Bardera, Mar Bosch Oliveras, Eudald Espluga i Bernat Puigtobella. Entre tots sis, i un personatge de la novel·la anomenat Lluís Muntada que s’hi ha afegit, li hem fet aquesta entrevista.

 

Josep M. Fonalleras | Foto Tot Girona

 

Bernat Puigtobella: ‘Climent’ és la història d’un llegat. Quan mor el personatge de Climent, els seus amics es preocupen d’enterrar-lo com a bons amics, i intenten posar ordre als papers que ha deixat el company difunt. La narració que tancava el volum recopilatori Llarga vista, ‘El tercer dia’, parlaves també de dos companys que s’han de fer càrrec d’enterrar un amic, el Nuel. De fet, abans de morir, el Nuel els diu: “M’estaré amb vosaltres i creixeré al vostre costat”, que és una mica el que passa aquí amb el Climent i la seva colla, oi? Creus que ‘El tercer dia’ (una narració que vas incloure al darrer moment a Llarga vista i que no s’ha publicat enlloc més) es podria llegir com una prefiguració de Climent?

Abans de res, deixeu-me que faci una consideració prèvia. Totes les preguntes que veig que em feu em posen en un compromís que m’obliga a contestar-les amb un rigor si més no similar al que es percep en la formulació. Abans de res, doncs, moltes gràcies. Gràcies perquè m’aboqueu a una reflexió que m’és profitosa, perquè – un cop publicada – una novel·la sembla com si ja no admetés les explicacions de qui l’ha escrit. Hi és i prou. S’ajunten aquí dues coses: per un costat, la dèria de voler “justificar”, de “descobrir” les claus; per un altre, el posat distant que em penso que convé, convençut que si l’artefacte funciona no cal aclarir els perquès del seu funcionament. En aquesta tessitura, però, em decanto més per dir que no pas per callar. No sé si serà benèfic per al lector. Per mi, segur que sí.

Parles d’un llegat, Bernat. Per descomptat. Un dels eixos de “Climent” és la reconstrucció del que l’escriptor deixa sense enllestir. Algú m’ha parlat de “percaçar”, en el sentit de buscar, de cercar, de reconstruir. I també en el sentit d’una certa investigació quasi detectivesca, diguem-ho així. ¿I què busquem? Justament allò que desapareix. Assistim a una pèrdua, a unes quantes pèrdues, i n’hi ha que s’esforcen a trobar allò que s’ha perdut, al mateix temps que n’hi ha que només es dediquen a contemplar justament com es perd, com s’esvaeix. És llegat perquè hi ha un “bé”, una possessió que es transmet; però alhora parlem de béns i possessions ben inestables, ben poc corpòries. Aquest és un dels motius pels quals les veus de Climent i de qui en podríem dir “el detectiu” (¿en diem així? : l’escriptor sense nom encarregat de revisar els seus papers) es confonen amb plena consciència d’aquesta confusió. Fins i tot hi ha detalls (dos o tres) que ens avisen sense estridències d’una possibilitat: que les veus siguin només una, esfumada, difusa. Que aquestes dues veus siguin confusibles, que es barregin i que, en determinats moments, siguin fins i tot confluents, és, de fet, el producte d’una voluntat explícita de no diferenciar-les. ¿Per què? Per mirar d’aconseguir que les dues recerques siguin només una. Com si es tractés d’un sol narrador. ¿Tot el que sabem de Climent és a la calaixera dels seus papers esparsos?  ¿Tot el que escriu – i que el lector sap – és també en poder del seu marmessor? No crec que s’hagin de formular, aquestes preguntes, almenys de manera concreta, però hi són.

De fet, m’he desviat del que em preguntaves, Bernat.

Cites “El tercer dia”, un relat de fa deu anys. ¿Saps què tenen en comú amb Climent? ¿No cal dir-ho, no? La mort. Hi és present tothora. Allà i aquí. Aquell conte tenia una determinada voluntat simbòlica, començant pels noms dels personatges. Calç, per exemple, és “Lime” en anglès, com Harry Lime, el paper que interpretava Orson Wells a “El Tercer home”, una mena d’individu estrany que traficava amb els oblits i la penicilina. I hi surten Virgili i un doctor que es diu Nuel Estigi, com la llacuna, i que fa el paper d’una mena de déu exterminador. I les referències diguem-ne bíbliques eren constants. Em penso que més enllà de compartir aquesta obsessió, aquesta atmosfera, no hi ha un lligam perceptible. Això sí, la presència dels morts, la continuïtat tot i la desaparició, hi són.

Bernat Puigtobella: Tens tendència a posar als teus personatges noms poc habituals, com si volguessis que els noms contribuissin a aquest efecte d’estranyament, de proveir-te d’una distància: Botxenski, Calç, August, Gustau, etc. Ara Climent. Climent va ser nomenat bisbe de Roma (quan el títol de Papa encara no existia) l’any 89 després de Crist, i es diu que va conèixer i tractar alguns dels apòstols. Diuen que va morir a l’exili i l’Església Catòlica el considera màrtir. Res a veure amb el teu personatge?

No, no. Res a veure. Botxenski surt per casualitat. M’interessava un nom que fos com un comodí, sense gaires connotacions, asèptic. I remenant un llibre que tenia el meu pare, de filosofia, vaig trobar un teòleg que es deia així. I el vaig catalanitzar, quasi com una broma. Després, vaig saber que era el nom autèntic de Charles Bronson, i encara ric. Calç, ja t’ho he explicat. I d’August i Gustau m’interessava el joc de l’anagrama, perquè August és el pallasso del nas vermell i Gustau podia ser el pallasso blanc, una parella còmica que vivien una situació dramàtica. Climent surt sense cap idea que l’expliqui o que “signifiqui” res. Absolutament perquè sí. I arriba un moment en què s’instal·la i ja sé que no es pot dir sinó Climent. En aquest sentit, s’assembla a Botxesnki. I acaba essent el títol perquè és també asèptic, sense voler connotar res, sense donar pistes de res. Havia pensat, per exemple, en “No hi ha res sobre la tela” o en “Commemoració”, que tenia, per mi, la idea de recordar, d’evocar, plegats, però tant l’un com l’altre deien “massa” coses. Climent no diu res. Fins i tot es pot dir, em sembla, que “Climent” és una novel·la que no és la història de Climent.

 

Josep Maria Fonalleras

 

Esteve Miralles: No puc evitar (no és la primera ocasió) llegir la teva obra sense veure-hi una reflexió, o una urgència, sobre la refundació de la masculinitat, una refundació sentimental sense programa ni receptes, sinó inconsistent, trista, útil. Què hi dius?

Esteve, ara em desconcertes. No hi havia pensat. I no et dic que no. ¿Podem dir que és una novel·la “masculina”, en el sentit que gira al voltant de l’univers d’uns homes que es troben, comparteixen uns espais, uns desitjos, unes esperances i una certa desolació davant l’enrunament d’aquestes esperances? Sí. Però, al mateix temps, em penso que és el llibre on hi ha més dones. I no només això: on les dones hi tenen un paper més transcendent, més corpori. En tot cas, m’apunto més a la idea de reflexió que no pas a la de receptari. Inconsistent perquè és una constatació d’accidents dispersos i no una guia. Trista, perquè potser s’hi exposa un cert desassossec. I ¿útil?. Aixó sí que no ho sé. Útil no pas perquè ofereixi fórmules sinó perquè m’aboca a la creació d’un món que –m’hi faràs pensar més!  – resulta que s’imposa i que he volgut descriure.

Esteve Miralles: No he pogut evitar viure l’experiència de la lectura de Climent com l’aposta per una teoria implícita en favor de la novel·la desnarrativitzada. Vull dir: una novel·la que funciona narrativament, però que no es deixa construir sobre una estructura que pogués ser narrativitzable autònomament, al marge de l’escriptura.

Ja saps que fa temps que contemplo l’escriptura com una mena de joc de contraris. ¿És possible narrar i, al mateix temps, considerar que el que importa més no és aquesta dèria per la història sinó una altra dèria que s’imposa amb més caràcter, com és la d’una escriptura radical, compromesa amb la forma? D’aquí ve aquella filiació poètica que reclamo i de la qual em sento deutor. No pas en el sentit d’escriure poesia o allò tan estrany que anomenen “prosa poètica”, o de voler atorgar a la poesia més “profunditat” que a la prosa. Això no. Del que es tracta és d’aplicar la radicalitat en la llengua que té la poesia a l’evidència de la necessitat narrativa de la ficció. Res no és al marge de l’escriptura. Hi va haver, fa anys, un experiment molt engrescador (i divertit!) que consistia a resumir grans obres de la literatura en dues o tres ratlles. No ho sé, l’Odissea, per exemple. “Després de guanyar la guerra un home vol tornar a casa seva i té problemes per arribar-hi”. O L’Eneida: “Després de perdre la guerra, un home vol fugir de casa seva i té problemes per trobar-ne una altra”. ¿No són això que dic, l’Odissea i l’Eneida? Sí. ¿I què més són? Molt més. I no només episodis, sinó escriptura, el detall, la forma.  És per això, i salvant les enormes distàncies, que “Climent” pot ser la història d’un home que no aconsegueix el que volia i d’un altre que mira d’aconseguir no se sap què.  ¿I què més? Tota la resta és escriptura. Vaig mirar de deixar-me anar a través de la narració sense patir la pressió d’aquella coerció formal que jo mateix m’imposava. Explicar històries. Però resulta que tot s’explica, totes aquestes històries, des d’una estructura que acaba essent circular, de moviments concèntrics. I també com un seguit d’allaus que van a parar a la mateixa vall, i que es troben i es confonen, cada una d’elles, i que s’expliquen perquè totes conflueixen en un mateix punt.

Albert Forns: Jo veig molt de Fonalleras en ‘Climent’, i m’agradaria preguntar-te si també hi ha molt de Climent en Fonalleras. ¿quines coses li has traspassat que t’han alliberat, i quines altres t’ha encomanat ell a tu en el moment d’escriure’l?

M’agrada que parlis de Climent com d’algú que pugui encomanar coses. És a dir que en parlis com “algú”. La creació d’un personatge, de fet, pretén assolir aquesta sola virtut: que tingui cos. A partir d’aquí, t’he de confessar que no ho sé. Si que sé, però, quins detalls de Climent són meus i quins són els detalls (les neures, les dèries, els neguits) que són meus i que he traspassat a l’altre narrador que en dèiem “detectiu”. Algú m’ha dit que és com si hagués “matat” un tipus d’escriptor per mirar d’”infantar-ne” un altre. I aquí es podrien donar la mà Climent i qui li segueix les passes. En certa manera, tots dos es poden contemplar com un monstre (un sol monstre, i aquí prenc l’accepció d’ésser producte de la combinació, eh?, no pas com a exemple de lletjor extraordinària!) que respon a diverses característiques o determinats trets que, tant des del punt de vista literari com personal, poden ser els meus. Aquella confrontació que dèiem entre la fixació verbal i la necessitat narrativa, per exemple, el dubte constant, l’obligació d’explicar-se, un cert desassossec, com deia abans també. Em fa l’efecte que hi he abocat molts coses meves i que, del despullament (deixa que faci una mica de broma), n’ha sortit aquest monstre bicèfal que, vist ara, tampoc no se m’assembla tant.

 

Josep Maria Fonalleras

 

Eudald Espluga: Climent és la història d’un escriptor que no escriu, construïda des del present cap al passat, a força d’unir fragments, imatges, pensaments, testimonis. Pensaves en algun referent literari en escriure-la? Es basava més en els mites romàntics (veiem que Keats és una presència constant) o tenies en ment altres obres més contemporànies, com podria ser la mitologia de l’univers Bolaño (des de Los detectives salvajes a 2666)?

Bolaño, per descomptat que no. I tampoc altres referents que podria semblar que s’hi acosten, com ara Vila Matas. I, en aquest desdoblament, també podríem parlar, per exemple, de Borges. I Keats o el que en dius “mites romàntics”, tampoc, si deixem de banda una presència de Keats que és més relacionada amb la mítica personal (quasi com un escenari: el cementiri on és enterrat, a Roma, o el llit on va morir, al mateix nivell que les cartes a Fanny, per exemple) que no pas amb una explícita devoció literària. ¿Fins on arriba la influència d’altres lectures en la pròpia construcció? No t’ho sabria dir. Perquè és innegable que escrivim, que muntem l’artefacte, amb un manual d’instruccions que es va engrandint dia a dia, però que no ens assegura la ràpida construcció, el muntatge fulminant i fidel a l’original. Ni ganes. No hi és, ni tan sols per a la consulta; potser resulta que hi és simplement perquè és impossible que no hi sigui. Els referents de “Climent” són molt dispersos, i la novel·la beu de fonts tan estranyes i distants entre elles com la música popular, Auden o la pintura. Pel que fa a la pròpia idea de la novel·la, no tinc la temptació d’establir comparacions. La introducció de fotografies, set, d’imatges, és un intent, per exemple, d’ajudar a configurar un món (el de la ficció) més que no pas d’il·lustrar un passatge o d’engrandir la informació de què disposa el lector. No hi són de manera banal o gratuïta sinó com a escenari necessari, on es barreja la broma (amb els referents reals) i la mitologia que acompanya el viatge de coneixement.

Lluís Muntada: Jo interpreto la novel·la “Climent” com un constant joc de tensions entre la potència i l’acte creatiu propi de l’escriptura. ¿Podríem dir que, a part d’un evident joc de miralls, l’escriptor viu que intenta escriure sobre l’escriptor mort són exactament la mateixa persona?

M’atreviria a dir que sí, Lluís. Em sembla que ho he dit abans, però hi torno. La confusió d’aquestes dues veus narratives és intencionada. Amb la idea que es pugui llegir “Climent” des d’aquesta perspectiva que dius tu. ¿I no es podria donar el cas que Climent ho hagués escrit tot? ¿O que tot plegat fos un invent del narrador, també el personatge de Climent i dels amics? De fet, ¿què rep el lector? ¿Es pregunta, el lector, si allò que està llegint era a la calaixera o és a la ment del narrador? La introducció d’altres veus – la de la novel·la que no està escrita; la del narrador quan adreça unes cartes a una dona que no sabem si les rebrà o no; la de l’amic que explica la desaparició del narrador – em penso que ajuda a potenciar una idea – la que abans modulava l’Esteve – sobre una estructura que té canals diversos, que conflueixen i estableixen corrents subterranis, un entramat no del tot visible.

No sé si exactament són el mateix, doncs, però sí que participen d’una mateixa veu. De fet, trobar aquesta veu em penso que és l’obligació primera del novel·lista. Saber des d’on s’explica, qui explica, per què parla. Que les veus siguin disperses (o que s’ajuntin) ens parla potser d’una sola veu, que es va construint a partir d’ecos diferents.

I, ja que hi som, i que tu surts a “Climent” com un dels personatges (perdona!), em penso que és bo d’explicar un detall. Mai com ara no havia introduït elements tan arrelats al que en podem dir realitat. Des de llocs a persones. I la paradoxa és que, amb tant de lligam amb la concreció, no he tingut mai com ara la sensació de ser tan poc “concret”, d’allunyar-me tant d’uns referents coneguts per dir tot un conjunt de coses que no hi tenen res a veure.

 

 

Mar Bosch Oliveras: Hi ha escriptors orfebres, dius. Fan autèntiques joies. D’altres que són més aviat enginyers. Projecten des del fonament i l’estructura. N’hi ha, com el teu Climent, que es declaren, modestament, “alguna cosa millor”: Es declaren lampistes. Són aquells que treballen procurant que l’artefacte funcioni “sense fuites”. Tots però, treballen perquè allò escrit sigui brillant i plausible, perquè sigui fort i no caigui o, simplement, perquè no faci un problema el seu funcionament. Maneres de jugar. Amb quina pateixes menys quan escrius? Amb quina gaudeixes més quan llegeixes?

És difícil de contestar, Mar. Sóc contrari del tot a pensar que escriure és patir, tot i que tampoc no s’hauria de poder qualificar com un plaer. ¿M’explico? Hi ha moments eufòrics, ¿no?, en els quals tot sembla que llisca, però segurament no són fruit de l’efervescència casual sinó de la lenta acumulació d’energies que acaben per crear aquesta, diguem-ho així, epifania, aquesta constatació. Pateixes, sobretot, quan mires que allò que tenies a la ment (i que, a la ment, era perfecte) es concreti en el paper amb les mínimes pèrdues possibles. És a dir, prendre consciència que la perfecció potser no és només impossible sinó que fins i tot no és desitjable. La idea del lampista va per aquí. Almenys que tot estigui collat, o que hi hagi ben poques fuites.

Quant a la lectura, no tinc prevencions. Depèn del moment, de les circumstàncies, de l’actitud lectora, del que esperes o desitges, del que et sorpèn i, per això, t’il·lumina.

Damià Bardera: Quin paper juga en la teva obra el fet d’escriure literatura infantil i juvenil? De què t’ha servit alhora d’abordar les teves obres per a adults?

De fet, cap paper. Vaig començar a escriure per a adults i, per circumstàncies personals, vaig provar d’escriure per a nens. Hi va contribuir el fet que explicava contes als meus fills i que vaig pensar que aquelles històries, retocades, reformades, treballades, podien acabar en un llibre. És ben a l’inrevés: ¿De què m’ha servit escriure per a adults a l’hora d’escriure per a infants o adolescents? Aplicar el rigor. Escriure sempre és el mateix, sempre treballes amb els mateixos materials. Es tracta d’oferir a un públic més delimitat (pel fet de pertànyer a una franja d’edat concreta, segons els criteris editorials) la mateixa intensitat que esmerçaries en qualsevol altre text, pensat per als més grans. No faig diferències, a l’hora d’enfocar l’escriptura.

Esteve Miralles: Parla’ns de la Sara… D’una banda: és una dona contemporània, plausible, i alhora una mena de musa poètica, feta sobretot d’absència. I de l’altra: sembla conjurar aquesta “maledicció” que sobrevola el llibre, que és la impossibilitat malencònica de no veure la mort, el final, en les coses des que comencen.

Se’m fa difícil parlar de la Sara. És cert el que dius. Respon sobretot a una absència. A una pèrdua. Per al narrador, que li adreça unes cartes, o que s’hi adreça no sabem com (en segona persona), és alhora una constància real (una constatació) i una mena de fabulació que li serveix per engrandir la perspectiva del seu punt de fuga. La Sara hi és com a contrapunt. És, la veu d’aquest narrador que se la mira i que l’evoca, que comparteix amb ella els neguits de l’escriptura i que la contempla com a musa (si en podem dir així), és, aquesta veu, una fugida narrativa cap endavant, allunyada del que diu el narrador quan parla de Climent o de les circumstàncies que l’envolten. Sara és, a la novel·la, un desig i una desolació. I és en la Sara on es fa més explícita la idea de veure el final en les coses que comencen, de prendre consciència de la desaparició mentre encara és viu el delit. En ella es concentra aquesta imatge: El pintor pinta una agonia. L’escriptor descriu el lent procés d’una pèrdua. En certa manera, la Sara (els capítols on ella apareix com a destinatària de les “cartes”) funciona com un epifonema. I no pas perquè clogui el discurs (que també el clou) sinó perquè intervé com a referent metafòric de la pèrdua.

Fonalleras a la Llibreria 22

Albert Forns: M’ha encantat el seguiment obsessiu de Ferdinand Hodler, un pintor que mai m’ha arribat a interessar i que a partir d’ara em miraré amb uns altres ulls. Què t’ha interessat de Hodler a l’hora d’incloure’l a la novel·la?

De fet, a mi tampoc no m’interessa amb detall la pintura de Hodler. La part simbolista i el Hodler dels grans murals (amb efluvis homèrics) no m’acaba de fer el pes. Ni els guerrers ni la seva mitologia. Però sí allà on s’ajunten l’home exagerat (que ho era) i la precisió del detall i de l’obsessió, com ara en els autoretrats. I per descomptat que me n’interessa el seguiment quasi malaltís de la seva amant Valentine Godé-Darel, en el procés de l’agonia. Les més de dues-centes mostres (dibuixos, esbossos, pintures….) que Hodler fa de l’etapa final de la malaltia de qui va ser mare d’un seu fill són demolidores. I són a l’arrel de la novel·la. En van ser el motor, un dels motors. I després, saps que Hodler també va pintar una altra de les seves amants (en va tenir moltes, el suís!) morta. I que té algun quadre, com “Die Nacht”, que fa estremir, amb aquells espectres i els homes i les dones que dormen. És fascinant, aquesta pulsió. I també un altre dels aspectes de la seva obra que ell mateix recalca. La relació entre el paisatge i el cos humà. El perfil dels Alps i la silueta de la dona estirada al llit.

Bernat Puigtobella: A Climent parles del consell que Pasolini va donar a Bassani, quan li va dir que convertís la F. de la seva novel·la en Ferrara. Bassani és un referent per a tu. Sempre has dit que t’agradaria traduir la seva pentalogia, i que si un editor te n’encarregués la traducció ho faries de bon grat. Climent s’instal·la a Roma, però què té Ferrara que t’hagi interessat tant? Què t’ha aportat Bassani ara que més que mai converteixes Girona en un espai reconeixible dins de la novel·la?

No sé si tot Bassani, però “Dietro la porta” segur que sí. Tot Bassani és un excés, per a la meva capacitat, segurament, i per la mandra que em faria una feina tan espectacular. Però “Rere la porta” és una novel·la fascinant, perquè en un espai reduït i, tot prometent una gran confessió, acaba conformant una història que no explica res més que el debat intern del jove protagonista. És una delícia i començaria demà mateix a traduir-la, com mira de fer el narrador de “Climent”. Bassani intervé en la meva novel·la perquè, en un moment determinat, fa temps, m’explica la necessitat de concretar per establir unes fronteres, just allà on un territori es torna més fèrtil perquè és més acotat. És l’escrit que li adreça Pasolini i on l’encoratja a canviar la “F” genèrica dels seus començaments per una “Ferrara” definida i reconeixible. És un descobriment. En algun lloc he dit que he nedat en un mar que no coneixia. Diguem-ho així. No el coneixia amb aquesta amplitud, amb aquesta voluntat clara de fer servir referents coneguts (persones i llocs) per atorgar una altra dimensió a la història que volia explicar, per retratar millor allò que, en essència, és menys local, més eteri. Ara arrelat en un paisatge identificable.

Bernat Puigtobella: Entre els documents que Climent deixa a la calaixera, hi ha un munt de fotografies. En més d’una ocasió has explicat que tu també fas servir fotografies per veure els personatges o imaginar-te atmosferes. Aquesta obsessió per les imatges sempre m’ha intrigat, perquè no ets un escriptor, diguem-ne pictòric, ni paisatgístic. No tens tendència a dibuixar els personatges si no és a través de la veu. ¿Potser és perquè tens una gran facilitat per sentir aquestes veus al teu interior (et vénen donades) i en canvi necessites un suport per imaginar cares i espais?

Una mica de tot. Recordo que hi ha hagut moments en què he recollit tot de cares de personatges (a “La millor guerra del món”, per exemple) a partir de fotos (moltes eren de Doisneau, però també del meu amic Josep M. Oliveras, per dir-ne algunes) que em servien com a punt de referència per a la seva definició. O paisatges, també. Recordo descripcions d’aquells cartells publicitaris immensos de les carreteres, per darrere, o de grans naus industrials. Necessito aquestes crosses. Els he de veure, m’hi he de sentir transportat. A “Climent”, les imatges també tenen molt de pes. Les obres de Hodler, és clar, però també descripcions com ara les de les pedres de la platja o de la façana de l’apartament romà. Em penso que les veus arriben quan veus on viuen, quan veus quina cara fan.

 

Fonalleras amb 'Climent' a les mans

Bernat Puigtobella: Llegint ‘Climent’, he tingut la sensació que llegia la teva obra més madura. I alhora pensava que finalment llegia la teva primera novel·la, perquè les ficcions que havies publicat fins ara eren narracions, o “novel·les de butxaca”, com en deies tu mateix, i les teves novel·les, com ara La millor guerra del món o August & Gustau eren més aviat nouvelles, per dir-ho amb un terme pedant. Tens la mateixa sensació? Què ha canviat aquesta vegada?

Les “novel·les de butxaca” que dius van ser un joc per a un programa de ràdio que després vaig incloure a “Llarga Vista”, un intent de narrativa molt curta. En els orígens eren novel·les en les quals només estava escrita la primera pàgina i l’última i l’oient havia d’imaginar la resta. Com aquell que no fa res, hehe. Després les vaig convertir en petits relats. Però tens raó, així m’ho sembla, quan dius que “Climent” és la primera novel·la de la manera com ho entenem habitualment. Perquè descriu un món, dibuixa uns personatges, estableix unes estratègies. És una acumulació de molts anys de diversos factors que, com en aquell poema esplèndid de Comadira, es congrien a l’hora de confegir la tempesta. No saps com (o sí que ho saps, però encara te’n sorprens), tot allò que s’havia anat acumulant passa per un conducte, un embut, i va prenent forma. Fins ara (i ara ho puc dir) tinc la sensació d’haver accentuat allò que deies abans de les veus interiors, de la confiança en el llenguatge, extrema, i potser no havia viscut la possibilitat d’una estructura. A “Climent” no és que hi hagi més “novel·la” per l’extensió, sinó que s’hi fa present, el concepte de novel·la, pel desig de lligar tots els detalls, de confluir en un punt on tot agafa una perspectiva global, de plenitud.