José María Micó: “El talent d’un escriptor es pot perfeccionar”

José María Micó (Barcelona, 1961) és catedràtic de Literatura i Director del Màster en Creació Literària de l’IDEC-UPF, però si haguéssim de definir el professor Micó amb tres adjectius diríem que és, per damunt de tot, poeta, traductor i un filòleg de cap a peus. Micó ha rebut el Premio Nacional de Traducción per la seva versió en vers de l’Orlando furioso, de Ludovico Ariosto, que a Itàlia va ser també rebut amb el Premi Nazionali per la Traduzione 2007. Ara José María Micó acaba de publicar Clásicos vividos (Acantilado), un recull d’assaigs en què fa un recorregut molt personal pels clàssics que l’han acompanyat al llarg de la seva vida.

B.P: Clásicos vividos, com ja s’insinua al mateix títol, és un volum d’assaigs però també un tros de les seves memòries. Sorprèn la naturalitat amb què parla de la seva relació personal amb autors com Ausiàs March o Ludovico Ariosto. Aquí l’erudició és percep com un formigueig que li recorre la pell. D’on surt aquest impuls?

J.M.M: És efectivament aixó, un impuls, i surt del desig de no perdre de vista l’element vocacional que, en la meva opinió, és a la base de tota activitat cultural. Vaig començar a interessar-me pels clàssics perquè, com a molts adolescents, m’agradava la literatura. És així de senzill. Molt sovint, però, l’especialització, o l’erudició indiscriminada, o la mateixa vida ens allunyen d’aquesta vocació inicial, que jo he fet tot el possible per preservar. A més, com a lector estic enormement agraït a March, a Ariosto, a Cervantes, i no és exagerat dir que les seves obres formen part de la meva vida.

A l’assaig dedicat a Guzmán de Alfarache, cita aquella frase de Mateo Alemán: “la sabida conveniencia de dorar y encubrir el amargo acíbar de la provechosa doctrina”. Hi ha també la voluntad d’acostar aquests clàssics als seus alumnes i al lector en general amb aquest biaix més personal?

Sí, perqué han passat els anys i ara vull fer coses diferents, amb la convicció que són part de la meva obra (com els poemes) i amb la voluntat que l’assaig literari recuperi en la mesura del possible la dignitat que ha anat perdent. De fet, el meus primers estudis filològics seriosos (edicions, llibres i articles publicats en revistes internacionals d’aquestes que ara s’anomenen d’impacte) els vaig publicar de molt jove, entre els vint i els trenta anys, però ja llavors em semblava que, sense renunciar mai al rigor, calia evitar especialitzar-se en excés. Jo no volia ser un especialista. Volia seguir llegint, escrivint i donant classes de literatura. He estudiat autors que no acostumen a coincidir en els currículums acadèmics ni de recerca habituals. He fet una mica de tot i per això no em sento pròpiament hispanista, ni “siglodeorista”, ni romanista, ni catalanista, ni italianista, ni traductòleg, ni comparatista. Encara crec en el valor de la literatura i en la superioritat efectiva d’un grapat d’autors clàssics, encara que no hagin escrit en espanyol. M’he fet gran estudiant amb profunditat Góngora, traduint amb un cert masoquisme Ariosto, patint amb els versos de March, gaudint amb els de Darío… Per això he escrit un llibre que és deliberadament personal i assagístic, però que no perd mai de vista el lector interessat a la literatura.

En el mateix assaig sobre Mateo Alemán, un autor que vostè ha editat, recull la distinció entre consejo i conseja, entre la utilitat i l’anècdota, que trobo molt interessant. La podria elaborar una mica més?

El Guzmán de Alfarache n’és ple, d’ingeniosos jocs de paraules, i aquest en particular serveix per resumir un ideal de literatura que ve de molt enrere i que en definitiva és el d’unir la utilitat i la diversió, i veure sota l’anècdota de les narracions més o menys divertides una lliçó o un propòsit moral. Més enllà d’aquesta intenció moralitzadora, és una idea encara vàlida i em sembla que l’art serà sempre una barreja de sentiment (emoció, plaer, divertiment) i de pensament (commoció, reflexió, aprenentatge).

Una de les constants de Clàsicos vividos, que abraça des de Petrarca i Jordi de sant Jordi fins a Juan Ramon Jiménez i Eugenio Montale, és l’obsessió per la veritat. En què consisteix la veritat quan parlem de textos literaris?

Consisteix en una autenticitat d’ordre intern, que no vol dir necessàriament versemblança, sinó que es tracta d’una veritat relativa que es basa en la consciència, i en l’aplicació conseqüent, de les lleis internes del poema, del conte o de la novel·la. La novel·la realista i la de ciència ficció tenen la seva pròpia realitat, incompatibles en l’àmbit del món objectiu, però perfectament compatibles en l’àmbit de la literatura. En un pròleg recent al Lazarillo de Tormes (que no apareix a Clásicos vividos, però que potser en formarà part en el futur si algun dia es reedita el volumet d’Acantilado) insisteixo en aquest punt, perquè l’autobiografia alhora “real” i “fictícia” de Lázaro és el cas més emblemàtic entre els clàssics espanyols. De fet, l’art és un territori en què la veritat i la mentida no es barregen, ni es confonen, ni es compensen, ni s’alternen, si es repten, sinó que són senzillament una mateixa cosa.

Francisco Rico sempre ens deia a les seves classes que la teoria de la falsabilitat de Karl Popper era una bajanada, i que no es pot aplicar a l’estudi de la filologia. El filòleg només pot oferir, construir lectures plausibles, que no es puguin desmuntar en funció de dades ‘falsables’…. Hi està d’acord?

Sí, completament. A més, voler convertir en idèntiques o afins les disciplines científiques i les humanístiques em sembla inadequat, perquè podríem dir que les ciències pures progressen per substitució, mentre que les humanitats són històriques i acumulatives. Parcel·lar les “lletres” a la manera de la hiperespecialització científica o experimental és un dels grans errors acadèmics que hem comès o permès internacionalment a les universitats. En filologia, o concretament en els aspectes més aparentment positivistes dels estudis del llenguatge i de la literatura (com serien d’una banda la gramàtica i de l’altra la crítica textual) no podem oblidar el factor humà ni els contextos històrics, i no només la gramàtica és plena de llacunes i d’excepcions, sinó que la transmissió dels textos depèn de factors tan diversos i volubles com l’atzar, la memòria, la fal·libilitat humana, la falta o excés de cultura dels copistes o la pedanteria dels comentaristes. En filologia ja seria molt aconseguir un cert grau de plausabilitat.

Vostè és nascut a Barcelona, però es considera també fill de Jalance, un poble valencià situat entre Múrcia i Alacant, d’on prové la seva família. En parla en el darrer capítol del llibre, que és també un emotiu homenatge al professor Vicente Llorens. Vostè és poeta, ha traduït Jordi de Sant Jordi i Ausiàs March al castellà, és professor de la Universitat Pompeu Fabra, i en certa manera és un exemple d’un intel·lectual que pot fer de pont entre la cultura catalana i la castellana. Com creu que es pot refer el diàleg entre intel·lectuals catalans i espanyols, que ara mateix és pràcticament inexistent, a banda de l’amistat entre David Trueba i Pep Guardiola…?

Em sembla que, ara com ara, i al marge de les circumstàncies històriques o polítiques, convé reforçar aquests ponts culturals, perquè el perill és caure en la comoditat o en la hipocresia de pensar que les coses només poden ser o blanques oo negres. Les cultures catalana i espanyola s’han comunicat sempre i suposo que seguiran fent-ho. També crec, però, que hi ha o podria haver molts casos com el meu, molts més dels que ens pensem, perqué a la fi la meva història familiar és bastant comuna a l’immigració del segle passat. Jo, com molts catalans de pares no catalans, tinc dos braços, dues cames i dues llengües, i per a mi ha estat tan natural escriure en castellà com llegir els poetes catalans, i la decisió de traduir-los és també un acte de naturalitat: formen part de la meva cultura (és a dir, de la meva vida), vull entendrel’s millor (per mi la traducció és la filologia màxima) i és evident que mereixen ser més coneguts del que són fora de l’àmbit lingüístic català. Recentment he fet un assaig de traducció a l’italià de deu poemes de March, i espero continuar quan tingui temps, encara que sigui només per mí.

Els clàssics ens ofereixen també lliçons per entendre l’Espanya d’avui. En el seu assaig sobre Guzmán de Alfarache fa una comparació interessant entre els dos models de personatge que ha donat la literatura picaresca. Si Lazarillo és un desarrelat (desarraigado), Guzmán en canvi no passa gana, al contrari, és un aprofitat, un desgarrado. Potser el Lazarillo i el Guzmán exemplifiquen molt bé els dos tipus de miseria moral que impera avui a Espanya?

Sí, perquè el gènere de la novel·la picaresca no és només un retrat de la societat espanyola dels segles XVI i XVII, sinó un mapa molt complet de la condició humana, que en els seus aspectes negatius és, malauradament, una de les poques coses que no canvien mai.

A banda de la teva dedicació com a professor de Literatura a la universitat, ets el director del Màster en Creació Literària de l’IDEC-UPF, un tipus d’estudis que té molta tradició al món anglosaxó, però que aquí no s’han impartit gaire. A Barcelona hi ha centres privats que donen classes de creació literària, però no n’hi ha gaires a nivell universitari. A quina necessitat vol donar resposta aquest màster?

Una de les grans mancances de les universitats europees tradicionals és que viuen al marge dels creadors: no hi ha espai per als pintors, per als escultors, per als músics, per als escriptors (a no ser que siguin professors o recercadors en alguna de les disciplines ‘reglades’), i la música, les arts plàstiques o la literatura s’ensenyen generalment al marge de les universitats. La meva idea quan vaig proposar aquest Màster (que va començar ara fa cinc anys, al curs 2008-2009) era molt nova aquí, però pretenia, en efecte, seguir i a ser possible millorar una tradició molt arrelada en altres indrets: posar en relació el món acadèmic i el món literari, però no sota la forma habitual d’estudis teòrics, filològics o crítics, sinó per tal de fomentar “la formació d’un escriptor, impartida per escriptors” i donar un protagonisme absolut a la creació i als creadors. No es tracta de fer exactament el mateix que fan els tallers (tot i que l’element pràctic d’escriptura continuada és també fonamental per a nosaltres) ni de donar gat per llebre repetint un contingut merament teòric o acadèmic d’història i teoria de la literatura. Els professors que imparteixen les classes són escriptors amb obra reconeguda i els alumnes, que el que volen és crear obres amb valor literari, hi troben algunes eines que no coneixien per començar, per millorar o per publicar el seu projecte d’escriptura.

Quines coses es poden ensenyar a un jove escriptor? I quines només pot aprendre per ell mateix o ha de tenir de manera innata?

El talent d’un escriptor no s’hereta ni es transmet, però es pot perfeccionar. L’escriptura, com qualsevol altra activitat artística, no és la simple manifestació natural del talent, sinó el resultat d’una operació que té un important component tècnic. Un jove escriptor ha d’aprendre a tenir paciència, a dedicar més temps a la lectura que a l’escriptura, a reconèixer afinitats en gèneres i autors allunyats dels seus interessos, a escriure textos que mai hauria dit que escriuria, a resoldre problemes seguint l’exemple dels escriptors del passat i, sobretot, escoltant l’experiència dels autors contemporanis que passen pel Màster.

Quin perfil d’estudiant teniu o voleu que faci el màster de Creació Literària?

El perfil més ampli possible. De fet, la nostra experiència d’aquests anys ens diu que els bons alumnes arriben d’arreu, no només d’arreu del món “hispànic”, sinó provinents de formacions acadèmiques molt diferents. El primer guanyador de la Beca/Premi Han Nefkens de Creació Literària, per exemple, és un jove mexicà, doctor en ciències, que molt aviat veurà publicada la seva novel·la. Per nosaltres no és tan important la procedència acadèmica com la solidesa de la seva formació i l’autenticitat de la seva vocació d’escriure.

Com s’evalua la feina dels estudiants un cop han acabat el màster?

Un cop acabades les classes, han de presentar un treball de fi de màster, que consisteix en un projecte literari original (un recull de contes o poemes, un fragment prou significatiu d’una novel·la, però també acceptem propostes intergenèriques o híbrides). Precisament en aquesta primera quinzena de setembre estem molt enfeinats amb la lectura i la qualificació dels treballs de fi de màster, i ja són uns quants els autors que han guanyat premis literaris i han publicat els seus projectes (principalment novel·les i llibres de relats) en editorials literàries destacades. Segurament no és aquest el lloc per donar una llista, però qui vulgui fer un tast del que han escrit els alumnes pot llegir el volum Emergencias. Doce cuentos iberoamericanos (Candaya, 2013), que recull alguns dels millors relats breus escrits pels estudiants del Màster.