Jorge Carrión: “Va ser un malentès parlar de la Generació Nocilla”

Jorge Carrión és un escriptor vinculat per part de la crítica al moviment literari Afterpop. En motiu de l’esdeveniment organitzat per l’editorial La Línea del Horizonte, editorial independent especialitzada en literatura de viatges, entrevistem a l’autor. Ell és docent de la Universitat Pompeu Fabra i un referent de la literatura de viatges. 

Has tocat molts gèneres: la novel·la, l’assaig, la literatura de viatges… Com a escriptor que pertany a la cultura Afterpop o a la Generació Nocilla, hibrides tots aquests gèneres. T’identifiques amb aquest moviment literari i cultural?

Va ser un malentès de la premsa parlar de la Generació Nocilla, ja que ni tan sols els que ens havien posat aquesta etiqueta ens van llegir. No obstant això, em sento molt còmode amb la idea d’un moviment obert i mutant Afterpop de la majoria dels escriptors nascuts els anys 60 – 70 que estem dialogant amb el món contemporani, les noves tecnologies i les noves realitats. Tot i això, jo no surto al llibre d’Eloy Fernández Porta “Afterpop”. Algú m’ha ubicat en el mateix moviment a wikipedia. En molts casos han sigut amics i autors amb qui estic en sintonia i que se’ns inclou a l’antologia “Mutantes” de Julio Ortega i Juan Francisco Ferrer, els que m’han inserit en el moviment.

Com aconsegueixes encaixar el viatge en tota aquesta barreja de gèneres?

L’Eloy Fernández Porta va ser el primer que va parlar del que jo escrivia, fa prop de deu anys amb el concepte d’assaig en moviment. I m’hi sento molt còmode perquè realment el que em permet el viatge és pensar d’una forma dinàmica, i és quan viatjo que camino i em moc. Llavors, penso amb una lucidesa que em costa aconseguir en la meva vida quotidiana. El viatge és per a mi el motor del pensament i també la manera d’ubicar en una estructura més o menys coherent i més o menys oberta elements que a priori no tindrien més relació que la que jo trobo quan em moc.

Amb aquest moviment et refereixes al viatge en què et desplaces físicament o en un viatge més metafòric, entenent el viatge com el curs de la vida? S’ha de destacar que vas començar algunes de les teves novel·les durant el desenvolupament d’un viatge.

Em refereixo, bàsicament, al viatge físic i a la translació geogràfica. De fet, “Los muertos” se’m va acudir durant un viatge per Orient Pròxim; “La brújula” la vaig escriure sencera viatjant; “Australia. Un viaje” és un llibre de viatges, i “Librerías” és una espècie de volta al món per les llibreries més importants i més influents de la història. Sempre, en tots els meus llibres, hi ha viatges físics. Si això després no porta a un viatge metafòric i simbòlic, aquest s’esgota; és important aquest salt cap al símbol però parteixo sempre, jo diria, de viatges reals.

Llavors, com a símbol, quin sentit té el viatge a la narració? És un arribar a una meta? És un camí sense un fi per abordar?

A mi m’interessa més la metamorfosi del propi viatge que el que hi passa. No crec que la vida tingui una meta, ni que tingui un punt i final; el viatge segueix un cop arribes a casa i mai no saps on et portarà. Jo quan era a Istanbul al basar de llibres, o quan era a City Lights al Green Apple Books de San Francisco, no tenia ni idea que anys després escriuria Librerías per esmentar alguna de les meves obres. Librerías és una etapa d’aquells viatges que m’ha portat a altres destinacions i, d’aquesta manera el viatge es ramifica, creix, es multiplica, s’hipervincula i mai no saps on t’aproparà i d’on t’allunyarà.

Al viatge que realitzes a Librerías, obra per la qual vas quedar finalista al Premi Anagrama d’assaig l’any 2013, el tema són les llibreries a nivell mundial. S’assemblen, totes les llibreries del món? Tenen alguna cosa en comú que les caracteritzi a totes?

Les llibreries s’assemblen, tenen una essència, un esperit similar. I a més tenen una cartografia semblant, és a dir, quan entres en una llibreria ràpidament et situes. Saps que, en general, els llibres que tenen a veure amb la ciutat on ets es troben a l’entrada. Intueixes que, generalment , hi ha una divisió per llengües, gèneres, etc. De manera que, tot i que no parlis l’idioma, i això és el que em va passar a Tokio o a Marràqueix, pots localitzar els llibres i els temes que t’interessin. Per això, crec que les llibreries són una espècie d’alberg o refugi on un se sent fora de perill.

Tornem al contingut textual de la teva obra. La teva narració té molta ficció, quin percentatge de realitat hi ha a la fantasia que narres?

La novel·la sempre és autobiogràfica. Per molta imaginació que tinguis, sempre parteixes d’alguna cosa viscuda. Per viscuda entenc, també, el que llegeixes, perquè el que estàs llegint ho perceps com una realitat en aquell moment. Si un pensa en poètiques tan llibresques i tan fantasioses com les de Julio Verne o com les de Cesar Aira, s’adona que a les seves obres hi ha gran varietat de components autobiogràfics: Julio Verne treballava amb material de biblioteca, de premsa i d’almanacs de llibres de viatge. Cesar Aire diu que les seves novel·les, que són molt, molt esbojarrades, parteixen de la seva vida quotidiana, de la tele, de la radio, del carrer… De manera que fins i tot a les poètiques més fantàstiques, hi ha una base real. Los muertos, Los huérfanos y Los turistas són novel·les amb elements fantàstics i de ciència ficció però jo estic parlant, sobretot, d’Espanya, d’Europa, del món contemporani i de com les societats d’avui gestionen la seva relació amb la ficció, per un costat, i la seva relació amb la memòria històrica, per l’altre.

Em referia a si aquesta ficció es converteix en un reflex de la realitat, com pot ser una distòpia. Per exemple, Joc de Trons és una de les series més fantàstiques que es troben al panorama actual i, a la vegada, és una representació del sistema polític i de les relacions de poder.

Sempre hi ha hagut aquest doble joc. Joc, per un costat, amb els Déus, els mites, les llegendes, els dracs i els extraterrestres i per l’altre, amb la crítica i el reflex de la realitat que estàs vivint. A Los huérfanos, gairebé tots els viatges que sembla que fa en Marcelo, el protagonista, ja els he fet. Allà parlo de llocs on jo he estat, però em focalitzo en un búnquer de Pequín construït per Mao i d’allà salto, efectivament, a la distòpia, a la III Guerra Mundial amb una àncora al present. Dit d’una altra manera, a partir del que està passant al segle XXI, disparo projeccions fins a un futur apocalíptic.

Una altra de les teves obres d’assaig, a part de Librerías, és Teleshakespeare, on hi parles de les series americanes. Quina sèrie escolliries com a narració paral·lela a la teva obra Los muertos?

Los muertos és una sèrie que jo elaboro al llibre a través de diferents eines que em proporciona la literatura. Quan vaig començar a escriure Los muertos l’any 2008 no pensava en cap sèrie que s’hi assemblés, però poc després es va estrenar Black Mirror, que és la sèrie que més s’assembla a Los Muertos perquè reflexiona sobre la pantalla, el píxel, la màquina i la relació d’aquesta amb els éssers humans…i aquest és una mica el rerefons de Los muertos.

A part de les reflexions sobre el món contemporani, la literatura de cultura Afterpop i la Generació Nocilla es caracteritzen per tècniques que poden desembocar en una concepció del món caòtica per part del lector, i que els autors de la literatura postmoderna volien retratar mitjançant l’experimentació de l’escriptura i l’estructura narrativa. Malgrat tot, Marcelo pretén tornar a l’ordre a partir del diccionari. Quina connexió pot guardar amb autors com Jorge Luís Borges o Joseph Conrad?

Jo diria que mecanismes com el collage, el fotomuntatge, la fragmentació, el cubisme i l’enumeració caòtica pertanyen al món del modernisme i les avantguardes que porten a la postmodernitat. Ja fa més d’un segle que el collage és un procediment artístic més o menys normalitzat. El que faig és sentir-me part d’aquesta tradició i de la de Gómez de la Serna, la de García Lorca, la de Borges, la de Cortázar, la de Stanislaw Lem, la de Nabokov o la de Ricardo Piglia i intentar portar aquest llegat a un àmbit en el que no hi havia estat, potser, que és el de les sèries de televisió, Internet i el transmèdia. És a dir, em sembla que Los muertos o Los huérfanos són obres molt clàssiques però que aborden temes nous, temes contemporanis.

Sobre la qüestió del sentit, efectivament, a l’obra hi treballo una cosa que a les sèries de televisió americanes no hi surt i és que no hi ha ningú capaç d’interpretar el món com un conjunt, cosa que també passa a les meves novel·les: hi ha una fragmentació i una desorientació del sentit. En canvi, als meus assajos això no passa, a Librerías, tot i que em fixi en alguna cosa molt particular i molt menor, igual que a Teleshakespeare on també em centro en un aspecte molt particular com són les sèries de televisió, si que intento a partir del que és micro fer una aproximació al macro, tot i que sigui parcialment.

És veritat que portes les teves obres a altres àmbits, igualment la literatura que presentes em recorda molt al viatge de Marlow que Joseph Conrad descriu a El cor de les tenebres per tots els referents al viatge, el caos i l’horror que representa el món per al protagonista. Per això, com en Marcelo, en Marlow vol tornar a l’ordre i a les convencions de l’Anglaterra de l’època de les que en un principi havia fugit, ja que no suporta el caos.

A mi m’interessa moltíssim Joseph Conrad vitalment, perquè sóc fill d’immigrants andalusos a Catalunya. També m’interessa la novel·la que comentes perquè gira al voltant d’un nucli dur de sentit que no es pot penetrar, és a dir, el que li ha passat a en Kurzt no es pot explicar, no hi ha paraules per descriure-ho. En Marlow arriba fins la frontera però si la travessés i entengués la bogeria d’en Kurtz es tornaria boig ell també. Així doncs, es queda al límit i torna però quan la dona d’en Kurtz li pregunta quines van ser les últimes paraules del seu marit ell menteix perquè és més fàcil que ella sigui feliç que explicar mitjançant el llenguatge allò que el propi codi lingüístic no pot aconseguir. Llavors, m’interessa aquesta idea de viatjar al voltant d’un centre que no pots arribar a aconseguir.

Ets docent i director del Màster de Creació literària de la Universitat Pompeu Fabra. A un escriptor novell que acaba de començar, li recomanaries començar la seva carrera literària amb aquest tipus d’escriptura que defenses?

Al màster intentem que l’alumne llegeixi tota classe de literatura que es produeix i que s’ha produït. Excepte els best sellers de baixa qualitat, llegim tot tipus de tendències literàries i de gèneres perquè, per a nosaltres, el Màster de Creació literària és, sobretot, un taller d’eines perquè cada alumne trobi el seu camí, que ha de ser diferent del camí de la resta dels seus companys i professors. Així doncs, no eduquem en un mètode sinó que intentem educar en la diferència.

Com aconseguiu educar en la diferència? La metodologia tradicional en una classe on el professor pugi a la tarima i transmeti coneixements al grup en global, d’aquesta forma només se’l pot entendre com quelcom unitari.

Cada professor té una estètica, una edat i, fins i tot, una procedència molt diferent. Marcos Ordóñez es molt diferent de Flavia Company o José María Micó, que és l’altre director del Màster; que a la vegada és molt diferent de Martín Caparrós, Andrés Neuman o Eloy Fernández Porta, etc. Tenim moltes generacions, molts països de procedència, moltes estètiques i moltes poètiques. D’aquesta manera, l’alumne, a partir dels materials que els professors proposen, de les lectures, de la seva pròpia trajectòria prèvia, de les discussions als tallers i dels treballs que va desenvolupant al Màster van creant la combinatòria d’elements que articularan la seva veu.

És a dir que el procediment consistiria en proporcionar-li a l’alumne un coneixement variat sobre tendències literàries perquè, en base a elles, pugui reflexionar i experimentar sobre paper.

Si, però amb la convicció que el Màster és un punt de partida, no d’arribada. Allà comença un procés personal que al cap d’uns anys, poden ser tant dos com deu, aconsegueixi arribar a trobar una veu personal. Pot passar que l’alumne no transformi el seu estil ni la seva visió de la literatura pel que ha llegit al Màster però si que pot ser que el llibre que el professor va recomanar quan tocava i que l’alumne, casualment, recordi cinc anys més tard suposi un referent. Crec que el Màster és una llavor i, novament, no hi ha una meta fixa sinó un camí en procés de treball.

Molts Màsters i moltes carreres són el principi d’una trajectòria professional i allà no acaba l’aprenentatge. Un programa acadèmic sempre té un principi i un final, tot i que aquest sigui el camí per començar el recorregut, tot i així, al Programa de Màster de Creació Literària hi consta que el Treball Final de Grau ha de ser una obra original i inèdita. Què són per vosaltres, exactament, aquests termes?

El Treball Final de Màster consta de 60-70 pàgines i per tant, mai no és una obra acabada. A vegades és part d’una novel·la que l’alumne acaba un any o dos anys després, a vegades són cinc, set o deu contes d’un llibre que en tindrà el doble. De manera que, normalment, el Treball Final de Màster és una forma d’avaluar el que l’alumne ha après durant el curs acadèmic i, al mateix temps, una porta que s’obre al que realment importa, que és que després del Màster ja no tindràs professors ni tutor i hauràs de demostrar del que ets capaç per tu mateix i en solitud.

Si l’objectiu és explorar, tu has trobat algun límit com a escriptor ja consolidat?

La literatura és virtualment infinita. La literatura i l’escriptura no tenen límits i si n’hi ha no són tan variables, tan indefinits… si es pot dir que un límit és indefinit. Constantment t’estàs reubicant. M’interessa molt aquesta faceta de l’escriptor que no s’està quiet perquè m’interessa molt la inquietud, la inquietud creativa, la inquietud per les lectures i en la pròpia escriptura. Tots els meus llibres són diferents, estructuralment diferents i, fins i tot, estilísticament diferents, crec que cada llibre ha de crear les seves pròpies normes. Així, un escriptor és un explorador, és un viatger i sempre està en vies d’accedir a un territori que encara no ha cartografiat.

Malgrat aquest continu explorar en totes les direccions possibles, se sol seguir un rumb marcat per la tendència literària que guia el context històric en què està immers l’autor. Això és una mica inevitable a no ser que es tracti de l’escriptor que trenca amb un corrent i n’inicia un altre de diferent, aquí l’autor exerciria de pont entre l’un i l’altre, com és el cas d’en Baudelaire, un autor situat entre la modernitat i la postmodernitat.

Estava veient aquest matí al Museu Reina Sofía l’obra de Wilfredo Lam i la d’Ulises Carrión, que també tenen una exposició monogràfica. En tots dos casos es tracta d’autors molt interessants que el que van fer va ser participar als moviments de la seva època canviant la seva estètica i els seus objectius segons els contactes que estableixen amb autors determinats. No obstant això, aquesta sintonia i conversació amb grans personalitats de la seva època, com Picasso, Breton o amb el grup Cobra en diverses etapes de la seva vida, no van deixar de tenir una coherència a la seva trajectòria.

Jo crec molt en les trajectòries vistes com una unitat de significat, i la tradició i la ruptura sempre són com sístole i diàstole. Cap autor trenca del tot ni és merament tradicional, sempre hi ha un component biogràfic i personal per combinar influències diverses que els faci ser veritablement originals. També pot passar que, tot i que els contemporanis no ho veiem, en el futur es pot considerar original. Cervantes, per exemple, va morir pensant que El Quixot no era gens especial i ara és l’obra més important d’aquella època.

Aleshores, si els autors d’avui estan en consonància amb l’eina al voltant de la qual gira la nostra societat, la tecnologia, creus que estem ampliant els àmbits literaris a través dels blogs, les bitàcoles o la literatura transmèdia?

Jo crec que això és una altra constant, l’autor sempre s’ha relacionat amb les tecnologies de la seva època. Com comentava abans, al despatx de Ramón Gómez de la Serna hi ha collage a les parets, ell parlava molt de les seves tisores, que serien la tecnologia del collage. Tot el procés de muntatge que es relaciona amb el cine i altres mitjans ve de la idea de tallar i enganxar, una idea que ara amb el cut and paste té una altra forma de manifestar-se. De manera que la literatura al segle XXI al diàleg amb Internet, el transmèdia, les xarxes socials, etc. el que troba és un nou context tecnològic al que es deu enfrontar i al que se li deu treure el màxim partit. Crec que la literatura és un enginy privilegiat per fer-ho.

Quin tipus de viatger s’ha de ser per realitzar una literatura transgressora? Suposo que no val ser un turista de la massa que dur a terme un viatge lineal i superficial…

Crec que té més a veure amb la manera com tu llegeixes el viatge que amb la manera com el practiques, perquè el viatge que realitzes pot ser més o menys convencional però la manera en la que tu ho converteixes en un discurs pot ser molt innovador i molt trencador. Jo diria que si un llegeix els grans escriptors viatgers i reflexiona sobre els temps d’avui s’adona de quins elements són ara anacrònics. Per exemple, no penso que ja sigui necessari en la literatura de viatges llargues descripcions físiques i geogràfiques quan amb un click pots veure fotos a google imatges o mapes a google maps. No crec que faci falta, tal i com passava al segle XVIII-XIX, explicar l’historia d’una ciutat en deu pàgines quan a wikipedia ho tens tot a l’abast de la mà. De manera que el que s’ha de fer és pensar en quin món vius i portar els autors que t’interessen i que t’agraden de la tradició del viatge al teu propi context i als teus propis interessos.

Per a tu, quins són els autors de viatges més importants del segle XXI?

En la meva pròpia tradició i els meus propis interessos m’incumbeixen autors molt més clàssics com Cesc Notteboom o Juan Goytisolo juntament amb escriptors més recents que treballen en altres llenguatges. Per exemple, en el món del còmic m’interessa Joe Sacco, Guy Delisle o Igort. Aquests són autors que treballen el quadern de viatges i el llibre de viatges en format vinyeta.

Sacco tracta el viatge presentant la realitat d’una forma molt crítica deixant més a un costat la seva pròpia experiència viatgera. Els seus còmics són una reflexió i, fins i tot, una denúncia del que passa al seu voltant.

Joe Sacco és periodista i, efectivamen, hi ha un interès per l’altre més que per un mateix; per la historia, pels conflictes que ell analitza, com el palestí o el dels Balcans. Llavors m’interessa molt la forma en la que ell parla d’aquestes realitats a través, no només d’històries, sinó també de mapes que el còmic et permet integrar, per exemple.

Hi va haver un programa de televisió en el que et vas definir com un “metaviatger”.

Aquesta és una etiqueta que vaig treballar a la meva tesis doctoral que es diu “Viaje contra espacio” i allà vaig parlar del “metaviatger”, que seria un tipus de viatger molt contemporani que es defineix per tres característiques. En primer lloc, no va sinó que torna, és a dir, que no pretén descobrir res i només escriu sobre un lloc després de diversos viatges i després d’haver-lo conegut profundament. La segona característica és que és molt conscient de les pel·lícules, els còmics, els llibres i els poemes que s’han escrit sobre el territori, és un viatger molt textual. La tercera característica és que és un viatger irònic que sovint treballa des de la perspectiva del turisme, com és el cas del fotògraf Martin Parr, del qual m’interessa molt la seva mirada irònica cap aquest fenomen o Michel Houellebecq, que també treballa molt el viatge i el turisme.

La ironia és riure del que sembla lògic per convertir-ho en quelcom inversemblant. Com la maneja el “metaviatger” al seu viatge?

La ironia és una manifestació d’intel·ligència, una forma d’anàlisis del que és real a través de mecanismes no evidents. També és una manera de riure de tu mateix. És molt important adonar-te que no entens gran cosa quan viatges: que estàs traduint d’una forma equivocada, que estàs fent coses molt turístiques pensant que ets molt original, etc. Hem d’adonar-nos que la major part de viatgers que escrivim som turistes culturals que peregrinem a llocs on hi van estar tal escriptor, tal director de cine, tal actor, tal actriu… i que això s’ha tornat un tòpic. Com més consciència irònica sobre tu tinguis, més bon viatger seràs i més bé podràs parlar del viatge que estàs realitzant.

Aleshores el viatger se sent com l’Alicia de Lewis Carroll en el seu viatge oníric on no hi existeix la lògica per ella però si pels altres personatges amb qui es va trobant.

Totalment. És una espècie de Gullivert a Liliput. Et sents molt maldestre en aquesta realitat, no coneixes els codis, com em va passar a mi al Japó i a Xina, per exemple. Cada cop que viatjo al Carib, al tròpic, em passa que quan arribo sento que el matís de la llum, el calor…tot em sona irreal. Entenc la fascinació del surrealisme per depèn de quines destinacions exòtiques, perquè és veritat que la textura de l’ambient a vegades s’assembla a la dels somnis, és una visió una mica personal, subjectiva i una mica eurocèntrica però és el que em passa. Per tant, efectivament, la manera com vius aquests viatges té una estranyesa que no té un viatge que facis per Europa o per Estats Units.

 A mi em passa això que expliques, quan torno de viatge. Em pregunto: això realment ha passat? Ho he somiat? Sempre penso que ha sigut un període de temps molt curt però molt intens en emocions i vivències.

Exacte, es tracta de la intensitat del temps i de l’estranyesa del periple.